Klaus Schulze

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaKlaus Schulze

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement4 agost 1947 Modifica el valor a Wikidata
Berlín (Alemanya) Modifica el valor a Wikidata
Mort26 abril 2022 Modifica el valor a Wikidata (74 anys)
Lüneburg (Alemanya) Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
Altres nomsRichard Wahnfried Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballAlternative electronic (en) Tradueix i dance electrònic Modifica el valor a Wikidata
OcupacióMúsic i productor discogràfic
Activitat1969–present
Membre de
GènereMúsica electrònica
Música New Age
Música ambient
Trance
Krautrock
MovimentEscola de Berlín de música electrònica Modifica el valor a Wikidata
Instrumentteclista
Instrument destacatMoog Minimoog
Yamaha CS-80
Fairlight CMI
PPG Wave
Segell discogràficOhr Records
Brain Records
Virgin Records
Metronome
Manikin Records
Island Records
Innovative Communications
Inteam
ZYX Records
WEA
Rainhorse
Synthetic Symphony
FAX +49-69/450464
Artistes relacionatsPsy Free
Tangerine Dream
Ash Ra Tempel
Cosmic Jokers
Premis
Lloc webklaus-schulze.com Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm0776573 Allocine: 86137 Allmovie: p110430 TMDB.org: 137534
Bandcamp: klausschulze Souncloud: klaus-schulze-official Spotify: 3U2U4TR03ZuStsizrv0EJB iTunes: 4076183 Last fm: Klaus+Schulze Musicbrainz: 2e710b0c-6ff3-4c21-87d5-16ebbbca212c Songkick: 95664 Discogs: 10360 Allmusic: mn0000084803 Deezer: 16018 Modifica el valor a Wikidata

Klaus Schulze (Berlín, 4 d'agost de 1947 - Lüneburg, 26 d'abril de 2022) fou un compositor alemany de música electrònica, originari de Berlín. També edità material sota el nom de Richard Wahnfried, pseudònim basat en Richard Wagner, per qui Schulze professa gran admiració. La seva carrera musical (que començà el 1967) abasta una gran quantitat de gèneres musicals (entre ells, l'òpera) i donà com a resultat l'edició de més de 40 àlbums.

Biografia[modifica]

Inicis i projectes previs[modifica]

Klaus Schulze inicià la seva carrera musical tocant la bateria al conjunt Psy Free, juntament amb el guitarrista Alex Conti i el teclista Jo Schumann. Schulze s'hi va estar prop de dos anys, fins que entrà al grup Tangerine Dream com a substitut del seu bateria original, Sven-Ake Johansson. L'estada de Schulze a Tangerine Dream fou curta, a causa de les diferències artístiques entre el líder de la banda, Edgar Froese, i ell; així i tot, va intervenir en l'enregistrament del primer disc dels Tangerine Dream, Electronic Meditation, publicat el 1970. Poc després de la seva edició, Schulze sortí del grup.

Com a reacció, Schulze organitzà una nova banda, Ashra Tempel, amb el músics de jazz Manuel Göttsching (guitarra, instruments electrònics) i Hartmut Enke (baix); el trio així format debutà en concert el setembre de 1970 i publicà el seu primer disc el 1971, on Schulze ja s'encarregava dels teclats, a més de la percussió. Però ja durant aquest període publicà el seu primer disc en solitari, Irrlicht (1972), enregistrat únicament amb un orgue i un enregistrament d'una orquestra, extensament filtrat i manipulat, amb un resultat oníric i hipnòtic.

De mica en mica, Schulze va veient cada cop més clar que les seves idees tenen una difícil cabuda al si d'una banda; així, poc després acabà deixant també Ashra Tempel. Tot i que col·laborà breument amb una altra banda (The Cosmic Jokers, entre 1973 i 1974), Schulze ja estava decidit a provar fortuna en solitari aprofitant les possibilitats dels sintetitzadors.

Primera època en solitari[modifica]

Schulze edità el 1973 el seu segon disc, el doble LP Cyborg, que incorpora ja un sintetitzador (l'EMS Synthi A) i un seqüenciador primitiu. Encara l'any 1973 Schulze tornà a publicar material nou, inclòs al disc Picture Music; a més, durant aquest període col·laborà amb els seus anteriors grups, Ashra Tempel (com a convidat al seu disc Join Inn) i Tangerine Dream, suplint el teclista Peter Baumann durant una gira que el grup realitzà a França aquell estiu. També enregistrà cintes musicals terapèutiques per a hospitals psiquiàtrics.

El 1974 Schulze llançà un nou disc, Blackdance on, a més dels sintetitzadors, el músic alemany tocà una llarga llista d'instruments, entre ells la trompeta, la guitarra i, novament, la percussió. El disc comptà amb la participació vocal del baríton Ernst Siemon. El 1974, Schulze —de gira per Europa amb el músic Michael Hoenig— rebé l'encàrrec de tocar a la sala de concert Salle Aurore, on coincidiria amb el grup Harmonia (format per Hans-Joachim Roedelius, Dieter Moebius —de Cluster— i Michael Rother, antic col·laborador de Kraftwerk i fundador de Neu!). Tanmateix, el promotor no s'hi presentà, no hi havia públic i res no indicava que s'hi hagués organitzat cap concert; tot i això, els dos grups actuaren, primer Schulze i Hoenig (amb Harmonia com a públic) i després Harmonia, amb Schulze i Hoenig d'espectadors.

El 1975 Schulze publica la seva primera gran obra, Timewind, un disc conceptual dedicat a la figura de Richard Wagner on mostra el seu estil més característic (llargues cançons amb seqüències programades, melodies sintètiques i efectes sonors electrònics, amb un efecte hipnòtic); Schulze era en aquesta època un dels exponents més representatius de la kosmische Musik alemanya i realitzà nombroses gires europees. Moondawn (1976), Mirage (1977), X (1978) i Dune (1979) completaren la part de la seva discografia relativa als anys 70. A més, formà el grup GO amb Steve Winwood, Stomu Yamashta i Michael Shrieve, amb qui publicà dos discos, un àlbum d'estudi i un altre en directe. L'èxit de Body Love (banda sonora d'una pel·lícula pornogràfica estrenada el 1977) li obrí les portes del mercat nord-americà. També en aquesta època publicà el seu primer disc amb el pseudònim Richard Wahnfried.

Esplendor i decadència[modifica]

Schulze inicià la dècada dels 80 amb el disc en directe ...Live... i el seu primer disc enregistrat amb instruments digitals, Dig it, tots dos apareguts l'any 1980. Schulze, instal·lat en l'èxit, vivia una època d'esplendor econòmica: tenia un estudi musical propi (situat a Hambühren, a prop d'Hamburg), una acadèmia de sintetitzador, un estudi videogràfic i la seva pròpia companyia de discos, Innovative Communication, amb la qual publicà els discos Trancefer (1981), Audentity (1983) i Dziekuje Poland Live '83, testimoni d'una gira de concerts per Polònia.

Però a finals de 1983, després d'una llarga gira europea, Schulze s'adonà que quasi tots els diners de la companyia havien desaparegut; el seu home de confiança, Mark Sakautzky, havia malgastat bona part de les reserves econòmiques i s'havia endinsat en projectes mastodòntics. Schulze va vendre la companyia a Sakautzky i fundà, juntament amb el seu músic col·laborador Rainer Bloss, una nova discogràfica, Inteam. Tanmateix, malgrat les bones intencions de Bloss, la nova companyia també va fer fallida, després de publicar el 1984 un únic àlbum de Schulze, Angst (por), banda sonora de la pel·lícula austríaca del mateix nom. Schulze, desolat pel fracàs dels seus projectes discogràfics i per la pèrdua de prestigi musical, reduí cada cop més les seves aparicions en públic i actuacions, i caigué en l'addicció a les drogues i l'alcohol; només després d'una estada a una clínica suïssa de desintoxicació pogué recuperar-se'n i tornar a l'activitat.

Recuperació[modifica]

Forçat pel tancament de les seves dues companyies, Schulze hagué de tornar a la seva antiga discogràfica, Brain, que edità els seus següents discos, si bé la relació entre el músic i el segell no estigué exempta de problemes, en particular amb les edicions dels seus discos als Estats Units. Trance*Fer (1985), Dreams (1986) i En=Trance (1988) marcaren el ressorgiment musical i personal de l'artista, que el 1989 tornà a actuar en directe a la ciutat alemanya de Dresden, poc abans de la caiguda del mur de Berlín. Abans Schulze, auspiciat per les vivències d'un amic seu intern en una clínica de desintoxicació, havia editat tres composicions especialment preparades per al seu ús en teràpies per a pacients d'aquestes clíniques.

L'actuació de Schulze a Dresden fou enregistrada i publicada en format doble el 1990 amb el títol The Dresden Performance; una característica d'aquest disc és la inclusió addicional de peces enregistrades en estudi, que reflecteixen els records i les impressions de Schulze després de l'actuació. Els directes Royal Festival Hall, Vol. 1, Royal Festival Hall, Vol. 2 (1992) i The Dome Event (1993, enregistrat a Colònia) també tenen aquest format. Tots aquests discos pertanyen a un període caracteritzat per l'ús intens dels samplers i per complexes capes polirítmiques; l'àlbum que inicià aquesta fase és Mediterranean Pads, de 1990, mentre el disc In Blue, de 1995, enregistrat sense samplers, en significà el punt final. A més d'aquests llançaments, Schulze ha publicat diverses sèries limitades de 10 i 25 CDs, anomenades Silver Edition, Historic Edition i Jubilee Edition, amb material inèdit i en tirada reduïda de col·leccionista.

En els anys posteriors Schulze combinà la publicació de discos amb el seu nom i sota el pseudònim de Richard Wahnfried. El seu material més recent és l'àlbum Kontinuum (2007) i el disc Farscape, enregistrat amb Lisa Gerrard, del grup Dead Can Dance, i publicat el 2008.

Influència[modifica]

Klaus Schulze ha exercit una forta influència en una gran quantitat de músics, entre els quals hom pot comptar Manuel Göttsching (d'Ashra Tempel i, posteriorment, Ashra), Steve Roach o Neuronium. El músic japonès Kitaro descobrí la música electrònica i les possibilitats dels sintetitzadors en coincidir a un estudi amb Schulze. Alguns dels músics que manifesten la seva influència han estat en algun moment alumnes de la seva acadèmia.

Discografia[modifica]

Àlbums de Klaus Schulze[modifica]

A partir de l'any 2005 s'inicià un programa de reedició dels discos de Klaus Schulze, amb la inclusió de material inèdit, a vegades amb un CD addicional.

Àlbums de Richard Wahnfried[modifica]

Edicions especials[modifica]

  • 1993 Silver Edition (10 CDs, edició de 2000 unitats)
  • 1995 Historic Edition (10 CDs, edició de 2000 unitats)
  • 1997 Jubilee Edition (25 CDs, edició de 1000 unitats)
  • 2000 The Ultimate Edition (expansió de les tres primeres edicions especials amb més material inèdit, proposta per al 2008)
  • 2000 Contemporary Works I (10 CDs, amb artistes convidats)
  • 2002 Contemporary Works II (5 CDs, amb un 6è disc per a les primeres 333)

Sèrie The Dark Side of the Moog[modifica]

Es tracta d'una sèrie de CDs on Schulze, Pete Namlook i Bill Laswell (aquest últim en els volums IV, V, VI, i VII) homenatgen el grup anglès Pink Floyd. El subtítol de cada disc és una referència humorística a un disc o una cançó de Pink Floyd (el mateix títol de la sèrie és una referència al seu famós àlbum The Dark Side of the Moon).

Fonts i enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Klaus Schulze
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Klaus_Schulze&oldid=30794375»