L'Esquella de la Torratxa

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
No s'ha de confondre amb L'esquella de la torratxa (sarsuela).
Il·lustració del primer número per Apel·les Mestres

L'Esquella de la Torratxa va ser un setmanari satíric, republicà i anticlerical, fundat a Barcelona el 5 de maig de 1872. Va acabar la seva trajectòria al número 3.096, que aparegué el 6 de gener de 1939.[1]

Cal dir que L'Esquella no va tenir una vida ininterrompuda entre 1872 i 1939. Va néixer per substituir durant les suspensions que patia a La Campana de Gràcia, per aquest motiu en les seves dues primeres èpoques, només es publicaren quatre números. La tercera i definitiva aparició va tenir lloc el 19 de gener de 1879. Duia el subtítol Periòdich satírich, humorístich, il·lustrat y literari. Donarà al menos uns esquellots cada setmana.

Malgrat que no tenia un to tan polític com La Campana de Gràcia, va ser molt crític amb l'alcalde Rius i Taulet i l'Exposició Universal de 1888. Santiago Rusiñol, amb el pseudònim Xarau, signava uns glossaris més o menys escarnidors dels de Xènius a La Veu de Catalunya.

Durant molts anys, el seu títol fou La Esquella de la Torratxa, fins que el 1911 es normalitzà el seu títol. L'Esquella, així com La Campana de Gràcia, eren publicacions del llibreter Innocenci López i Bernagossi.

L'Esquella és sens dubtes una de les publicacions catalanes més importants de sàtira gràfica i escrita, i a les seves pàgines hi ha retratada a través de l'humor i la caricatura l'evolució de la societat catalana i espanyola durant més de trenta anys. Per les seves pàgines hi van passar bona part dels dibuixants de l'humor gràfic català d'abans de la guerra civil, i algunes plomes distingides de la literatura catalana, des de Santiago Rusiñol (que hi signava «Xarau») a Prudenci Bertrana, Francesc Curet, Antoni Rovira i Virgili, Gabriel Alomar o Màrius Aguilar.

Història[modifica | modifica el codi]

La Campana de Gràcia veié la llum el 1870 i a causa de la seva crítica municipal profunda, el 1872 les autoritats van castigar la publicació amb una suspensió d'un mes. L'editor, amb els mateixos col·laboradors i tot just canviant el títol, va crear una nova publicació, L'Esquella de la Torratxa, que aparegué entre el 5 i el 26 de maig, només quatre números, per substituir l'absència al quiosc de La Campana. Dos anys més tard la situació es repetí i novament aparegué entre el 15 de novembre i el 6 de desembre de 1874, una altra vegada només quatre números, i no fou fins al 19 de gener de 1879, durant una nova suspensió, que continuà publicant-se ininterrompudament i simultàniament amb La Campana.

També la pròpia Esquella patí suspensions i, amb el mateix ardit que hagueren fet servir amb La Campana, fou substituïda per altres títols: entre el 30 de maig i el 16 de juny de 1872 per La Tomasa i entre el 2 i el 9 d’octubre de 1925 per La Rambla.

Durant més de trenta anys, el director d'ambdues publicacions fou el periodista Josep Roca i Roca, després L’Esquella fou dirigida, entre d’altres, per Màrius Aguilar, Prudenci Bertrana i Pere Calders. El relleu de l'editor Innocenci López i Bernagossi el prengueren el seu fill i més endavant el seu nét, que seguiren editant les dues publicacions.

Entre els dibuixants que hi col·laboraren hi destaquen Apel·les Mestres, Tomas Padró, Josep Lluís Pellicer, Manuel Moliné, Josep Segrelles, Llorenç Brunet, Josep Costa «Picarol», Joan G. Junceda, Jaume Passarell, Feliu Elias «Apa», Jaume Juez «Xirinius», Romà Bonet «Bon», Antoni Roca, Ricard Opisso, Rosa Riera o Isidre Nonell.

Publicà núm. monogràfics extraordinaris i números especials dedicats a la mort per exemple d’Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, Francesc Macià o al IV Centenari del Quixot.

El 1889 començà la publicació de L’Almanach de L’Esquella de la Torratxa fins al 1925 i també aparegué l’any 1932. A L’Almanach col·laboraren amb textos literaris, així com il·lustracions i caricatures, els redactors i col·laboradors més destacats del semanari.

La Campana va desaparèixer després dels fets del 6 d'octubre de 1934. Se n'havien publicat 3.403 números. L'Esquella va sobreviure, però a l'inici de la guerra civil fou confiscada per la UGT que n'encarregà la confecció al Sindicat de Dibuixants Professionals. La nova gestió, malgrat els problemes de la guerra, fou un èxit i la darrera etapa del setmanari resultà brillant, plena de troballes humorístiques i encetant un estil d'humor avançat al seu temps, que anys més tard triomfaria en publicacions europees. La redacció era formada per una nova generació de dibuixants: José Alloza, Pere Calders, Avel·lí Artís-Gener (Tísner), Ernest Guasp i Jacint Bofarull. També comptà amb col·laboracions d'Apa, Martí Bas, Nyerra, Graus, Narro, Goñi, Tona, Oxymel, Escobar, Alpresa, Friedfield, Graus, o Clavé.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Revistes d'humor noucentistes». Web. Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: Juliol 2013].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Torrent, Joan; Tasis, Rafael. Història de la premsa catalana. Barcelona: Bruguera, 1966. 
  • Givanel, Joan. Bibliografia catalana: premsa. Barcelona: Institució Patxot, 1931-1937. 
  • Solà, Lluís. L’Esquella de la Torratxa 1872-1939. Barcelona: Bruguera, 1969. 
  • Calders, Pere. Dibuixos de guerra a L'Esquella de la Torratxa / Kalders i Tísner. Barcelona: La Campana, 1991. 
  • L’Esquella de la Torratxa 1879-1939. 60 anys d’història catalana. Barcelona: Efadós, 2013.  | ISBN 978-84-15232-58-2

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: L'Esquella de la Torratxa