L'occasione fa il ladro

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
L'occasione fa il ladro
Compositor Gioachino Rossini
Llibretista Luigi Prividali
Llengua original italià
Font literària Le prétendu par hazard, ou L'occasione fait le larron d'Eugène Scribe
Època composició 1812
Gènere farsa
Actes un
Estrena absoluta
Data estrena 24 de novembre de 1812
Escenari Teatro San Moisè de Venècia
Estrena als Països Catalans
Estrena a Catalunya Estiu de 1822 al Teatre de la Santa Creu de Barcelona[1]
Personatges i creadors
  • Don Eusebio, oncle de Berenice (tenor)
  • Berenice, neboda i protectora (soprano)
  • Conte Alberto (tenor)
  • Don Parmenione (baix)
  • Ernestina (mezzosoprano)
  • Martino, servent (buffo)
  • Els cambrers i servents de la posada, que no parlen

L'occasione fa il ladro és una òpera en un acte composta per Gioachino Rossini sobre un llibret italià de Luigi Prividali, basat en Le prétendu par hazard, ou L'occasione fait le larron (1810) d'Eugène Scribe. S'estrenà al Teatro San Moisè de Venècia el 24 de novembre de 1812.

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Composta per Rossini en només 11 dies quan tenia 20 anys, és la quarta de les cinc farses compostes per Rossini per al teatre San Moisè de Venècia entre 1810 i 1813.

Argument[modifica | modifica el codi]

L'occasione fa il ladro té com a títol secundari Il cambio della valigia, és a dir L'intercanvi de maletes. És així com comença aquesta farsa còmica plena de falses identitats i situacions hilarants. Una característica tempesta rossiniana introdueix l'espectador en una posada en la qual s'han refugiat Don Parmenione, un aventurer jactanciós i atrevit, el seu criat Martino i el Conte Alberto, noble refinat i sensible. En la confusió, el Comte Alberto intercanvia la seva maleta amb Don Parmenione. Aquest últim no dubtarà en aprofitar-se de l'error per suplantar la seva identitat i dirigir-se a Nàpols a casar-se amb Berenice, la promesa del comte.

El que no saben és que Berenice, que mai ha vist el seu promès, també ha intercanviat la seva identitat amb la seva criada Ernestina, per tal d'esbrinar si es tracta d'un amor verdader. Quan tots quatre es trobin a Nàpols, l'embolic està servit, però la situació evolucionarà cap al lieto fine o final feliç de rigor en aquest tipus d'obres.

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

Aquesta és una de les creacions juvenils de Rossini, recorda a les millors de Cimarosa i s'aproxima sensiblement al nivell de les obres de Mozart, amb els seus jocs instrumentals i vocals d'una bellesa colpidora.[1] Presenta en la figura de Don Parmeniano una interessant figura de baix buffo amb intervencions de considerable enginy. El quintet Di tanto equivoco representa un dels moments típics del gust rossinià pel concertant, heretat de Cimarosa, però dinamitzat amb un gran sentit del ritme i amb jocs vocals totalment nous.[2]

Enregistraments[modifica | modifica el codi]

Any Cast:
Berenice, Ernestina,
Conte Alberto,
Don Parmenione
Director,
Teatre d'òpera i orquestra
Discogràfica[3]
1987 Luciana Serra,
Luciana D'Intino,
Raúl Giménez,
J Patrick Raftery
Salvatore Accardo,
Orquestra Giovanile Italiana
(àudio enregistrat en directe al Rossini Opera Festival, Pesaro)
Àudio CD: Ricordi Fonit Cetra
Cat: RFCD 2001
1992 María Bayo,
Francesca Provvisionato,
Iorio Zennaro,
Natale de Carolis
Marcello Viotti,
English Chamber Orchestra
Àudio CD: Claves
Cat: 50-9208-9

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Alier, Roger. «L'occasione fa il ladro a Torroella». La Vanguardia, 27 de juliol de 1992.
  2. Alier, Roger. Història de l'òpera italiana. Empúries, 1992, p. 102. ISBN 9788475963570. 
  3. Performances and recordings listed on operadis-opera-discography.org.uk