L'esperança del navegant

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Imatges externes
Imatge de les obres al web de la Fundació Joan Miró
L'esperança del navegant
Joan Miró, 1968 - 1973
oli damunt tela
Fundació Joan Miró, Barcelona

L'esperança del navegant és una sèrie de pintures realitzada per Joan Miró entre 1968 i 1973, la major part de les quals actualment pertanyen a la col·lecció permanent de la Fundació Joan Miró de Barcelona,[1] gràcies a una donació de Pilar Juncosa. La resta d'obres de la sèrie es conserven a diverses col·leccions privades.[2]

Història[modifica | modifica el codi]

A diferència d'altres obres de la mateixa època que estaven clarament vinculades amb esdeveniments històrics i polítics del moment, com ara L'esperança del condemnat a mort amb la condemna i execució de l'activista anarquista Puig Antich per part del règim del general Franco, o les seves anomenades pintures cremades, que en part poden haver estat un reflex dels esdeveniments revolucionaris del maig de 1968, amb la sèrie l'Esperança del navegant resulta més difícil establir una connexió directa amb el context de l'artista.

Entre els anys 1968 i 1973 Miró s'ha retirat ja a l'illa de Mallorca i està immers en un procés creatiu que el porta a consolidar el seu estil i explorar noves vies, entre les quals destaca un renovat interès per la cultura oriental. Jacques Dupin assenyala la influència que va tenir en Miró l'art japonés,[3] que en aquestes obres es pot apreciar si interpretem les línies com a gestos cal·ligràfics sobre taques de color intens. Tal com explica Pilar Cabañas, de la Universitat Complutense de Madrid, aquesta influència va ser recíproca i venia de lluny. Durant l'Exposició Surrealista que tingué lloc a Tokio el 1937, l'artista japonès Shûzô Takiguchi[4] va escriure la primera crítica japonesa de Miró. Ambdós artistes es van conèixer i van manifestar la seva voluntat d'establir alguns tipus de col·laboració però com a conseqüència de problemes personals i del precari estat de salut de Takiguchi, aquesta col·laboració no es va materialitzar fins al 1967, just un any abans de la primera obra de la sèrie L'esperança del navegant. Aquell any, al catàleg de l'exposició de Miró a la galeria Maeght apareixen diversos poemes il·lustrats pel propi Miró, entre ells un de Takiguchi. Durant els anys següents i fins a mitjans de la dècada dels setanta, Miró i Takiguchi col·laboraren en diverses ocasions.[5]

La sèrie[modifica | modifica el codi]

Registre Obra Data Format Mides (cm) Museu Ciutat Ref.
L'esperança del navegant I 1968 Oli sobre tela 24,5 x 41 cm Fundació Joan Miró Barcelona [6]
L'esperança del navegant II 1968 Oli sobre tela 24 x 41 cm Col·lecció privada ND [7]
L'esperança del navegant III 1973 Oli sobre tela 24,5 x 41 cm Fundació Joan Miró Barcelona [8]
L'esperança del navegant IV 1973 Oli sobre tela 24,8 x 41 cm Fundació Joan Miró Barcelona [9]
L'esperança del navegant V 1973 Oli sobre tela 24,5 x 41 cm Col·lecció privada ND [10]
L'esperança del navegant VI 1973 Oli sobre tela 24,3 x 41m5 cm Fundació Joan Miró Barcelona [11]
L'esperança del navegant VII 1973 Oli sobre tela 24,5 x 41 cm Col·lecció privada ND [12]
L'esperança del navegant VIII 1973 Oli sobre tela 24 x 41 cm Col·lecció privada ND [7]

Anàlisi[modifica | modifica el codi]

Segons Dupin, en aquestes obres es pot apreciar una tècnica que Miró repeteix sovint durant el 1968, caracteritzada per grafismes negres sobre fons colorits o, al contrari, taques colorides sobre fons foscos o directament negres.[13] Són evidents les semblances entre les primeres dues obres de la sèrie L'esperança del navegant, corresponents al 1968, i l'obra de Miró L'esperança del condemnat a mort, especialment en el gest i en l'ús de la relació entre la figura i el fons. En contraposició, la resta d'obres de la sèrie, que corresponen al 1973, són molt més properes a l'obra La Chanson des voyelles,[14] pintada el 1966 i conservada al MoMA de Nova York.[15] A diferència de com Miró havia usat el color negre a les pintures sobre la Guerra civil espanyola, ara el negre perd el dramatisme que havia assolit i esdevé un fons de matisos subtils damunt del qual es despleguen traços i formes arrodonides blanques i de colors. A les darreres obres de la sèrie les línies augmenten de gruix, els fons negres estan compensats per masses de color més grans que guanyen protagonisme i el traç s'acosta a la cal·ligrafia oriental.

« "Si, en un moment donat, (Miró) ha col·locat una taca vermella, pot estar segur que era allà, i no en un altre lloc, on havia d'estar .... Tregui-la, i el quadre cau »
— Matisse[16]

Joan Maria Minguet, en parlar de l'obra, comenta: «Miró connecta de ple amb la modernitat del seu temps i atribueix un poder màgic al seu alfabet de signes, cosa que fa de l'aparent simplicitat una alta expressivitat. Aquí fa bona la dita brossiana que, en el bon art, menys és més.»[17]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Fitxes de les obres al web de la Fundació». Fundació Joan Miró, 2011. [Consulta: 14 de setembre de 2011].
  2. Enrique Mayer. International auction records. Edition M, 1985 [Consulta: 6 setembre 2011]. 
  3. «Fragments d'entrevista de Gardy Artigas». El meu avi. TV3. [Consulta: 8 d'octubre de 2011].
  4. Shûzô Takiguchi Archive's Website
  5. Cabañas 1999
  6. Fitxa de l'obra al web de la Fundació Miró
  7. 7,0 7,1 Dupin i Lelong-Mainaud, 2003
  8. Fitxa de l'obra al web de la Fundació Miró
  9. Fitxa de l'obra al web de la Fundació Miró
  10. Picasso-MiróNoia 64 mimetypes pdf.pngPDF
  11. Fitxa de l'obra al web de la Fundació Miró
  12. Joan Miró; Galeries nationales du Grand Palais (France). Joan Miró. Éditions des Musées nationaux, 1974 [Consulta: 6 setembre 2011]. 
  13. Dupin, Jacques; Miró, Joan; Lelong-Mainaud, Ariane. Joan Miró: 1959-1968. Daniel Lelong, 2002. ISBN 978-2-86882-056-3 [Consulta: 6 setembre 2011]. 
  14. Fitxa de l'obra al web del MOMA
  15. Fundació Joan Miró (Barcelona, Spain); Francesc Vicens. Obra de Joan Miró. Fundació Joan Miró, Centre d'Estudis d'Art Contemporani, 1979 [Consulta: 6 setembre 2011]. 
  16. Louis Aragon, Henri Matisse. Roman, París, Gallimard, 1971, p. 87.
  17. Minguet i Batllori., Joan M.. «L'esperança del Navegant (1968)» (paper). Diari Ara [Barcelona], núm. 313, 9/10/2011, p.24-25. ISSN: 2014-010X [Consulta: 9 octubre 2011].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Clavero, Jordi J. Fundació Joan Miró. Guia de la Fundació. Barcelona: Polígrafa, 2010. DL B.10.061.2010. ISBN 978-84-343-1242-5. 
  • Dupin, Jacques; Lelong-Mainaud, Ariane. Daniel Lelong. Catalogue raisonée. Paintings. vol. V: 1969/1975 (en anglès), 2003, p. núm. 1498 al 1505, pàg:126_1968, 127_1973, 128_1973, 129_1973 (Successió Miró). 
  • Cabañas, Pilar. «Los poemas de Shûzô Takiguchi a Joan Miró. El origen de una colaboración artística». A: Japón, un enfoque comparativo, Actas del III y IV Congreso de la Asociación de Estudios Japoneses en España. 1 (en castellà). Madrid: Asociación de estudios japoneses en España, 1999, p. 313-327. 
  • Daniel, Marko (ed.); Gale, Matthew. Joan Miró. L'escala de l'evasió. 1a edició (en català). Barcelona: Fundació Joan Miró, 2011. ISBN 978-84-938981-0-6.