La caduta degli dei

La caduta degli dei
The Damned
Fitxa
Direcció	Luchino Visconti
Protagonistes	Dirk Bogarde; Ingrid Thulin; Helmut Griem; Helmut Berger; Renaud Verley; Umberto Orsini; Reinhardt Kolldehoff; Florinda Bolkan; Nora Ricci; Charlotte Rampling; Ester Carloni; Albrecht Schoenhals; Irina Wanka; Karl-Otto Alberty; Jessica Dublin; John Frederick
Dissenyador de producció	Vincenzo Del Prato
Guió	Nicola Badalucco, Enrico Medioli i Luchino Visconti
Música	Maurice Jarre
Fotografia	Pasqualino De Santis i Armando Nannuzzi
Muntatge	Ruggero Mastroianni
Vestuari	Piero Tosi
Productora	Warner Bros. i Warner Bros. Pictures
Distribuïdor	Warner Bros. i Netflix
Dades i xifres
País d'origen	Alemanya i Itàlia
Estrena	1969
Durada	155 min
Idioma original	italià ; alemany ; anglès
Rodatge	Alemanya, Àustria, llac de Como i Lierna
Color	en color
Descripció
Gènere	drama, cinema d'art i assaig i cinema LGBT
Tema	incest, família disfuncional i Tercer Reich
Lloc de la narració	Alemanya
Premis i nominacions
Nominacions	Oscar al millor guió original (1970) ;
	Sèrie: Trilogie allemande (fr)
	Sèrie: Trilogie allemande (fr)

La caduta degli dei (en alemany Götterdämmerung, literalment en català La caiguda dels déus) és una pel·lícula de 1969 dirigida pel cineasta italià Luchino Visconti. Està ambientada en els darrers dies de la República de Weimar, amenaçada per l'ascens del partit nazi, i se centra en l'ocàs dels Essenbeck, una opulent família d'industrials que pretén sanejar el seu negoci mitjançant la cooperació amb el règim nacionalsocialista, amb el resultat que d'aquesta manera s'acaba cavant la seva pròpia fossa.^[1]^[2]

El títol fa al·lusió a la quarta part de L'anell del nibelung de Richard Wagner, que en italià es coneix per Il crepuscolo degli dei (El capvespre dels déus).^[3]

La caduta degli dei és considerada com la primera part de la "trilogia alemanya" de Visconti, completada amb Morte a Venezia (1971) i Ludwig (1972).^[4]^[5]

Argument[modifica]

La nit del 27 de febrer de 1933, la poderosa i influent família dels Essenbeck es reuneix a Oberhausen per celebrar l'aniversari del baró Joachim von Essenbeck, un exponent de l'antiga aristocràcia alemanya, patriarca d'una família d'industrials i opositor a Hitler.

Al sopar hi assisteix Aschenbach, un general de les SS emparentat llunyanament amb els Essenbeck, el qual ha arribat acompanyat de Friedrich Bruckmann, un empleat de la família que manté una relació sentimental amb Sophie, viuda de l'únic fill de baró, mort durant la primera guerra mundial, i mare de Martin, l'únic descendent directe del baró i major accionista de l'empresa.

La vetllada és interrompuda per la sobtada notícia de l'incendi del Reichstag quan Martin duia a terme el seu espectacle disfressat de Marlene Dietrich i interpretant una cançó de la pel·lícula Der blaue Engel. L'esdeveniment també agilitza la destitució de Herbert Thalmann com a vicepresident de l'empresa, que durant el sopar és informat sobre la seva substitució per Konstantin, un altre net del baró i oficial de les SA.

Conscient de la naturalesa ambiciosa de Friedrich i de la seva privilegiada relació amb Sophie, el general Aschenbach el persuadeix per a matar el baró i assumir així el control de l'empresa. El pla d'assassinat, que serà atribuït a Herbert, té en realitat per objectiu allunyar a Konstantin del poder, ja que les SS desconfien de l'excessiva acumulació de poder per part de les SA.

L'endemà el baró és trobat assassinat al seu dormitori, i Herbert aconsegueix fugir quan les tropes de la Gestapo ja s'havien presentat a la mansió per detenir-lo. La seva esposa i les seves filles, però, són detingudes per ser enviades al camp de concentració de Dachau.

Tot està preparat perquè Friedrich assumeixi el control de l'empresa. Això no obstant, un crim perpetrat per Martin permet que Konstantin recuperi el poder. L'amoral i pedòfil net del baró ha abusat sexualment d'una nena jueva que posteriorment es suïcida i Konstantin utilitza els seus contactes amb la policia per fer xantatge a Sophie i aconseguir un traspàs de poders de Friedrich cap a ell.

Friedrich aprofita la nit dels ganivets llargs, representada per una fausta orgia homosexual de les SA que acaba en una sanguinària massacre, per portar a terme la seva venjança contra Konstantin, al qual assassina. Friedrich i Sophie veuen així consumades les seves aspiracions per assumir el control de l'empresa. Això no obstant, la parella constata amb resignació que ha perdut el favor del règim nazi, que s'inclina ara per Martin, l'oblidat net amb el qual cap membre de la família havia comptat i al qual Aschenbach, mitjançant xantatge, obliga a fer-se membre de les SS i assumir la direcció de l'empresa.

Cec per l'odi i l'afany de poder, Martin viola a la seva mare amb l'objectiu d'humiliar-la i destruir-la, abans d'obligar-la també a oficialitzar, mitjançant el matrimoni, la seva relació amb Friedrich. Després de la boda, Martin entrega verí als dos nuvis, els quals són invitats a cometre un suïcidi conjunt, el qual no tenen més remei que portar a terme perquè són conscients que han perdut la lluita pel poder de l'empresa i els seus crims han sigut descoberts.

Al final, Martin roman l'únic hereu de la fàbrica d'acer dels Essenbeck, però el seu poder ha quedat alhora submís a la voluntat del règim nacionalsocialista.

Repartiment[modifica]

Actor / actriu original	Personatge fictici
Dirk Bogarde	Friedrich Bruckmann
Ingrid Thulin	Sophie von Essenbeck, mare de Martin
Helmut Griem	General Aschenbach
Helmut Berger	Martin von Essenbeck
Renaud Verley	Gunther von Essenbeck
Umberto Orsini	Herbert Thallman
Reinhard Kolldehoff	Konstantin von Essenbeck
Albrecht Schoenhals	Joachim von Essenbeck
Florinda Bolkan	Olga
Nora Ricci	Governador
Charlotte Rampling	Elisabeth Thallman
Irina Wanka	Lisa
Karin Mittendorf	Thilde Thallman
Valentina Ricci	Erika Thallman
Wolfgang Hillinger	Janek
Ester Carloni	Madeline

Premis i nominacions[modifica]

Nominacions[modifica]

1970. Oscar al millor guió original per Nicola Badalucco, Enrico Medioli i Luchino Visconti
1970. Globus d'Or a la millor nova promesa masculina per Helmut Berger

Referències[modifica]

↑ Felipe López, Alfonso Ricardo «Reflexión sobre el cine de Visconti desde el estudio de su narrativa audiovisual». Revista de la SEECI, 9, 13, 2006, pàg. 1–13. ISSN: 1576-3420.
↑ Forgacs, David. Days of Sodom: The Fascism—Perversion Equation in Films of the 1960s and 1970s (en anglès). Londres: Palgrave Macmillan UK, 1999, p. 216–236. DOI 10.1007/978-1-349-27245-7_13. ISBN 978-1-349-27245-7.
↑ Hennessey, Brendan «Notes on a Queer Visconti : Auteurism, Identity, and Ambiguity in The Damned, 1969» (en anglès). Notes on a Queer Visconti : Auteurism, Identity, and Ambiguity in The Damned, 1969, 2012, pàg. 123–138.
↑ Bock, ans-Michael; Bergfelder, im. The Concise Cinegraph: Encyclopaedia of German Cinema (en anglès). Berghahn Books, 2009-09-01, p. 36. ISBN 978-0-85745-565-9.
↑ Gerstner, David A. Routledge International Encyclopedia of Queer Culture (en anglès). Routledge, 2006, p. 600. ISBN 978-0-415-30651-5.

[1] Felipe López, Alfonso Ricardo «Reflexión sobre el cine de Visconti desde el estudio de su narrativa audiovisual». Revista de la SEECI, 9, 13, 2006, pàg. 1–13. ISSN: 1576-3420.

[2] Forgacs, David. Days of Sodom: The Fascism—Perversion Equation in Films of the 1960s and 1970s (en anglès). Londres: Palgrave Macmillan UK, 1999, p. 216–236. DOI 10.1007/978-1-349-27245-7_13. ISBN 978-1-349-27245-7.

[3] Hennessey, Brendan «Notes on a Queer Visconti : Auteurism, Identity, and Ambiguity in The Damned, 1969» (en anglès). Notes on a Queer Visconti : Auteurism, Identity, and Ambiguity in The Damned, 1969, 2012, pàg. 123–138.

[4] Bock, ans-Michael; Bergfelder, im. The Concise Cinegraph: Encyclopaedia of German Cinema (en anglès). Berghahn Books, 2009-09-01, p. 36. ISBN 978-0-85745-565-9.

[5] Gerstner, David A. Routledge International Encyclopedia of Queer Culture (en anglès). Routledge, 2006, p. 600. ISBN 978-0-415-30651-5.

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]