L'Esquella de la Torratxa
De Viquipèdia
L'Esquella de la Torratxa va ser un setmanari satíric, republicà i anticlerical, fundat a Barcelona el 6 de maig de 1872. Va acabar la seva trajectòria al número 3.097, que aparegué el 6 de gener de 1939.
En la seva primera època, però, no va passar dels quatre números, i tampoc no els va superar en la segona època. La tercera i definitiva aparició va tenir lloc el 19 de gener de 1879. Duia el subtítol Periòdich satíric, humorístich, ilustrat i literari. Donarà al menos uns esquellots cada setmana.
Malgrat que no tenia un to tan polític com La Campana de Gràcia, va ser molt crític amb l'alcalde Rius i Taulet i l'Exposició Universal de 1888. Santiago Rusiñol, amb el pseudònim Xarau, signava uns glossaris més o menys escarnidors dels de Xènius a La Veu de Catalunya.
Durant molts anys, el seu títol fou La Esquella de la Torratxa, fins que el 1911 es normalitzà el seu títol. L'Esquella, així com La Campana de Gràcia, eren publicacions del llibreter Innocenci López i Bernagossi.
L'Esquella és sens dubtes una de les publicacions catalanes més importants de sàtira gràfica i escrita, i a les seves pàgines hi ha retratada a través de l'humor i la caricatura l'evolució de la societat catalana i espanyola durant més de trenta anys. Per les seves pàgines hi van passar tots els dibuixants de l'humor gràfic català d'abans de la guerra civil, i algunes plomes distingides de la literatura catalana, des de Santiago Rusiñol (que hi signava «Xarau») a Prudenci Bertrana, Francesc Curet, Antoni Rovira i Virgili, Gabriel Alomar o Màrius Aguilar.
[edita] Història
La Campana veié la llum el 1870 i a causa de la seva crítica municipal profunda, les autoritats van castigar la publicació a una suspensió d'un mes. L'editor, amb els mateixos col·laboradors va crear una nova publicació, L'Esquella, que tot just canviant el títol, aparegué just quatre números per suplir l'absència al quiosc de La Campana. Dos anys més tard la situació es repetí, i no fou fins el 16 de gener de 1879 que s'inicià la publicació normal i simultània de l'Esquella i La Campana.
Durant més de trenta anys, el director d'ambdues publicacions fou el periodista Josep Roca i Roca. El relleu de l'editor Innocenci López el prengueren el seu fill i més endavant el seu nét, que seguiren editant les dues publicacions.
Entre els dibuixants que hi col·laboraren hi destaquen Apel·les Mestres, Tomas Padró, Josep Lluís Pellicer, Manuel Moliné, Josep Segrelles, Llorenç Brunet, Josep Costa «Picarol», Joan G. Junceda, Jaume Passarell, Feliu Elias «Apa», Jaume Juez «Xirinius», Romà Bonet «Bon», Antoni Roca, Ricard Opisso, Rosa Riera o Isidre Nonell.
La Campana va desaparèixer després dels fets del 6 d'octubre de 1934. Se n'havien publicat 3.403 números. L'Esquella va sobreviure, però a l'inici de la guerra civil fou confiscada per la UGT que n'encarregà la confecció al Sindicat de Dibuixants Professionals. La nova gestió, malgrat els problemes de la guerra, fou un èxit i la darrera etapa del setmanari resultà brillant, plena de troballes humorístiques i encetant un estil d'humor avançat al seu temps, que anys més tard triomfaria en publicacions europees. La redacció era formada per una nova generació de dibuixants: José Alloza, Pere Calders, Avel·lí Artís-Gener (Tísner), Ernest Guasp i Jacint Bofarull. També comptà amb col·laboracions d'Apa, Martí Bas, Nyerra, Graus, Narro, Goñi, Tona, Oxymel, Escobar, Alpresa, Friedfield, Graus, o Clavé.
[edita] Enllaços externs
- Col·lecció digitalitzada. Biblioteca de l'Ateneu Barcelonès
- Facsímil de l'obra de teatre L'Esquella de la Torratxa de Frederic Soler
|
||||||||
