L'italiana in Algeri

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
La italiana a Alger
Títol original: L'italiana in Algeri
Llengua original: Italià
Gènere: dramma giocoso
Música: Gioachino Rossini
Llibret: Angelo Anelli
Font literària: Luigi Mosca
Actes: dos
Estrena: 22 de maig de 1813
Teatre: Teatro San Benedetto de Venècia
Estrena a Catalunya: 29 d'agost de 1815, Teatre de la Santa Creu (Barcelona) (estrena a Espanya)
Estrena al Liceu: 23 de desembre de 1869
Personatges:

L'italiana in Algeri és una òpera en dos actes de Gioachino Rossini sobre un llibret italià d'Angelo Anelli, basat en un text anterior de Luigi Mosca. Es va estrenar al Teatro San Benedetto de Venècia el 22 de maig de 1813.

Rossini componia L'italiana in Algeri quan tenia 21 anys i uns mesos després d'haver estrenat Tancredi. L'òpera es componia en només un mes, alguna font creu que en menys dies i el mateix Rossini havia dit que en només 18 dies. Fou un èxit notable i hi introduïa canvis progressius per a actuacions posteriors a Vicenza, Milà i Nàpols, durant els següents dos anys. L'òpera és notable per a la barreja que fa Rossini dels estils d'opera seria i òpera còmica.

La història és la d'Isabella, una italiana que se'n va a Algèria per aconseguir la llibertat del seu amant, Lindoro, esclau d'un home molt poderós al país, Mustafa. L'heroïna intenta també ajudar en la relació matrimonial entre Mustafa i la seva dona, Elvira.

Els cantants han de ser molt hàbils i volubles. Són considerables el duo de Mustafa i Lindoro, Se inclinassi a prender moglie i l'alçada de les notes que canta Elvira, en la introducció i al final del primer acte. L'obra conté igualment boniques àries, com la d'Isabella, Cruda sorte! Amor tiranno!, i la de Lindoro, Languir per una bella. La melodia de l'obertura és igualment prou coneguda.

Composició[modifica | modifica el codi]

Quan Gioachino Rossini va estrenar la seva farsa còmica en un acte La cambiale di matrimonio (Venècia, Teatro San Mosè, 3 de novembre de 1810), comptava amb només divuit anys i va conèixer la bona rebuda del públic. La sèrie de dotze representacions celebrava el debut d'un jove compositor que, en els seus inicis, manifestava els trets d'un geni que no trigaria a afirmar-se. La inefable intuïció teatral, el savi tractament de les veus (les cròniques recorden que des de la seva infantesa Rossini va ser un magnífic cantant), l'àgil dinàmica dramàtico-musical i certs hàbits que van delinear la seva personalitat com a compositor, ja estaven presents. A aquest èxit van seguir les estrenes de L'equivoco stravagante (Bolonya, Teatro del Corso, 29 d'octubre de 1811), L'inganno felice (Venècia, San Mosè, 8 de gener de 1812), Ciro in Babilonia (Ferrara, Teatre Municipal, 14 de març de 1812; primera incursió, no massa feliç, en l'òpera seriosa), La scala di seta (Venècia, San Mosè, 9 de maig de 1812), Demetrio e Polibio (Roma, 1812, la partitura, composta abans de La cambiale, data de 1808) i, com a coronació d'un període tan prolífic, La pietra del paragone (Milà, Teatro alla Scala, 26 de novembre de 1812). La fama s'estenia ràpidament i Venècia, ciutat providencial per a aquesta jove i brillant carrera, s'entestava a rebre més fruits del seu estimat Rossini. El 1813 van arribar L'occasione fa il ladro, Il signor Bruschino (ambdues per al San Mosè, mes de gener) i Tancredi (La Fenice, 6 de febrer; nova incursió en l'òpera seriosa, aquesta vegada recompensada amb l'èxit). Finalment, per encàrrec del Teatre San Benedetto, la nit del 22 de maig es va oferir L'italiana in Algeri.

L'italiana in Algeri té el seu antecedent immediat en una òpera homònima de Luigi Mosca, estrenada a la Scala de Milà el 16 d'agost de 1808. A l'estrena d'aquesta creació, oblidada que va conèixer un fugaç èxit de públic, van seguir 35 representacions i el llibret es va deure a un conegut autor de comèdies anomenat Angelo Anelli. Encara en aquesta època hi havia el costum, tan estesa al segle XVIII, que un llibret fos empleat per més d'un compositor, així que no ha de sorprendre que Mosca i Rossini hagin musicat el mateix text.

Hereva de la tradició buffa napolitana, l'òpera còmica italiana va conèixer un moment culminant amb Giovanni Paisiello (1740-1816) i Domenico Cimarosa (1749-1801). Amb la prestesa que caracteritzava els compositors del primer Ottocento i amb lleus modificacions en el llibret original, la partitura de L'italiana in Algeri va estar acabada en 27 dies. És un mostrari de geni i vitalitat que per als estudiosos del músic va representar una pràctica inusual, capaç de treure al gènere de l'estat d'estancament que travessava. Gràcies al seu domini de l'orquestració, que evidencia un profund coneixement de Mozart i Haydn, Rossini crea una varietat de timbres, matisos i ritmes que juguen un paper important en el desenvolupament de la intriga. L'orquestra no només compleix amb la funció d'acompanyar els cantants: crea expectativa, provoca riure, complementa les paraules que ens transmeten els enamorats, o porta a l'extrem les situacions més absurdes. Llargs passatges amb variacions en la seva dinàmica, que desenvolupen una tensió envoltant, capaç de transportar a l'acció cap als seus propis límits, formen el típic ingredient de l'estil rossinià: el crescendo.

L'italiana in Algeri torna a aquella variant tan conreada en el segle XVIII, que evidencia una marcada predilecció per l'exotisme, en aquest cas l'anomenada "òpera turca": el temut invasor otomà, sempre a l'aguait del territori europeu, era ridiculitzat en aquestes comèdies que el convertien en objecte de burla.

Rossini va voler reeditar l'èxit amb Il turco in Italia (1814), però el resultat no va ser el mateix. La seva copiosa i relativament breu carrera com a operista va culminar amb Guillaume Tell (París, Opéra, 1829), drama heroic que assenyalava nous horitzons. Però Rossini es va retirar de la vida teatral.

Representacions[modifica | modifica el codi]

L'èxit de L'italiana in Algeri va ser imparable i Stendhal, rossinià, recordava que "mai una ciutat (Venècia) havia gaudit tant d'un espectacle tan afí al seu caràcter". Per al compositor, gestar la nova òpera va ser en certa manera un entreteniment. Els reiterats bisos i estrepitoses ovacions amb què va ser rebuda el van desconcertar i el van fer reflexionar: "Ara estic tranquil. Els venecians estan més bojos que jo". L'estrena va tenir lloc al Teatre San Benedetto el 22 de maig de 1813, el mateix dia que Wagner va arribar al món a la ciutat saxona de Leipzig.

El repartiment de l'estrena va estar encapçalat per la cantant florentina Maria Marcollini (Isabella), gran col·laboradora i inspiradora del mestre des dels temps de L'equivoco stravagante, i principal model del que amb els anys es coneixeria com "contralt rossiniana". El tenor Serafino Gentili (Lindoro) i els baixos Filippo Galli (Mustafà) i Paolo Rosich (Taddeo) van completar els altres papers principals.

Des d'aquella primera sèrie de representacions venecianes, la comèdia va recórrer les altres ciutats de la península. Va arribar a Roma el 1815, on la va rebatejar com Il naufragio felice. En pocs anys va ser rebuda a Barcelona, Munic, Madrid, París, Viena, Londres, Praga, Mèxic, Berlín, Buenos Aires, Sant Petersburg, Santiago de Xile i Rio de Janeiro, entre altres ciutats. Però després d'haver conegut tants èxits, va començar a ser desplaçada per la més popular de les creacions del mateix compositor: El barber de Sevilla (Roma, Teatre Argentina, 20 de febrer de 1816), i per altres òperes de diversos autors que van passar a convertir-se en favorites del repertori.

L'òpera va ser oblidada completament i només hi va haver algunes exhumacions importants al Metropolitan de Nova York el 5 de desembre de 1919, amb Gabriella Besanzoni (Isabella), Adam Didur (Mustafà), Charles Hackett (Lindoro) i Giuseppe De Luca (Taddeo), dirigits per Gennaro Papi. A partir d'aquest moment, l'òpera va passar a comptar entre els títols més representats de Rossini.

Síntesi argumental[modifica | modifica el codi]

Acte I[modifica | modifica el codi]

Estança al palau del bei Mustafà, a Alger. Elvira es lamenta per l'abandonament del bei, mentre Zulma i els custodis de l'harem tracten de consolar-la. Decidit a desfer-se d'ella, el poderós senyor li encarrega al seu capità Haly que li aconsegueixi una nova esposa: una italiana bella i vivaç, com aquelles que amb admiració refereixen els que han viatjat per Itàlia. A continuació, Mustafà decideix donar-li a Elvira per esposa a l'esclau italià Lindoro, el seu favorit, però Haly li recorda que les lleis de l'Islam ho prohibeixen. Entra l'italià, que lamenta la seva sort i recorda a una estimada noia del seu país. És interromput per Mustafà, que li comunica que ha decidit donar-li una esposa. L'esclau tracta en va de dissuadir-lo.

Una platja a la costa d'Alger. Isabella, l'enamorada de Lindoro, ha decidit rescatar-lo i emprèn la recerca en companyia de Taddeo, un molest pretendent. La nau que els va conduir va naufragar davant les costes algerianes. Apareix Haly, que obeint les pretensions del seu senyor, anuncia a la italiana que es convertirà en la favorita de l'harem del bei Mustafà. Taddeo, que es fa passar per l'oncle de la dona, es mostra inquiet, però ella, entusiasmada per l'aventura, el tranquil·litza: al introduir-se en el palau, trobarà la manera de rescatar a Lindoro.

Sala al palau del bei. Mustafà comença a concretar la forma d'alliberar-se d'Elvira. La jove es lamenta i entra Haly amb l'anunci que va buscar a la bella italiana. Mustafà s'il·lusiona, ordena a Elvira que abandoni Alger i es disposa a rebre la dama estrangera.

Isabella és conduïda davant de la presència de Mustafà, que queda admirat per la seva bellesa. Isabella decideix capitalitzar les coses al seu favor i accepta ser la seva esposa. Mentrestant, tindrà temps de trobar Lindoro i donar-li una esposa. L'esclau tracta en va de dissuadir-lo.

Acte II[modifica | modifica el codi]

Estada al palau del bei. Elvira, Zulma, Haly i els eunucs custodis de l'harem comenten la figura ridícula que fa Mustafà com a conquistador, i destaquen l'astúcia d'Isabella, que fa amb ell el que li plau. El bei li anuncia a la seva italiana que l'espera per beure cafè, mentre Lindoro s'assabenta que el propòsit de la seva estimada és rescatar-lo i tornar a Itàlia. Mustafà, en agraïment a la seva nova dona, nomena "kaimakan" a Taddeo. Es tracta d'un important càrrec i la cerimònia de nomenament es converteix en una situació còmica.

Una altra estada al palau. Isabella, vestida "a la turca", sedueix a Mustafà i fa participar del pla a Elvira, per ajudar a recuperar l'amor del seu marit. Enlluernat, el bei fa tot el que diu la italiana. A més, Isabella fingeix estimar Taddeo, per assegurar el seu pla. Haly fa un elogi de les dones d'Itàlia.

Una sala petita del palau. Continuant amb el pla de burlar Mustafà, Lindoro i Taddeo li comuniquen que Isabella ha decidit atorgar-li la distinció de "Pappataci": un marit que entre carícies s'ha de limitar a dormir, menjar, beure i callar. Altament complagut, Mustafà accepta el designi d'Isabella.

Una presó. Isabella vol alliberar els mariners italians que van sobreviure al naufragi del vaixell. Exalta els sentiments patris, d'honor i de deure.

Davant del mar. Mustafà es prepara per rebre el títol de "Pappataci", que Isabella li atorga secundada per Taddeo i Lindoro. Tots els guàrdies i servents s'emborratxen i els italians poden fugir. Taddeo i Mustafà s'adonen de la burla d'Isabella: el primer renúncia al seu amor, i el segon tracta de detenir-la en va. Torna a unir-se a Elvira i sentència que no tornarà a admetre italians en el seu regne.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: L'italiana in Algeri