Karl Marx

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Karl Heinrich Marx
Karl Marx 001.jpg
Karl Marx
Naixement 5 de maig de 1818
Trèveris, Renània-Palatinat
Mort 14 de març de 1883 (als 64 anys)
Londres, Regne Unit
Camp Filosofia, Economia
Escola de pensament Marxisme
Influenciat per Locke, Kant, Epicur, Hegel, Feuerbach, Stirner, Smith, Ricardo, Rousseau, Goethe, Fourier, Comte
Influencia a Friedrich Engels, Bakunin, Luxemburg, Lenin, Kautsky, Stalin, Trotski, Bernstein, Liebknecht, Mao, Lukács, Pannekoek, Lafargue, Gramsci, Tito, Ho Chi Minh, Castro, Guevara, Allende, Zhou Enlai, James Connolly, Fanon, Arendt, Benjamin, Sartre, Simone de Beauvoir, Bréton, Jaurès, Sorel, Henri Lefebvre, Jean-François Lyotard, Althusser, Brecht, Michel Foucault, Debord, l'Escola de Frankfurt, Adorno, Marcuse, Fromm, Mandel, Castoriadis, Negri, Mandela, Evo Morales, Chávez, Taussig, Sweezy, Samir Amin, Gunder Frank, Arrighi, Wallerstein, Kondràtiev, Grossmann, Roy, Bookchin, Okishio, Hobsbawm, E.P. Thompson, Žižek, Harvey, Badiou, Jameson, Pierre Vilar, Nin, Comorera, Maurín, Serra i Moret, Ardiaca, Vidiella, González Alba, Sacristán, Comín, Fontana, Termes
Contribucions Cofundador del Marxisme (amb Engels), Teoria de l'alienació i explotació del treballador, Materialisme històric
Obres importants El Manifest Comunista (juntament amb Friedrich Engels)
El capital
Signatura Karl Marx (signature).gif

Karl Heinrich Marx (Trèveris, 5 de maig de 1818Londres, 14 de març de 1883) va ser un filòsof, economista polític, sociòleg i revolucionari alemany. Marx va tractar una gran varietat de temes i és conegut, sobretot, per la seva anàlisi de la Història en termes de lluita de classes, resumida en l'encapçalament del Manifest Comunista: «la història de totes les societats és la història de la lluita de classes». Marx va ser el pare teòric del Socialisme marxista i del comunisme, i junt a Friedrich Engels, és considerat una figura històrica clau per a entendre la societat i la política contemporània.

Les seves idees van començar a experimentar una gran influència en el moviment obrer poc després de la seva mort. A aquesta influència se li va afegir l'ímpetu de la victòria del bolxevisme a la Revolució d'Octubre Russa.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Va néixer a Trèveris (Renània-Palatinat) en una família jueva acomodada. Va abandonar els estudis de dret, que havia començat a Bonn, i va cursar estudis de filosofia, especialment la del món clàssic, a Berlín. El 1841 es va doctorar a la universitat de Jena amb una tesi sobre la filosofia de la natura d'Epicur. El seu pare va morir el 1838. Va començar la seva activitat filosòfica amb una crítica a les tesis sobre l'alienació religiosa de Feuerbach. El 1843 viatja a París on funda la revista Els annals Francoalemanys.

El 1844, influenciat pel filòsof alemany Hegel, va passar a formar part de la denominada Esquerra Hegeliana i, dels Joves Hegelians on coneix el seu company Friedrich Engels amb qui estableix una bona amistat i una estreta col·laboració intel·lectual i política. L'any 1845 és expulsat de París i se'n va a viure a Bèlgica.

L'any 1848 va publicar el Manifest Comunista, escrit revolucionari que encoratja la revolució del mateix any. A partir d'aquest moment, Karl Marx i Friedrich Engels s'exilien a Londres on comencen a elaborar els seus estudis sociològics. La seva obra fonamental (encara que inacabada) és El capital, una obra en 3 volums, on analitza el capitalisme i les seves dinàmiques.

El 28 de setembre de 1864 es funda a Londres l'AIT (Associació Internacional de Treballadors) -Primera Internacional- de la qual Marx esdevé principal impulsor.

Fins al final de la seva vida va seguir amb la tasca intel·lectual i la seva activitat política i organitzativa del moviment obrer.

El pensament de Marx[modifica | modifica el codi]

L'home[modifica | modifica el codi]

La filosofia marxiana depèn en gran part de la seva visió sobre la naturalesa de l'ésser humà. De la dialèctica Hegeliana, Marx va heretar un desdeny per la idea d'una variant de la naturalesa humana subjacent. Per a Marx no existeix una essència humana en general: l'home es fa a si mateix, a través de la història, en la societat i transformant la Naturalesa: «L'home produeix l'home, a si mateix i l'altre home (...). Igual com és la societat mateixa la que produeix l'home en tant que home, així també és produïda per ell (...) Tota l'anomenada Història universal no és una altra cosa que la producció de l'home pel treball humà...».[1]

Així doncs, l'home és, en primer lloc, un ésser actiu, pràctic, i és en el treball la seva activitat principal. Marx entén que cal superar la concepció de l'home com a ésser teòric, concepció que procedeix de la societat esclavista grega (on el treball de transformació de la Naturalesa estava reservat als esclaus). L'home està per transformar la naturalesa, i anomena a aquest procés de transformació "treball" i la capacitat per transformar la natura força de treball. Per a Marx, aquesta és una capacitat natural per a l'activitat física va íntimament lligada al rol actiu de la consciència humana: «una aranya dirigeix operacions semblants a les d'un teixidor, i una abella pot avergonyir un arquitecte en la construcció de les seves cel·les. Però el que fa diferent el pitjor arquitecte de la millor de les abelles és que l'arquitecte construeix la seva estructura en la imaginació abans de fer-ho en la realitat»[2]

El treball posa l'home en relació amb la Naturalesa i amb els altres homes: «la Naturalesa apareix com la seva obra i la seva realitat. Igualment, pel treball l'home construeix la societat i entra en relació amb els altres, de tal forma que l'essència humana no és alguna cosa abstracta inherent a cada individu, és, en la seva realitat, el conjunt de relacions socials».[3]

L'alienació humana[modifica | modifica el codi]

Lògicament si el concepte d'home ha canviat, també canviarà el concepte d'alienació. Segons Marx, Feuerbach no es va adonar que no n'hi havia prou a voler «dissoldre el món religiós reduint-lo a la seva base terrenal; en efecte, el fet que la base terrenal se separi de si mateixa i es plasmi en els núvols com a regne independent, només pot explicar-se pel propi esquinçament i la contradicció d'aquesta base terrenal amb si mateixa».[4] Per tant, es tracta d'eliminar els esquinçaments que condueixen l'home a alienar-se religiosament. Per això Marx pensa que cal traslladar el problema de l'alienació al seu veritable terreny: l'ateisme manca de sentit i la tasca de la filosofia consisteix a eliminar l'alienació radical de l'home.

Marx diferencia entre diferents tipus d'alienació. En el Manuscrits se centra en l'alienació del treballador en la societat capitalista. És en el treball on l'home, en principi, hauria de realitzar-se com a home. Per a Marx, la possibilitat que un individu pugui donar la seva força de treball és equivalent a ésser alienat de la pròpia natura; és una pèrdua espiritual. Marx descrivia aquesta pèrdua en termes de fetitxisme de mercaderia: per una banda, els homes produeixen comoditats, per altra les mercaderies semblen tenir una vida pròpia on el comportament dels homes s'hi adapta. I és que, sota el capitalisme, les relacions socials de producció, entre treballadors o bé entre treballadors i capitalistes, són condicionades a través de les mercaderies, incloent-hi el treball, el qual és venut i comprat en el mercat.

Per tant, en les condicions de treball assalariat s'esdevé exactament el contrari: el que es produeix és l'alienació de l'home. L'alienació es dóna en quatre aspectes:

  1. Pel que fa al producte del seu treball: aquest és l'objectivació del seu treball però en convertir-se en capital d'altres, apareix davant el treballador com a un ésser estrany, com un poder independent, que el treballador no domina. Ans al contrari, “com més objectes produeix el treballador, tants menys arriba a posseir i tant més subjecte queda a la dominació del seu producte, és a dir, del capital” (Manuscrits I, pàgines 105 i 106).
  2. Pel que fa a la seva pròpia activitat: “per al treballador es mostra l'exterioritat del treball en el fet que aquest no és seu sinó d'un altre, que no li pertany, que quan hi és no es pertany a si mateix sinó a un altre” (ídem, p. 109), de tal manera que el treball aliena el treballador respecte de si mateix. És la paradoxa del treball alienat: “ en la seva feina, el treballador no s'afirma, sinó que es nega; no se sent feliç, sinó desgraciat; no desenvolupa una energia física i espiritual lliure, sinó que mortifica el seu cos i arruïna el seu esperit. Per això el treballador només se sent en si fora de la feina, i en la feina se sent fora de si. Se sent realitzat quan no treballa, i quan treballa no se sent realitzat. El seu treball no és, doncs, voluntari, sinó forçat, treball forçat. Per això no és la satisfacció d'una necessitat, sinó un simple mitjà de satisfer les necessitats fora de la feina”.[5]
  3. Pel que fa a la naturalesa: aquesta apareix com si fos una cosa aliena al treballador, com propietat d'un altre.
  4. Pel que fa als altres homes: l'home, a diferència dels animals, no solament és capaç de treballar per a si mateix i les seves pròpies necessitats, sinó també per als altres i per a la transformació del món; però en el treball alienat es talla tota la relació amb la Naturalesa i amb la humanitat: cadascú treballa per a si mateix.

Marx conclou que la propietat privada és la conseqüència del treball alienat. Per això, Marx considera que només el comunisme –entès com a supressió de la propietat privada- donarà pas a l'eliminació de totes les alienacions de la humanitat. El sentit de posseir ha de desaparèixer perquè l'home pugui alliberar tots els altres sentits físics i espirituals i es pugui relacionar amb les coses per amor a les coses, i no simplement per tenir-les.[6]

La plusvàlua[modifica | modifica el codi]

Altres aportacions de Marx a la sociologia són la teoria del valor que es fonamenta en el fet que el burgès expropia amb el treballador part del seu treball; justament, el necessari per a augmentar els seus beneficis (la plusvàlua).

La ideologia[modifica | modifica el codi]

La ideologia és definida per Marx com aquella distorsió de la realitat que pretén reflectir el que no és; justament, allò que fan els burgesos i les religions. Per Marx, la ideologia dominant en una societat, o superestructura, és producte del mode de producció dominant, o infraestructura econòmica. Es tracta d'una relació dialèctica on la praxi determina la teoria, però la teoria conseqüentment es veu reflectida en la praxi.

La dialèctica[modifica | modifica el codi]

Marx presenta la seva dialèctica com una inversió de la dialèctica hegeliana.[7] En Marx la dialèctica ho és de la realitat i no de la Idea; i és una dialèctica de la transformació revolucionària de la realitat, no de la seva justificació. La dialèctica en Marx es recolza en la categoria de contradicció i és una dialèctica oberta i inacabada perquè la història i el món real estan també inacabats. No hi ha, doncs, sistema conclòs. I la dialèctica no pretén servir per justificar la realitat, sinó per transformar-la o comprendre les seves permanents transformacions.

El materialisme dialèctic comença amb una tesi (estat inicial històric) i una antítesi que comença a qüestionar la veracitat i condició de la tesi actual. En el moment en què l'antítesi és recolzada per una bona base ideològica i es mobilitza la ciutadania, es produeix una crisi social o conflicte. El resultat del conflicte s'anomena síntesi, però en el fons, com que la història és un canvi constant, tota síntesi no és més que una nova tesi. Per exemple, L'Estat absolutista de l'Antic Règim és una tesi, a la qual apareix una antítesi anomenada Il·lustració. Quan s'enfronten, es produeix la crisi de la Revolució Francesa, que donarà com a síntesi l'Estat liberal. Alhora l'Estat liberal capitalista, tindrà com a antítesi al socialisme científic o comunisme, que desembocarà en un altre conflicte (Revolució Russa),... i així successivament. En aquest el conflicte entre la burgesia, o la posseïdora de les forces de producció, i el proletariat la dinàmica provocarà que el capitalisme caigui per les seves contradiccions. Amb tot Marx elabora la teoria de la revolució, on detalladament indica els passos a seguir: consciència de classe, revolució, dictadura del proletariat i comunisme.

El materialisme històric[modifica | modifica el codi]

Marx i la història
La societat capitalista va generar una nova classe social – la classe obrera-, una nova ideologia i un nou tipus de conflictes. Una de les ideologies va ésser el marxisme. L'any 1848, Karl Marx i Friedrich Engels van publicar el Manifest del Partit Comunista, on exposen la seva idea –molt simplificada, per exemple, en comparació amb el 18 de Brumari de Marx- sobre l'evolució de la història, amb els següents termes:

La història de tota la societat fins ara és la història de lluites de classes. Home lliure i esclau, patrici i plebeu, senyor i vassall, amo i fadrí, en una paraula, opressors i oprimits, han estat en un antagonisme constant, han sostingut una lluita ininterrompuda, adés dissimulada, adés franca, una lluita que acabava cada vegada amb una transformació revolucionària de tota la societat o amb la destrucció comuna de les classes en lluita. (...) La moderna societat burgesa, sorgida de la destrucció de la societat feudal, no ha abolit els antagonismes de classes. No ha fet sinó establir, en lloc de les velles classes, unes de noves, noves condicions d'opressió, noves formes de lluita. La nostra època –l'època de la burgesia- es caracteritza, però, pel fet d'haver simplificat els antagonismes de classe. Com més va la societat es divideix més en dos grans camps enemics, en dues grans classes directament oposades l'una a l'altra: burgesia i proletariat.

El materialisme de Marx s'oposa a l'idealisme de Hegel perquè afirma la prioritat de l'ésser sobre el pensament. El materialisme de Marx implica la negació de l'autonomia de les idees respecte a les condicions materials de l'existència humana, i implica també el caràcter dialèctic i històric d'aquesta base material. Aquest materialisme troba la seva millor expressió en el materialisme històric, el qual va ser definit per Engels com la concepció de la història que veu la força impulsora de la societat en el desenvolupament econòmic de la societat, en les transformacions del mode de producció i de canvi, en la consegüent divisió de la societat en classes socials i en les lluites d'aquestes classes entre si. L'economia és el motor de la història i els canvis en la producció són els detonants pel canvi d'un període a un altre.[8]

Marx, a la Contribució crítica de l'economia política (1859), afirma que l'estructura econòmica constitueix la base real de la societat. Aquesta estructura està constituïda per les relacions de producció, que són les relacions que s'estableixen entre els homes amb la seva situació respecte de les forces de producció. Jurídicament s'expressen mitjançant les relacions de producció, i el treballador només posseeix la força de treball (les relacions són diferents en un règim d'esclavitud que en un de servitud).

El concepte de forces productives comprèn el treball (o força de treball) i els mitjans de producció. Les forces productives es mouen dintre del marc format per les relacions de producció. Constitueixen un sistema d'interacció entre elements humans i materials que intervenen en el procés de treball. Les forces productives expressen la manera com els homes es relacionen amb la naturalesa, la qual manera canvia segons el desenvolupament d'aquestes forces. Marx les qualifica d'«ossos i músculs de la producció». El desenvolupament de les forces productives repercuteix directament en la complexitat de la gamma professional i, d'una manera indirecta, en el marc de les relacions de producció i en la sobreestructura que modifiquen gradualment o bé desborden en un moment donat. Per exemple, a mesura que el capitalisme va anar avançant, es varen ampliar els sectors socials de treballadors qualificats i també sense qualificar. Després sorgiren les organitzacions sindicals i els partits de classe. Aquestes noves organitzacions varen imposar modificacions en el dret laboral, de reunió i fins i tot en la composició del Parlament i el caràcter i composició dels governs. Quan el desenvolupament de les forces productives topa amb obstacles seriosos en el marc de determinades relacions de producció i de la seva corresponent sobreestructura política sorgeixen crisis socials i polítiques molt profundes.[9]

Els mitjans de producció són la terra, els recursos naturals i la tecnologia que són necessàries per la producció de béns materials.

Les relacions de producció fan referència a les relacions socials i tècniques en les quals els homes hi intervenen i utilitzen aquests mitjans de producció. Comprenen les relacions dels homes en el procés de producció, sobretot les relacions respecte de la propietat. Les relacions d'intercanvi d les activitats, de cooperació, de divisió del treball, la posició i les relacions dels diferents grups i classes socials en la producció i en les relacions de distribució. El règim de propietat dominant en cada formació social determina el caràcter de conjunt de la formació social (esclavisme, feudalisme, capitalisme,...). Tot canvi profund de l'estructura social i política exigeix un canvi fonamental en les relacions de propietat, en relació als mitjans de producció (terra, màquines, edificis, eines, etc.). En darrer terme, el factor que decideix sobre les relacions de producció és el de les forces productives i del seu desenvolupament: sempre que aquestes es desenvolupin bé en el marc d'unes determinades relacions de producció, aquest marc experimentarà adaptacions. En canvi, quan el marc esdevé un obstacle, les forces productives acaben per desbordar-lo.[10]

L'estructura econòmica determina o condiciona la superestructura constituïda per les formes de consciència o formes ideològiques, que són el conjunt de representacions (idees, imatges, mites...) i valors d'una societat en un moment donat. La ideologia dominant en cada moment correspon a la ideologia de la classe també dominant. Com a tal, tendeix a justificar l'estructura econòmica del moment present.

En la societat capitalista, la superestructura burgesa capitalista (Estat, política, religió, moral, art...) és alienadora: respon i defensa els interessos burgesos. El conflicte esclata gràcies al desenvolupament normal de les forces productives, les quals ja no troben el marc adequat –sinó únicament traves- en les relacions de producció; d'aquesta manera s'instaura una fase de revolució social que transforma també la superestructura ideològica. Es comprèn, doncs, que Marx pensés que el desenvolupament del sistema capitalista de producció conduiria inevitablement a la superació de la societat burgesa i de la propietat privada.

En conclusió, la Història és conduïda (no únicament, però sí principalment) pel desenvolupament de les forces de producció, la principal de les quals és el treball humà. En definitiva, és l'home, el treballador, l'actor principal de la història. Però aquesta història només pot avançar al preu de contradiccions i lluites. I en aquesta lluita les forces de la consciència de classe exerceixen un paper important.

Socialisme i comunisme[modifica | modifica el codi]

Marx el 1882.

Tots els modes de producció s'han caracteritzat pel mateix conflicte de classes. El materialisme històric descriu la direcció d'aquest procés vers la desaparició de les classes i la instauració del comunisme, després de passar pel socialisme.

En una societat en lluita de classes, l'Estat pretén ser l'intermediari just entre interessos contraposats, però en realitat és l'instrument que la classe dominant utilitza per mantenir la seva posició. La fase capitalista, presidida per la propietat privada, serà substituïda per la dictadura del proletariat, que eliminarà la forma privada de propietat, i per la societat comunista: una societat sense classes en la qual imperarà la propietat col·lectiva i l'Estat serà abolit. Una societat on «el lliure desenvolupament de cada persona serà condició necessària per al lliure desenvolupament de tots». Segons Marx, la desaparició de les classes socials permetria a la humanitat viure finalment, en pau, igualtat i llibertat.

Marx va creure que el fracàs del capitalisme era inevitable en detriment del comunisme: «el desenvolupament de la indústria moderna, concep de cap a peus la mateixa idea en què la burgesia produeix i s'apropia dels productes. El que la burgesia produeix, sobretot, és la seva tomba. La seva caiguda i la victòria del proletariat són inequívocament inevitables».

El comunisme, futur estat de la societat, es considera com la negació del treball actual en el capitalisme. Marx va escriure a La ideologia alemanya: «el comunisme no és per nosaltres un estat que ha d'ésser establert, un ideal la realitat del qual s'ha d'ajustar per ella mateixa. Anomenem comunisme al moviment verdader que aboleix l'estat actual de les coses. Les condicions d'aquest moviment vénen de les premisses existents d'ara».

La tomba de Marx a Londres.

El llegat de Marx en el panorama intel·lectual i polític[modifica | modifica el codi]

La importància del pensament de Karl Marx en el panorama intel·lectual i polític del món contemporani es prolongarà en diverses direccions al llarg de tot el segle XX, i provocarà reaccions contràries, adhesions i reinterpretacions diverses.

En el segle XIX, les principals crítiques provenien d'intel·lectuals i organitzacions del moviment obrer que sostenien postures polítiques diferents de les de Marx. Entre d'altres, Bakunin, anarquista i rival en la inspiració de la Internacional.

Durant l'últim terç del segle XIX i, sobretot durant el segle XX, la influència de Marx ha estat variable: a l'Europa de l'Est, fins a l'acabament de la guerra freda, la teoria sociològica s'ha identificat amb la teoria marxista; però en altres parts del món, especialment els Estats Units, Marx ha estat pràcticament ignorat com a pensador de rellevància sociològica. La influència de Marx a l'Europa occidental ha estat variable. La força del marxisme en els ambients intel·lectuals i organitzacions polítiques va fer que nombrosos pensadors conservadors i liberals intentessin refutar-lo.[11]

Algunes crítiques se centren en elements concrets de l'obra de Marx, mentre unes altres s'oposen a alguna de les versions del cànon marxista elaborat per les organitzacions polítiques i els intel·lectuals socialistes o comunistes.[12]

El fracàs de les societats anomenades "comunistes" i el seu gir vers una economia capitalista fa necessari replantejar el paper de la teoria marxiana tal com ha estat aplicada per aquestes, igual com les periòdiques crisis i contradiccions insalvables del capitalisme han donat renovada vigència a les seves teories. Alhora, un altre debat important és entre les diverses interpretacions que es fan de l'obra de Marx. En qualsevol cas, Marx va oferir una teoria filosòfica, històrica, econòmica i sociològica, coherent que pot emprar-se per analitzar els sistemes socials. Ha estat discutit fins a quin punt la seva teoria va tenir més o menys relació amb la creació posterior de les societats anomenades "comunistes"; o si aquestes van contradir la teoria.[13]

Recull d'edicions catalanes d'obres de Marx[14][modifica | modifica el codi]

  • La Ideologia alemanya (2 volums); Karl Marx, Friedrich Engels; traducció a cura de Jordi Moners i Sinyol. Barcelona : Laia, 1987.
  • La Misèria de la filosofia: resposta a la Filosofia de la misèria de Proudhom / Karl Marx; prefaci de F. Engels; traducció de Jordi Arquer. Barcelona : Marxista, 1937.
  • La Misèria de la filosofia: resposta a la Filosofia de la misèria de Proudhom / Karl Marx; prefaci de F. Engels. Barcelona : 7x7, DL 1979.
  • Manifest del Partit Comunista / Karl Marx i Frederich Engels; versió d'E. Granier-Barrera; introducció de M. Serra i Moret. Barcelona : Arc de Barà, 1930.
  • Manifest del Partit Comunista; Carles Marx i Frederic Engels. Barcelona : Treball, 1948.
  • Manifest del partit comunista; Karl Marx, Friedrich Engels; presentació: Jesús Mª Rodés; pròleg per Manuel Serra i Moret i Joan Comorera; [traducció directa de l'alemany per Pau Cirera]. Barcelona : Undarius, 1976.
  • Manifest del partit comunista; K. Marx, F. Engels; [traducció de Jordi Moners i Sinyol. Barcelona : La Magrana : Edicions 62, 1977.
  • Manifest comunista; Karl Marx, Friedrich Engels; [traducció: Glòria Battestini]. Barcelona : LUB, 1997.
  • Manuscrits econòmico-filosòfics / Karl Marx; traducció i edició a cura de Gerard Vilar. Barcelona : Edicions 62, 1991.
  • Teoria econòmica / Karl Marx; a cura de Robert Freedman; introducció de Harry Schwartz; [traducció de Jordi Solé-Tura]. Barcelona : Edicions 62, 1967.
  • El Capital (6 volums). Traducció i edició a cura de Jordi Moners. Barcelona: Edicions 62, 1983.
  • Crítica dels programes de Gotha i Erfurt / Karl Marx i Friedrich Engels. Barcelona : Edicions 62, 1971.
  • La Guerra civil a França el 1871; introducció de Friedrich Engels.Barcelona: Edicions 62, 1970.
  • Cartes a Kugelmann (1862-1874) / Karl Marx; introducció d'E. Czobel. Barcelona : Edicions 62, 1970.
  • Cartes sobre El capital; K. Marx i F. Engels; [recull de cartes i notació realitzats per G. Badia; traducció de R. Folch; revisió de S. Soler]. Barcelona : Edició de Materials, 1967.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Manuscrits, III, p. 145 i 155
  2. Capital, Vol. I, Cap. 7, Part. 1
  3. Tesis de Feuerbach, 6
  4. Tesis de Feuerbach, 4
  5. Manuscrits I, pàgina 109.
  6. III, p. 148.
  7. El Capital. Pròleg a la segona edició.
  8. Engels, Del socialisme utòpic al socialisme científic. Introducció.
  9. Sanjuan, Anselmo, a El Manifest Comunista. Barcelona, Ed,.Oikos Tau, 1986. Apendix, p. 119.
  10. Pel que fa als mètodes de producció, Marx va observar que en qualsevol societat els mètodes de producció canvien, i que les societats europees han evolucionat d'un mode de producció feudal a un de capitalista. Marx creia que en general els mitjans de producció canvien més ràpidament que les relacions de producció (per exemple, es desenvolupen noves tecnologies i posteriorment es desenvolupen noves lleis per regular aquesta tecnologia). Per a Karl Marx la falta de coincidència entre la base econòmica i la superestructura (social) és una font de conflicte.
  11. Poc després de la mort de Marx, l'economista austríac Böhm-Bawerk va publicar diversos assajos sobre el subjetisme del valor, entre ells Karl Marx and the Close of His System, de 1896, on considerava refutar El Capital i la teoria del valor-treball marxista, com a teories del camp de l'economia.
  12. Karl Popper, a La societat oberta i els seus enemics, va analitzar el que anomena 'profecies' marxistes, suposadament desmentides per la història. Popper va escriure també un assaig crític amb les pretensions del marxisme com a ciència de la història.
  13. Ritzer, George, Teoria sociologica clasica. Madrid, McGraw-Hill, 1996. Pàgina 167.
  14. Bibliografia extreta de marxists.org

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]