Léonide Massine

Léonide Massine
Retrat de Léonide Massine fet per Leon Bakst
Naixement	Leonid Fyodorovich Myasin 12 de març de 1894 Moscou-Rússia
Defunció	9 de maig de 1963 Alemanya-Colònia-Alemanya Federal
Nacionalitat	Rússia
Ocupació	Ballarí.
Conegut per	Léonide Massine

Léonide Massine (Moscou, Rússia, 12 de març de 1894 - Colònia, Alemanya, 9 de maig de 1963) fou un famós coreògraf i ballarí rus.

Es formà en l'Escola Imperial de l'Òpera de Moscou. Tingué els seus primers triomfs en la seva ciutat natal, com actor de teatre; ensems estudiava ballet. El 1913 s'uneix a Serguei Diàguilev (1872-1929), el qual el confia a Enrico Cecchetti per que completí els estudis de dansa. intèrpret el seu primer rol en The Legend of Joseph Ballet a l'(Òpera de París, 1914), Actua, així mateix, a Londres (1914). Munta la seva primera corografia, per a Le Ballet de la nuit (1915). Balla en el New York Center Theatre (1916); durant aquest període és un dels coreografs i interprets més importants de la companyia de Diàguilev.

Juntament amb Mikhail Fokin (1880-1942) i George Balanchine (1904-1983),, representa el <<modernisme coreogràfic>>; la característica tècnica dels tres coreògrafs russos és l'elevació, la lleugeresa i el virtuosisme. Entre 1921 i 1923 funda i dirigeix una escola de ballet a Londres, en la que també i treballa la seva compatriota Maria Oloneva (1922). Actua novament en l'Òpera de París i a La Scala de Milà, i manté la seva labor per Cochran-Reinhardt. Després treballa pel Ballet Rus de Montecarlo (1923-1941) la qual orquestra dirigia Anatol Fistulari, i el Teatre Nacional de Ballet de Nova York (1941-1944), i organitza una companyia de Ballet Rus (1945-1946).

És convidat coma coreògraf i mestre pel Sadle's Wellas, el Covent Garden i la Royal Òpera House (1947-1954), així mateix a Copenhaguen, La Scala de Milà i l'Òpera Còmica de París (1949-1952), l'Òpera de Roma i l'Acadèmia de Dansa de la mateixa ciutat (1953-1954). El conjunt de les seves coreografies és enorme, demostrant sempre el seu gust pel teatre; l<<assumpte>> és en elles el primer. Instaura la moda, moltes vegades censurable, de cercar tema inclús a creacions científiques essencialment abstracta.

Treball a dojo per Diàguilev

Per a Diàguilev compongué Soleil de nuit, Las Meninas (1915), Kikimora (1916) --sobre música de Jean Sibelius--, Les dones de bon humor --adaptació d'un tema de Carlo Goldoni a sonates de Domenico Scarlatti, amb decorats de Lleó Bakst--, Parade --argument de Jean Cocteau, música d'Erik Satie i decorats de Pablo Picasso--, Conte de nens, Contes russos (1917, La boutique fantasque --música de Gioacchino Rossini arranjada per Ottorino Respighi, amb decorats de André Derain--, Le tricorne --sobre El sombrero de tres picos-- de Manuel de Falla amb decorats de Picasso-- (1919), Le Chant du rossignol, Pulcinella --també en col·laboració amb Picasso-- i La consagració de la Primavera (1920), les tres últimes amb música d'Igor Stravinski.

Munta Cimarosiana, el 1924. El mateix any, per les Soirées de París, compon Mercure, Salade, Gigue, Scuola di Ballo i Al bell Danubi blau, una de les sves coreografies més populars. Segueix muntant, per a Diàguilev, Els mariners, Céfiro i Flora (1925), Pas d'acier --amb música de Serguei Prokófiev-- (1927), Ode --amb música de Nicolas Nabokov-- (1928) i Els encants d'Alcina, El rei David i Anfión (1929).

Durant aquest període va possar per a Picasso per a l'obra Arlequí, de 1917.

Mort de Diàguilev

En morí Diàguilev es posà a treballar per Cochran-Reinhardt, comença amb El miracle (1932), i per al Ballet Rus de Montecarlo: Jocs de nens (1932), Beach, Choreartium, Vell Milà, La bella Helena, Presagis --sobre música de Johannes Brahms-- (1933), Union Pacific (1934), Le bal, Jardí públic (1935) i Simfonia fantàstica d'Hector Berlioz, el millor dels seus ballets simfònics.

Pel nou Ballet de Montecarlo creà Gaieté Parisienne --amb música de Jacques Offenbach--, Bogatyri, Nobilissima Visione --música de Paul Hindemith--, la 7ª. Simfònia de Ludwig van Beethoven (1938), Capritx espanyol, Roig i negre, Bacanal --sobre Tannhäuser, de Richard Wagner, amb decorats de Salvador Dalí-- (1939), Viena 1814, New Yorker (1940), Laberint i Saratoga (1941).

Destinà al Ballet Theatre Aleko, Don Domingo (1942) i Mam'zelle Angot (1943): al Ballet Internacional, Antar, Dafnis i Cloe, Pintor desafortunat, Rèveri Classique, Sonata Clar de Lluna i Tristà boig --segona col·laboració de'n Dalí, sobre música de Wagner-- (1944); per a Sadler's Wells, Bullet in the Ballet (1945), Capriccio, d'Stravinski; Epísodi de la vida d'un artista i Clok Symphony (1948); per al Teatre dels Camps Elisis, El pintor i el seu model i Suite bergamasca, de Claude Debussy (1949); per l'Òpera Còmica de París, La valse de Maurice Ravel i Le Bal du pont du nord (1950).

El 1951 munta Donald of the Burthens, pel Sadler's Wells; el 1952, Harold a Itàlia, pel Ballet Rus de Montecarlo; el 1956, Himne a la bellesa. També va muntar les coreografies dels films Carnaval a Costa Rica (1945), Sabatilles roges (1948), Els contes d'Hoffmann (1951) i 'Carrousel Napolità (1954. A partir de 1960, assumí la direcció artística del Balleto Europeo.

Referències

• Suplement dels anys 1967-1968, pàg. 356 de l'Enciclopèdia Espasa (ISBN 84-239-4598-7)

Bibliografia

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Léonide Massine

• Rafart i Planas, Claustre. Las Meninas de Picasso. Barcelona: Meteora, 2001. ISBN 84-95623-14-5.