La pesta blava
| Tipus | obra escrita  |
|---|---|
| Llengua | català |
| Dades i xifres | |
| Gènere | assaig |
La pesta blava és un assaig realitzat per Vicent Bello en 1987, finalista del premi Joan Fuster d'assaig, que va ser publicat un any després per l'editorial Tres i Quatre juntament amb De Impura Natione, finalista ex-aequo d'aquella edició.[1]
El llibre[modifica]
Tot i no guanyar el premi Joan Fuster d'assaig, el jurat va recomanar que, tant La Pesta Blava com Document 88 foren publicats com a material de reflexió.[2] L'obra suposava la més completa aproximació al blaverisme que fins aleshores s'havia realitzat des del fusteranisme,[2] fent especial èmfasi en la relació entre el regionalisme anticatalanista i l'extrema dreta.[2] Així, l'autor considerarà que el blaverisme és un moviment de caràcter feixista,[3][4] quan no la versió local del feixisme.[5]
Es dedica un capítol sencer a analitzar la tercera via valenciana.[2] Per a Bello, les tesis revisionistes del fusteranisme de llibres com De Impura Natione suposaran un blaverisme o anticatalanisme de baixa intensitat,[2] que no seria una revisió del fusteranisme sinó una proposta anticatalanista que agafa les robes del fusteranisme per a connectar amb bases socials nacionalistes.[6] L'aparició del discurs de la tercera via estaria explicat per la necessitat de les classes dominants d'una cara més amable, comparant el paper de Mollà i Mira amb el de Manuel Broseta en la transició.[6] Per això, l'autor del llibre qualificarà el valencianisme de conciliació com a neoblaverisme.[2]
Legat i criticisme[modifica]
La Pesta Blava va ser un dels pocs treballs publicats on s'analitzava el blaverisme, moviment social poc estudiat tot i la influència que ha tingut en la societat valenciana.[7] Des de finals del Segle XX, diferents sociòlegs han criticat el treball de Bello. L'any 2000, Anselm Bodoque ja va criticar la caracterització del blaverisme com a moviment feixista.[3] Tot i els episodis violents, Bodoque considera que el blaverisme no és més que un moviment populista mobilitzador d'elements marginats en el procés de modernització socials dels anys 70.[3] Per la seua banda, Miquel Nicolàs i Amorós considera que La Pesta Blava combina les interpretacions ben documentades amb un aparell metodològic feble on es substitueix l'anàlisi per "un còctel d'apriorisme, reduccionisme sociològic i estereotips de la psicologia social".[7] També Vicent Flor ha criticat l'obra de Bello.[4] Considerant les descripcions majoritàries, tant acadèmiques com polítiques com a simplistes, i fruit d'un moment social on el blaverisme actuava intensament,[4] per a aquest autor la radiografia del blaverisme com una anomalia social producte de l'existència d'un nombre elevat de desequilibrats o feixistes explica poc i malament la societat valenciana.[8]
Referències[modifica]
- ↑ Català i Oltra, 2012, p. 567-568.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 Català i Oltra, 2012, p. 568.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 Bodoque, 2000, p. 10.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 Flor i Moreno, 2009, p. 28.
- ↑ Viadel, 2010, p. 104.
- ↑ 6,0 6,1 Català i Oltra, 2012, p. 569.
- ↑ 7,0 7,1 Nicolàs i Amorós, 2005, p. 79.
- ↑ Flor i Moreno, 2009, p. 34.
Bibliografia[modifica]
- Bodoque i Arribas, Anselm. PARTITS I CONFORMACIÓ D'ELITS POLÍTIQUES AUTONÒMIQUES - Transició política i partits polítics al País Valencià. Universitat Autònoma de Barcelona, 2000.
- Català i Oltra, Lluís. Fonaments de la identitat territorial amb especial atenció a la identitat nacional. El cas valencià: discursos polítics sobre la identitat valenciana entre els militants de base del Bloc, EUPV i PSPV-PSOE. Universitat d'Alacant, 2012.
- Flor i Moreno, Vicent. L'anticatalanisme al País Valencià: Identitat i reproducció social del discurs del blaverisme, 2009.
- Nicolàs i Amorós, Miquel. De la identitat del poder al poder de la identitat: algunes consideracions sobre la situació de la llengua catalana al País Valencià (p. 63-83) . Revista Catalana de Sociologia lloc=Barcelona, 2004.
- Viadel, Francesc. Premsa, poder i anticatalanisme. Universitat de València, 2010.