June Allyson
  |
||
|---|---|---|
 Una imatge típica de June Allyson (1950) |
||
| Nom real: | Eleanor Geisman | |
| Naixença: | 7 d'octubre de 1917 Bronx, Nova York (EUA) |
|
| Defunció: | 8 de juliol de 2006 (als 88 anys) Ojai, Califòrnia (EUA) |
|
| Nacionalitat: |  Estats Units |
|
| Cònjuge/s: | Dick Powell (1945-1963) Alfred Glenn Maxwell (1963-1965, 1966-1970) David Ashbrow (1976-2006) |
|
| Pàgina web: | JuneAllyson.com | |
| Globus d'Or | ||
| Millor actriu - Musical o comèdia 1952 - Too Young to Kiss |
||
|
|
||
| Pàgina sobre June Allyson a IMDb | ||
June Allyson (Bronx, Nova York, 17 d'octubre de 1917 - Ojai, Califòrnia, 7 d'agost de 2006) fou una actriu de cinema estatunidenca.
Taula de continguts |
Amb més de 100 films a l'esquena [modifica]
Malgrat que la seva filmografia acumula més de cent films, June Allyson és avui un de les estrelles clàssiques d'Hollywood menys conegudes pels joves afeccionats al cinema. La seva modèstia natural com actriu es filtrà impregnant molts dels seus personatges davant les càmeres, i aconseguí composar una de les millors interpretacions per al cinema de Constanza Bonancieux, la jove heroïna de The Three Muskeeters d'Alexandre Dumas, en la versió semi-musical (els duels amb l'espasa eren coreografies protagonitzades per Gene Kelly exercint com a d'Artagnan) dirigida per George Sidney el 1948.
Altres dos personatges molt recordats de la seva filmografia i als que hi aportà la seva modèstia personal que la caracteritzava fora de la pantalla foren els que encarnà en la versió de Donetes, Little Women dirigida per Mervyn LeRoy el 1949 exercint en el paper de Jo (només s'ha de comparar el seu treballa amb la versió d'aquest mateix personatge que composà Katharine Hepburn en els anys trenta per Little women, o el paper d'esposa del músic Glenn Miller, Helen Berger Miller, a la que donà vida en Glen Miller Story, The al costat de qui molt possiblement encaixes millor com la seva parella de ficció davant les càmeres, James Stewart, del que fou l'esposa de ficció en tres llargmetratges. No és estrany que ambdós acacessin sent grans amics.
Dit sigui de passada, a Donetes tingué l'oportunitat de demostrar la seva habilitat per plorar a voluntat i tant com fos necessari en l'escena de la mort del personatge interpretat per Margaret O'Brien, que sembla que competia amb ella en aquesta peculiar habilitat interpretativa. El seu secret per aconseguir-ho era, segons explicà June, --pensar en no plorar--.
El secret del seu èxit [modifica]
El secret del seu èxit fou exposat per ella mateixa molts anys més tard de la seva etapa d'estel·lat en una entrevista que li feren a finals dels anys vuitanta en la que explicà: No cantava com Judy Garland, no ballava com Cyd Charisse...Però les dones s'identificaven amb mi, i tots els homes, malgrat que es volguessin abraonar-se sobre Cyd Charisse, volien portar-me a casa seva per presentar-me la seva mare, encara que, com també reconeixia: Vesteixo fatal i soc una cuinera terrible...soc qualsevol cosa menys l'esposa perfecta.
Aquesta declaració era un excés de modèstia, perquè només s'ha de recordar el número musical After the Show, que interpretà en Two sisters from Boston, escoltar-la cantar el número Leave it to Jane, en el biopic del compositor Jerome KernTill the Clouds Roll By per entendre per què el públic masculí s'inclinava per a presentar-li la seva mare, inclús quan exercint com a Constanza compartia escena amb l'enderrocadora-ment bella milady De Winter encarnada per Lana Turner en The Three Muskeeters.
Enfront les estrelles més seductores del Hollywood de l'era daurada, i treballant en tots els generes, amb especial inclinació pel musical produït per la Metro Goldwyn Mayer, June Allyson era la novia atractiva però assequible per el públic masculí del moment, i per altra banda facilitava que les espectadores dels anys quaranta i cinquanta poguessin veure representades en la pantalla.
Greu accident [modifica]
Quan contava vuit anys sofrí un greu accident muntant una bicicleta, que a més de matar la seva mascota, un gos, li'n deixà una greu lesió a l'esquena que en opinió dels metges l'impediria caminar novament. Dotada d'una gran força de voluntat, inicià una teràpia de quatre anys particularment dolorosa que li va permetre recuperar-se acompanyada i estimulada, segons explicava ella mateixa, pels balls de Frad Astaire i Ginger Rogers en la pel·lícula The gay divorcee, que arribà a veure 17 vegades i la portà a prendre a ballar com a motor per completar llur recuperació.
Joventut [modifica]
En la seva joventut es va moure entre dues inclinacions professionals pel seu futur: estudiar medicina i dedicar-se al teatre. Una vegada recuperada i totalment addicta al ball, començà a presentar-se a concursos d'aficionats fins aconseguir els seus primers treballs sobre els escenaris inclús abans d'acabar els estudis en l'institut. De fet, prosseguí la seva incipient carrera en els musicals de Broadway per a reunir diners amb vistes a pagar llurs estudis de medicina, però el desenvolupament de la seva carrera sobre les taules, en les que ja havia tingut l'oportunitat de treballar amb coreografies de Gene Kelly en el musical Best Foot Forward, acabà per apartar-la de les aules definitivament quan un executiu de la productora MGM assistí a una de les seves representacions i decidí fitxar-la per la companyia, amb el suport del productor Joe Pasternak, que confiava en el potencial de la jove davant les càmeres.
El seu primer treball pel cinema arribà quan contava 21 anys, iniciant així una filmografia que aniria a proporcionar-li un Globus d'Or a la Millor actriu de Musical o comèdia pel seu treball a Too Young to Kiss, ensems que la convertí en l'actriu més popular de l'any 1950 als Estats Units. Un dels piropos que més li agradaren entre els que va rebre durant tota la seva trajectòria professional fou el que li dedicà una de les seves estrelles favorites, Ginger Rogers, quan June pràcticament començava la seva carrera en rols més destacats en el film Two Girls and a Sailor, que fou el punt d'arrancada de la seva caracterització com la noia de la porta d'el costat. Rogers va dir d'ella: És la noia que qualsevol home vol casar-se i la noia que tota dona vol com amiga.
La televisió [modifica]
La seva carrera arrencà amb força el 1959. Fou una de les primeres grans estrelles de Hollywood que aconseguí el seu propi programa de televisió setmanal, The Dupont Show With June Allyson, produït pel seu marit, Dick Powell. El seu èxit d'audiència li permeté retornar al teatre amb el muntatge del musical NO, No, Nanette, el 1971, amb el que relitzà una gira d'un any pels Estats Units recollint un triomf notable.
Vida privada [modifica]
La seva carrera fou una de les de major estabilitat a Hollywood si considerem que va romandre sota contracte amb MGM durant dotze anys. No es pot dir el mateix de la seva trajectòria sentimental, ja que es casà quatre vegades, dues d'elles amb el mateix home, del qual se'n divorcià en dues ocasions, si bé és cert que la inestabilitat de les seves relacions s'incrementà especialment després de la mort del seu primer marit, l'actor Dick Powell, que li havia presentat la seva amiga Lucille Ball. Amb ell intercanvià anells el 19 d'agost de 1945 i va tenir un fill, Richard Powell Jr., nascut el 24 de desembre de 1950 i que posteriorment es dedicaria a la producció. A més adoptà a Pamela, la filla que l'actor havia tingut d'un matrimoni anterior, l'agost de 1948.
Abans que morís Powell víctima de càncer deixant-la vídua el 2 de gener de 1963, el matrimoni havia passat per una crisi que va estar a put de portar-los al divorci, i a més June que s'enredà sentimentalment amb Alan Ladd, que en aquell moment era un home casat, quan ambdós protagonitzaren The McConnell Story el 1955. La mort de Powell portà l'actriu a entrar en una de les etapes més difícils de la seva vida, encadenant distintes relacions sentimentals i enfrontant-se a l'alcoholisme.
Bona mostra de que malgrat de llurs crisis sentimentals ambdós conjugues podien actuar units per aconseguir els seus objectius, és el fet de que fossin capaços de convèncer a un dels seus companys d'ofici, Ronald Reagan, per que el 1962 canviés de formació política, sortint del Partit Demòcrata per apuntar-se al Partit Republicà dels Estats Units, amb el qual finalment aconseguiria ser president dels Estats Units.
El seu segon i tercer marit fou Alfred Glenn Maxwell, que la portà a l'altar per primera vegada el 13 d'octubre de 1963, i del que es divorcià el 20 d'abril de 1965. Tornaren a casar-se l'any següent, l'1 d'abril, i tornaren a divorciar-se el 17 de març de 1970.
El seu últim marit fou un altra actor, David Ashbrow, un dentista i nutricionista retirat que es reciclà en actor televisiu en els anys vuitanta amb el que l'actriu es casà el 20 d'octubre de 1976 i amb el que recuperà l'estabilitat sentimental del seu primer matrimoni, ja que va romandre unida a ell fins el moment de la seva mort el juliol de 2006.
El 1982 publicà la seva biografia al costat de Frances Spatz Leighton, que recollí un èxit immediat, i posteriorment es convertí en la imatge d'una marca de productes d'higiene femenina per la incontinència, després d'haver-se negat inicialment per considerar que al no patir ella mateixa aquest problema no tenia dret a aconsellar a altres persones sobre el respecte.
Filmografia [modifica]
|
|
Referències [modifica]
- Biografias de la revista ACCIÓN de març de 2010
Enllaços externs [modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: June Allyson  |
- Web oficial (anglès)
- June Allyson a Internet Movie Database (anglès)
- June Allyson a Internet Broadway Database (anglès)
- June Allyson a TCM Movie Database (anglès)
- June Allyson a Allrovi (anglès)
- June Allyson a Find A Grave (anglès)
- Fotografies
