Karl Kraus

De Viquipèdia

Dreceres ràpides: navegació, cerca
 L'article necessita algunes millores de traducció. (Col·laboreu-hi!)
Pot ser una traducció automàtica o contenir fragments sense traduir.

Karl Kraus (28 d'abril de 1874 - 12 de juny de 1936) va ser un eminent escriptor i periodista austríac, conegut com satíric, assagista, aforista, dramaturg i poeta. Generalment és considerat un escriptor satíric de llengua alemanya del segle XX, sobretot és conegut per la seva crítica enginyosa de la premsa, la cultura i la política alemanya i austríaca.

Placa de Karl Kraus a la seva casa natal a Jičín

Taula de continguts

[edita] Els seus anys joves.

Kraus va néixer en una família jueva adinerada en Gitschin, Bohèmia, Imperi Austro-Hongarès (ara Jičín, República Txeca). La família es va traslladar a Viena el 1877[cal citació]. La seva mare va morir el 1891.[cal citació]

Kraus es va inscriure com estudiant de lleis en la universitat de Viena el 1892. Al començament d'abril, d'aquest mateix any va començar a contribuir amb el diari Wiener Literaturzeitung, començant amb la crítica amb “Gerhart Hauptmann´s Diw Weber”. Al voltant d'aquesta època, sense èxit va intentar ocupar-se com actor en un petit teatre. [cal citació]El 1894 canvia d'estudis cap a la filosofia i literatura germana.[cal citació]

[edita] Escriptor.

El 1896 va abandonar la universitat sense finalitzar els estudis i va començar a treballar com actor, actuant com intèrpret i director d'escena, es va unir al grup “Jung Wien” (Jove Viena), en el qual estaven Peter Altenberg, Leopold Andrian, Hermann Bahr, Richard Beer-Hofmann, Felix Dörmann, Hugo von Hofmannsthal i Felix Saltin. No obstant això, el 1897 Kraus va trencar amb aquest grup amb la sàtira Die demolierte Literatur [1]. Va ser nomenat corresponsal per a Viena del periòdic Breslauer Zeitung. Un any més tard, com un advocat inflexible d'assimilació jueva, va atacar al sionista Theodor Herzl amb la seva obra polèmica Eine Krone für Zion (Une corona para Zion, 1898).

El 1 d'abril de 1899, va renunciar al Judaisme i en el mateix any va fundar el seu propi periòdic, Die Fackel (la Torxa), que ell va dirigir, va publicar i va escriure fins a la seva mort i des del qual va llençar els seus atacs sobre la hipocresia, el psicoanàlisi, la corrupció de l'Imperi Habsburg, el nacionalisme del moviment pan-alemany, la política de no intervenció, la política econòmica...

El 1901, Kraus va ser demandat per Hermann Bahr i Emmerich Bukovics, car se sentien atacats per Die Fackel[cal citació]. Molts plets seguirien en anys posteriors per diversos grups que també es van sentir ofesos [cal citació]. Aquell mateix any, Kraus va esbrinar que el seu editor, Moriz Frisch, s'havia apoderat de la seva revista mentre ell estava absent a causa d'un viatge de diversos mesos: Moriz Frisch havia registrat la portada de la revista com una marca registrada i havia publicat el Neue Fackel (la Nova Torxa). Kraus ho va demandar i va guanyar[cal citació]. Des d'aquell incident, Die Fackel va ser publicat (sense coberta) per la impremta ahoda & Siegel.[cal citació]

Die Fackel, en els seus inicis, era similar a diaris com la revista Weltbühne, si bé més tard es va tornar cada vegada més una revista que va ser privilegiada en la seva independència editorial. En Die Fackel s'imprimia el que Kraus va voler imprimir. En la seva primera dècada, els contribuïdors van ser molts escriptors coneguts i artistes com Peter Altenberg, Richard Dehmel, Egon Friedell, Oskar Kokoschka, Else Lasker-Schüler, Adolfo Loos, Heinrich Mann, Arnold Schönberg, August Strindberg, Georg Trakl, Frank Wedekind, Franz Werfel, Houston Stewart Chamberlain i Oscar Wilde[cal citació]. Després de 1911 Kraus va ser en general l'autor exclusiu. Els treballs de Kraus van ser publicats gairebé exclusivament en la revista Die Fackel, de la qual es van publicar de forma irregular fins a un total de 922 exemplars.

A banda dels seus escrits, Kraus va donar nombroses conferències públiques summament influents, entre 1892 i 1936 ell va posar en escena aproximadament 700 representacions de solament una persona, recitant drames de Bertolt Brecht, Gerhart Hauptmann, Johann Nestroy, Goethe, i Shakespeare. També operetes artístiques, acompanyades pel piano i cantant tots els papers ell mateix. Elias Canetti, que amb regularitat va assistir a les conferències de Kraus, va titular el segon volum de la seva autobiografia Die Fackel im Ohr (La torxa a l'orella) en referència a la revista i el seu autor.

El seu últim treball, que va refusar publicar per por de represàlies nazis, era el verbalment ric, Die Dritte Walpurgisnacht (el tercer Walpurgisnacht). No obstant això, llargs extractes apareixen en la seva apologia per al seu silenci en la pujada al poder de Hitler, Warum die Fackel nicht erscheint (Per què Fackel no apareix), una edició de 315 pàgines del seu periòdic. L'última publicació de Fackel va aparèixer al febrer de 1936.

En 1911 va rebre el bateig catòlic, però en 1923 va abandonar l'Església Catòlica, perquè va desaprovar el renaixement del Festival de Salzburgo. Karl Kraus va morir d'una embòlia coronària a Viena el 12 de juny de 1936 després d'una curta malaltia. Està enterrat en el cementiri Zentralfriedhof fora de Viena.

Kraus mai es va casar, però des de 1913 fins a la seva mort va tenir una relació molt pròxima amb la baronessa Sidonie Nádherný von Borutin (1885-1950). Molts dels seus treballs van ser escrits en el castell Janowitz, propietat de la família Nádherný. Sidonie Nádherny va ser una musa molt important a la qual va dedicar molts llibres i poemes.

[edita] La persona

Karl Kraus va generar opinions contràries en tots els moments de la seva vida. Aquesta polarització indubtablement va ser reforçada per la consciència que tenia Kraus sobre la seva pròpia importància. Aquesta auto-imatge no era completament infundada: els que van assistir al seu desenvolupament van ser fascinats per la seva personalitat. Els seus seguidors van veure en ell una autoritat infal·lible. Va fer nombrosos enemics a causa de la inflexibilitat i la intensitat de la seva parcialitat, no obstant això, ell era un misantrop amarg. Va ser acusat de rebolcar-se en denúncies odioses.

[edita] El llenguatge

Karl Kraus estava convençut que qualsevol petit error, encara que d'una importància que aparentment estigués limitat al temps i a l'espai, mostrava els grans mals del món i d'una època. Així, ell podia veure en una coma que falla un símptoma d'aquell estat del món que permetria una guerra mundial. Un dels punts principals dels seus escrits era mostrar els grans mals inherents al que aparentment eren petits errors. La llengua era per ell la més important reveladora dels mals del món. Ell va veure en el tractament descurat dels seus contemporanis cap a la llengua un signe de negligència del món en general

[edita] Obres

  • Die demolirte Literatur [La literatura demolida] (1897)
  • Eine Krone für Zion [Una corona para Zion] (1898)
  • Sittlichkeit und Kriminalität (1908)
  • Sprüche und Widersprüche (1909)
  • Die chinesische Mauer (1910)
  • Pro domo et mundo (1912)
  • Nestroy und die Nachwelt (1913)
  • Worte in Versen (1916-30)
  • Die letzten Tage der Menschheit (1918)
  • Weltgericht (1919)
  • Nachts (1919)
  • Untergang der Welt durch schwarze Magie (1922)
  • Literatur (1921)
  • Traumstück (1922)
  • Die letzten Tage der Menschheit: Tragödie in fünf Akten mit Vorspiel und Epilog (1922)
  • Wolkenkuckucksheim [(1923)
  • Traumtheater (1924)
  • Die Unüberwindlichen (1927)
  • Epigramme [Epigrams] (1927)
  • Die Unüberwindlichen (1928)
  • Literatur und Lüge (1929)
  • Shakespeares Sonette (1933)
  • Die Sprache (posthumous, 1937)
  • Die dritte Walpurgisnacht (posthumous, 1952)

Publicacions que han estat reeditades recentment:

[edita] Referències

  1. ↑ Ha estat traduïda al català per Marc Jiménez Buzzi com "La literatura demolida", L'Espill núm. 20 , tardor 2005

[edita] Enllaços externs

Obtingut de «http://ca.wikipedia.org/wiki/Karl_Kraus»