Khair ed-Din Barba-rossa

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Khair ed-Din Barba-rossa segons una pintura contemporània al Museu del Louvre

Khair ed-Din Barba-rossa (Mitilene, 1466 o 1478 segons les fonts – Istanbul, 4 de juliol de 1546) era un almirall otomà que va liderar el corsarisme turc a la Mediterrània occidental durant les primeres dècades del segle XVI. Era el germà petit de Baba Aruç Barba-rossa, de qui va heretar el sobrenom.[1]

El nom[modifica | modifica el codi]

Barba-rossa Khair ed-Din Paixà (en turc Barbaros Hayreddin Paşa) o Khayr-ad-Din Barba-rossa (Yakupoğlu Hızır). El seu nom era Yakupoğlu Hızır, però Solimà el Magnífic va ratificar-li el nom honorífic de Hayreddin, que ve de l'àrab Khayr-ad-Din (خير الدين "Bondat de la Religió").

A Europa se'l va conèixer com a Barba-rossa (Barba roja), nom que va heretar del seu germà gran, Baba Aruç, després que aquest morís en una batalla a Algèria contra els espanyols.[1] Aquest nom sonava com "Barba roja" als europeus, i a més Aruç tenia una barba vermella. El sobrenom es va afegir al nom turc de Khair ed-Din sota la forma de Barbaros.

Biografia[modifica | modifica el codi]

El seu pare era turc i la seva mare Catalina era grega i vídua d'un sacerdot grec.

De jove es va dedicar al transport de mercaderies amb una nau pròpia; Selim I va prohibir la navegació privada per la mar Egea per impedir la fugida del seu germà Korkud, i llavors es va dedicar a transportar blat a l'Àfrica del nord, on va comprar 95 negres i els va vendre a Rumèlia; d'allí, amb dos naus, es va reunir amb el seu germà Arudj a Gerba.

Va col·laborar amb el seu germà fins a la seva mort el 1518 i llavors Khidir es va quedar a Alger on va ser atacat per Hug de Montcada el virrei de Sicília però una tempesta va destruir la flota d'aquest i Khidir va fer molts presoners. Com a resposta es va dirigir al sud del Regne de València per atacar les ciutats de Dénia i Alacant. L'any següent, 1519, va derrotar al sultà de Tremissèn que s'havia aliat als espanyols i avançava cap a Miliana. A la primavera següent va ocupar Tenes, que s'havia revoltat, i va vèncer una flota espanyola de 18 naus. Fou llavors quan els espanyols el van començar a anomenar Barba-roja o Barba-rossa, a causa del color de la seva barba roja, sobrenom que ja havia rebut el seu germà gran (Baba Arudj = Barba-rossa). Va dividi el territori algerià en dos províncies el govern de les quals va confiar a Ahmad ibn al-Kadi (orient) i Muhammad ibn Ali (occident)

Fou llavors quan va agafar el nom honorífic de Khair ed-Din (Ariadeno dels italians) i el títol de sultà. Va enviar una delegació al sultà Selim I amb una petició del poble d'Alger en què li oferia la sobirania (25 d'octubre-3 de novembre de 1519) que fou acceptada pel sultà i li va enviar el decret de nomenament (khatt-i sherif) com a beglerbegi i una bandera, un sabre i un cavall, a més de 2000 geníssers. L'esquadra turca fou detectada quan passava per Cerigo el 20 de setembre de 1520. En canvi, el 1520 va haver d'abandonar l'illa de Gerba.[1] Poc després Khair ed-Din i els turcs van conquerir Mostaganem i van ajudar a Abd Allah a destronar a Masud a Tremissèn; el nou sultà va pagar-li tribut de 10.000 peces d'or. Llavors fou atacat per Muhammad, sultà de Tunis, que aliat amb Ibn al-Kadi i amb el cap de guarnició turca de Cherchell, Kara Hasan, el va assetjar a Alger i es va haver de refugiar a Djidjelli quan la població local es va revoltar.

Va obtenir el suport del xeic Abd al-Aziz dels Banu Abbas de la Petita Kabília i va ocupar Collo (1521) i l'any següent Bona i Constantina (1522); al mateix temps va reprendre atacs corsaris a la Mediterrània; el 1522 amb 7 vaixells en va capturar 9; el 1523 va capturar uns vaixells al golf de Gènova i 5 prop de Roma; després es va dirigir a Gerba de la que es va assegurar el control. Es va aliar als principals corsaris del seu temps com Sinan Reis (Ebreo) i Aydin Reis (Cacciadiavolo) i va operar a la Mediterrània occidental amb una flota de 41 vaixells.

El 1525 va decidir avançar des de Djidjelli o Gíger cap a Alger, ara cridat per la població afectada per la pèrdua dels ingressos de la pirateria. Ibn al-Kadi, el senyor local, li va sortir a l'encontre amb 20000 homes, i fou derrotat al Wadi Bugdura, i per segon cop al coll dels Banu Abbas, on fou capturat i executat. Llavors va ocupar Cherchell on estava Kara Hasan amb 500 homes; va forçar a Abd Allah a reprendre el tribut augmentat a 20000 peces d'or l'any; la població de Tenes i Constantina es va revoltar al seu favor i va entrar a aquestes ciutats, i va forçar a Husayn, germà i successor d'Ibn al-Kadi a la Gran Kabília a pagar tribut.

La ofensiva del 1527 la va dirigir contra el litoral del Principat de Catalunya: va atacar les costes del Rosselló i l'Empordà, i després la zona de Badalona.[1]

Els espanyols dominaven el Penyal d'Alger, enfront de la ciutat i el maig de 1529 Khair ed-Din els va atacar, va destruir la fortalesa amb l'artilleria, deixant només dues torres i va quedar ocupada el 27 de maig i els espanyols que no van morir foren reduïts a l'esclavatge. Molts cristians van haver de participar en la construcció d'una barrera o moll que va ser l'inici del nou port de guerra, entre l'illa i la ciutat (200 metres de llarga i 4 metres d'altura). Nou vaixells de socors foren capturats pocs dies després.

El mateix any, a l'estiu, va enviar a Aydin Reis al païs Valencià (a Oliva) en ajut dels moriscs revoltats; va evacuar a tots els que va poder i va derrotar prop de Formentera a uns esquadra espanyola dirigida per Rodrigo Portundo, capturant 7 vaixells i es va presentar davant de Salou.[2]

El maig de 1531 es va assabentar que Andrea Doria anava cap a Cherchell amb 40 vaixells. L'atac fou rebutjat i Doria es va refugiar a Cadis deixant uns 1400 morts i 650 captius. Khair ed-Din va assolar la costa de Ligúria i les costes espanyoles fent abundant botí. El 1532 es va enfrontar a la flota de Tremissèn que tenia el suport d'una flota espanyola d'Oran amb 14 vaixells; el sultà va ser forçat a augmentar el tribut a 30000 peces d'or; altre cop va saquejar les costes espanyoles i va capturar diversos vaixells.

El 1533 va ser cridat a Istanbul i va deixar el govern interí a Hasan Agha (Sardo) anant a la capital amb 17 dels principals caps navals (rais) d'Alger i 44 vaixells; enfront de Messina va cremar una flota de 18 naus enemigues i va enviar 25 naus a perseguir a Doria que de Coron anava cap a la mar Adriàtica. Va arribar a Istanbul cap a finals de l'any 1533. Allí va ser nomenat almirall (kapudan paixà),[1] i també se li va encarregar el govern d'Alger amb el títol de Djazair beglerbegi.

El 1534 fou enviat a conquerir Tunísia. Pel camí va saquejar Reggio, San Lucido, Cetraro i el golf de Nàpols i les illes, Sperlonga, Fondi, Terracina. Un cop a Tunísia va anar ocupant les places clau: Es va apoderar de Bizerta; el 16 d'agost entrava a la Goleta; i finalment va entrar a Tunis el 18 d'agost, ciutat que va saquejar.[1] L'emir Hasan va fugir i fou derrotat poc després a una batalla prop de Kairuan. Grups àrabs es van revoltar a favor de Rashid, candidat prootomà al tron (que estava a Istanbul), però va apaivagar la rebel·lió i poc després Rashid va morir.

L'abril de 1535 va preparar amb els francesos una expedició per saquejar Còrsega i conquerir Sardenya i Sicília, que estaven en mans de la corona hispànica. Carles V va decidir actuar, va equipar una gran flota amb la que va reconquerir la Goleta el 14 de juny i el 20 de juny va atacar Tunis amb el suport de les tribus àrabs i de 4.000 presoners cristians que van fugir de les presons. Khair ed-Din va fugir a Bona i d'allí va retornar a Alger. Com a resposta va liderar una expedició contra les illes Balears amb 32 vaixells: a Menorca va saquejar Maó,[3] i després tot el litoral de Mallorca va patir pillatges.[1] En aquesta campanya va capturar i esclavitzar entre 600 i 800 persones.[1] Malgrat tot, la flota de Carles V li va prendre el port i la ciutat de Tunis.[1] Per aquest motiu va haver de retornar a Istanbul, a on va arribar el 15 d'octubre. Després va anar a Calàbria on va devastar La Castella.

El 1536 i fins al 1537 el va dedicar a preparar la flota promesa a Francesc I de França per ajudar-lo a la seva expedició a Itàlia. Durant aquest temps va estar a Valona i la flota (280 naus) es va concentrar a la costa albanesa; va enviar al seu lloctinent Lutfi Pasha a la Pulla, i ell mateix amb 60 galeres va atacar 20 naus carregades de provisions que venien d'Egipte. Va participar en el setge de Corfú i va ocupar les illes de Nio, Khea i Naxos.

El 1538 va ocupar les illes de Skiatos, Skiros, Tinos, Andros, Karpatos, Kandeleusa i altres illes menors venecianes de la mar Egea; Creta fou saquejada una setmana i es van fer 15.000 presoners. A la batalla de Préveza es va enfrontar a una gran flota cristiana, que s'havia reunit per una coalició entre el Papa, Venècia i l'Emperador, i que era comandada per l'almirall Andrea Doria.[1] La batalla va tenir lloc el 27 de setembre enfrontant 120 naus otomanes contra 139 galeres i 70 vaixells cristians, però l'almirall imperial es va retirar després d'uns combats preliminars (Doria i Barba-rossa mantenien contactes secrets). Khair ed-Din va perseguir a Doria fins a Santa Maura. El 1539 Barba-rossa va conquerir Castelnuovo (ocupada l'any anterior per la coalició cristiana), i el 1540 l'expedició que envia comandada per Piali Hamet,[4] i Caramaní a saquejar Gibraltar és derrotada al seu retorn a la batalla de l'illa d'Alboran.

Encara aparegué una altra vegada el 1543-1544 quan la flota otomana va ajudar a la francesa a la Mediterrània occidental per atacar Carles V.[1] Va devastar les costes italianes i es va aturar a Reggio de l'Emília. A Marsella es va unir al duc d'Enghien, comandant de la flota francesa i junts van saquejar Villefranche i van assetjar Niça sense èxit i quan va arribar la flota de Doria i l'exèrcit de terra manat per Alfonso de Ávalos. Khair ed-Din es va retirar a Toló per passar l'hivern. La ciutat fou evacuada pels seus habitants. Una flota fou enviada a saquejar el golf de Lleó i la costa catalana. La pau de Crepy va posar fi a la guerra entre Francesc I de França i l'emperador Carles, i Khair ed-Din va retornar a Constantinoble, i pel camí va saquejar Toscana i el regne de Nàpols.

Els dos darrers anys de la seva vida els va dedicar a obres pietoses. Va morir a Istanbul el 4 de juliol de 1546.

Família[modifica | modifica el codi]

Es va casar com a mínim dues vegades. La primera fou una dona algeriana amb la que va tenir el seu hereu, Hassan, qui seria diverses vegades beglerbegi d'Alger. El 1543, quan ja tenia 65 o 77 anys (depenent de la data disputada de naixement) es va casar un altre cop amb la filla del governador de Reggio, Flàvia o Maria Gaetani, que tenia 18 anys. Se sap que també va tenir una filla.


Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 Mestre, 1998: p. 96, entrada: "Barba-rossa"
  2. Insa Montava, Josep. La Costa Daurada arran de mar. Cossetània Edicions, 2006, p.91. ISBN 8497911733. 
  3. Boronat i Barrachina, Pascual. Los moriscos españoles y su expulsion (en castellà). Imprenta de, 1901, p.209. 
  4. Sir William Godfrey Fothergill The Rock of the Gibraltarians; A History of Gibraltar, p.73–75. Fairleigh Dickinson University Press, 1987. Londres i Toronto (anglès) ISBN 0-8386-3237-8

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Khair ed-Din Barba-rossa Modifica l'enllaç a Wikidata
  • Mestre i Campi, Jesús (director). Diccionari d'Història de Catalunya. Edicions 62, 1998, p. 1.147 p.; p. 96 entrada: "Barba-rossa". ISBN 84-297-3521-6. 
  • (anglès) Ernle Bradford, The sultan's admiral: the life of Barbarossa, Londres, 1968.
  • (anglès) John B. Wolf, The Barbary Coast: Algeria under the Turks, Nova York, 1979; ISBN 0-393-01205-0
  • (italià) Salvatore Bono, Corsari nel Mediterraneo, Oscar Storia Mondadori, Perusa, 1993.