L'holandès errant (Wagner)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
L'holandès errant
L'holandès errant d'Albert Pinkham Ryder
L'holandès errant d'Albert Pinkham Ryder
Títol original: Der fliegende Holländer
Llengua original: alemany
Música: Richard Wagner
Llibret: Richard Wagner
Font literària: Aus den Memoiren des Herrn von Schnabelewopski - 1834, d'Heinrich Heine
Actes: 3
Estrena: 2 de gener de 1843
Teatre: Semperoper de Dresden
Estrena al Liceu: 12 de desembre de 1885 (estrena a Espanya)
Personatges:

S'indica en cursiva el repartiment de l'estrena

L'holandès errant (Der fliegende Holländer) és una òpera amb música i llibret de Richard Wagner. La història està basada en la llegenda de l'holandès errant, que tracta sobre un capità de vaixell condemnat a navegar fins al dia del Judici Final. A L'holandès errant ja existeixen gairebé tots els temes que esdevindran l'obsessió del mestre alemany, com ara la redempció per l'amor, i fixa la frontera per reconèixer els primers indicis de l'autèntic geni de Richard Wagner.

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Wagner va declarar en la seua autobiografia Mein Leben (1870) que l'obra li havia estat inspirada per una tempesta, en una travessia des de Riga a Londres al juliol i agost de 1839. No obstant això, en un esbós autobiogràfic de 1843 reconeixia que havia tret la història de la narració que Heinrich Heine va fer de la llegenda en la seua novel·la satírica Les memòries del senyor von Schnabelewopski (Aus den Memoiren des Herrn von Schnabelewopski - 1834).[1]

El tema principal és el de la redempció a través de l'amor, al qual Wagner retornaria en la major part de les seues òperes posteriors. La llegenda divulgada per Heine tracta sobre un mariner holandès condemnat a vagar sens fi pels mars amb el seu vaixell fantasma per haver desafiat els designis divins, fins que l'amor i la fidelitat d'una dona li portin el perdó. Per trobar aquesta dona es permet a l'holandès atansar-se a terra cada set anys. Wagner construeix l'òpera des de la perspectiva de Senta, la noia que lliurarà la seva vida al desconegut per redimir-lo de la maledicció.

El mateix Wagner va dirigir-ne l'estrena a la Semperoper de Dresden l'any 1843. Aquesta obra mostra els primers intents d'un estil personal, que Wagner desenvoluparia i aconseguiria en la seua obra posterior. En L'holandès errant ja s'identifica l'ús del leitmotiv associat a determinats personatges o temes. Els leitmotiven ja es fan palesos des de la mateixa obertura, que comença amb el motiu de la tempesta en alta mar i després s'introdueixen els motius de l'holandès i de Senta.

Originalment l'òpera va ser concebuda per a ser executada sense interrupcions — un exemple dels seus esforços per trencar amb la tradició — i tot i que avui dia alguns teatres segueixen aquesta indicació, és més comuna la versió en tres actes separats.

A principis de 1839 Richard Wagner estava contractat com a director en el Teatre de la Cort de Riga. El seu estil de vida extravagant i el fet que la seua muller actriu, Minna, s'haguera retirat dels escenaris, el van portar a carregar-se de deutes. Wagner, que estava component Rienzi, va traçar un pla per a escapolir-se dels creditors de Riga: fugir a París via Londres i intentar representar Rienzi a l'Òpera de París. Però el pla va resultar un desastre: el seu passaport havia estat retingut per les autoritats letones, i finalment Minna i ell van haver de creuar la frontera il·legalment, en una perillosa aventura, per a penetrar en Prússia, durant la qual Minna va patir un avortament espontani.[2] Van embarcar en el vaixell Thetis, el capità del qual va consentir en acceptar-los sense passaport, però el viatge es va veure interromput per les tempestes. En un moment determinat, el vaixell va penetrar en un fiord noruec buscant refugi, a Sandvika, i el viatge que havia de durar 8 dies va demorar-se finalment fins a 3 setmanes.

L'experiència de Wagner a París també va ser desastrosa. Va ser incapaç de trobar feina com a director d'orquestra i l'Òpera no va representar Rienzi. Els Wagner, reduïts a la pobresa, sobrevivien amb l'ajuda dels amics i amb els petits ingressos que Wagner aconseguia escrivint articles sobre música i copiant partitures. En aquesta situació, a Wagner se li va ocórrer la idea d'una òpera en un acte sobre el tema de l'holandès errant, pensant que podria ser representada a l'Òpera de París, com a complement d'un ballet.

"El viatge a través dels esculls noruecs va causar una meravellosa impressió en la meua imaginació; la llegenda de l'holandès errant, que els mariners van verificar, va adquirir un particular i estrany color, que només les meues aventures en el mar podien haver-li donat."[3]

Wagner va escriure el primer esbós en prosa de la història a París, en els primers dies de maig de 1840, basant-se en la història referida a Les memòries del senyor von Schnabelewopski d'Heinrich Heine, una sàtira publicada a Der Salon l'any 1834. En el conte de Heine, el narrador assisteix a la representació d'una obra de teatre fictícia basada en el tema del capità mariner condemnat a navegar eternament per haver blasfemat. Heine introdueix el personatge com el jueu errant de l'oceà, i a més a més afegeix amb vigor un element que posteriorment Wagner utilitzaria en moltes de les seues subsegüents òperes: l'holandès només pot ser redimit per l'amor sincer d'una dona fidel. En la versió de Heine, el tema es tracta amb ironia, no obstant Wagner va prendre el tema literalment, de manera que la dona resta fidel fins a la mort.[4]

A finals de maig de 1841 Wagner havia conclòs el llibret o poema, com ell s'estimava més dir. La composició de la música havia començat entre maig i juny de l'any anterior, 1840, quan va compondre la balada de Senta, la cançó dels mariners noruecs de l'Acte 3 i la subsegüent cançó del fantasma de la tripulació de l'holandès en la mateixa escena.[5] Aquestes peces van ser compostes per a una audició a l'Òpera de París, alhora que l'esbós argumental. Realment Wagner va vendre l'esbós al director de l'Òpera, Léon Pillet, per 500 francs, però va ser incapaç de convéncer-lo que la musica pagava la pena.[6] La resta de l'òpera va ser composta durant l'estiu de 1841, sent l'obertura l'última part en concloure's, i l'orquestració va ser acabada al novembre de 1841. Sense la necessitat de cenyir-se a una òpera d'un acte, Wagner va expandir-la a la durada i estructura convencionals en tres actes.

L'esbós original situava l'acció a Escòcia, i la major part dels personatges tenien noms escocesos. Va canviar la ubicació i els noms en la versió final "noruega" quan l'òpera ja estava assajant-se per a l'estrena, que va tenir lloc a Dresden, al gener 1843 i sota la direcció del mateix Wagner.

A "Eine Mitteilung an meine Freunde" ("Una comunicació als meus amics") l'any 1851, Wagner va declarar que L'holandès errant representava una nova etapa per a ell:

"A partir d'ací comença la meua carrera com a poeta, i el meu comiat com a mer acoblador de textos operístics."

De fet L'holandès errant és la més primerenca de les òperes de Wagner que es representa al Festival de Bayreuth, el que significa que, almenys per a aquest teatre, marca l'inici de l'etapa de maduresa de Wagner.

Representacions[modifica | modifica el codi]

L'holandès errant va ser rebutjat a París i a Berlín. La imminència del nomenament de Wagner com a Kapellmeister de la cort de Saxònia (càrrec que va compartir amb Carl Gottlieb Reissig) va tenir molt a veure perquè, finalment, s'estrenés el 2 de gener de 1843 a l'Òpera de la Cort de Dresden, flamant i moderna sala dissenyada per l'arquitecte Gottfried Semper, en aquest mateix teatre havia tingut lloc l'estrena de Rienzi, el 20 d'octubre de l'any anterior. Sota la direcció de l'autor van actuar Wilhelmine Schröder-Devrient (Senta) i Michael Wächter (Holandès). Com la llegendària primadonna (també va ser la primera Irene a Rienzi i seria la primera Venus a Tannhäuser) havia d'absentar-se de la capital saxona, només es van oferir quatre funcions que Wagner va considerar un fracàs. La seva predecessora Rienzi, que es corresponia amb el gust d'un públic que demanava espectacularitat i seguia les modes dictades per l'òpera grandiosa a la manera de Meyerbeer, va representar un èxit que va atorgar prestigi al compositor, però el nou drama estava als antípodes del que era convencional. Els oients, encara que la història en la qual es basa el llibret els hagi resultat familiar (era molt coneguda a l'Europa Central), es van desconcertar per l'absència de l'element grandiloqüent i els personatges que s'allunyen de l'arquetípic, amb l'accent posat en els trets psicològics. Tampoc estaven acostumats a ser sorpresos per una obertura d'un caràcter tan desesperat, ni eren comuns els llargs monòlegs com el del protagonista quan apareix en escena.

A l'estrena mundial va seguir, en el mateix any, els de Riga i Kassel, sense major repercussió. El 1844 va arribar a Berlín i la propera estrena va tenir lloc a Zuric, el 1852. Fins al 1870 es van succeir les estrenes molt espaiades a Viena, Munic, Rotterdam i Londres, i des de 1872 l'obra va conèixer els escenaris d'Estocolm, Filadèlfia, Brussel·les, Nova York, Dublín, Bolonya, Copenhaguen, Milà, Lisboa, Madrid i París, entre altres ciutats. Per culpa de que alguns wagnerians la van qualificar d'obra juvenil o de transició, no es representà al Festspielhaus de Bayreuth fins al 1901.

A Catalunya[modifica | modifica el codi]

A Barcelona s'estrenà el 12 de desembre de 1885 al Gran Teatre del Liceu. Va ser la segona òpera de Wagner que es representava a Barcelona, ciutat que només recentment havia vist representar Lohengrin al Teatre Principal (maig de 1882) i en el Liceu (març de 1883).

S'anava iniciant així el contacte entre la societat catalana i la música de Wagner, rebuda al principi amb curiositat només per part del nucli més ben informat del món musical, mentre que la majoria del públic seguia ancorada en l'òpera italiana i en la francesa, sense venir de gust canvis estètics de cap classe. És significatiu que fossin primer les òperes "fàcils" de Wagner les que es varen estrenar al Liceu: les ja esmentades, més Tannhauser, al febrer de 1887. Durant la dècada dels anys 1880 només aquests tres títols varen estar presents en la programació del nostre primer teatre d'òpera, i només Lohengrin va aconseguir el que podríem anomenar popularitat, com ho prova el fet que va ser repetidament representada el 1888, dins de la temporada d'hivern i una altra amb motiu de l'Exposició Universal de Barcelona, davant d'una destacadíssima representació de personalitats europees.[7]

Argument[modifica | modifica el codi]

Lloc: costa de Noruega.
Dibuix de la representació de L'holandès errant en l'estrena a Dresden

Acte 1[modifica | modifica el codi]

En el viatge de retorn, el capità Daland s'ha vist obligat a buscar refugi per al vaixell en un port. Deixa el comandament al seu timoner, i tant ell com la resta de la tripulació es retiren. (Cançó del timoner: "Amb huracà i tempesta en mars llunyanes.") El timoner s'adorm. Un vaixell fantasmagòric apareix per la popa, empès per la mar contra la nau de Daland, les cadenes mantenen els dos vaixells units. Mans invisibles recullen les veles. Un home pàl·lid, vestit de negre, amb una espessa barba negra, apareix en terra ferma. Lamenta el seu destí. (Ària: "El temps ha passat i set anys han transcorregut de nou")

En haver blasfemat, està condemnat a navegar sense descans. Un àngel li va dur els termes per a la seua redempció: cada set anys les ones el portaran a terra ferma, si pot trobar una dona que li siga fidel, serà perdonat. Daland parla amb ell. Quan l'holandès s'assabenta que Daland té una filla jove i soltera, li demana convertir-la en la seua muller a canvi de tresors. Temptat per l'or Daland hi accepta, i afavorits pel vent del sud calorosament celebrat pels homes de Daland, ambdós vaixells salpen.

Acte 2[modifica | modifica el codi]

Les dones estan filant i cantant a la casa de Daland. (Cor de filadores: "Fila, fila, noia alegre") Senta guaita somniadora el retrat de l'holandès errant, a qui desitja salvar. En contra del desig de la seua nodrissa canta la història de l'holandès (Balada amb el leitmotiv), com satan el va sentir blasfemar i el va portar al seu món. Declara que vol salvar-lo amb la seua fidelitat. Arriba Erik i la sent; les noies se'n van, i el caçador, que estima Senta, li diu que tinga precaució amb el seu somni, en el qual arriba Daland acompanyat d'un misteriós estranger que se l'endú a la mar. Finalment, en no aconseguir fer canviar de parer a Senta, surt desesperat. Daland arriba amb l'estranger; l'holandès i Senta es miren en silenci. Senta gairebé ignora la presència de son pare, fins i tot quan li anuncia que l'holandès és el seu promés. En el següent duet, que tanca l'acte, Senta promet fidelitat fins a la mort a l'holandès.

Acte 3[modifica | modifica el codi]

Al capvespre, la tripulació de Daland invita els homes de l'estranger a què s'unisquen a la festa, però en va. Les noies es retiren alegres mentre que en el vaixell de l'estranger comencen a aparèixer formes fantasmagòriques. Els homes de Daland se senten espantats. Arriba Senta seguida per Erik, qui li reprotxa el seu menyspreu, malgrat que ella sempre l'ha estimat de manera formal i constant. Quan l'estranger, que ha estat sentint la conversa, sent aquestes paraules s'enfonsa en la desesperació, perquè ara està definitivament condemnat. Convoca als seus homes i confessa a tots que ell és l'holandès errant. Immediatament després que l'holandès deixe terra ferma, Senta es llança a la mar, fidel fins a la mort. Aquesta és la salvació de l'holandès. El vaixell fantasma desapareix, i Senta i l'holandès ascendeixen al cel.

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Millington, Barry (Ed.) (1992), The Wagner Compendium: A Guide to Wagner's Life and Music. Thames and Hudson Ltd., Londres. ISBN 0-02-871359-1 page 277.
  2. Gutman, Robert W. 1990, Wagner - The Man, His Mind and His Music, Harvest Books. ISBN 978-0156776158 pàg. 64.
  3. Wagner, Richard (1843) "An Autobiographical Sketch" disponible online a The Wagner Library (http://users.belgacom.net/wagnerlibrary/prose/wagauto.htm)
  4. Vaughan, William (1982) in Der Fliegende Holländer, English National Opera Guide, Calder Publications Ltd; New Ed edition (Jun 1982) ISBN 0-71-453920-1 pages 27-32.
  5. Millington, Barry (Ed.) (1992), Ibid pàg. 278.
  6. Gregor-Dellin, Martin (1983)"Richard Wagner: his life, his work, his Century." William Collins, ISBN 0-00-216669-0 page 106.
  7. «Crítica de Roger Alier» (en castellà). La Vanguardia, 26 de novembre de 1983.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: L'holandès errant (Wagner) Modifica l'enllaç a Wikidata