Juliana de Nicomèdia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Santa Juliana».
santa Juliana de Nicomèdia

Pintura alemanya de 1460 (Passau, Oberhausmuseum)
màrtir i verge; Gran Màrtir (esglésies orientals)
Naixement ca. 285
Nicomèdia (Bitínia, actual Izmit, Turquia)
Defunció ca. 305
Nicomèdia
Enterrament Cripta de San Guglielmo del santuario de Montevergine (Campània): col·legiata de Santillana del Mar (Cantàbria); relíquies a Brussel·les, Perusa i Verona
Commemoració en Tota la cristiandat
Canonització Antiga
Lloc de pelegrinatge Cumes (Campània, fins al s. XII), Nàpols, Santillana del Mar
Festivitat 16 de febrer (catòlics); 28 de juny (a Santillana, traslació de les relíquies); 3 de gener (esglésies orientals: correspon al 21 de desembre del calendari julià)
Iconografia Jove amb el diable encadenat o lligat als seus peus, amb una espasa i palma de martiri
Patronatge Protectora en els parts; Santillana del Mar

Juliana de Nicomèdia (Nicomèdia, Bitínia, ca. 285 - ca. 305) fou una dona cristiana, morta màrtir sota l'emperador Maximià. És venerada com a sant per tota la cristiandat.

Biografia[modifica | modifica el codi]

La seva vida es confon amb la llegenda. Segons la tradició, nasqué cap al 285 a Nicomèdia (Bitínia, actual Izmit, Turquia), en una família pagana. La ciutat era, a l'orient de l'Imperi, una capital important, residència de Dioclecià i origen de les persecucions als cristians iniciades per aquest emperador. De jove, conegué el cristianisme i s'hi convertí. Fou promesa en matrimoni al prefecte de la ciutat, però ella posà com a condició per al matrimoni que el prefecte es convertís a la fe cristiana.

El mateix promès la va denunciar i fou conduïda a judici; malgrat les amenaces i tortures, no volgué abjurar i fou decapitada cap a l'any 305.

Llegenda[modifica | modifica el codi]

Les llegendes posteriors ornamenten la història amb detalls sobre les tortures i el judici. Narren com el diable, mentre ella era empresonada, se li apareixia sota la forma d'un àngel de llum per convèncer-la que el millor que podia fer era abjurar de la fe cristiana. Malgrat tot, Juliana s'hi resistí i debaté amb ell, fent-lo fracasar. Aquest episodi es representa a la iconografia medieval amb la santa que porta lligat o encadenat un dimoni al que ha vençut.o del 304.

Veneració[modifica | modifica el codi]

La seva despulla fou recollida per una matrona romana anomenada Sofrònia; en ésser portada cap a Roma, la nau que la portava hagué d'aturar-se a Pozzuoli (Campània), l'antiga Cumes, i les restes s'hi quedaren, essent-ne venerades a la catedral. Aviat el seu culte es difongué per la regió, essent-hi una santa popular i model de jove verge. Apareix pintada a les catacumbes de Sant Genar de Nàpols, ja al segle V. De fet, és l'origen de Santa Juliana de Cumes, que es venerà com a santa diferenciada, tot i que sembla ser un desdoblament de la figura original.

Quan els llombards destruïren Cumes, les restes foren traslladades al monestir femení de Santa Maria Donnaromita de Nàpols, basilià i després benedictí. Des d'allí, el culte s'estengué per tot Europa. En 1207 foren traslladades a la basílica napolitana de Santa Chiara, de clarisses, i avui són a la cripta del monestir benedictí de Montevergine.

Part de les relíquies arribà, cap al segle IX o X, al poble càntabre de Prades, on s'erigí una col·legiata, de Santa Juliana o Santa Illana, que acabà donant un nou nom a la vila: Santillana del Mar. D'aquestes restes, un crani i part del cos, conservades en una arqueta al retaule de la Col·legiata de Santa Juliana, no se sap d'on procedeixen: es diu que hi arribarien des de Cumes, però podrien venir d'algun altre lloc d'Espanya des d'on es portarien per protegir-les de la invasió musulmana.

També n'hi ha relíquies a Perusa i Verona i a Notre-Dame-du-Sablon de Brussel·les.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Juliana de Nicomèdia Modifica l'enllaç a Wikidata
  • P. Saviano, Santa Giuliana vergine e martire, Frattamaggiore 1997.
  • Alfredo Di Landa, Le reliquie di S. Giuliana V. e M. nel culto della storia, quaderno della Basilica di San Sossio n. 2, Tip. Cav. Mattia Cirillo - Frattamaggiore 2006.