Kaixgar

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Kashgar)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Minaret a Kaixgar

Kaixgar (altres transcripcions Kashgar, Kasghar, Khashgar, Khasgar, Khasghar, en uigur: قەشقەر/K̡ǝxk̡ǝr; en xinès: 喀什Kāshí o Kāshígéěr; en pinyin: Kāshí), és una ciutat oasi a la regió autònoma del Xinjiang a la República Popular de la Xina. La seva població actual és propera als 250.000 habitants. El seu nom vol dir "Cases de moltes portes" i antigament es deia en xinès Chou-lo, Xou-lo, Su-leh, Sulei, Shule, Shu-le, She-le, Shu-lo o Sha-le, potser derivat del nom sànscrit local Solek o Sorak (Śrīkrīrāti, "hospitalitat afortunada").

Història[modifica | modifica el codi]

Kaixgar fou un regne de l'Àsia Central. Estava habitat pels Sakes. El regne és esmentat durant la dinastia dels Han occidentals. A Kaixgar es parlava una llengua indoeuropea amb afinitats amb l'hitita, l'armeni i l'eslau, probablement derivat del seu poblament anterior pels escites.

Al segle I aC, vers el 60 aC, el regne fou posat sota influència xinesa amb l'emperador Xuandi (Liu Xun) (74-49 aC). Després del 71 aC els generals Txang-Hui i Txeng Ki van actuar a la zona i van sotmetre els regnes. Però a la caiguda de la dinasta (entre el 8 i el 25) aquestes possessions es van perdre. Durant els Han es diu al llibre xinès Hanshu (uns annals de la dinastia Han entre 125 aC i 23 dC) que hi havia 1.510 cases, 18.647 persones (2.000 guerrers) que més tard al segle i van pujar a 21.000 cases i 30.000 guerrers.

La influència xiongnu que va seguir fou opressiva, Els xiongnu van recaptar taxes molt altes. Kaixgar va demanar ajut a Xina, a l'emperador Guangwu (25-57), però no va rebre resposta favorable.

A la meitat del segle I l'hegemonia e la conca del Tarim la tenia el rei de Kaixgar, Hien (33-61), que havia sotmès Kudjha el 46, i després Fergana i Khotan. Vers la fi del seu regnat fou derrotat per una coalició d'enemics revoltats, i Kudjha es va posar sota protecció dels xiongnu. Hien va morir en lluita contra el rei de Khotan, Kuang Tu, que es va apoderar de Yarkand i va establir l'hegemonia al sud, mentre al nord, l'any 73 el rei de Kudjha, Kien, es va apoderar de Kaixgar, on regnava Txeng, i es va fer amb l'hegemonia. A Kaixgar va regnar llavors Du-ti.

La dominació xinesa fou consolidada per diversos emperadors entre el 58 i el 105. El 73 el general Keng Ping "el comandant del cavalls ràpids" i el general Teou Ku van dirigir una expedició contra els xiongnu del nord. Vers el 74 Kuang-tu de Khotan es va sotmetre i amb això va quedar dominada també Kaixgar i la Kashgària on els xinesos van restablir a un antic rei de nom xinès Txong, fill gran de Txeng.

El 76 l'emperador xinès va ordenar la retirada de la regió però el general Ban Chao, després de marxar cap a Khotan, va tornar enrere i va ocupar Kaixgar que feia uns mesos havia caigut en mans de Kudjha (regne aliat dels xiongnu). Els caps locals foren executats i el domini xinès restaurat. El 78, amb soldats reclutats a Khotan, Sogdiana i Kaixgar, es va apoderar de Aksu i d'Utx Turfan.

Ban Chao va escriure a l'emperador per justificar la seva acció. En les cartes parla de la importància d'ocupar els 36 regnes de l'Àsia Central per tallar el camí dels xiongnu. Va sufocar revoltes a Kaixgar (als anys 80 i 84-87) i a Yarkand (el 84-88). La revolta del 84 la va encapçalar el seu protegit, el rei Txong de Kaixgar, aliat al rei de Yarkand, als sogdians i als yuehzhi o indoescites. El 87 Pan Taxo va reconquerir Kaixgar i el rei es va sotmetre però el general el va executar. L'any següent es va presentar a Yarkand que havia rebut ajut de Kudjha i havia reunit 50000 homes contra molts menys el xinès, però el general va obtenir la victòria. Derrotats també els indoescites (90) el domini xinès es va consolidar.

Ban Chao va rebre de l'emperador el títol de "Protector general" equivalent a virrei d'Àsia Central (91) i va establir residencia a To Kien (prop de Kudjha), mentre un altre general es va establir a Kaixgar. El darrer regne rebel, Qarashahr, fou sotmès el 94.

Ban Chao es va jubilar el 102 i va tornar a Xina on va morir el mateix any. Els seus successors no van ser tan afortunats i la seva política va provocar la revolta general el 106. El 107, davant la continuïtat de la revolta, la cort imperial va cridar a totes les guarnicions xineses amenaçades.

El rei An-huo de Kaixgar va enviar (vers 115) a l'exili al seu oncle Xen-pan, que va anar al país dels kushana. Més tard, An-huo va morir sense fills i la seva mare va assolir el govern i d'acord amb el poble va col·locar al tron a Yi-fu (literalment fill pòstum) que era fill d'un germà petit de Xen-pan. Aquest va demanar ajut als yuezhi o kushana que li van donar un exèrcit i quan va arribar fou proclamat rei i al infant Yi-fu se li va donar el títol de marquès de Pangao una vila a uns 40 km de Kaixgar.

Fou Pan Yong, fill de Ban Chao, qui va restaurar l'obra paterna després del 123. El 127 els xinesos van donar al rei el títol de gran comandant i al seu nét Xen-xun el títol de major del regne. El 130 el fill del rei de Kaixgar i una ambaixada del rei de Fergana van anar a la capital de Xina, Lo-yang, a oferir la seva lleialtat a l'emperador. Des llavors i durant segles foren fidels a Xina i als regnes successors, arbitrant els xinesos en els afers locals per mitjà dels governadors, fins que la influència xinesa es va esvair al segle III.

Internament, el 132 el rei Xen-pan va derrotar el rei de Khotan i va col·locar al tron al rei Xeng-huo que era de la família de l'antic rei Xing. El 168 va morir durant una cacera a mans d'un oncle patern, Hede, que es va proclamar rei. Una expedició xinesa es va fer contra ell, el 170, però es van retirar i tot seguit van esclatar lluites civils i diversos reis van morir assassinats.

Al segle III el llibre xinès Weilue, esmenta les dependencies de Kaixgar: el regne de Zhenzhong (Arach?), el regne de Suoju (Yarkand), el regne de Jieshi, el regne de Kudjha, el regne de Xiye (Khargalik), el regne de Yinai (Tashkurghan), el regne de Manli (moderna Karasul), el regne de Yire (Mazar o Tágh Nák i Tokanak), el regne de Yuling, el regne de Juandu (modern Irkeshtam), el regne de Xiuxiu (prop de Karakavak), i el regne de Qin. Probablement correspon a la situació existent a la segona meitat del segle II.

El 422 els 36 reis de la conca del Tarim van fer homenatge a la dinastia Wei, probablement un homenatge nominal i de compromís. El 435, nou reis (Kudjha, Kaixgar, Wusun, Yueban, Tashkurghan, Shanshan, Karashahr, Turfan i Sute) van anar també a la cort dels Wei a portar tribut. Van seguir noves ambaixades que van deixar clara la influència dels Wei (453, 455, 507, 512). Vers aquesta època hi va haver influència heftalita que fou de curta volada i el regne fou de fet independent, però a la segona meitat del segle es van imposar els turcs occidentals vers 563 a 567.

El 632 o 635 el rei de Kaixgar va enviar una ambaixada a l'emperador de la dinastia Tang al que va fer homenatge, ambaixada que es va repetir el 639. En aquesta època hi havia gran nombre de monestirs budistes i de monjos membres de l'escola Sarvastivadin. El peregrí xines Xuan Zang que va visitar el país el 630, va fer notar que els habitants tenien els ulls blaus. La seva escriptura era escrita amb caràcters indis i la religió el budisme el de la tendència del Petit Vehicle o Hinayana i hi havia adeptes al mazdeisme.

Després de la derrota final dels turcs occidentals el 657, els Tang van exercir un estret protectorat sobre la conca del Tarim. Els tibetans van atacar la regió el 662 i van derrotar els xinesos, i altra vegada el 670. Kaixgar va passar vers aquest any a mans dels tibetans durant el regnat de l'emperador Tang Kao-tsong; els tibetans el van conservar fins al 692 o 694), quan fou recuperat pels xinesos durant el regnat de l'emperadriu Wu Heou (o Wu Tsö-t'ien), viuda de l'anterior. Kaixgar va ajudar a Xina en la seva campanya de Gilgit el 722.

La derrota xinesa a Talas el 751 va posar límits al domini xinés sobretot després que el 766 els tibetans tallessin les comunicacions. Però el 786 un peregrí xines encara informa de l'existència d'un comissari xines i un rei local. Poc després va caure, en data incerta, en mans dels karlucs. En eòca samànida un dihkan governava Kaixgar i Ibn al-Athir l'esmenta amb el nom o títol de Tughan Tigin, que va acollir com a refugiat al príncep Ilyas ibn Ishak, però no es dona cap referència de si els dihkan ja era musulmà

Va passar després als uigurs que hi van imposar el islam a partir del segle X. El primer khan musulmà hauria estat Satuk Boghra Khan que hauria mort vers 955/956. La seva tomba encara existeix a Artush al nord de la ciutat. El domini uigur va durar fins al 1120 o 1130 i foren expulsats pels Kara-Khitai que el 1219 foren expulsats al seu torn pels gengiskhànides, i formà part del khanat de Txagatai.

Marco Polo va visitar la ciutat el 1273 o 1274 i hi va trobar esglésies cristianes nestorianes. Fou assolada per Tamerlà el 1389-1390. En aquestos anys una branca dels dirigents del khanat (els dughlat) el darrer dels quals fou Abu Bakr que va regnar 48 anys fins al 1514 segons l'historiador i príncep Haydar Mirza Dughlat i que va dominar la ciutat vers el 1480 o 1481. Abu Bakr va reconstruir la ciutat en un nou emplaçament a l'altre costat del Tümen. En tot aquest temps las cpital regional no era Kaixgar sinó Yarkand. La dinastia Txagatai va desaparèixer el 1572 i el país es va repartir entre faccions, entre ells els Khoja, el Ak Taghliq i els Kara Taghliq.

Després de pertàner als calmucs el 1759 va passar als xinesos que hi van tornar i van massacrar a la població i van conservar generalment la ciutat. El 1827 fou ocupada per Jahanghir Khoja però fou rebutjat pel general Chang-lung, governador de l'Ili. El 1829 Mahommed Ali Khan, un cap musulmà., i Yusuf, germà de Jahanghir Khoja, es van apoderar de la ciutat fins que el 1846 fou ocupada pels xinesos però va esclatar una nova revolta dels khoja dirigida per Kath Tora que va regnar per 65 dies, quan va arribar un exèrcit xinès i va haver de fugir cap a Kokand. La darrera revolta khoja fou el 1857, i també va durar només unes setmanes sota la direcció de Wali-Khan, famós per l'assassinat del explorador Adolf Schlagintweit.

La gran revolució musulmana dels dungans va esclatar el 1862 i es va estendre aviat a Kaixgar; els xinesos foren massacrats i la ciutat va demanar ajut al khan de Khokand que va enviar al cap kirguís Sadik Beg que tenia el suport de Buzurg Khan, hereu de Jahanghir Khota, i del seu general Yakub Beg (de sobrenom Atalik Ghazi). Aquestos dos darrers es van fer amb el control de Kaixgar (1865) abans de l'arribada de Sadik Beg, que quan va arribar fou rebutjat i va haver de tornar a Khokand. Buzurg era indolent però Yakub tenia mola energia i es va apoderar de diverses regions veïnes inclòs Yarkand i va esdevenir de fet l'únic senyor del país. Va governar fins al maig de 1877 quan va morir i el país fou recuperat pels xinesos que el van conservar sota l'imperi, la República (amb pèrdues temporals) i la República Popular. Després del 1949 fou inclosa al Turquestan oriental i el 1955 a la regió autònoma de Xinjinag Uigur. Coord.: 39° 28′ N, 76° 03′ E / 39.467,76.050

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Kaixgar