Làmpada flaix
La làmpada flaix utilitza un corrent elèctric per tal d'iniciar l'encesa de pólvora flaix cusant una sobtada deflagració, que proporciona una llum molt brillant durant uns breus instants. El sistema de dispar elèctric de la pólvora flaix va ser principalment utilitzat per a la fotografia de flaix de principis del segle XX però també va tenir altres usos, com els "detonadors d'explosius". L'aparell, no exempt de risc, es basava en un altre mètode més antic en el que, per fer fotos d'interiors, els fotògrafs empraven la mateixa pólvora flaix, introduïda el 1887 per Adolf Miethe i Johannes Gaedicke, però que s'havia d'encendre a mà, exposant l'usuari a un risc més gran.
Invenció[modifica]
La làmpada flaix elèctrica va ser inventada per Joshua Lionel Cohen (inventor del tren elèctric de joguina)[1] el 1899, i al mateix temps per Paul Boyer a França.[2] A Cohen li fou concedit el número de patent dels EUA 636,492.[3] La làmpada flaix va ser utilitzada en la fotografia d'interiors en el dinovè segle tardà i a principis del vintè segle.
Principi de funcionament[modifica]
El principi de funcionament d'aquestes làmpades era el següent:
| « | La làmpada flaix estava connectada, mitjançant un cable elèctric, a l'obturador de les càmeres de caixa primitives i al disparar l'obturador s'encenia la pólvora flaix i alliberava l'energia potencial de la pólvora amb una deflagració que causava una llum prou brillant com per poder fer fotografies d'interiors. | » |
Detonador de mines[modifica]
El propòsit principal de la invenció de Cohen era per a encendre la pólvora flaix en una làmpada flaix de fotògraf.[4] però també podia incendiar la pólvora explosiva, i una de les primeres aplicacions pràctiques de la làmpada flaix de Cohen va ser un fusible detonador de mines submarines per a l'Armada dels EUA.[5][6][7][8][9][10]
El 1899, any de la patent d'invenció, el govern va atorgar a Cohen un contracte de 12,000$ per a la fabricació de 24,000 fusibles detonador de mines navals.[11][1] L'ús de làmpada flaix per fotografia era perillós, i els fotògrafs podien arribar a cremar-se les mans, tot emprant el flaix.[12]
Bombeta flaix[modifica]
Les bombetes flaix van sorgir per a reemplaçar les més perilloses làmpades flaix, tot i que empraven un sistema semblant de deflagració d'un component químic, aquest estava confinat dins d'una ampolla de vidre. Estaven compostes de filaments de magnesi continguts dins de bombetes plenes d'oxigen, i seguint la patent de Cohen, s'encenien elèctricament mitjançant un cable connectat a l'obturador de la càmera.[13] Les bombetes flaix van ser fabricades comercialment per Leitz a Alemanya a partir de 1929.[14] Aquestes bombetes, només es podien utilitzar un cop, i després d'utilitzades, estaven massa calentes per tocar-les immediatament amb els dits, però el confinament dins l'ampolla del que d'una altra manera suposava una petita deflagració a l'aire, va suposar un avanç important. Una innovació posterior va ser el recobriment de les bombetes amb una pel·lícula de plàstic per mantenir-les senceres en cas que es trenqués el vidre durant el flaix. Es va introduir una pel·lícula de plàstic blau com una opció perquè coincidís la qualitat espectral del flaix amb la pel·lícula de color equilibrat per a la llum del dia. Posteriorment, el magnesi va ser reemplaçat per zirconi, que produïa un flaix més brillant.[15]
Les bombetes flaix trigaven més en aconseguir la brillantor total i lluïen durant més temps que els flaixos electrònics, per tant les càmeres havien d'utilitzar velocitats d'obturador més lentes (normalment d'1/10 a 1/50 de segon) per tal de garantir una sincronització adequada. Al final les càmeres amb sincronització de flaix van passar a activar la bombeta flaix una fracció de segon abans d'obrir l'obturador, permetent velocitats d'obturador més ràpides. Una bombeta àmpliament utilitzada durant la dècada dels seixanta va ser la Press 25, amb un diàmetre de 25 mil·límetres utilitzada sovint pels diaris de l'època, generalment s'empraven amb una càmera de premsa o una càmera reflex de doble cara. La seva lluminositat màxima era d'aproximadament un milió de lúmens. Altres bombetes d'ús comú van ser la sèrie M, M-2, M-3, etc., que tenien una petita base de baioneta metàl·lica ("miniatura") incorporada dins del vidre. La flaix més gran fabricada va ser la GE Mazda No. 75, amb més de vuit centímetres de llargària i un diàmetre de 14 polzades, inicialment desenvolupada per a la fotografia aèria nocturna durant la Segona Guerra Mundial.[16]
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 «Joshua Lionel Cowen at a glance». Arxivat de l'original el 2018-12-07. [Consulta: 4 desembre 2018].
- ↑ Panthéon de la Légion d'honneur, vol. 2, by T. Lamathière
- ↑ Patent No. 636,492[Enllaç no actiu]
- ↑ Beyer, p. 129 The navy thought it would make a great fuse for mines - which wasn't what Cowen had in mind - but he liked it fine when the government bought ten thousand of them.
- ↑ Aboutdotcom Arxivat 2013-01-16 at Archive.is Cowen was an inventor of sorts; he developed a fuse to ignite photographic flash powder. Though the invention failed in its intent, the U.S. Navy bought up the fuses to use with underwater explosives.
- ↑ Joshua Lionel Cowen at a glance Arxivat 2018-12-07 a Wayback Machine. In 1899, he patented a device for igniting photographers' flash powder by using dry cell batteries to heat a wire fuse. Cowen than parlayed this into a defense contract to equip 24,000 Navy mines with detonators.
- ↑ Invention & Technology Magazine Arxivat 2008-12-02 a Wayback Machine. In the 1890s Cowen invented several devices that could be powered by the newly available dry-cell batteries. One was a fuse for igniting photographic flash powder. The Navy ordered 24,000 of them to use as detonators for underwater mines.
- ↑ The Lionel Story Arxivat 2011-10-08 a Wayback Machine. In 1899, he patented a device for igniting photographers' flash powder by using dry cell batteries to heat a wire fuse. Cowen than parlayed this into a defense contract to equip 24,000 Navy mines with detonators.
- ↑ The History of the Flashlight Arxivat 2009-01-07 a Wayback Machine. Cowen was an inventor of sorts; he developed a fuse to ignite photographic flash powder. Though the invention failed in its intent, the U.S. Navy bought up the fuses to use with underwater explosives.
- ↑ This day in Jewish History Joshua Lionel Cowen passed away. Born in 1880, he was the American inventor of electric model trains who founded the Lionel Corporation (1901), which became the largest U.S. toy train manufacturer. At age 18, he had invented a fuse to ignite the magnesium powder for flash photography, which the Navy Department bought from him to be a fuse to detonate submarine mines.
- ↑ The New Yorker magazine, Dec 13, 1947, p. 42
- ↑ Kobre, Kenneth. Photojounalism: The Professionals' Approach. Litton Educational Publishing, Inc.. ISBN 0-930764-15-3.
- ↑ «The First Flash Bulb». Image, Journal of Photography of George Eastman House, 2, 6, novembre 1953, pàg. 34. Arxivat de l'original el 14 juliol 2014 [Consulta: 26 juny 2014]. Arxivat 14 de juliol 2014 a Wayback Machine.
- ↑ Wightman, Dr. Eugene P. «Photoflash 62 Years Ago». Image, Journal of Photography of George Eastman House, IV, 7, pàg. 49–50. Arxivat de l'original el 9 agost 2014 [Consulta: 4 agost 2014]. Arxivat 9 August 2014[Date mismatch] a Wayback Machine.
- ↑ «flashbulbs.com - philips - page 6». Arxivat de l'original el 2 maig 2018. [Consulta: 2 maig 2018].
- ↑ «Photoflash bulbs». Darklight Imagery. Arxivat de l'original el 28 agost 2014. [Consulta: 23 octubre 2014]. «The largest flashbulb, the mammoth GE Mazda Type 75, was initially developed to be used as a source of light for night time aerial photography during world war II. The Mazda 75 measured over eight inches long and had a girth of 14 inches!»
Bibliografia[modifica]
- Beyer, Rick, The Greatest Stories Never Told - 100 Tales from History to Astonish, Bewilder & Stupefy, The History Channel, 2000,
Vegeu també[modifica]
Enllaços externs[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Làmpada flaix |