Khanat Uigur

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

El khanat Uigur com estat es va fundar després del 744 quan Kutlugh Bilgä va assolir el poder al khanat dels Turcs Orientals. Els uigurs llavors anomenats turgach (o toläch) era només un dels pobles d'arrel turca del khanat (vegeu Turgach) però ara es posaven al capdavant d'un estat en un moment en què la dinasta xinesa dels Tang, després de la batalla del Talas (751), s'enfonsava. Bilgä va morir entre el 746 i el 756 però va aconseguir establir els fonaments del poder uigur.

Grandesa del khanat[modifica | modifica el codi]

Un cap dels kitan, Ngan Lou Chan, es va apoderar de les dues capitals xineses: Lo-yang (755) i Chang'an. L'emperador Hiuan Tsong va fugir a Sichuan; el seu fill Sou Tsong (756-762) va intentar recuperar els seus dominis i va demanar ajut als uigurs que dominaven Mongòlia. Es suposa que governava ja el successor de Kutlugh Bilgä, que els xinesos anomenen Mo-yen-tcho i també Ko-lo, el nom en turc del qual probablement era Bayanchur (746/756-759).[1] Se li va donar la mà d'una princesa xinesa i un exèrcit xinès es va dirigir des de Mongòlia cap a Xina i va ajudar decisivament als imperials a recuperar Lo-yang (757). Els xinesos van rebre també l'ajut del rei de Khotan, Wei-tcho Cheng. L'emperador va donar al khan uigur molts títols i honors i li va prometre 20000 peces de seda cada any. Però la guerra civil a la Xina va continuar.

El successor de Mo-yen-tcho fou Teng-li Meou-yu (Eltegin, 759-780).[2][3] Aquest khan fou temptat pels rebels contra l'Imperi xinès i va marxar a la Xina amb intenció de contribuir a la lluita contra els imperials, però pel camí un hàbil diplomàtic xinès el va fer canviar de idea, i va tornar a l'aliança amb els Tang per compte dels quals va reconquerir Lo-yang als rebels (20 de novembre del 762); la ciutat però fou saquejada conscientment. Així esdevingué més que un aliat, un protector de la dinastia, o almenys un aliat perillós. Va tornar a Mongòlia el març del 763.

Maniqueisme i civilització[modifica | modifica el codi]

A Lo-yang va conèixer a missioners maniqueus d'origen sogdià, que el van convertir al maniqueisme; els seguidors d'aquesta religió, a grans trets una barreja de mazdeisme i cristianisme, era perseguida al Iran i Mesopotàmia pels àrabs i es va trobar sobtadament com la religió dirigent del khanat més poderós de l'Àsia Central que governava Mongòlia. El maniqueisme va esdevenir religió d'estat[4] i un alt dignatari maniqueu de Sogdiana[5] es va instal·lar a la cort com a cap de la nova església[6][7]

El khanat Uigur va romandre la potència hegemònica de l'Àsia Central sota els següents khans mentre la Xina reculava: el 787 els tibetans van expulsar a la guarnició Tang de Kudjha, però en foren expulsats pels uigurs; els tibetans van atacar el 791 la fortalesa fronterera xinesa de Ling-wou prop de Ning-hia al Kansu (Gansu) i altre cop fou mercès als uigurs que foren refusats.[8] Alp Kutlugh (anomenat pels xinesos com Ho Ko-tou-lou) va demanar la mà d'una princesa imperial que va obtenir ràpidament, ja que el tractament era força igualitari.[9] El 790 el va succeir Taras Bolmish Kutlugh Bilgä un mesos per donar pas a Aichur Kutlugh Bilgä (791-794) i el 794 breument pel seu germà i després Azho, però després d'aquests curts regnats va pujar al tron Kutlugh II Bilgä[10] (795-805). El 805 va pujar al tron Tangri Bilgä (805-808), i Ai Tangri (808-821).[11] D'aquest darrer, un elogi del qual es pot llegir en xinès, sogdià i turc a les inscripcions de Qara Balgasun a la riba esquerra de l'Orkhon, se sap que va demanar la mà d'una princesa imperial xinesa, però la concessió va demorar i finalment aquesta princesa es va casar amb el seu fill i successor Kun Tangri[12] (821-824).

Mentre el maniqueisme anava civilitzant als uigurs. La inscripció de Qara Balgasun diu "aquest país de costum bàrbares, ple de recs de sang, s'ha transformat en un país que s'alimenta de llegums, el país on es matava s'ha transformat en un país on s'estimula fer el be".[13] Ambaixades uigurs van anar a la cort xinesa (que se sàpiga el 770, 771 i 807) i es van erigir en protector de les comunitats maniquees a la Xina; la darrera va demanar l'establiment de temples a Lo-yang i T'ai-yuan[14]

Vers el 800 els uigurs van sotmetre el país de Turfan, Qarashahr i tota la regió[15] on existien pròsperes comunitats maniquees testimoniades per les restes artístiques (frescos i miniatures), especialment a Idiqutchäri[16] i a Murtuq Bäzäklik, a la regió de Turfan[17] on es representa a un príncep uigur de Turfan del segle X, de nom Bughra Sali Tutuq. També a la mateixa zona s'han trobar frescos nestorians que tenien fortes comunitats a la regió testimoniats entre 840 i el començament del segle X, quan els uigurs es van traslladar massivament a Turfan. Els uigurs van copiar dels sogdians l'alfabet, derivat del siríac, que fou adaptat i va donar lloc a l'escriptura uigur que al segle IX va substituir al vell alfabet turc; amb aquest alfabet es va poder crear una literatura nacional, la primera en una llengua turcòfona, i van traduir de l'iranià diversos texts maniqueus, i dels sànscrit, del kutxeu i del xinès diversos textos budistes. Això va convertir als uigurs en l'élite cultural dels pobles turcs.

Enfonsament[modifica | modifica el codi]

Encara van conservar el mateix poder sota els khans Hazar Tegin, Kho Tegin i Kichik Tegin. El poder era cada cop més dèbil i el regnat del darrer va acabar amb la revolta dels turcs que havien restat salvatges dins l'estat, els kirguís de l'alt Ienissei entre Minussinsk i el llac Kosso Gol, que es van apoderar de la capital Qara Balgasun i van matar al khan. Els uigurs es van retirar progressivament cap a la regió de Turfan (entre 840 i 847). La cort xinesa, fins llavors temorosa dels uigurs, va aprofitar la situació per eliminar als maniqueus mitjançant una persecució que els va massacrar (843). El grup kirguís es va instal·lar a Mongòlia, a l'alt Orkhon, a l'entorn de Qara Balgasun, i s'hi van mantenir fins al 920 en què en foren expulsats pels kitan i rebutjats cap a les estepes del Ienissei. La darrera resistència uigur a Mongòlia contra els kirguís es va acabar vers el 874.

Els uigurs es van instal·lar als oasis al nord del Tarim, a Turfan, Kudjha, Qarashahr.[18] Un altre grup uigur coneguts com els Sary-Uigur es van establir entre 860 i 866 al Gansu occidental i a la regió de Kan-Chou, on el khan es va titular qaghan. Almenys a Kan-Chou van abandonar el maniqueisme i van esdevenir budistes. Aquest khanat va durar fins al 1028. Però de més llarga durada fou el khanat del nord del Tarim que es va estendre fins al segle XIII. També aquí el maniqueisme va perdre posicions i al segle XIII els uigurs eren budistes o nestorians.

Al segle XII els uigurs eren vassalls dels kara khitai; els seus sobirans portaven el títol de iduq qut o idiqut (santa majestat) agafat dels turcs basmil que el portaven al segle VIII quan van dominar aquesta mateixa regió. El 1209 el idiqut Bartchuq va rebutjar reconèixer la sobirania del gur khan kara khitai i va acceptar la de Genguis khan; el comissari del gurkhan a Uigúria, Chaukam, que residia a Turfan o a Kara-Khodja, fou assassinat.[19] Genguis khan, que tenia simpatia per la cultura uigur, va donar la mà de la seva filla Alaltun (o Altun-baki) al idiqul.[20]

Llista de khans[modifica | modifica el codi]

Khanat Sary-Uigur de Gansu[modifica | modifica el codi]

  • Desconeguts vers 860-930
  • Kul Bilgä Tangri Khan vers 930-947
  • Tangri Bogu Tangrikan 947-948
  • Desconeguts 948-981
  • Arslan Khan 981-985
  • Als Xi-Xia (tangut) 985

Khanat Sary-Uigur de Kan-Chou[modifica | modifica el codi]

  • Desconeguts vers 860-920
  • Jen-mei I vers 920-924
  • Ti-yin 924-926
  • Atuyu 926-?
  • Jen-yu Shun hua Khagan ? -933
  • Jen-mei II Feng hua 933-940
  • Desconeguts 940-961
  • Ching-Chiung 961-976
  • Yehloho Sha-chao 976-1004
  • Yehloho Chung-shun Pao-te 1004-1016
  • Yehloho Kueiha 1016-1023
  • Yehloho tung-shun 1023-1025
  • Pao-Kuo Yeh-lo-ko 1025-1028
  • Als Xi Xia (tangut) 1028

Notes i referències[modifica | modifica el codi]

  1. el seu títol uigur era Tängrida quot boulmych il ylmich bilbä qaghan
  2. anomenat en una inscripció maniquea i a les inscripcions de Qara Balgasun com Ouloug ilig (que vol dir "gran rei") tängrida qoul boulmych (que vol "per el cel ha obtingut la reialessa") ärdämin il toutmych (que vol dir "pel seu mèrit té el regne a les seves mans") al (heroic) qouilough (majestuós) kutag (gloriós) bilgä (savi)
  3. K. Muller, Uigurica II, 95
  4. la inscripció de Qara Balgasun l'anomena "zahag i Mâni "emanació de Mani"
  5. el seu títol és indicat en xinès com mou-cho, equivalent al sogdià mojak i al moje del pahlevi
  6. Chavannes i Pelliot, "Un traite manicheen retrouve en Chine", J. A. 1913, I, 190, 195-196
  7. Un text xinès d'aquest època indica que els uigurs deliberaven sempre amb els maniqueus dels afers de govern
  8. tot i aquestes derrotes els tibetans van continuar la seva progressió i entre el 783 i el 849 es van apoderar de la regió de Si-ning i de Lin-tcheou al sud-oest del Gansu
  9. Chavannes i Pelliot, "Un traite manicheen retrouve en Chine", J. A. 1913, I, 276
  10. Tängrida boulmych külüg bilgä
  11. Aï Tängrida quot boulmich alp bilgä
  12. Kun tängrida oulough boulmych kutchlüg bilgä tch'ong-to
  13. els uigurs eren pastors i tenien com a base d'aliments la carn, la llet i el qumis, una mena de formatge de llet fermentada, però la religió dels maniqueus no permetia beure llet ni menjar mantega, i encara que això segurament no es va generalitzar si que va desviar una part de l'activitat de pastura a un altre d'agrícola
  14. el 768 l'emperador Tang ja havia emès un decret autoritzant la predicació i el primer temple fou erigit a King-Tchoeo al Hubei el 771, seguit al mateix any dels de Yang-tcheou al Jiangsu, Chao-hing al Zhejiang i Nantch'ang al Jiangxi
  15. Henning, Argi and the Tokharians, B.S.O.S., 1938, 550
  16. trobats per la missió de Von Le Coq, relacionat a Budhdhistische Spätanlike in Miltleasien II, Manichäische Miniaturen, Berlín 1923 i també a Von Le Coq, Chotscho, pl. 1-6
  17. Von Le Coq, Budhdhistische Spätanlike in Miltleasien III, Manichäische Miniaturen, Berlín 1923, pl. 17; també Von Le Coq, Chotscho, pl. 30-32; i E. Waldschmidt, Gandhära, Kutscha, Turfan.
  18. Barthold, Beshbalik, Enciclopedia de l'Islam Ed. I, 746
  19. Barthold a Turkestan, pàgina 362, citant com a font a Alà-ad-Din Juwayní
  20. Història secreta
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Khanat Uigur