Julio Alberoni

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Julio Alberoni
Cardenal prevere de Sant Llorenç en Lucina
Alberoni.JPG
Template-Cardinal.svg
Dades personals
Ordenació sacerdotal 1698
Consagració episcopal 18 de novembre de 1725 pel Papa Benet XIII
Proclamació cardenalícia 12 de juliol de 1717 pel Papa Climent XI
Nascut 31 de maig de 1664
Fiorenzicola, ducat de Parma
Mort 16 de juny de 1752 (als 88 anys)
Piacenza

Julio Alberoni, Giulio Alberoni o Cardenal Alberoni (Fiorenzicola, 31 de maig de 1664 - 1664 - Piacenza, 16 de juny, 1752) fou un primer ministre de Felip V.

Nasqué dins una família humil -era fill d'un vinyater-al ducat de Parma (actualment a Itàlia); primerament s'educà en l'escola de monjos barnabites de Piacenza, i més tard, per mitjà dels vicelegats papals de Ravenna, estudià la carrera eclesiàstica. El jove sacerdot, dotat de facultats i fina educació, es va convertir en secretari del duc de Vendome, cap de les tropes castellano-franceses durant la guerra de Successió i amb qui arribà a Espanya, on assolí des de llavors tota classe de consideracions; a la mort d'aquell el 1712, entrà al servei del duc de Parma com ambaixador davant la cort espanyola.

En aquest càrrec aconseguí concertar la boda de Felip V d'Espanya amb Isabel Farnese, neboda del duc de Parma (1714). La conseqüència d'aquest matrimoni fou la caiguda de la princesa dels Ursins, fins llavors omnipotents en la cort espanyola. Assolí el favor d'Isabel de Farnese (reina consort d'Espanya) va fer una fulgurant carrera anomenant-lo ministre el 1717, després d'haver estat nomenat cardenal pel Papa.

A partir de llavors, Alberoni governà de manera absoluta, d'acord amb la reina. Amb el seu cos menut, i desfigurat per una gran obesitat, i vivia una voluntat de ferro, un esperit flexible i una forà incansable per al treball. Posà en orde la hisenda, augmentà el contingent de l'exèrcit a 100.000 homes i el de la marina de guerra a 70 bucs de línia; féu venir de l'estranger bons arquitectes i artífexs per a servir de mestres als espanyols; aixecà fàbriques i millorà les vies fluvials; fundà escoles de marineria i magatzems, i extirpà de l'administració de justícia diversos abusos.

En veure's empès a una política d'aventures per la reina Isabel, que es proposà reconquistar Milà, Nàpols, Sicília i Sardenya per a la casa reial espanyola i poder així procurar trons estrangers als seus fills exclosos de la successió al tron d'Espanya, llavors Alberoci allistà una poderosa flota i un regular exèrcit i féu ocupar Sardenya el 1717 i també Sicília el 1718. Per a oposar-se a aquesta ocupació espanyola, es signà la quàdruple aliança entre Anglaterra, Àustria, França i els Països Baixos. El poder naval d'Espanya fou anul·lat per complet (22 d’agost de 1718, en la (Batalla del cap Passaro), per l'esquadra anglesa menada per Byng.

També França declarà ben aviat la guerra (1719) i envia un exèrcit vers els Pirineus, mentre que els austríacs avançaren cap a Sicília i els anglesos ocuparen Galícia. Per pressió dels aliats Alberoni fou destituït de tots els càrrecs el 5 de desembre de 1719 i obligat abandonar Madrid en el terme de vuit dies, i Espanya en el de tres setmanes. Marxà a Itàlia, però allà fou amenaçat amb un procés pel papa Climent XI, pel qual es retirà a un convent de Bolonya. Després de la mort de Climent XI el 1721 prengué escó en el Conclave i tingué part en l’elecció del nou papa Innocenci XIII, gaudint de la seva estimació. Climent XII l’anomenà el 1734 legat de Ravena, i Benet XIV, legat de Bolonya. Després de regir durant tres anys aquesta província, Alberoni tornà a Piacenza. La seva colossal fortuna va caure quasi tota en mans de Felip V d'Espanya; els seus manuscrits es publicaren amb el nom de Test.[1]

En política interior impulsà una línia de reformes econòmiques. Cap a l'exterior, tractà de tornar a Espanya el seu paper de potència europea i recobrar les antigues possessions italianes perdudes pel tractat d'Utrecht, mitjançant la Conspiració de Cellamare, amb la que a través d'Anne-Louise Bénédicte de Bourbon-Condé, esposa de Lluís August de Borbó, pretenia que Felip V d'Espanya fos el regent de França en lloc de Felip III d'Orleans.[2] Guillaume Dubois, Secretari d'Estat d'Afers Exteriors de França va formar la Quàdruple Aliança, i la derrota militar i diplomàtica d'Espanya davant l'Aliança el 1718 obligà a Felip V de prescindir del cardenal, qui va haver d'abandonar Espanya i morí a Piacenza.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Enciclopèdia Espasa Volum núm. 4, pàgs. 117-18 ISBN 84-239-4504-9
  2. Alfred Baudrillart, Felipe V y la corte de Francia: Felipe V y Luis XIV, v.1 p.523 (castellà)

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Julio Alberoni