L·L

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: L·l)
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La ela geminada amb punt volat al mig (<l·l>) és un «grup de lletres modificat» del català que representa el so (sempre intervocàlic) de la ela doble o ela prolongada, pronunciat en dues síl·labes diferents — en realitat, es tracta de dos sons: [ɫ.ɫ], que en AFI també es poden representar com a [ɫː]. El signe <l·l> també es fa servir en belsetà, una varietat dialectal de l'aragonès.

Ús de la ela geminada

Funció i naturalesa[modifica | modifica el codi]

L'ús del punt volat (també anomenat punt alçat) té com a finalitat diferenciar aquest grup de lletres respecte del dígraf <ll>, que representa el fonema lateral palatal /ʎ/. Acompleix, per tant, una funció diacrítica.

Tot i que a vegades el signe <l·l> ha estat qualificat de dígraf, en puritat no ho és, ja que aquest grup de lletres no representa un sol fonema, sinó dos d'heterosil·làbics (per bé que iguals). D'aquí que l'esborrany de la nova gramàtica normativa de l'IEC digui que és un «grup de lletres modificat» i no l'inclogui en la llista de dígrafs del català.[1]

Ús[modifica | modifica el codi]

La ela geminada es troba, sobretot, en mots cultes (presos directament del llatí o del grec) que ja tenien doble ela (com, per exemple, al·licient, cèl·lula, col·laborar, col·lecció, col·loqui, excel·lent, il·legal, il·lusió, il·lustre, intel·ligent, medul·la, mil·límetre, sol·licitar, etc.). En la majoria dels casos, hom pronuncia col·loquialment aquests mots amb l simple, perquè han entrat modernament en el llenguatge corrent a través de l'escola castellana, i en castellà el grup s'ha simplificat; però en els pocs casos en què el cultisme ha arribat al poble en català (com en cel·la, col·legi, col·locar o destil·lar), es conserva la pronúncia genuïna amb ela geminada o prolongada,[2] especialment en el català balear, on aquesta seqüència es manté prou forta (com s'aprecia, per exemple, en el mot al·lot o en l'ús del sufix diminutiu -el·lo i variants) i on s'anomena parlar bleda el fet de deixar de pronunciar-la (a part del defecte consistent a no velaritzar la ela). Les secessionistes Normes del Puig rebutgen la grafia <l·l>, tot i que no és cert que en valencià no es pronunciï la ela geminada o, almenys, no manco que en el català oriental central.

Les dues eles pertanyen a dues síl·labes diferents i, en cas d'haver-se de dividir un mot en dues ratlles diferents, el guionet es posa en substitució del punt volat o alçat.

Com tots els diacrítics, el punt volat de la ela geminada s'ignora en ordenar alfabèticament un mot. En cas de coincidència amb un mot de grafia similar, té preferència el mot amb ll. Per exemple cella s'ordena abans de cel·la.

D'acord amb la normativa ortogràfica, podem dir, orientativament, que s'escriu <l·l> en els casos següents:[1]

1. Quan a un radical començat per l s’adjunta algun dels prefixos següents:

  • al- (variant de a- no verbalitzador ni negatiu): al·literació, al·lusió
  • col- (var. de con-): col·lateral, col·lineal
  • il- (var. de in-): il·limitat, il·lògic
  • sil- (var. de sin-): síl·laba, sil·lepsi, sil·logisme

2. En els formants cultes següents:

  • al·lo- ‘altre’: al·lomorf, al·lòpata, al·lòtrop
  • cal·li- ‘bell’: cal·ligrafia, cal·ligrama
  • gal·l(o)- ‘de la Gàl·lia’: gal·licisme, gal·loromà
  • fil·l(o)- ‘fulla’: fil·lòfag, fil·loxera, clorofil·la
  • mil·l(i)- ‘mil’: mil·lenari, mil·lèsim (però milè, miler, milenar)

3. En general, en derivats savis de radicals acabats en -ll: al·liaci (cf. all), axil·la (cf. aixella), capil·lar (cf. cabell), cristal·lí (cf. cristall), gal·linaci (cf. gall), lul·lià (cf. Llull), metàl·lic (cf. metall), sigil·lar (cf. segell). Emperò, s’escriu l en casos com anular (cf. anell), consiliari (cf. consell), filial (cf. fill), foli (cf. full)

4. En alguns mots derivats de radicals acabats en -l: argil·lífer (cf. argila), caramel·litzar (cf. caramel), constel·lació (cf. estel), nul·la (cf. nul)

5. En general, en les terminacions següents:

  • -el·la(r): aquarel·la, caravel·la, carretel·la, franel·la, mortadel·la, novel·la, parcel·la, passarel·la, varicel·la; apel·lar, cancel·lar, debel·lar, flagel·lar; Marcel·la. Emperò, s'escriu l en el sufix col·lectiu -ela (clientela, parentela) i en mots com biela, candela, cautela, esquela, estela, gasela, mistela, mostela, pamela, sarsuela, seqüela, tutela; arrelar, gelar, pelar, velar
  • -il·la(r): goril·la, pupil·la, sibil·la, til·la; mamil·lar, maxil·lar, papil·lar; cavil·lar, destil·lar, oscil·lar, titil·lar, vacil·lar; Priscil·la. Emperò, s'escriu l en el formant -fil ‘amic’ (bibliòfila, cinèfila) i en mots com anguila, argila, barrila, fila, lila, pila, tequila, vila ‘poble’ (cf. vil·la ‘casa’), Camila; anihilar, espavilar, jubilar, mutilar, ventilar, vigilar
  • -el·lo: borratxel·lo, xarel·lo, xitxarel·lo (però pomelo)

6. En els noms propis i topònims següents: Al·là, Apel·les, Apol·lo, Apol·linar, Apol·loni, Aquil·les, Avel·lí, Avel·lina, Brussel·les, Cal·límac, Cal·líope, Camil·la, Caracal·la, Ciril·la, Columel·la, Compostel·la, Dolabel·la, Domitil·la, Escil·la, Fal·lopi, Gal·la, Gàl·lies, Gal·liè, Gal·lípoli, Il·líria, Marcel·la, Marcel·lí, Mosel·la, Priscil·la, Priscil·lià, Sal·lusti, Tertul·lià i Tul·li.


Finalment, cal apuntar que, en català, la seqüència fònica [ɫ.ɫ] no és exclusiva del grup de lletres <l·l>, sinó que també s'han de pronunciar així (ço és, amb assimilació) els mots de caràcter patrimonial amb <tl>, com ametla, batle, bitla, bitlo-bitlo, espatla, guatla, guàtlera, motle, rotlana, rotle, rutla, vetlar, etc. —es tracta, en general, de mots propis dels parlars balears i valencians (en català central se solen escriure amb <tll>), els ètims llatins dels quals tenien D'L, G(I)L, J'L o T'L. En canvi, en els mots cultes (presos directament de mots que ja en llatí o grec tenien TL), hom recomana pronunciar-los, en registres formals, amb [d.ɫ]: atlàntic, Atlàntida, atles, atleta, etc. Entre mots en contacte (p. ex.: xicot letó), o entre els radicals d'un mot compost, la pronúncia amb assimilació o sense varia segons la rapidesa del discurs o el registre emprat.

Paronímies[modifica | modifica el codi]

Atesa la grafia i la pronúncia de la ela geminada, podem trobar dos tipus de paronímies.

1. Segons la pronúncia, parònims «L·L»/«L». En aquests casos, poden arribar a ser homòfons.

  • afil·le/afil·la (privat/-da de fulles) i afile/afila (del verb afilar)
  • al·lè (hidrocarbur) i alè
  • al·locució i elocució
  • al·ludir i eludir
  • anul·lar (verb) i anular (amb forma d'anell)
  • cal·la (planta) i cala
  • cel·la i cela (del verb celar)
  • col·lador (qui podia fer col·lacions) i colador (sedàs o estri per a colar)
  • col·lar (donar col·lació) i colar
  • gal·la (de la Gàl·lia), també Gal·la, i gala (ostentació)
  • Tertul·lià i tertulià (assistent a una tertúlia)
  • vil·la (casa) i vila (poble)

2. Segons la grafia, parònims «L·L»/«LL». En aquests casos la pronúncia és diferent.

  • afil·le/afil·la (privat/-da de fulles) i afille/afilla (del verb afillar)
  • apel·lar i apellar
  • armil·lar i armillar
  • cal·la (planta) i calla (del verb callar)
  • camamil·la i camamilla'
  • cal·losa (terme botànic) i callosa (femení de callós)
  • castel·là/-ana i castellà/-ana
  • cel·la i cella
  • col·lador (qui podia col·lar) i collador (estri per a collar)
  • col·lar (donar col·lació) i collar
  • estel·lar i estellar
  • fal·lera i fallera
  • fontanel·la i fontanella
  • gal·linaci i gallinaci
  • il·legibilitat i illegibilitat
  • mul·là i mullà (del verb mullar)
  • novel·la i novella
  • pal·la i palla
  • pastorel·la i pastorella'
  • pol·len i pollen (del verb pollar-se)
  • prunel·la i prunella
  • ral·li i ralli (del verb rallar)
  • revel·lir i revellir

Història[modifica | modifica el codi]

En català antic s'utilitzava la grafia <ll> per a representar els sons de ela geminada, igual que en llatí. Posteriorment, el fonema lateral palatal /ʎ/, que no existia en llatí, va passar a representar-se també amb <ll>. Davant aquesta confusió, alguns optaren per separar gràficament les eles de la ela doble mitjançant l'ús del guionet. En la llengua parlada, la interferència del castellà (que molt sovint simplifica els grups consonàntics) va iniciar una tendència (que encara avui continua) a canviar la l geminada en l simple, simplificació que alguns escriptors i gramàtics traslladaren, fins i tot, a la llengua escrita —si bé és cert que alguns ho feren, senzillament, pel rebuig a emprar el guionet per a separar les dues eles.

En la moderna codificació ortogràfica, l'Institut d'Estudis Catalans va decidir que era convenient restablir la doble ela etimològica, ja que es corresponia amb la pronúncia més genuïna i, a més, facilitava la intercomprensió d'un idioma a un altre (inclòs l'anglès, llengua tècnica moderna per excel·lència) en el cas dels texts científics. En conseqüència, calia representar de manera diferent la ela geminada de la ela palatal (ja que, si no, hom podria cometre l'error de lectura consistent a pronunciar amb /ʎ/ mots que s'han de pronunciar amb ela prolongada). Pompeu Fabra va rebutjar la grafia <l-l>, amb guionet, perquè aquest signe donava al mot l'aparença de mot compost. Mossèn Antoni M. Alcover s'hi mostrà d'acord i proposà al Ple de l'IEC la grafia <l·l>, amb el punt volat com a marca diacrítica, que tenia una certa extensió d'ús a començaments del segle XX i, a Mallorca, ja en el segle XIX. I, així, segons la norma 7 de les Normes ortogràfiques de 1913, «mentre no es convingui a representar la l palatal altrament que amb el símbol ll, la l doble serà escrita intercalant un punt alçat entre les dues l».

Aquesta norma, en principi provisional (ja que, d'entrada, com en llatí, <ll> seria el símbol més adequat per a la representació de la doble ela etimològica, mentre que caldria trobar un altre símbol per a representar /ʎ/), va esdevenir definitiva, car mai no es va convenir a representrar /ʎ/ amb una grafia distinta de <ll> (i això que aquest dígraf és considerat, per alguns, de certa influència castellana), com haurien pogut esser <ł> i <ył> (com havia proposat Fabra inicialment; si bé, en aquell moment, aquestes grafies eren tipogràficament complicades), o bé <yl> (que, invertint-ne les lletres, seria <ly>, paral·lel a <ny>, com proposava Melcior Cases el 1903) o, fins i tot, <lh> (com en occità i en portuguès). El canvi no es féu, entre altres raons, perquè hauria topat amb molta oposició (pensem, per exemple, en tots els noms propis que, com Llucmajor, Llúcia o Lledó, comencen per <Ll> i que haurien hagut de canviar de grafia) i perquè, tanmateix, la inèrcia de l'escola en castellà hauria forçat la lectura amb /ʎ/ dels mots escrits amb <ll> etimològica.[2][3][4][5]

Tipografia[modifica | modifica el codi]

Segons Pompeu Fabra, «les dues l que representen una l doble han d'anar ben juntes, gairebé tant com les dues l que componen la ll». Fabra propugnava l'ús d'una sola peça tipogràfica per compondre els tres signes, ja que fent-ho amb tres peces la distància entre les dues l resulta massa gran.[4] En la dècada del 1920, ja s'incloïa la ela geminada d'una sola peça en les matrius tipogràfiques.[6]

Alguns fabricants de màquines d'escriure, com ara Olivetti, van incloure al teclat una tecla, <·l> o <l·>, que permetia, juntament amb una ela estàndard addicional, aproximar-se als requeriments tipogràfics de Fabra per escriure la ela geminada.[7]

Codificació i ús en l'àmbit informàtic[modifica | modifica el codi]

El 1985, en l'àmbit de les màquines d'escriure elèctriques, va tenir lloc la primera homologació de teclats on s'incloïa una tecla directa amb l'anomenada ela geminada escapçada (una sola ela seguida d'un punt volat), per a poder compondre la ela geminada amb dos caràcters picats en dues pulsacions (ela escapçada i ela).[8] En la mateixa homologació, es descrivia la introducció de la ela geminada de 3 caràcters, mitjançant un punt alçat que no requerís ser manipular amb el carro.[8] Per al punt volat s'utilitza el caràcter · (amb el codi U+00B7, representat #183; o middot; en HTML). És incorrecte l'ús d'altres caràcters separadors, com el caràcter (amb el codi U+2022, representat #8226; o bull; en HTML), ja que és considerat poc estètic i està reservat a la funció de separador de llistes, o bé un punt (<l.l>) o un guionet (<l-l>).

El 1991, el consorci Unicode va homologar la ela geminada escapçada, anomenada Ldot (Latin capital letter L with middle dot) i ldot (Latin small letter l with middle dot), amb els codis U+013F i U+0140 (en HTML, &#319; i &#320;): Ŀ i ŀ. Emperò, la ela geminada escapçada fou derogada el 1993 arran de l'homologació amb les normatives europees.[6] A partir de la versió 5 d'Unicode, es manté la ela geminada escapçada per compatibilitat amb ISO/IEC 6937 (definit en els codis ASCII estès 241 i 237),[9] però indicant que la representació preferent és amb una ela seguida d'un punt volat.[10]

En la pràctica, la ela geminada escapçada no ha tingut cap incidència en els teclats d'ordinador, car en l'àmbit informàtic la ela geminada se sol compondre amb tres caràcters (picats en quatre pulsacions en un teclat QWERTY espanyol): ela, punt volat (majúscules + 3) i ela. Amb tot, el resultat habitual és un espaiat que no es correspon amb la tipografia recomanada per Fabra. Alguns tipògrafs fan ús de funcions avançades de la tipografia digital de manera que l'aspecte visual de la seqüència <ela, punt volat, ela> segueixi les recomanacions de Pompeu Fabra.[11][12]

El 2005, es va aprovar la creació del domini .cat. En aquest domini, es permet el registre de noms amb un punt volat per a fer la ela geminada amb tres caràcters. En registrar un domini amb ela geminada (<l·l>), el domini .cat ofereix gratuïtament un domini addicional alternatiu on el punt volat es substituït per un guionet (<l-l>).[13]

El 2007, es va habilitar la seqüència <l·l> al domini .es, juntament amb les vocals accentuades, la ç i la ñ.[14]

La «L·L» en altres alfabets[modifica | modifica el codi]

El signe de la ela geminada és exclusiu del català escrit, però pot ser necessari representar-lo en altres alfabets o llenguatges. Per exemple en la llengua de signes o en l'alfabet braille.

  • En llengua de signes catalana, la ela geminada es fa amb una seqüència de 3 signes, corresponents als signes de la L, el punt i la L.[15]
  • En alfabet braille català, la ela geminada es fa amb 3 caixetins, corresponents a dues eles (caixetins 123 ⠇) separats per un caixetí 5 ⠐. És a dir: ⠇⠐⠇[16]

Curiositats[modifica | modifica el codi]

El joc lingüístic Scrabble té una fitxa exclusiva per a la ela geminada, amb un valor facial de 10 punts. No es pot jugar amb dues fitxes L.

El mot més curt amb ela geminada és al·lè, un hidrocarbur.[17]

L'única paraula que combina la Ç i la L·L és el mot fal·laç (i alguns dels seus derivats).[18]

Podem trobar diversos mots amb doble ela geminada en diferents diccionaris. El mot al·lotèl·lo té entrada pròpia al diccionari Alcover-Moll i col·legiel·lo apareix en l'entrada col·legi del mateix diccionari.[18] El mot al·lopol·len té entrada pròpia en la versió web del GDLC.[19] També podem trobar els mots compostos tal·là-tal·lera i tol·le-tol·le en el DIEC2 i altres diccionaris.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Institut d'Estudis Catalans. «2.1.2. Les lletres modificades». Gramàtica de la llengua catalana. [Consulta: 29 desembre 2012].
  2. 2,0 2,1 Alomar, Antoni Ignasi. Línia directa (VI), 1994, p. 9-10. 
  3. Fabra, Pompeu. «El sò de L doble». A: Josep Murgades. Textos desconeguts de Fabra. Punctum, 2005, p. 69-71. ISBN 9788493480202 [Consulta: 12 gener 2011]. 
  4. 4,0 4,1 Fabra, Pompeu. «Conversa 323, del 22.01.1923, i Conversa 391, del 13.06.1923». A: Joaquim Rafel i Fontanals. Converses Filològiques Volum II. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, setembre 1984. ISBN 84-350-5111-0 [Consulta: 29 desembre 2012]. 
  5. Segarra, Mila. Història de la normativa catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1985. 
  6. 6,0 6,1 «Evolució de la ela geminada». Projecte de restitució tipogràfica de la ela geminada. L·L.cat. [Consulta: 29 desembre 2012].
  7. Marc Antoni Malagarriga i Picas. «L’Olivetti Lettera 32 (d’en Quim Monzó) versus l’Olivetti Studio 44 (de l’Enric Tormo)». [Consulta: 30 setembre 2013].
  8. 8,0 8,1 Ministerio de Industria y Energia. «Real Decreto 2707/1985». BOE, 15 març 1986 [Consulta: 12 gener 2011].
  9. «ISO/IEC 6937:2001(E)». International Standard, 15-12-2001, p. 16 [Consulta: 12 gener 2011].
  10. «Latin Extended-A». The Unicode Standard Version 6.0 [Consulta: 12 gener 2011].
  11. «Localize your font: Catalan punt volat» (en anglès). [Consulta: 16 març 2014].
  12. «New fonts, unique features for LibreOffice DTP» (en anglès). [Consulta: 16 març 2014].
  13. «Normativa de registre». [Consulta: 30 setembre 2013].
  14. «Instrucción del Director General de la entidad pública empresarial Red.es sobre caracteres multilingües bajo el ".es"». Red.es, 1 juny 2007 [Consulta: 21 març 2014].
  15. «L·L - Wikisign». [Consulta: 30 març 2013].
  16. «DOCUMENTO TÉCNICO B 2 DE LA COMISIÓN BRAILLE ESPAÑOLA» (PDF) (en espanyol) p. 29. ONCE. [Consulta: 30 març 2013].
  17. «Entrada al·lè al DIEC2». [Consulta: 3 abril 2014].
  18. 18,0 18,1 «Màrius Serra gemina la ela geminada, però no hi ha premi». Núvol. [Consulta: 3 abril 2014].
  19. «Entrada al·lopòl·len a diccionari.cat». Grup Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 3 abril 2014].

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: L·L