Kurds

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
El territori del Kurdistan el 2007.

Els kurds són un poble d'origen indoeuropeu, possiblement descendent dels medes, que habita a la regió muntanyosa del Kurdistan, al sud-oest d'Àsia. La població kurda se situa entre 35 i 40 milions de persones, repartits principalment entre Turquia, l'Iran, l'Iraq i Síria.[1] També existeix població kurda en una àrea geogràfica més extensa, que abasta des dels Monts Taurus fins a l'oest dels altiplans de l'Iran, i des de la Muntanya Ararat fins al peu dels turons contigus a les planes mesopotàmiques, amb enclavaments significatius a l'extrem oriental de Síria i a Armènia i a la Província Autònoma de Najitxevan a l'Azerbaidjan. Existeix també una important diàspora de kurds fora del Kurdistan, principalment a països europeus com Alemanya, Regne Unit o Suècia.

El poble kurd s'ha dedicat tradicionalment a la ramaderia nòmada, a l'artesania i al conreu, estructurats al voltant d'una organització social de tipus tribal que encara perdura. Arran de la islamització posterior a la conquesta àrab del Kurdistan el 636, els kurds són majoritàriament musulmans sunnites, tot i que encara queda un grup nombrós que preserven la religió tradicional kurda: el yazidisme.

Debilitats per la fragmentació entre diferents estats, els kurds han patit discriminacions i persecucions de forma repetida. Durant la Primera Guerra Mundial els kurds van donar suport als aliats en contra de Turquia per assolir, mitjançant el Tractat de Sèvres, la independència de l'Imperi Otomà. L'acord, però, mai no fou ratificat i després de la guerra van tenir lloc dures represàlies turques contra els kurds.

Llengua i distribució[modifica | modifica el codi]

Si bé els kurds es distingeixen per elements com la llengua, el kurd, hi ha variants idiomàtiques per tot el Kurdistan. A la regió kurda de Turquia es parla el kurmanji i a l'Anatòlia turca el Zaza. Al nord de Iraq es parla el sorani i els kurds de l'Iran, a més del sorani i el kurmani, també parlen diferents dialectes al sud-est del país.

El poble kurd és la minoria ètnica més gran de l'Orient Mitjà que no es troba establerta en cap forma d'estat nació. Són entre 55 i 60 milions de persones (no existeixen censos rigorosos), aproximadament un 45% dels quals viuen a Turquia, un 25% a l'Iran, un altre 25% a l'Iraq i un 5% a Síria. Hi ha també una important diàspora kurda a l'Europa occidental, sobretot en països com Alemanya, el Regne Unit i Suècia.

L'origen de la qüestió kurda a l'Orient Mitjà[modifica | modifica el codi]

El Tractat de Sèvres[modifica | modifica el codi]

El Kurdistan independent segons el Tractat de Sèvres del 1920).

Al final de la Primera Guerra Mundial les potències vencedores es van repartir l'Orient Mitjà en zones d'influència mitjançant els Acords de Sykes-Picot. Les conferències posteriors a la ciutat de Sèvres van discutir la manera com es repartirien els territoris que havien estat sota domini de l'Imperi Otomà. El president dels Estats Units, Woodrow Wilson, va enviar a la Comissió King Crane per tractar en les negociacions la qüestió sobre la creació d'un estat armeni independent. Més tard, la Comissió va recomanar la creació del Kurdistan en una quarta part del territori d'Anatòlia. El repartiment suggeria que ambdós estats serien administrats com a mandats dels Estats Units.

A la taula de negociacions, França va acceptar la creació d'un estat kurd, amb la reserva que no inclogués cap dels territoris kurds que havien estat garantits als francesos pel Abdallah I de Jordània. Els participants en la Conferència de Sèvres van ser Gran Bretanya, Estats Units (com a observador), França, Itàlia, Japó, Armènia, Bèlgica, Grècia, Hiyaz (avui Aràbia Saudita), Polònia, Portugal, Romania, l'estat serbo-croat-eslovè (més tard Iugoslàvia), Txecoslovàquia, Turquia i una delegació kurda que va actuar com a observadora en les discussions concernents al Kurdistan i Armènia. El resultat de la conferència va ser un llarg tractat de 433 articles, signat a Sèvres el 10 d'agost del 1920.

Encara que el Tractat i en específic l'article 62 va definir les fronteres i la hipotètica composició del futur Kurdistan, molts territoris amb aclaparadora majoria kurda situats a l'oest de l'Eufrates van ser arbitràriament exclosos. El Kurdistan concebut pel tractat hagués estat un país amb dues terceres parts del seu territori eliminades, incloent les seves àrees fèrtils i les seves tradicionals terres de pasturatge. A partir d'aquests fets, generacions senceres de grups nacionalistes kurds han recorregut a aquest tractat per presentar-lo com un reconeixement de la causa kurda al dret internacional.

La lluita turca d'independència[modifica | modifica el codi]

Zones habitades pels kurds l'any 1986.

En resposta al Tractat de Sèvres, el general Mustafa Kemal Atatürk i els grups nacionalistes turcs van posar en pràctica els seus plans per a l'alliberament de Turquia de l'ocupació estrangera, com a conseqüència del desmembrament de l'Imperi Otomà. Mustafa Kemal va apel·lar a l'element religiós per unificar a kurds i turcs i va fer una crida encaminat a la completa unitat en la lluita contra els invasors de les "sagrades terres musulmanes."

La guerra d'independència turca va aconseguir la seva major victòria militar mitjançant la "gran ofensiva", que va culminar el 9 de setembre del 1922 amb la derrota de l'exèrcit grec a l'Egeu i a l'Anatòlia occidental. Per la seva banda, els aliats es van afanyar a reconèixer de facto la independència política de la nova república, tement que la Turquia kemalista pogués passar-se al camp soviètic. Sota aquest raonament, el Tractat de Lausana, signat per la Gran Bretanya, França, Itàlia, Japó, Grècia, Romania, la República Serbo-croata-eslovena i Turquia el 24 de juliol del 1923 va reconèixer l'estat turc i va dividir el territori dels kurds. Al llarg de tota la guerra, els oficials turcs es van dedicar a combatre qualsevol "amenaça" emergent dins del territori, específicament la formació d'organitzacions o associacions expressament kurdes.

El Tractat de Lausana va ser una victòria innegable per als turcs. Per als kurds, va marcar el començament d'una nova fase de submissió. Els articles del 40 al 45 especificaven que les minories en qüestió eren les "minories no musulmanes" (armenis, grecs etc.). Les autoritats nacionalistes d'Ankara van refusar a incloure'ls entre les minories protegides per les estipulacions constitucionals. Alhora, les autoritats turques van adoptar polítiques demogràfiques tendents a encoratjar els turcs a tornar i a equilibrar el pes a favor seu en la nova república. A partir d'aquest moment la insurrecció kurda es va convertir en un fenomen endèmic dins del marc de l'Orient Mitjà, caracteritzat per aixecaments armats a Turquia, combinat amb períodes d'enfrontaments a l'Iran i a l'Iraq al llarg de tot el segle XX.

Fets de la història moderna kurda[modifica | modifica el codi]

Kurds amb el vestit tradicional (1873).
  • Tractat de Sèvres, 10 d'agost de 1920. Establia la creació d'un Kurdistan independent que comprengués l'Anatòlia sud-oriental (al sud del llac Van) i la regió de Mossul, però tot va quedar en no-res per diferències tribals i el rebuig del líder nacionalista turc Kemal Ataturk. En aquest període, els partits kurds es van dividir en dues branques: la partidària de mantenir la seva autonomia a Turquia i la que optava per la independència.

Personatges kurds que han destacat en la història[modifica | modifica el codi]

  • Saladí (1138-1193) o Salah al-Din Yusuf-al-ayyubí. Fill d'Ayyub, governador de Tikrit, i nebot de Shirkuh, lloctinent de Nur al-Din, senyor de Síria (1146-1174). Shirkuh prengué el control del Califat fatimita d'Egipte (1169) en una campanya militar pagada per Nur al-Din i el mateix any va ser heretat per Saladí a la mort del seu oncle. Va dissoldre el Califat del Caire (1171) i va ser proclamat Sultà d'Egipte, va entrar en disputa amb Nur al-Din, el seu senyor. A la mort de Nur al-Din (1174) va prendre el poder a Síria, al nord fins a Armènia, a l'oest fins a Mosul i el Kurdistan (1186), i amb gran part dels Estats Croats (1187). El Sultà kurd, líder de l'estat més poderós d'Orient, mor a Damasc, un dels més grans herois de l'islam.
  • Ali ibn al-Athir (12 de maig de 1160-1233) va ser un historiador Kurd musulmà nascut a Şırnak, Anatòlia.
  • Jalal Talabani, president de l'Iraq.
  • Ehmedê Xanî, escriptor, poeta i filòsof kurd.
  • Nusrat Bhutto, antiga Primera Dama del Pakistan, iraniana d'ascendència kurda.
  • Benazir Bhutto, Primera Ministra pakistanesa fins al seu assassinat el 2007, filla de Nusrat Bhutto.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Keyenbroek, Philip (1992). “On the kurdish language,” en: Kreyenbroek, Philip y Stefan Spearl (Comp.). The Kurds. A historical overview, Routledge/ SOAS Politics and Culture in the Middle East Series, Londres i Nova York, pp. 68-84]
  • Rwnadiz F (2007). La mayor nación del mundo sin Estado, Global Affairs.
  • Laurens, Henry (2003). “Como se repartió Medio Oriente” Le Monde Diplomatique, Edició Espanyola.
  • Nouveau Recueil General des Traites (Leipzig, 1924), t. XII, 3a Serie, pp. 664-779.
  • Tripp, Charles (2003). “Historia de Iraq”, Cambridge University Press, Madrid, Espanya, pp. 65-80.
  • Bruinessen, Martin Van. “The Kurds in turkey”, MERIP Middle East Studies, No. 121, State Terror in Turkey, febrer 1984, pp. 6-12,14.]
  • The treaty of peace (1919-19123) Vol II, New York, Carnegie Endowment for Internacional Peace, 1924.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]