Léonide Massine

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Léonide Massine

Retrat de Léonide Massine fet per Leon Bakst
Nom de naixement Leonid Fyodorovich Myasin
Naixement 9 d'agost de 1896
Moscou, Rússia Rússia
Defunció 15 de març de 1979
Colònia, Alemanya Alemanya
Art ballarí i coreògraf
Lloc web Léonide Massine a Internet Movie Database (anglès)

Léonide Massine (Moscou, Rússia, 9 d'agost 1896 - Colònia, Alemanya, 15 de març 1979) fou un famós ballarí rus i innovador coreògraf de més de 50 ballets.[1]

Carrera Professional[modifica | modifica el codi]

Es formà en l'Escola Imperial de l'Òpera de Moscou. Tingué els seus primers triomfs en la seva ciutat natal, com a actor de teatre; ensems estudiava ballet. El 1913 s'uneix a Serguei Diàguilev (1872-1929), el qual el confia a Enrico Cecchetti per que completí els estudis de dansa. intèrpret el seu primer rol en The Legend of Joseph Ballet a l'(Òpera de París, 1914), Actua, així mateix, a Londres (1914). Munta la seva primera corografia, per a Le Ballet de la nuit (1915). Balla en el New York Center Theatre (1916); durant aquest període és un dels coreografs i interprets més importants de la companyia de Diàguilev.

Juntament amb Mikhail Fokin (1880-1942) i George Balanchine (1904-1983) representà el <<modernisme coreogràfic>>; la característica tècnica dels tres coreògrafs russos és l'elevació, la lleugeresa i el virtuosisme. Entre 1921 i 1923 fundà i dirigí una escola de ballet a Londres, en la que també i treballà la seva compatriota Maria Oloneva (1922). Actuà novament en l'Òpera de París i a La Scala de Milà, i mantingué la seva labor per Cochran-Reinhardt. Després treballà pel Ballet Rus de Montecarlo (1923-1941), amb orquestra dirigida per Anatol Fistulari, i el Teatre Nacional de Ballet de Nova York (1941-1944), i organitzà una companyia de Ballet Rus (1945-1946).

Fou convidat com a coreògraf i mestre pel Sadle's Wellas, el Covent Garden i la Royal Òpera House (1947-1954), així mateix a Copenhaguen, La Scala de Milà i l'Òpera Còmica de París (1949-1952), l'Òpera de Roma i l'Acadèmia de Dansa de la mateixa ciutat (1953-1954). El conjunt de les seves coreografies és enorme, demostrant sempre el seu gust pel teatre; l<<assumpte>> és en elles el primer. Instaura la moda, moltes vegades censurable, de cercar tema inclús a creacions científiques essencialment abstracta.

Relació amb Serguei Diàguilev[modifica | modifica el codi]

Per a S. Diàguilev compongué Soleil de nuit, Las Meninas (1915), Kikimora (1916) amb música de Jean Sibelius; Les dones de bon humor, adaptació d'un tema de Carlo Goldoni a sonates de Domenico Scarlatti amb decorats de Lleó Bakst'; Parade amb argument de Jean Cocteau, música d'Erik Satie i decorats de Pablo Picasso, Conte de nens, Contes russos (1917; La boutique fantasque amb música de Gioacchino Rossini arranjada per Ottorino Respighi amb decorats d'André Derain, Le tricorne sobre El sombrero de tres picos de Manuel de Falla amb decorats de Picasso (1919), Le Chant du rossignol, Pulcinella també en col·laboració amb Picasso i La consagració de la Primavera (1920), les tres últimes amb música d'Igor Stravinski.

Munta Cimarosiana, el 1924. El mateix any, per les Soirées de París, compon Mercure, Salade, Gigue, Scuola di Ballo i Al bell Danubi blau, una de les seves coreografies més populars. Segueix muntant, per a Diàguilev, Els mariners, Céfiro i Flora (1925), Pas d'acier amb música de Serguei Prokófiev (1927), Ode amb música de Nicolas Nabokov (1928) i Els encants d'Alcina, El rei David i Anfión (1929).

Durant aquest període va possar per a Picasso per a l'obra Arlequí, de 1917.

Mort de Diàguilev[modifica | modifica el codi]

En morí Diàguilev es posà a treballar per Cochran-Reinhardt amb El miracle (1932) i per al Ballet Rus de Montecarlo: Jocs de nens (1932), Beach, Choreartium, Vell Milà, La bella Helena, Presagis sobre música de Johannes Brahms (1933), Union Pacific (1934), Le bal, Jardí públic (1935) i Simfonia fantàstica d'Hector Berlioz, el millor dels seus ballets simfònics.

Pel nou Ballet de Montecarlo creà: Gaieté Parisienne amb música de Jacques Offenbach, Bogatyri, Nobilissima Visione amb música de Paul Hindemith, la 7ª. Simfònia de Ludwig van Beethoven (1938), Capritx espanyol, Roig i negre, Bacanal sobre Tannhäuser de Richard Wagner amb decorats de Salvador Dalí (1939); Viena (1814), New Yorker (1940), Laberint i Saratoga (1941).

Destinà al Ballet Theatre: Aleko, Don Domingo (1942) i Mam'zelle Angot (1943): al Ballet Internacional: Antar, Dafnis i Cloe, Pintor desafortunat, Rèveri Classique, Sonata Clar de Lluna i Tristà boig (segona col·laboració de'n Dalí), sobre música de Wagner (1944); per a Sadler's Wells: Bullet in the Ballet (1945), Capriccio, de Stravinski; Epísodi de la vida d'un artista i Clok Symphony (1948); per al Teatre dels Camps Elisis: El pintor i el seu model i Suite bergamasca, de Claude Debussy (1949); per l'Òpera Còmica de París: La valse de Maurice Ravel i Le Bal du pont du nord (1950).

El 1951 muntà Donald of the Burthens, pel Sadler's Wells; el 1952, Harold a Itàlia, pel Ballet Rus de Montecarlo i el 1956, Himne a la bellesa. També va muntar les coreografies dels films Carnaval a Costa Rica (1945), Sabatilles roges (1948), Els contes d'Hoffmann (1951) i 'Carrousel Napolità (1954). A partir de 1960, assumí la direcció artística del Balleto Europeo.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Léonide Massine» (en anglès). Encyclopædia Britannica, 2003.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Léonide Massine

Enllaços Externs[modifica | modifica el codi]