Junkers Ju 88

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Junkers Ju 88
Bundesarchiv Bild 101I-325-2780-10, Russland, Flugzeug Junkers Ju 88.jpg
Foto del època d'un Ju 88, sobrevolant la Unió Soviètica
Tipus Bombarder ràpid / Avió multi tasques
Fabricant Junkers Flugzeug und Motorwerke AG
Dissenyat per Wilhelm Heinrich Evers i Alfred Gassnet
Primer vol 21 de desembre de 1936
Introduït 1939
Retirat 1953
Estat Espanya
Usuaris Alemanya Alemanya Luftwaffe
Bulgària Bulgària
Espanya Espanya
Finlàndia Finlàndia
França França
Hongria Hongria
Itàlia Itàlia
Regne Unit Regne Unit
Romania Romania
Unió Soviètica Unió Soviètica
Producció Alemanya
Construïts 14.882
Variants 14 més nombroses sots-variants

El Junkers Ju 88, era un avió bimotor al servei de la Luftwaffe en la Segona Guerra Mundial, molt conegut en el seu paper com a bombarder, pro a ont va ser rellevant va ser en el seu paper d'avió multi-tasques, en diversos papers com a bombarder en picat, bombarder pesat, bombarder ràpid, torpediner, i caça pesat i caça nocturn, per tot això, entre els anglesos, se'l coneixia també com The maid of all works (la criada de totes les feines, en anglès). Va tindre el seu paper en la Batalla d'Anglaterra, a on va presentar les seves flaqueses.

Encara que no va intervindre en la Guerra Civil Espanyola, com altres avions alemanys de l'època, si que va formar part del Grup de Bombardeig del Exèrcit del Aire Espanyol.

Historia[modifica | modifica el codi]

Corria el 1935 i el Reichsluftfahrtministerium (RLM, Ministeri de l'aviació en l'Alemanya nazi), cercava un avió una mica especial, i per axó va llençar una especificació per un Schnellbomber (bombarder ràpid) amb una tripulació de tres homes, i capaç de transportar uns 1.000 kg de bombes a una velocitat màxima de 500 km/h. Aquesta especificació es va passar a diverses cases especialitzades.[1]

Tot i que es van presentar, en el concurs, el models Henschell Hs 127 i el Messerschmitt Bf 162, en el transcurs de l'any 1937. La casa Junkers per mitjà dels enginyers Alfred Gassnet i Heinrich Evers, que havien treballat per una casa nord-americana, van presentar el prototip Ju 88 V1, que va volar per primer cop el 21 de desembre de 1936, des del camp de Dessau,[nb 1] pilotat pel cap de pilots de prova, el capità Kindermann, seguit pel prototip Ju 88 V2. En total es van construir sis prototips amb diferents configuracions tant pel que fa a el timó de direcció, tipus de motor com a armament.[1]

Si be els primers prototips i els primers aparells subministrats a la Erprobungskommando 88 (Unitat de proves, en alemany) van sofrir accidents, a causa de la sobrecàrrega a que estaven sotmesos aquests aparells, es van solucionar aquestos defectes de manera satisfactòria, demostrant l'aparell unes virtuts superiors. Valgui d'exemple el rècord obtingut en 9 de març de 1939, en circuit tancat i amb una càrrega de 2.000 kg, obtenint una velocitat de 517 km/h.[2]

A partir de l'agost de 1939 es van produir les primeres entregues d'aquest avió, i la primera vegada en que es va posar en combat, va ser el 26 de setembre de 1939, quan el I Gruppe Kampfgeschwader 30 (I grup de combat, esquadró 30, en alemany), va atacar les forces navals de la Royal Navy, fent creure que havien enfonsat el Portaavions Ark Royal i malmès el creuer Hood.[3]

Detalls constructius[modifica | modifica el codi]

El característic morro amb forma de facetes del Junkers Ju 88

El Junkers Ju 88, era un avió metàl·lic d'ala situada en el mig del fuselatge i amb una elegant línia, en general. Una característica una mica especial, ve donada per la quantitat de morros, que va muntar, encara que el més característic, fou el de vidres amb forma de facetes. Un altre detall característic és la seva cabina amb forma de galeria de cristall, que en la part posterior, duia un artiller, amb la seva metralladora defensiva. El fuselatge de construcció monocasc, amb forma quadrada amb els cantus arrodonits, estava constituït per tres seccions, que es podrien resumir en la secció de proa a on hi havia la tripulació, la secció mitja amb dues grans quadernes que subjectaven les semi ales i contenien un dipòsit de combustible, i la secció de cua, que començava a la fi de les ales fins l'els timons de direcció i de profunditat. Tot axó estava recobert amb planxa de diferents gruixos que actuava com element resistent i com blindatge per els elements interns. Estava distribuïda de la següent manera, la proa amb planxa d'1 m/m, la part central amb planxa d'1,2 m/m, i la part de la cua amb un gruix de 0,75 m/m.[3]

Pel que fa a les ales, eren de planta trapezoïdal amb un angle únic en el cantell posterior, mentre que el cantell anterior el presentava doble, ja que era recte fins a les góndoles i amb caiguda cap la punta del ala, mentre que aquesta era arrodonida. Cada semiala, estava constituïda per dos llarguers i 5 costelles mestres, acompanyades de costelles de forma i petits llarguers, un tercer llarguer auxiliar suportava les frontisses dels alerons e hipersustentadors.[3]

En la part de sota del avió, i quasi tocant el morro, hi havia una góndola ventral que hi encabia l'armament de defens per la part del darrere e inferior del avió, també en els bombarders, allotjava la mira de bombardeig de marca Lofte.[3]

Els estabilitzadors eren de gran mida i d'estructura “monocasc”, eren d'aliatge lleuger en la seva part fixa, mentre que les parts mòbils estaven recobertes de tela, amb grans aletes de correcció.[nb 2] El tren d'aterratge era tricicle posterior totalment retratable i estava constituït per dos pilars amb amortidors i elements elàstics. Les rodes, quan pivotava cap enrere el pilar, giraven 90º al voltant d'aquest pilar, de manera que acabaven planes en la part del darrere de la corresponent góndola del motor. La roda posterior, situada a l'alçada del cantell d'atac del estabilitzador, també pivotava cap enrere per quedar amagada.[3]

La part motriu estava encomanada a dos motors Junkers Jumo 211J de 12 cilindres en V invertida amb injecció directa i sobrealimentació d'un compressor amb dues velocitats, el que permetia una potència de 1.350 CV a 250 m i 1.060 CV a 5.200 m, sempre a 2.600 rpm, enfront d'ells hi havia els radiadors anulars que conferien al conjunt l'aspecte que les góndoles contenien motors en estrella. Cadascun d'aquests motors actuava sobre un hèlix de tres pales VDM de velocitat constant.[3]

En quan pel que fa a l'alimentació de combustible, cal parlar de 5 dipòsits situats de la següent manera, en cada ala hi havia dos dipòsits un situat entre el fuselatge i la góndola de 440 l i un altre en l'extrem de 415 l. A aquests 4 dipòsits, s'hi afegia un en el fuselatge, damunt del compartiment de bombes, i protegit convenientment per una mampara de separació de 1.220 l. També hi havia la possibilitat de dur dos dipòsits sota les ales rebutjables de 450 l cadascun.[3]

El Ju 88, disposava d'un sistema de buidat de combustible en vol a través d'un brollador situat en la cua del aparell. També disposava de protecció anti-gel en els cantells d'atac, dels hèlix i de les ales, per mitjança d'unes mànegues que conduïen aire calent procedent dels motors. També disposava d'equip d'oxigen per els tripulants, a part d'aparells de ràdio per les comunicacions i les ajudes de navegació.[3]

La tripulació disposava d'un blindatge lleuger[nb 3] i de tres metralladores defensives, que se situaven dues en la cabina, una cap endavant i un altre cap enrere, l'última situada en la góndola inferior, que defensava la part ventral i del darrere del avió.[3]

Dades tècniques (Model A-4)[modifica | modifica el codi]

Vistes del Junkers ju 88
  • Mides exteriors
longitud total = 14.36 m
Amplada total = 20 m
Alçaria = 5.06 m
Superfície alar = 54.50 m²
Pes vuit = 9.060 kg
Pes màxim al envol = 14.000 kg
  • Prestacions
Motor = 2 Junkers Jumo 211J
Característiques = 12 cilindres en V invertida,

sobrealimentat, refrigeració líquida

Potència = 1.420 CV a 2.600 RPM al envol
Velocitat màxima = 263.5 kn (knots), 488 km/h
Autonomia màxima = 1.980 km
Sostre = 9.900 metres
  • Armament i equipament
  • 4 metralladores MG 81 de 7.7 m/m en muntatges flexibles 1 davant, 2 darrere cockpit i 1 en la góndola inferior
  • 900 kg de bombes en una primera en la bodega interior
  • 500 kg de bombes en bodega secundaria, resultat de l'eliminació del dipòsit central
  • Possibilitat d'encabir fins 3.000 kg de bombes en suports exteriors
  • Armament opcional
  • Muntatge opcional d'una metralladora, sobre muntatge flexible MG 15 de 7.7 m/m, en cada costat de la cabina.
  • Muntatge addicional d'un altre metralladora MG 15 o MG 81 de 7.7 m/m, o fins i tot una MG 131 de 13 m/m en la part de sota de la cristallera davantera.
  • Armament especialitzat per l'atac de tropes en terra.
  • Muntatge d'un canó MG FF de 20 m/m per l'atac a terra.

Variants[modifica | modifica el codi]

Un Junkers Ju 88 fotografiat en 1942
  • Ju 88V (V1- V10): Prototips de proves, amb denominació correlativa, per assajar diferents motors i armament.
  • Ju 88A: Model de bombarder bàsic del que es van fabricar més aparells uns 7.000
Ju 88A-0
Sèrie de pre-producció.
Ju 88A-1
Model inicial amb motors Jumo 211B-1 de 1.200 CV.
Ju 88A-2
Nous motors Jumo 211G-1.
Ju 88A-4
Versió d'entrenament amb comandaments duplicats.
Ju 88A-17
Darrera versió d'aquest model.
  • Ju 88B: Model de prova amb cúpula llisa.
  • Ju 88C: Model de Zerstörer (destructor, en alemany[nb 4]) caça pesat i caça nocturn, basat en el model A, pro amb morro metàl·lic.
Ju 88C-4
Caça pesat i de reconeixement.
Ju 88C-6b
Versió de caça nocturn.
Ju 88C-7a i b
Versions d'invasors (amb capacitat d'operar darrera les línies enemigues)
Ju 88C-7c
Variant de caça pesat.
  • Ju 88D: 1.450 aparells entregats del model de reconeixement fotogràfic de llarg abast, basat en el model A-4.
Ju 88D-1
Primera versió.
Ju 88D-2
Versió basada en el model A-5.
Ju 88D-3
Versió tropical del model D-1.
Ju 88D-4
Versió tropical del model D-2.
  • Ju 88G: Aproximadament 2.500 aparells del model de caça nocturn amb diverses modificacions pel que fa a fuselatge, que no porta góndola inferior i nou morro metàl·lic més aerodinàmic i amb 4 canons MG 151/20 de 20 m/m.
Ju 88G-1
Versió equipada amb motors en estrella BMW 801 de 1.539 CV, i radar FuG 220 Lichtenstein SN-2.
Ju 88G-6
Nous motors de 12 cilindres en V invertida Jumo 213A de 1.726 CV. Equipat amb diversos radars que podrien ser el FuG 220 Lichtenstein SN-2 o el FuG 218 Neptun. També hi ha diversitat d'antenes, sempre cercant la més aerodinàmica. També incorpora, de manera opcional, el Schräje Music[nb 5] amb canons de 20 o 30 m/m.
Ju 88G-7
Versió millorada del G-6 per alta alçaria, amb motors Jumo 213E incorporaven radars FuG 218/220 amb antenes Morgenstern o radar FuG 240.
  • Ju 88H: Model de reconeixement fotogràfic de llarg abast, o de caça, basats en el fuselatges modificats del model G. Hi ha reconeguts uns 20 aparells fabricats.
Ju 88H-1
Versió de reconeixement de llarg abast marítim.
Ju 88H-2
Variant de caça.
Ju 88H-3
Variant marítima de reconeixement de llarg abast.
Ju 88H-4
Variant de caça.
Bombarder Ju 88 en la càrrega de bombes
  • Ju 88P:[4] Model contra-carro o contra-bombarder, amb l'afegit de sistema de canó ventral be sigui un canó de 75 m/m o Kampfwagen-kanone, o un canó de 50 m/m o un parell de 37m/m. Eren transformacions del model A i es van fer en petit nombre, a la fi no es va demostrar com no valid, tant en el sistema contra-carro, com en el sistema contra-bombarder.
Ju 88P-1
Versió apareguda a mitjans de 1942, en poca quantitat, amb un canó ventral PAK 40 de 75 m/m.
Ju 88P-2
Versió amb dos canons BK 3.7 de 37 m/m, que disparaven munició amb cor de wolframi. Muntades poca quantitat, per manca d'eficàcia.
Ju 88P-3
Va ser una millora del P-2, amb més blindatge per protegir la tripulació, es podia dir que era un autèntic avió d'atac a terra.
Ju 88P-4
Nova versió dotada d'un canó BK 5. de 50 m/m. Aparells produïts en poca quantitat en 1944
Ju 88R-1
Millora del model C-6, amb el mateix armament, pro amb els nous motors BMW 801A, muntava radars FuG 202 o FuG 212. Aquest model va entrar en servei a principis de 1943, al mateix temps en que la caça nocturna de la Luftwaffe infringia majors pèrdues en els bombarders aliats. El 8 de maig de 1943, un Junkers Ju 88R-1 completament equipat, fou robat d'un camp d'aviació alemany, i va ser dut a Escòcia a on va ser investigat l'aparell i el seu equipatge, i va permetre desenvolupar noves tàctiques de bombardeig.
Ju 88R-2
Nova millora amb la incorporació dels nous motors BMW 801D de 1.677 CV i radar FuG 220 Lichtenstein SN-2. Aquest aparell va estar en producció fins a primers de 1944.
  • Ju 88S
Aquest model, és degut a la recerca de més velocitat, i per axó s'eliminen totes les estructures que augmenten la resistència aerodinàmica, se suprimeixen suports exteriors i es modifica el morro, de la típica cristallera facetada, es passa a un morro llis, es proven nous motors BMW 801 que donen 1.700 CV. Apareix en 1943.
Ju 88S-1
És en el model en que més s'aprecia la reducció de pes, la góndola ventral també es eliminada, s'elimina armament defensiu, i es deixa no més una metralladora al darrere de la cabina, s'incorporen els nous motors BMW 801G-2 de 1.677 CV,que s'incrementava amb l'injecció d'òxid nitrós, axó el permetia arribar fins els quasi 610 km/h, el que dificultava l'atac per part d'aparells enemics. Aquest aparell va ser actiu en 1943 i va participar en l'operació Steinbock el darrer bombardeig a gran escala del Regne Unit.
Ju 88S-2
Millora del model S-1, amb nova estructura de la bodega de bombes similar a l'adoptada en la versió A-15, i l'adopció dels motors BMW 801TJ de 1.810 CV. Va entrar en producció limitada en la primavera de 1944.
Ju 88S-3
Va ser el darrer model de bombarder que va veure la llum, en aquest cas els motors eren els Jumo 213A de 12 cilindres en V invertida i de fins 2.300 CV amb injecció d'òxid nitrós, amb escapes dissenyats especialment per augmentar l'empenta,[nb 6] axó el permetia aconseguir els 614 km/h a 8.500 m. Malauradament van entrar en servei pocs exemplars durant el 1944, quan els bombarders es tenien que quedar a terra, per manca de combustible.
  • Ju 88T:[6] Model de reconeixement d'alta velocitat, basats en els models S.
Ju 88T-1
Model basat en la versió S-1, equipat amb dues o tres càmeres de disposició depenent de la missió a executar. Tres tripulants pilot, radio-operador i artiller i operador de càmeres.
Ju 88T-3
Era la versió de reconeixement de la versió S-3, podia arribar als 659 km/h, amb la injecció. No més es van completar un petit nombre d'unitats.

Teatre d'operacions[modifica | modifica el codi]

Vista d'un bombarder Ju 88 volant en el front del Mediterrani, en 1942

El Ju 88 com bombarder , va entrar en servei l'estiu de 1939 en el I/KG 25 (Kamfgeschwader, Esquadró, en alemany), que més tard es convertiria en el I/KG 30. En aquest any, el nombre d'aparells disponibles era molt baix, i per axó no hi ha gaires accions bèl·liques que destacar. No obstant axó la primera acció duta a terme, es l'atac a part de la flota anglesa en el Mar del Nord, el 26 de setembre de 1939, a on van informar que havien impactat el Portaavions Ark Royal i el Cuirassat HMS Hood, que en realitat van resultar il·lesos. La mateixa unitat, també van atacar a Scapa Flow en març de 1940.[7][8]

A on la quantitat era més nombrosa, i per tant va tindre el paper més destacat a carreg del KG 51,va ser en la Batalla d'Anglaterra, on va tot i ser menys nombrós que el Heinkel He 111, era més ràpid i maniobrable que ell, i va arribar a substituir el Dornier Do 17. pro com ja se sap la Luftwaffe va sofrir grans baixes.[7]

El paper destacat el va tenir en d'invasió de Rússia, a on hi equipaven 19 grups de bombarders, per tan sols 6 grups de Heinkel He 111 i 3 grups de Dornier Do 17. Per tant van ser vastament usats en tot el terreny rus destruint milers d'avions. Tot i que la indústria russa s'afanyava a reposar les baixes, l'allau alemany era molt superior.[7]

La força de bombarders alemanys, incloent-hi el Ju 88, va lluitar amb l'ampliació dels fronts,convertint-ho en una arriscada competició. Models més moderns d'avions no acabaven d'entrar en servei, per poder-lo reemplaçar, i es va trobar lluitant en fronts tan diversos com el Front Oriental, Itàlia, Escandinàvia, pro mai en nombre suficient. Al final de la guerra, les forces de bombarders, es van trobar en terra per manca de combustible.[7]

Aspecte del morro del Ju 88G-6 en 1945

el Ju 88 com caça va acabar la guerra con el màxim exponent en el paper de caça nocturn, tot i ser desenvolupat com bombarder ràpid, per que era tant ràpid com el seu contemporani el Messerschmitt Bf 110, que havia estat desenvolupat com caça pesat. Tot i que Junkers havia desenvolupat el model 'Ju 88C per l'atac a terra, per la invasió de Polònia en 1939, durant el resta de la guerra no més es van fabricar 130 d'aquest tipus d'aparell.[7][9]

La força de caça alemanya nocturna, va entrar en funcionament en l'estiu de 1940 després de Comandament de Bombardeig anglès, va començar a atacar a la indústria alemanya durant la nit. En aquell temps, no més un petit nombre d'aparells de Ju 88, es van destinar per aquest menester, i es va constituir el II/NJG 1 (Nacht Jadgeschwader Gruppe Grup de caça nocturna, en alemany), va rebre aquest tipus d'aparell en juliol de 1940, més tard en el mes de setembre, es va reanomenar com I/NJG 2. Duran el següent any, el mateix grup, va realitzar incursions sobre aeròdroms anglesos, abans de ser traslladat al front de la mediterrània en octubre de 1941.[7]

El Ju 88, no va entrar plenament, com caça nocturn fins al 1943. El sistema de caça nocturna alemany estava basat en una sèrie d'estacions de detecció terrestre, que guiaven als caces capel seu objectiu, que es va mostrar molt efectiu per l'abast del Messerschmitt Bf 110. Aquest sistema era conegut pel comandament anglès com la línia Kaummhuber,[nb 7] mentre que la seva denominació en alemany era sistema Himmelbett (Llit amb dosser, en alemany).[7]

Amb la descoberta del sistema de radar alemany, a causa del robatori d'un aparell Ju 88R-1 el 8 de maig de 1943, i la utilització del sistema ECM Chaff, que bloquejava el sistema Himmelbett, que va ser usat per primer cop el 24 de juliol de 1943.[7]

La resposta alemanya va ser el Wilde Sau (Porc Salvatge, en alemany), que consistia en que el caces nocturns patrullaven per la sona en que es preveia que hi serien els bombarders enemics i els atacaven quan en tenien oportunitat, aterrant solament quan anaven curts de combustible. Axó requeria avions amb més abast que el Bf 110, i pel mateix la producció del Ju 88, durant l'any 1943, es va doblar fins a arribar als 2.518 en 1944.[7]

Cap a la fi del 1943, es va desenvolupar un nou sistema de radar, que no es veia afectada per les interferències causades per els aliats, i aquesta va ser la causa que els alemanys desenvolupessin una nova tàctica anomenada Zahme Sau (Domar el Porc, en alemany), que consistia a atacar els bombarders més lluny, tan bon punt quan creuaven el territori ocupat per els alemanys. Portant el radar FuG 200 Lichtenstein SN-2 amb el sistema d'antenes Flensburg, podien detectar el radar de cua Monica i Naxos, i amb el sistema de canons Sränje Musik per poder atacar els bombarders des de sota, van començar a sotmetre al bombarders anglesos a grans pèrdues. Durant la batalla de Berlín, a començaments de 1943, les pèrdues britàniques arribaven al 10% en cada missió.[7]

Malgrat aquestes grans pèrdues el Comandament de Bombarders, no més es va deixar de bombardejar de forma massiva el territori alemany els mesos anteriors al dia D. Mentre que els bombarders pesats anglesos es dedicaven a bombardejar les línies d'abastament a les platges franceses, els cosos de caces nocturns alemanys van aprofitar per reconstituir-se, ja que la confiança era alta. El retorn als bombardejos massius era l'inici del desastre.[7]

El 13 de juliol de 1944, un Ju 88G-1 equipat amb radar FuG 200 Lichtenstein SN-2 i el sistema Flensburg, va aterrar en Woodbridge (comtat de Suffolk), per un error de lectura del compas de navegació en que viatjaven cap al nord quan ells creien que viatjaven cap al sud. Els anglesos no més van haver de canviar la mida de les tires d'alumini i retirar el radar Monica, per saturar el nou radar. Quan la campanya de bombardeig es va reprendre en la segona meitat de 1944, els caces nocturns alemanys anaven a les palpentes.[7]

Malgrat que es van introduir nous sistemes de radar, en la caça nocturna alemanya, es van donar diversos cops dels quals no es van poder recuperar. La invasió de França i l'avanç aliat cap Alemanya, va causar que gran part de les estacions de radar alemanyes, fossin capturades. L'escassetat de combustible, va fer que la duració en l'aire, dels caces, es veiés reduïda. A mesura que els caces d'escorta nord-americans van començar a destruir a les forces de combat de dia de la Luftwaffe, les unitats de combat de nit van rebre l'ordre d'unir-se a la lluita en contra de la 8 ª Força Aèria, patint grans pèrdues i aconseguir poc.A l'inici de 1945 la Luftwaffe encara tenia 913 caces de la nit, al començament del mes d'abril aquesta xifra s'havia reduït a només 563, la majoria dels quals es van quedar a terra per la falta de combustible.[7]

El Ju 88 es va demostrar com un caça nocturn letal, pro va aparèixer, en quantitats significatives, massa tard, per representar no més, que un augment del cost de la campanya de bombardeig pesat britànic.[7]

Espanya[modifica | modifica el codi]

Durant la segona guerra mundial, hi van haver-hi uns 18 aterraments en sol espanyol d'aquest aparell, i com es lògic suposar, van ser requisats per l'exèrcit espanyol, que juntament amb 10 aparells que es van comprar, en 1943 es van incorporar en el 13 regiment de bombardeig, amb base en la Base Aèria d'Albacete, substituint els darrers SB-2 “Katiuska”, que restaven de la Guerra Civil Espanyola.[10]

Aquests avions van rebre la denominació per l'Exèrcit del Aire com B.6, i van restar en servei uns 12 anys, passats els quals i a mitjans dels anys 50, es van donar de baixa, i van ser substituïts per els CASA 2111 “Pedro”.[10]

Aparells conservats[11][modifica | modifica el codi]

Junkers Ju 88, exposat en el Royal Air Force Museum Hendon

Segons la pàgina de referència existeixen avui en dia uns 16 restes, o aparells sobrevivents, algun d'ells en excel·lent estat de conservació, i altres en fase de reconstrucció en el dia 04/05/2012, que es relacionen a continuació.

Alemanya
Auto & Technik Museum Sinsheim Sinsheim, Baden-Wurtemberg Ju 88A-5 (treball núm. 1379) reconstruït i exposat[12]
Deutsches Technikmuseum Berlín, un Ju 88A-5 (treball núm. 886146) recuperat del fons d'un fiord norueg i en fase de reconstrucció i un Ju 88G-1 (treball núm. 714628) recuperat del llac Balaton, Hongria (no surten en la relació d'avions del museu)[13]
Estats Units
National Museum of the US air Force Dayton (Ohio) Ju 88D-3 (treball núm. 430650) recuperat i restaurat després de la guerra[14]
Bèlgica
Col·lecció privada Ju 88A-4 (sense identificar) en procés de restauració incorporant parts de diverses procedències.
Noruega
Forsvarets Flysamling Gardermoen (col·lecció dels avions de les Forces Aèries Noruegues) Gardermoen Ju 88C-2 (treball núm. 881033) en exposició i un Ju88A-1 (treball núm. 880119) en restauració.[15][16]
Norsk Luftfartsmuseum (Museu de l'Aviació Noruega) Bodø Ju 88A-4 (treball núm. 881478) i Ju 88D-1 (treball núm. 881203). sembla que en procés de restauració tots dos. Ju 88C-4 (treball núm. 880797) s'han fet servir parts per la recuperació dels altres.[17]
Regne Unit
Royal Air Force Museum Hendon Londres-Hendon Ju 88R-1 (treball núm. 360043) aquest avió va ser el que el maig de 1943 fou robat per estudiar el nou radar.[18]
En lloc desconegut i possiblement en col·leccions particulars o “canibalitzats” per altres restauracions :Ju 88A-5 (treball núm. 3386) i Ju 88D-1/trop (treball núm. 430784).
Unió Soviètica
Archangel Museum Arkhànguelsk Ju 88A-4 (treball núm. 4588), la pàgina de referència posa que esta en exposició, mentre que la pàgina del museu, no més parla d'art.[19]
Ju 88A-4 (treball núm. 142074), restes recuperades en la regió d'Arkhànguelsk, i sembla que venudes. En els museus d'aviació de la Unió Soviètica, no s'ha trobat cap referència a cap aparell d'aquest tipus.

Avions similars[modifica | modifica el codi]

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Població a on estava situada la fàbrica de Junkers Flugzeug und Motorwerke AG, molt bombardejada,durant la Segona Guerra Mundial per l'aviació aliada
  2. Altrament conegudes per “Trimers”, o parts independents de la superfície principal, i que corregeix l'efecte d'aquesta, mantenint l'avió estable sense actuar constantment sobre els comandaments
  3. La part més protegida es correspon amb la part del dipòsit situat entre les ales, com ja s'ha comentat
  4. Veure article sobre el Messerschmitt Bf 110.
  5. El significat i la manera operativa, es comenta en l'article sobre el Messerschmitt Bf 110.
  6. Es fa referència a un fenomen esmentat en l'article motopropulsor i possiblement al efecte Meredith descrit en els articles Spitfire i North American P-51 Mustang
  7. En honor al seu director Joseph Kaummhuber as alemany. També es fa referència al mateix fet en l'article Messerschmitt Bf 110

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Gressel and Griehl 1994, Pàg. 71
  2. Winchester 2004, Pàg. 146.
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 3,7 3,8 avionesincreibles.blogspot.com.es
  4. Història del Junkers Ju 88P i les seves variants (anglès) historyofwar.org Visitada el 1/05/2012.
  5. Història del Ju88R i de les seves variants (anglès) historyofwar.org Visitada el 2/05/2012.
  6. Història del Ju 88T i de les seves variants (anglès) historyofwar.org Visitada el 2/05/2012.
  7. 7,00 7,01 7,02 7,03 7,04 7,05 7,06 7,07 7,08 7,09 7,10 7,11 7,12 7,13 historyofwar.org
  8. Història del Ju 88 com bombarder Visitada el 3/05/2012
  9. El Ju88 com caça (anglès) Visitada el 4/05/2012.
  10. 10,0 10,1 erecitodelaire.mde.es
  11. preservedaxisaircraft.com
  12. Pàgina del museu, a on es pot veure aquest avió penjat del sostre (francès) sinsheim.technik-museum.de Visitada el 4/05/2012.
  13. Pàgina d'inici del Technikmuseum sdtb.de (anglès)Visitada el 5/05/2012
  14. Història i foto del Ju 88D-3 (anglès)nationalmuseum.af.mil Visitada el 5/05/2012.
  15. Pàgina inicial del museu en (anglès) akersmus.no Visitada el 5/05/2012.
  16. Foto del Ju 88C-2 exposat (castellà) flickr.com Visitada el 5/05/2012.
  17. Pàgina de la restauració de tots dos (anglès) luftfart.museum.no Visitada el 5/05/2012.
  18. Història del avió en format pdf (anglès) rafmuseum.org.uk Visitada el 5/05/2012.
  19. Pagina d'inici en (anglès) russianmuseums.info Visitada el 5/05/2012.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Dressel, Joachim and Manfred Griehl. Bombers of the Luftwaffe. London: Arms and Armour (DAG Publications), 1994. ISBN 1-85409-140-9.
  • Gunston, Bill. The Illustrated Encyclopedia of Combat Aircraft of World War II, Salamander, London, 1978. ISBN 0-89673-000-X
  • Mondey, David. The Hamlyn Concise Guide to Axis Aircraft of World War II, Bounty Books, London, 2006. ISBN 978-0-7537-1460-7
  • Storia dell'Aviazione. 1992, Fabbri Editori (fora de catàleg)
  • Weal, John. Ju 88 Kampfgeschwader on the Western Front. Botley, Oxfordshire, UK: Osprey Publishing, 2000. ISBN 1-84176-020-X.
  • Winchester, Jim. “Junkers Ju 88”. Aircraft of World War II. London: Grange Books, 2004. ISBN 1-84013-639-1.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Junkers Ju 88