Khanat de Txagatai

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Khanat de Txagatai
Bandera
1225 – 1687 Bandera
Bandera
Bandera
Bandera

de}}}

Bandera

Ubicació de
Capital Kuldjha, Qarshi
Forma de govern Khanat
Khan
 • 1225-1242 Txagatai Khan
Història
 • Establiment 1225
 • Dissolució 1687

El Khanat de Txagatai fou un estat mongol de l'Àsia Central, sorgit de l'ulus o terra hereditària assignada a Txagatai Khan, segon fill de Genguis Khan. A finals del segle XIII es va estendre de l'Amudarià i la mar d'Aral a les muntanyes Altaic[1] Entre 1334 i 1344, greus desordres en el khanat van portar a la divisió a dues regions separades: el khanat Txagatai de l'Est o Mogulistan, i l'ulus Txagatai a l'oest o Transoxiana. L'any 1369, Tamerlà va conquerir el khanat de Txagatai en un intent de reconstruir l'Imperi Mongol. La part oriental va subsistir sota khans gengiskhànides txagataïdes de vegades en guerra contra els timúrides (tamerlànides) fins que es va establir el règim teocràtic dels khoja al segle XVII.

Història[modifica | modifica el codi]

A la mort de Genguis Khan el 18 d'agost del 1227,[2] les terres de Transoxiana i Turquestan Oriental, que ja havien estat concedides al seu fill Txagatai, van restar en les seves mans. Cada fill gaudia d'un 'ulus o grup de tribus, amb un territori hereditari, que en el cas de Txagatai englobava l'Àsia Central, amb les regions entre l'Oxus i el Sirdarià (la Transoxiana) i els territoris del Turquestan fins a les muntanyes Altai, amb capital generalment a Almaliq,[3] a prop de l'actual Kuldja (Yining), al Xinjiang occidental). Si bé Txagatai governava els seus territoris, actuava sempre submís a la dignitat del Gran Khan, ja fos en la figura del seu pare fins a la seva mort, o en la del seu successor, el seu germà Ogodei. El repartiment era exclusivament de les terres de pastura mentre que les terres conquerides eren terres de l'imperi, que pertanyien segons el concepte mongol a la família reial però sota el poder del kakhan. Així el khanat Txagatai el formaven les terres dels kara khitai, és a dir les terres de l'Ili, Issik Kul, Txu superior i el Talas i secundàriament la Transoxiana i la Kashgària com a terres de pastura, però amb Samarcanda i Bukharà i altres ciutats com a terres del gran khan. La seva primera residència fou al sud de l'Ili. Se sap que tenia un ordu (camp reial) per a l'hivern i un per a l'estiu. Alà-ad-Din Juwayní diu que la seva capital d'estiu era a la vora de l'Ili, i a l'hivern a Kuyas, prop d'Almaliq[4] La capital del país és assenyalada amb el nom d'Ulugh Ef (Casa Gran) ja després de la mort de Txagatai.

A la mort d'Ogodei el succeí breument el seu fill Guyuk (1241) i a la mort d'aquest, Batu Khan, que de fet actuava com a khan independent de l'Horda d'Or, va enviar al seu germà Berke que en un kuriltay va portar al poder a la branca de Tului, representada per Mongke fill de Tului, apartant a la línia ogodeïda (1253) l'ulus i territori de la qual va quedar desmembrat i només alguns ogodeïdes considerats favorables van rebre algunes terres.[5]

Txagatai va morir el 1242, poc després que el seu germà Ogodei. En els vint anys següents el khanat fou virtualment una dependència del gran khan. Kara Hulagu (net de Txagatai, fill de Moetuken, mort al setge de Bamiyan), designat hereu per Txagatai amb autorització de Genguis Khan i després d'Ogodei, va ser khan del 1242 al 1246 en què fou deposat pel gran khan Guyuk, i el poder concedit al seu oncle Yesu Mongke (cinquè fill de Txagatai, que era amic personal de Guyuk) del 1246 al 1251, quan fou acusat de conspirar contra el gran khan Mongke i deposat, i Kara Hulagu va poder tornar a la direcció dels afers. Sota Yesu Mongke fou visir o ministre principal Baha al-Din Marghinani, descendent d'una família de caps religiosos de Fergana i amic de joventut del khan; un altre musulmà, Habash Amid era el seu "pare alimentari" (tot i ser un fidel de Kara Hulagu conservava aquest lloc des del temps de Txagatai); des dels seus càrrec van afavorir en certa manera a l'islam. Fou també amic de Djuwayni.[text imprecís]

Kara Hulagu va rebre el nomenament i l'encàrrec d'executar a Yesu Mongke, però no va sobreviure al viatge de retorn al seu país i l'execució la va haver de dirigir la seva vídua Orkina, que regnava en nom del seu marit, i que sembla que va afavorir als musulmans; en aquest temps la seva autoritat no passava de la vall del riu Ili. Segons Guillem de Robrouck en aquest temps l'imperi estava dividit entre Batu Khan i Mongke, sent la divisòria entre ambdós una línia entre el riu Talas i el riu Txu (Chu o Çu o Ču), i els petits feus interns eren només terres de pastures amb organització tribal i no verdaders estats organitzats; Masud Beg era governador per compte del gran khan però amb l'acord de Batu Khan, dels territoris entre Besh Baligh i Khwarizm.

El 1254 va pujar al poder el seu fill Mubarak Shah, el primer khan musulmà, sota la regència de la seva mare Arghanah Khatun. El gran khan Mongke va morir el 1259 i les coses van començar a canviar especialment el 1260 quan va pujar al poder a l'Ili el khan Alghun (Alughu), nét de Txagatai; aprofitant la guerra entre Kubilai Khan i Ariq Boke, es va revoltar contra el primer i es va apoderar de diverses terres a l'Àsia Central (incloent Khwarizm i Afganistan) que va posar sota autoritat d'Ariq Boke, i va obtenir el suport del governador del gran khan a les ciutats de Transoxiana i altres llocs, Masud Beg. Alghun aviat es va erigir en sobirà independent i es va revoltar contra Ariq Boke; aquest va intentar fer valer els seus drets però després d'alguns èxits inicials va ser expulsat. Alghun va regnar fins a una data incerta entre 1265 i 1266, i llavors el jove Mubarak Shah va ser proclamat khan, el primer de religió musulmana (març de 1266) però fou enderrocat dins el mateix any per son cosí Bosak o Burak que tenia el suport del gran khan Kubilai.

El 1266 doncs va pujar al tron Bosak o Burak o Baraq Khan que va portar el títol de Ghiyas al-Din i fou el segon khan musulmà; l'ogodeïda Kaidu o Qaidu Khan s'havia apoderat de part d'Àsia Central, i Burak va acabar expulsant al governador del gran khan del Turquestan Oriental.[6] Pero Burak va entrar aviat en conflicte amb Kaidu o Qaidu Khan, que va obtenir el suport del khan de l'Horda d'Or; Kaidu va prendre la iniciativa i va atacar territori Txagatai. Burak va haver d'abandonar el Turquestan Oriental i es va refugiar a Transoxiana on va haver de reconèixer la sobirania de Kaidu.[7] Burak es va enfrontar també amb Abaqa, Il-khan de Pèrsia, al que va atacar, però fou derrotat i rebutjat cap a Transoxiana on va morir poc després el 1271.[8]

Els dos següents khans, Quiqpei (o Negubei o Nikpay), nét de Txagatai (1271 - 1272) i Buka Timur (besnét de Txagatai, 1272 - 1282 foren nomenats per Kaidu Khan,[9] que de fet va governar com a virtual khan fins a la seva mort vers el 1301 (abans del 1303). El fill de Burak, Duwa (1282-1307), que va participar al costat de Kaidu Khan en les guerres contra els successors de Kubilai Khan de la dinastia Yuan[10] fou nomenat khan el 1282 i en ell Kaidu va trobar finalment un gran governant; a més de lluitar contra els Yuan, també ho va fer contra els Il-khan.[11] Després de la mort de Kaidu, Duwa va desconèixer al seu fill i successor Txapar al que va derrotar i enderrocar probablement el 1306 o el mateix any de la seva mort (1307); vers el 1303 va fer la pau amb els Yuan de Xina i va pagar tribut a la cort imperial xinesa. Amb Duwa el territori de Txagatai va esdevenir un estat efectivament independent.[12]

Duwa va deixar un grapat de fills, sis dels quals van esdevenir khans entre els quals el seu successor Könchek (1307 - 1308), Esen Buka I (1309 - 1318) i Kebek (khan el 1309 i després del 1318 al 1326). Aquest darrer va emetre moneda estandarditzada (el kebeki), i va establir una capital permanent a Qarshi (en mongol "Palau") a Transoxiana. Sota Esen Buka I l'exèrcit del gran khan va entrar al territori i van saquejar les residències d'hivern (a l'Issiq Kul) i d'estiu (a la vora del Talas) del khan. Els altres fills de Duwa que foren khans foren Eljigite (1326-1330), Dura Timur (1330-1332) i Tarmashirin (1332-1334); aquest darrer es va convertir a l'islam (amb el títol d'Ala al-Din fou el tercer khan musulmà) i va arribar a atacar al sultanat de Delhi a l'Índia. Va fer front a una revolta de les tribus orientals que l'acusaven de violar la yasa o llei mongola (vers 1333 o 1334) i que dirigits per Buzan Khan, un nebot del khan, el van obligar a retirar-se cap a l'oest a Transoxiana on va morir. El poder va esdevenir inestable; Buzan només va governar uns mesos, i un altre nebot de Tarmashirin, Changshi, li va succeir; hi van haver una sèrie de khans dèbils que van governar entre un i quatre anys cadascun amb centre a la vall de l'Ili; els cristians podien predicar i construir esglésies i sembla que fins i tot un fill de set anys del khan Djanshi fou batejat amb permís del pare, rebent el nom de Joan; el darrer, Qazan Khan ben Yasaur (1343 - 1346), descendent de Büri (un altre fill de Moetuken, el fill de Txagatai) sembla que tenia per seu Nakhshab, i fou assassinat per un cap tribal de nom Qazaghan, que s'havia revoltat al front de l'aristocràcia turca.[13] El poder es va escapar als khans següents, passant a mans dels caps tribals locals, molts dels quals eren turcs o turcomongols, que formant aliances van exercir de fet el poder mantenint una ficció de khanat amb titelles que ells mateixos nomenaven.[14] En aquesta època a més de Qazaghan, van destacar el seu fill Abdullah ben Qazaghan i Buyan Suldus, tots els quals van exercir el càrrec de ulus beg, o amir de l'ulus, càrrec que tenia el poder efectiu. Aprofitant la situació Djanibek (d Djanibeg) de l'Horda d'Or, va intentar dominar el khanat i quasi ho va aconseguir però després de perdre l'Azerbaidjan a mans dels djalayàrides, a la seva mort (1357) l'Ulus Beg de Txagatai va expulsar als seus administradors.[15]

Mentre, vers la meitat del segle XIV, al Turquestan Oriental va emergir una confederació tribal encapçalada per una branca de khans txagataïdes, que va poder assolir el poder a la regió (vegeu Mogulistan).

Uns mesos després es va produir un intent seriós de restablir la força del khanat mitjançant Tughlugh Timur, khan de les terres orientals (Turquestan Oriental o Moghulistan), que va envair Transoxiana dues vegades i va provar de neutralitzar el poder de les tribus (1358 - 1363); mort el 1363 li va succeir Ilyas Khodja, però fou expulsat del khanat per les tribus tot i que va mantenir la lluita fins al 1368. Després del 1363 el poder al khanat se'l van disputar el cap tribal Amir Husayn, net de Qazaghan, i Tamerlà; aquest darrer finalment va derrotar el primer el 1369 o 1370. Va mantenir khans titelles però de la línia d'Ogodei i no de la casa de Txagatai.[16] Sembla que l'existència nominal d'aquestos khan va continuar encara mig segle després de la mort de Tamerlà el 1405, però ni tan sols els noms s'han conservat. Les tropes timúrides foren anomenades txagatais[17] i la llengua literària dels timúrides i els moguls fou anomenada llengua txagatai.[18]

Khanat Txagatai al Turquestan Oriental[modifica | modifica el codi]

Article principal: Mogulistan

Vers la primera meitat del segle XIV va emergir una confederació tribal hegemònica al Turquestan Oriental dirigida per una branca de la família de Txagatai, i centrada al riu Ili. Generalment és anomenat Khanat Moghul o Khanat de Moghulistan, o simplement Moghulistan (Mogulistan).[19] Els timúrides els anomenaven pejorativament moghuls jatah (gent sense valor),[20] però els seus habitants originals eren considerats originalment purs mongols en contrast a les tribus barrejades amb turcs de la Transoxiana.[21]

Llista de khans de Txagatai[modifica | modifica el codi]

Khanat Occidental de Txagatai[modifica | modifica el codi]

Per al Khanat Oriental vegeu Mogolistan

Khanat de Qaidu[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Barnes, Parekh and Hudson, p. 87; Barraclough, p. 127, Mapes Històrics en arxiu p. 2.27; i LACMA; on s'ofereixen diverses versions dels límits del khanat.
  2. Data donada pel Yuanshi
  3. René Grousset, L'empire des steppes, pp. 253-4
  4. probablement la vila identificada com Equius per Guillaume de Rubruck
  5. Per exemple Qaidu Khan que va rebre Qayaliq, al modern Kazakhstan; més tard es va revoltar contra el gran khan Kubilai Khan i va arribar a dominar el khanat de Txagatai.
  6. Michael Biran, Qaidu and the Rise of the Independent Mongol State in Central Asia, p. 25; Richmond, Regne Unit: Curzon Press, 1997. ISBN 0-7007-0631-3
  7. Biran, pp. 25-6
  8. Biran, pp. 30-2
  9. Biran, p. 33
  10. Biran, pp. 50-2
  11. Biran, pp. 59-60
  12. Biran, pp. 71-6
  13. Grousset, pp. 341-2
  14. Manz, pp. 43-4.
  15. Christopher P. Atwood, Encyclopedia of the Mongol Empire and Mongolia, article: Chagatay Khanate
  16. Primer Suurgatmish (1370-1388), i després Soldà Mahmud conegut també com Muhammad II (1388-1402); Grousset, p. 416
  17. Barthold, "Caghatai-Khan," p. 814
  18. El turc txagatai és un llenguatge literari actualment extingit però fou comú a l'Àsia Central fins al període soviètic; l'uigur u el uzbek moderns hi estant emparentats. Karpat, p. 10.
  19. Kim, p. 290; n. 1 parla dels diferents noms utilitzats pel khanat
  20. Elias, p. 75
  21. Roemer, p.43

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Ian Barnes, Bhikhu Parekh i Robert Hudson. The History Atlas of Asia. Mac Millan, p. 87. Mac Millan, 1998. ISBN 0-02-862581-1
  • Geoffrey Barraclough, The Times Atlas of World History. 4th Ed. Hammond World Atlas Corporation, 1993. ISBN 0-7230-0534-6
  • W. Barthold, "Caghatai-Khan." a The Encyclopedia of Islam, Volum 2. New Ed. Leiden: E. J. Brill, 1965.
  • Michael Biran, Qaidu and the Rise of the Independent Mongol State in Central Asia. Richmond, Gran Bretanya: Curzon Press, 1997. ISBN 0-7007-0631-3
  • "The Chagatai Khanate". The Islamic World to 1600. 1998. The Applied History Research Group, University of Calgary. Consultat 19 de maig de 2005.
  • N. Elias, The Tarikh-i-Rashidi (A History of the Moghuls of Central Asia). per Mirza Muhammad Haidar. Traduit per Edward Denison Ross, editat per N. Elias. Londres, 1895.
  • René Grousset, L'empire des Steppes, versio francesa 1938 reedició 4ª 1965, i versió anglesa 1970. ISBN 0-8135-1304-9
  • Kemal H. Karpat, "The Ottoman Rule in Europe From the Perspective of 1994." Turkey Between East and West. Ed. Vojtech Mastny and R. Craig Nation. Boulder, CO: Westview Press, 1996. ISBN 0-8133-2420-3
  • Hodong Kim, "The Early History of the Moghul Nomads: The Legacy of the Chaghatai Khanate." The Mongol Empire and Its Legacy. Ed. Reuven Amitai-Preiss i David Morgan. Leiden: Brill, 1998. ISBN 90-04-11048-8
  • Beatrice Forbes Manz, The Rise and Rule of Tamberlane. Cambridge University Press: Cambridge, 1989. ISBN 0-521-63384-2
  • "Map of the Mongol Empire". LACMA.org. 2003. Los Angeles County Museum of Art. Consultat 8 de juliol de 2008.
  • Mirza Muhammad Haidar. The Tarikh-i-Rashidi (A History of the Moghuls of Central Asia). Traduit per Edward Denison Ross, editat per N. Elias. Londres, 1895.
  • "Mongol Invasions of Russia, 12th-13th Centuries". Map. Mapa Historic a l'arxiu: Ringbound. 2nd Ed. Facts on File, 2002. ISBN 0-8160-4600-X
  • H. R. Roemer, "Timur in Iran." The Cambridge History of Iran, Volume 6: The Timurid and Safavid Periods. Ed. Peter Jackson and Lawrence Lockhart. Londres: Cambridge University Press, 1986. ISBN 0-521-20094-6
  • Gavin Hambly, Asia Central, Madrid 1972

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Khanat de Txagatai