Límit d'Eddington

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
La nebulosa engendrada per l'explosió de l'estrella η Carinae pot ser el resultat d'un traspàs del límit d'Eddington

El límit d'Eddington, o lluminositat d'Eddington, és un valor màxim de lluminositat què pot passar a través de una capa de gas en equilibri hidrostàtic, suposant una simetria esfèrica. Usant la relació massa-lluminositat es pot usar per establir límits a la massa màxima d'una estrella. Si la lluminositat d'una estrella excedeix la lluminositat d'Eddington d'una capa de la superfície estel·lar, la capa de gas és ejectada de l'estrella. Aquest fenomen s'anomena límit d'Eddington en honor de l'astrofísic britànic Sir Arthur Stanley Eddington qui va originar el concepte.

Derivació[modifica | modifica el codi]

El límit s'obté establint la pressió de radiació cap a l'exterior igual a la força gravitacional cap a l'interior. Ambdues forces decreixen per la llei de la inversa del quadrat, per tant un cop s'ha aconseguit la igualtat, el flux hidrodinàmic es diferent a tota l'estrella.

Manifestacions[modifica | modifica el codi]

Per la gran majoria de les estrelles, la pressió de radiació exercida sobre les partícules, que depèn de la seva superfície, està dominada per la gravetat que depèn de la seva massa. Les forces repulsives que empenyen l'esfondrament gravitacional de l'estrella són doncs d'ordre termodinàmic i les estrelles estan en equilibri hidrostàtic.

Tanmateix, les estrelles molt massives o en rotació ràpida poden arribar el límit d'Eddignton. Si mai una capa externa de l'estrella arriba a aquest límit, quedaria deslligada de l'estrella i es produiria una pèrdua d'aquesta massa de l'estrella, aquestes estrelles estan parcialment agrupades sota el terme genèric VLB variable lluminosa blava (LBV, luminous Blue Variable en anglès) considerades inestables.

L'estrella més massiva coneguda, VLB 1806-20 pertany a aquest grup. Encara no ha arribar al límit d'Eddington. Es creu que l'estrella VLB η Carinae és un exemple tipus del que passa en traspassar el límit d'Eddington.

Expressió[modifica | modifica el codi]

Es considera que l'estrella és un cos amb simetria esfèrica, uniforme i isotrop, en equilibri. El gradient de pressió a l'estrella se suposa en equilibri hidrostàtic. Així:


\frac{\mathrm dP_h}{\mathrm dr} \left(r \right)= - \rho g = -G \frac{M \rho}{r^2}

amb Ph la pressió hidrostàtica, r la distància al centre de l'estrella, ρ la massa volúmica del gas de l'estrella, suposada uniforme, G la constant de gravitació.

La pressió de radiació, que s'exerceix en sentit oposat és:

\frac{\mathrm dP_r}{\mathrm dr} \left( r \right) = - \frac{\sigma_T \rho}{m_p c} \frac{L}{4\pi r^2}

amb Pr la pressió de radiació, σT la secció eficaç de la difusió Compton per l'electró, L la lluminositat de l'estrella i mp la massa del protó.[1] Aquestes dues pressions es compensen exactament, per definició, quan la lluminositat de l'estrella arriba al límit d'Eddington. :

L_{\mathrm {Edd}} = 4\pi G M m_{\mathrm p} \frac{c}{\sigma_T}

El valor exacte d'aquest límit depèn de la composició química de l'estrella, de les seves variacions i de la distribució de la matèria. Es pot, això no obstant, donar una fórmula aproximada sobre el Sol, on M és la massa de l'estella considerada :

L_{\mathrm{Edd}} = 3.3\times10^4 \left( \frac{M}{M_\odot} \right) L_\odot

amb les notacions usuals per la massa i la lluminositat solar.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Suposem que l'únic constituent de l'estrella és l'hidrogen ionitzat H+.