L'arlesiana

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
L'arlesiana
Llengua original: italià
Música: Francesco Cilea
Llibret: Leopoldo Marenco
Font literària: L'Arlésienne d'Alphonse Daudet
Actes: tres
Estrena: 27 de novembre de 1897
Teatre: Teatro Lirico de Milà
Personatges:
  • Federico, el fill gran de Rosa; està enamorat d'una misteriosa i bella noia d'Arle, però accepta casar-se amb Vivetta quan s'assabenta que l'arlesiana va mantenir una relació amorosa amb Metifio (tenor).
  • Rosa Mamai, una dona vídua, mare de Federico i de l'Innocent, és la propietària de la granja (mezzosoprano).
  • Vivetta, la fillola de Rosa; està enamorada de Federico (per a soprano).
  • Metifio, l'encarregat dels cavalls de la granja; mostra unes cartes que semblen demostrar la seva relació amb l'arlesiana, a la qual pretén raptar (baríton o baix).
  • Baldassarre, un vell pastor (baríton).
  • L'Innocent, el fill menor de Rosa; li diuen l'innocent pel seu aparent retard mental (mezzosoprano).
  • Marco, el germà de Rosa (baix).

L'arlesiana és una òpera en tres actes de Francesco Cilea, amb llibret de Leopoldo Marenco, basat en L'Arlésienne d'Alphonse Daudet. S'estrenà al Teatro Lirico de Milà el 27 de novembre de 1897. No s'ha estrenat a Catalunya.

L'Arlesiana és la segona de les cinc òperes de Cilea, després que deixés de compondre per al teatre amb Gloria (estrenada el 1907), tot i viure quaranta-tres anys més. Li va ser suficient Adriana Lecouvreur per assegurar un lloc d'honor dins el melodrama italià.

L'èxit de l'obra es relaciona amb l'ària del protagonista, conegut com el Lamento di Federico, i en segon lloc per l'ària de Mamma Rosa Esser madre è un inferno. Malgrat les freqüents representacions d'aquestes cançons, fins als anys 30 L'arlesiana es va dur a terme amb poca freqüència.

Representacions[modifica | modifica el codi]

L'estrena no va aconseguir un èxit important, tot i la presència d'Enrico Caruso, que en aquell moment només tenia vint anys. El resultat va ser millor després d'un any, quan el 22 d'octubre de 1898, es va reestrenar al mateix teatre amb la reducció de quatre a tres actes. Una nova versió, notablement alterada, es va estrenar al Teatre San Carlo de Nàpols, el 28 de març de 1912. Altres canvis es van fer en les dècades següents, incloent l'addició d'un preludi el 1937 i un intermezzo simfònic, quan s'obre el tercer acte, el 1938. Finalment, la partitura que escoltem avui dia va ser posada en escena per primera vegada al Teatre Municipal de Piacenza el 23 de gener de 1940, però a la Casa de la Cultura de Palmi es conserva una versió de piano de Cilea en el qual assenyala les noves modificacions a fer en vista a una enèsima revisió.

L'Arlesiana és, doncs, una de les partitures d'òpera que ha patit el major nombre de versions en la història de l'òpera, una demostració de l'afecte que sentia el compositor per l'òpera, i també expressava molt clarament la insatisfacció parcial amb el resultat estètic.

L'anomenat Lamento di Federico ha estat un continuat recurs dels tenors per lluir les seves possibilitats líriques, fins i tot també les ostentacions, des que "s'inventés" un agut conclusiu (Si natural) no escrit pel compositor, però d'infal·lible rematada al crescendo expressiu de tan sentimental relat. En ell, el protagonista masculí de l'obra, davant la figura adormida de l'Innocent es lamenta del seu mal d'amors: enamorat sense remissió d'una misteriosa dona, aquesta arlesiana titular que mai veurem en escena. Aquesta magnífica pàgina i en menor mesura un altre lament, però bastant més punyent i de diferent caire, el de Rosa Mamai, Esser madre è un inferno, van assegurar a la bonica partitura de Cilea un record perenne en la memòria dels consumidors operístics.

Enregistraments[modifica | modifica el codi]

Encara que amb el reeixit enregistrament complet de la RAI de 1951, amb la parella Tassinari-Tagliavini, es va tenir accés a l'obra cileana i molts l'adopten com gravació de capçalera fins que la EMI augmentés l'escassa discografia, quaranta anys després, amb una altra aconseguida lectura, amb la presència de la mezzo de Bolzano Elena Zilio. Una tercera lectura, en viu a Cosenza, aporta una ajuda més perquè aquesta interessant obra mantingui el tipus més enllà d'aquelles importants pàgines solistes.


Vegeu també[modifica | modifica el codi]