La Seu Vella de Lleida

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: La Seu Vella)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
La Seu Vella de Lleida
LleidaSeu20030605.jpg
La Seu Vella de Lleida
Fitxa tècnica
Tipus Catedral
Arquitecte Pere de Coma (primer arquitecte)
Començament 1203
Consagració 31 d'octubre de 1278
Acabament 1286 (cobriment de les naus; obra finalitzada al segle XV)
Localització Lleida, Catalunya
Estil Romànic/gòtic
La Seu Vella des de Cappont.

La Seu Vella o catedral antiga és un monument arquitectònic de la ciutat de Lleida. S'alça sobre un turó que porta el seu nom, des del qual es divisa tota la ciutat, el riu Segre i gran part de l'horta de Lleida. La Seu Vella forma part d'un conjunt monumental integrat també pel Castell del Rei o La Suda i la fortificació militar que els envolta. Tots tres elements estan catalogats com Bé Cultural d'Interès Nacional.[1][2][3]

La catedral s'ubica al centre històric de la població, i es considera una obra romànica, per bé que presenta elements propis de l'arquitectura gòtica i alguns afegits renaixentistes. Destaca especialment el treball escultòric de les portes de l'Anunciata, del Portal Major i de la Porta dels Fillols, considerades per part de la historiografia com una mostra paradigmàtica de l'anomenada Escola de Lleida.[4] Encarregada a Pere de Coma el 1193,[5] la primera pedra del temple fou instal·lada el 22 de juliol de 1203,[5] quedant consagrat el 1278,[6] per bé que l'obra no es va donar per acabada fins la construcció del cimbori i el cobriment de les naus el 1286.[7] El conjunt també està dotat d'un claustre, situat atípicament als peus del temple, que es va començar a bastir al darrer terç del segle XIII i no es va acabar fins al segle següent.[8] Fou llavors quan es va procedir a finalitzar el conjunt, amb la construcció del campanar i la porta dels Apòstols.

La Seu Vella sovint s'ha definit com una catedral romànica de monumentalitat gòtica[9] arran de la persistència de les formes de l'art romànic fins al segle XIII, tot i que davant les dificultats de categorització del conjunt, darrerament s'opta per definir-lo com un dels exemples més representatius d'una arquitectura catalana del segle XIII.[10]

El Turó de la Seu Vella i els seus elements patrimonials són gestionats per un consorci entre la Generalitat de Catalunya i la Paeria de Lleida.

Història[modifica | modifica el codi]

Primera catedral cristiana[modifica | modifica el codi]

Porta plateresca de l'antiga capella Santa Maria l'Antiga des del claustre realitzada per Jeroni Xanxo.

Lleida ja era seu episcopal abans de la invasió sarraïna de l'any 719, amb documents de l'any 419 que mencionen Sagiti com a primer bisbe conegut.[11] Al mateix lloc on hi ha l'actual Seu Vella s'assentava la catedral paleocristiana i visigòtica, i que va correspondre a la mesquita major en temps de l'ocupació per l'Emirat de Larida. Els comtes Ramon Berenguer IV de Barcelona i Ermengol VI d'Urgell van conquerir la ciutat de Larida als sarraïns als anys 1149, i va ser el bisbe Guillem Pere de Ravidats, traslladat de la diòcesi de Roda d'Isàvena, qui va consagrar la mesquita com a catedral cristiana sota l'advocació de Santa Maria l'Antiga, la canònica quedava regida per la regla de Sant Agustí.[12]

El bisbe Gombau de Camporrells, després de nombroses compres de terrenys i cases a la ratlla del temple, va ser el que va decidir d'emprendre l'obra d'una nova catedral a causa del gran augment de població que va tenir lloc en aquells anys.[12]

Catedral romànica[modifica | modifica el codi]

La construcció de la Seu Vella de Lleida va començar l'any 1203, sota la direcció de Pere de Coma, que va ser el primer mestre d'obra i autor del projecte. Aquest va dissenyar una catedral sota els estrictes cànons del romànic (planta i alçats articulats «ad quadratum» amb rectangles de proporcions 1,3; arrel quadrada de 2; 1,5 i arrel quadrada de 3.)

El dia 22 de juliol de 1203 el bisbe Gombau de Camporrells, el rei Pere el Catòlic i el comte Ermengol VII d'Urgell van assistir a l'acte de la col·locació de la primera pedra, segons consta a la inscripció d'una làpida, situada al pilar del presbiteri del costat esquerre, on també es fa menció del primer mestre d'obres: Pere de Coma com «Magister Operis Sedis Ilerdensis» el qual va treballar durant vint anys fins la seva mort l'any 1220.

L'obra de la catedral es va fer sobre l'antiga i va començar per la part del braç del creuer esquerre i la porta de Sant Berenguer, seguint per l'absis fins a arribar al braç dret i la porta de l'Anunciata l'any 1215, es creu que amb el mestre Pere de Coma van arribar les obres fins el segon tram de la nau i la porta dels Fillols.

Estant a punt d'acabar-se l'edificació, el 31 d'octubre de 1278 va ser consagrada pel bisbe Guillem de Montcada i d'Aragó; així constava a una làpida, avui desapareguda, col·locada damunt la porta principal dels peus de la nau. Amb el mestre d'obres Pere de Pennafreita, mort el 1286, es creu que es va construir el cimbori del creuer i es van cobrir amb voltes de creueria el temple. Malgrat ser d'origen romànic les noves construccions de finals del segle XIII van conformar nous conceptes arquitectònics gòtics sense grans alteracions que van fer que l'edifici presentés una unitat equilibrada i harmònica.

Segons Puig i Cadafalch, els plànols de les catedrals de Lleida i Tarragona responen a un tipus estès a la França septentrional (Normandia) i lligat als monjos benedictins, caracteritzat per grans absis i un creuer de grans dimensions. El Císter va donar a conèixer solucions tecnològiques emprades al final del romànic borgonyó com la sustentació de l'edifici mitjançant el arc ogival o la volta de creueria. Així en aquestes dues catedrals es van incorporar elements del final del romànic o protogóticos.[13]

Obres als segles XIV i XV[modifica | modifica el codi]

Vista exterior parcial de l'absis central.

A la fi del segle XIII estaven pràcticament concloses les obres més grans de la catedral, però les obres van continuar sense parar durant els següents anys, principalment a la construcció de capelles, el claustre, el retaule de l'altar major, obres funeràries, la porta dels Apòstols i el campanar.

La construcció del claustre s'ha datat a la segona meitat del segle XIII, el segle XIV i acabant-se durant el segle XV. El mestre d'obres Guillem d'Enill el 1330 ja hauria treballat al claustre i el 1337 estava realitzada la capella d'Hug de Cardona.[14] Pere Piquer documentat entre 1340 i 1345 va construir la capella del bisbe Ferrer Colom, dels Montcada i del bisbe Arnau Sescomes. Guillem Seguer va ser el mestre que va treballar a mitjan segle XIV, és el realitzador del primer projecte de la porta dels Apòstols, fins l'any 1378 va estar Bartomeu de Robió coincidint amb Jaume Cascalls, que dirigia la porta dels Apòstols, en aquell temps Cascalls també treballava en el monestir de Poblet. Robió va realitzar l'obra del cor de la catedral i el gran retaule en pedra de l'altar major. El seu successor va ser Guillem Solivella, (gendre de Cascalls), que va construir la torre del campanar i el pòrtic de la porta del Fillols. Al segle XV treballaven a la catedral el francès Carles Galtés de Ruan a la porta dels Apòstols i al coronament del campanar. Va ser el mestre Mateu Alemany el que va construir l'any 1406 el primer rellotge que va albergar la torre major de la Seu. L'any 1441 és nomenat mestre major Marc Safont (tot i que no va treballar mai, ja que en el seu lloc hi era el seu esclau Jordi Safont, que va estar mestre major de la Seu de Lleida quan va estar alforrat pel seu senyor l'any 1442), sent succeït pels mestres Bertran de la Borda entre 1462 i 1485 i per Francesc Gomar per finalitzar la volta de creueria de la porta dels Fillols. El darrer mestre major va ser Antoni Queralt, que va realitzar els acabats d'obra, principalment al claustre, entre els anys 1494 i 1513.

Darrers anys[modifica | modifica el codi]

Església de Sant Llorenç que va assumir la seu catedralícia durant les obres de la Seu Nova de Lleida.

Als segles següents es van modificar i van substituir algunes capelles o peces escultòriques, a causa d'encàrrecs propis de l'època.

L'11 de novembre de 1707[15] Lleida va ser conquerida per les tropes francoespanyoles de Felip V i la Seu Vella va estar a punt d'ésser destruïda per ordre expressa del rei, ja que havia contribuït decisivament a la defensa de la ciutat.[16] Va signar l'ordre d'enderrocament el 5 de juliol de 1746 però finalment no es va produir per la defunció del monarca. Traslladant-se les funcions religioses a l'església de Sant Llorenç, fins la consagració d'una nova catedral el 1781.,[17] la Seu es va transformar en una caserna militar d'acord a les especificacions de l'aleshores enginyer en cap de Catalunya, Miguel Marín.[18]

La major part dels béns que els canonges no s'havien endut, es van perdre o van destruir.[12] Durant la segona meitat del segle XIX, dins de la Renaixença catalana es va iniciar la revaloració de l'antiga catedral, fins a arribar al 12 de juny de 1918 que es va declarar la Seu Vella monument nacional. Durant la guerra civil espanyola es va fer servir com a camp de concentració. El 1948 els militars la van cedir i cap a 1950 se'n va iniciar la restauració.

L'any 2003 es va commemorar els vuit-cents anys de la col·locació de la primera pedra, amb una gran exposició d'obres artístiques de la catedral que es trobaven disperses.[19]

El 12 de desembre de 2012 s'iniciaren les obres de restauració del campanar, amb l’objectiu de consolidar els murs i restituir tots els elements per garantir-ne la seguretat. Amb una durada prevista de 10 mesos, es farà una neteja integral de tota la façana així com la restauració dels elements esculturals, la regeneració de tot l'enllosat i l'aïllament de les terrasses.[20]

Gestió del conjunt[modifica | modifica el codi]

L'edifici interior de la Seu Vella és propietat de la Generalitat de Catalunya mentre que l'entorn del conjunt, les muralles i el Castell de la Suda són de titularitat municipal. El 18 de juny de 2009 s'aprovà la creació del Consorci del Turó de la Seu Vella de Lleida, format a parts iguals per la Generalitat (a través del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació) i l'Ajuntament de Lleida amb a finalitat de gestionar de manera comuna tot el conjunt monumental.[21]

El director del Consorci del Turó de la Seu Vella de Lleida és l'historiador de l'art Josep Tort.

Arquitectura[modifica | modifica el codi]

La construcció arquitectònica de la catedral de Lleida, va desenvolupar uns tallers molt actius que tindrien repercussió com a exemples d'influència de «l'escola de Lleida» a esglésies de la mateixa ciutat com les de Sant Martí o Sant Llorenç i la de Santa Maria la Major de Tamarit de Llitera. L'estructura de la capçalera és molt similar a la de la Catedral de Tarragona.[22] El curt espai de temps en què es va construir la Seu Vella, fa pensar en un programa molt unitari i amb poques modificacions. Malgrat les modificacions que s'hi van fer a partir del segle XIII l'edifici és un conjunt equilibrat y pròpia de l'època romànica.

Edifici interior[modifica | modifica el codi]

Planta Seu Vella
Planta de la Seu Vella
Llegenda
  •  Església
  •  Claustre
  •  Edificis dels canonges
1.-Porta dels Apòstols,
2.-Torre Campanar,
3.-Porta principal,
4.-Porta dels Fillols,
5.-Porta de L'Anunciata,
6.-Porta de sant Berenguer.
Interior de la Seu Vella.
Capitell interior de la Seu Vella.

La catedral és romànica, però les cobertes són gòtiques, fet que la converteix en un clar exponent d'edifici de transició. La catedral presenta una planta basilical de creu llatina de tres naus. Les naus estan formades per tres trams amb arcades cobertes amb voltes de creueria. Als braços del creuer s'obren les portes de la façana nord i sud.

L'encontre de la nau central i el creuer es va solucionar amb un gran cimbori octogonal, amb galeria superior transitable i grans finestrals que il·luminen el centre de la catedral. Es cobreix amb una volta de creueria sobre trompes.

La capçalera està composta per un gran absis central i quatre més petits reconvertits en capelles per les famílies il·lustres de la ciutat a època medieval. El primer absis de la part nord ha desaparegut per l'explosió del polvorí del castell de la Suda el 1812 i el segon d'aquest mateix costat a la seva part interior, es va convertir en sagristia al segle XV. L'absis central és el que està pràcticament igual que a la seva construcció primitiva. El següent cap al costat sud conserva parcialment els seus murs i l'últim absis també es troba pràcticament desaparegut.

Les proporcions de la planta de l'església van haver d'estar condicionades per la topografia del seu terreny. Les mides de la nau central són de setanta metres de longitud, tretze d'amplada i dinou d'alçada, les naus laterals tenen trenta de longitud, vuit d'amplada i deu i mig d'alçada, el creuer té la mateixa alçada que la nau central per deu d'amplada i cinquanta-tres de llarg des de la façana nord a la façana sud.

El sistema de suport és de pilars cruciformes amb semicolumnes adossades per apuntalar els arcs formers. Els capitells interiors que sostenen les ogives i els arcs torals així com la separació entre les naus i els de l'entrada a la capçalera, són profusament esculturats amb representacions variades: vegetals, geomètrics, zoomòrfics i historiats amb temes de l'Antic i Nou Testament. Amb dos estils de tallers diferenciats, els de la part de la capçalera occitans i l'altre taller de l'escola lleidatana.[23]

El temple conserva importants restes de pintures murals i escultura monumental, encara que gran part de les seues escultures i obres d'art foren espoliades durant la Guerra de Successió.

Situat als peus de la nau es troba el claustre amb les seves dependències i la torre del campanar.

Activitat escultòrica[modifica | modifica el codi]

La primera activitat escultòrica en uns capitells historiats presenten un estil paral·lel al nord d'Itàlia, inspirat en els treballs que Benedetto Antelami havia desenvolupat en el baptisteri de Parma, i relacionats amb la figura de Ramon de Bianya, són uns relleus amb gran sentit descriptiu i figures amb gran energia, on es pot veure als seus fons el senyal del treball amb trepà, la iconografia que representa són escenes bíbliques juntament amb animals fantàstics i motius vegetals i es troben principalment als capitells que comuniquen el transsepte amb les naus laterals. A partir de l'any 1215, els treballs escultòrics mostren una tècnica menys detallada i amb uns valors volumètrics més plans, predomina la representació ornamental sobre el figuratiu, es relacionen aquests temes de composició i tècnica amb els capitells del claustre de Toulouse de la Basílica de la Daurada, es troben aquests treballs a la catedral de Lleida, en els capitells del nivell superior del creuer i la nau central així com als capitells de la galeria del claustre més propera a la façana. L'obra més important dins de la catedral d'aquest taller escultòric va ser principalment les portes de l'Anunciata, dels Fillols i la principal del temple.[24]

Retaule Major[modifica | modifica el codi]

Realitzat entre els anys 1360 i 1362 per Bartomeu Robió, aleshores mestre d'obres de la catedral, va ser executat amb alabastre portat de Sarral. El retaule tenia l'estructura pensada per dividir l'espai absial, deixant la part posterior per servei de sagristia.

Va sofrir una modificació durant el segle XV (1439), amb la incorporació d'un nou bancal amb relleus realitzat per Carles Galtés de Ruan i Jordi Safont. Es va realitzar en aquest temps també, la policromia dels antics relleus.

Durant el segle XVIII es va desarmar, i dels seus relleus se'n coneixen només cinc:

  • La Pentecosta. Museu Diocesà de Lleida.
  • Grup de quatre Profetes, asseguts amb llibres entre les mans. Museu Diocesà de Lleida.
  • Reprovació d'Adam i Eva. Fine Art Museum of San Francisco.
  • Rei mag de l'Epifania. Musée Goya de Castres.
  • Una fotografia d'un cinquè relleu, representant quatre personatges asseguts, com una rèplica del guardat al Museu Diocesà de Lleida. Se sap que aquest relleu havia pertangut a un col·leccionista italià, i que el va vendre en 1932 als Estats Units.[25]

Cor[modifica | modifica el codi]

El primer cor, va ser construït en el segle XIV per Benet Martorell i canviat per un altre més gran sota la direcció de Climent Carbonell entre els anys 1497 i 1501, seguint el model del de la Catedral de Saragossa, van participar a la seva realització els artistes Antoni Barber, Antoni Queralt i Joan de Gainça.[26]Del cor i cadirat solament es disposa d'un petit fragment.

  • Tapissos

Repartits a l'interior de la Seu, hi ha en exposició permanent, una gran col·lecció de quinze tapissos flamencs del segle XVI, representant passatges bíblics, composicions mitològiques i cortesanes.

Tapís a la Seu Vella de Lleida.
Tapís a la Seu Vella de Lleida.

Capelles[modifica | modifica el codi]

Capella de Sant Pere[modifica | modifica el codi]
Ploraner i relleu funerari, obra de Pere Sagués i procedents de la capella de Sant Pere

Primera capella del costat de l'epístola de l'època romànica dedicada a santa Peronella al segle XIII. Va ser enterrat el bisbe Guillem de Montcada i d'Aragó.[27] Reconstruïda l'any 1328 per la família Montcada va ser transformada pel mestre d'obres Pere Piquer a l'estil gòtic per dedicar-la a panteó sota l'advocació de Sant Pere a l'altar major i als laterals a Sant Pau i Sant Joan. La seva decoració escultòrica es concentra a les voltes de creueria de molt bona qualitat encara que de mans diferents, al tram preabsidal amb una volta estrellada representa el lliurament a sant Pere de les claus de mans de Jesús, aquesta composició està encerclada per una sanefa de pàmpols i raïms. Al tram absidal es representa a la seva clau de volta, a Crist mostrant les llagues de la Passió amb les figures de Sant Joan i la Mare de Déu.[28]

Capella de la Concepció[modifica | modifica el codi]

Reconstruïda per la família del bisbe Ferrer Colom al segle XIV segons la clau de volta. Del seu sarcòfag es conserva la part d'un fris representant una processó funerària, atribuït al Mestre d'Anglesola. Es van traslladar aquí les restes de les tombes d'Ot de Montcada i la seva dona Teresa amb estàtues jacents en posició frontal i luxosament vestits.

Com conseqüència de la conversió de la catedral en caserna militar, l'espai de la capella se'n dividí l'alçària en dos pisos com la resta de la seu. Al nivell superior s'hi va allotjar el regiment de Navarra i la part baixa va ser magatzem d'artilleria. Això va comportar la mutilació gairebé de tota l'escultura. L'any 1925 segons el comandant Combelles, al enderrocar la paret que tancava la capella, van sorgir:

...24 fragmentos de figuras, sentadas, unas con las cabezas rotas, otras con las cabezas encontradas y pegadas.[29]

D'aquestes vint-i-quatre figures només se'n conserven una quinzena, totes decapitades.[30]

L'escultura que avui es pot veure a la capella és la que mostren les mènsules de l'acabament dels nervis de les voltes de caràcter vegetal i la de les seves claus de volta figuratives, destacant la de la part absidal que representa la Verge Maria en avançat estat de gestació, emmarcada amb unes arcuacions trilobades.

Sepulcre de Berenguer de Baturell[modifica | modifica el codi]

Al mur del presbiteri al costat de l'epístola i en el seu lloc original es troba el sepulcre del ardiaca major de la catedral Berenguer de Baturell, sota un arcosoli amb un arc conopial i molt decorat. Consta de tres cossos horitzontals representant al superior escenes del enterrament, al central la imatge del difunt i a l'inferior una cartel·la sostinguda per àngels i a tots dos costats l'escut del ardiaca. Va ser realitzat el 1437 per Rotllí Gautier.[31]

Capella de l'Epifania o Requesens[modifica | modifica el codi]
Tomba de Lluís de Requesens.

Realitzada a la fi del segle XIV amb funció de panteó funerari. Construïda per Bartomeu Robió per encàrrec del bisbe Guerau de Requesens junt amb la cripta dedicada a la Nativitat i situada a l'esquerra de la Porta del Fillols sortint de la catedral. Capella amb estructura de tres trams amb les claus esculturades i policromades, a una d'elles hi ha la representació del bisbe orant davant la Verge. Els nervis que arrangen la volta estelada estan tots profusament decorats amb motius florals i heràldics.

El mausoleu va ser realitzat pels escultors Pere de Sarabia i Joan de Palacios el 1510 per Lluís de Requesens, governador de Catalunya. Es troben en aquesta capella dues imatges reconstruïdes d'apòstols de la porta del mateix nom. A l'exterior s'aprecien els seus contraforts i els amplis vitralls que posseeix.

La seva recent restauració, la ha dut a terme el Museu Nacional d'Art de Catalunya fent palesa una esplèndida escultura arquitectònica amb restes de policromia original.[32]

Capella de sant Tomàs[modifica | modifica el codi]

Amb volta apuntada i un conjunt de pintures murals representant els apòstols, de l'època original de la seva construcció del segle XIII.

Capella de Sant Joan Baptista[modifica | modifica el codi]

En origen dedicada al baptisteri fins la reconstrucció a la fi del segle XIV per encàrrec de la família Pinell i modificada al segle XVI amb elements decoratius del renaixement. És planta quadrada i amb volta estelada a les seves claus s'observen la Verge amb Nen i escuts heràldics.

Capella de Jesús o Capella de la família Sescomes[modifica | modifica el codi]
Porta exterior de la capella de Jesús o Sescomes.

Construïda entre 1334 i 1340 per la família del bisbe Arnau Sescomes. Coneguda com a capella de Jesús, el seu accés es realitza per l'exterior al costat dret de la porta del Fillols i va ser el bisbe Arnau Sescomes el que la va encarregar en 1334 a Reinard des Fonoll.

Consta d'una planta amb un tram recte i d'altre poligonal, a les seves claus de volta hi ha representades la figura de Déu Pare i el Agnus Dei i a les mènsules de les arrencades dels nervis de la volta els símbols dels quatre evangelistes. Conté els sarcòfags del bisbe Arnau i del seu nebot també bisbe de Lleida i President de la Generalitat de Catalunya Romeu Sescomes a més a més d'altres familiars.

Capella de santa Margarida o Crucifixió[modifica | modifica el codi]

Al costat de la porta meridional. Conté unes pintures murals de l'Edat Mitjana les pintures representen la crucifixió en un espai limitat per un arc fent d'eix central del conjunt, s'observen un grup de dones, entre elles la Verge, i a l'altre costat el centurió Longinus en aptitud de pregar a Crist.

Capella de les Ànimes del Purgatori[modifica | modifica el codi]

Situada al costat de l'evangeli de la nau lateral, antigament estava ocupada per la capella del Corpus Christi. Realitzada pel mestre d'obres Francesc Gassol l'any 1698, va ser l'última reconstruïda a la catedral, encarregada pel bisbe Miguel Jerónimo de Molina, en l'actualitat hi ha un arc cec ja que la capella va ser destruïda per l'expansió de l'explosió del polvorí del castell de la Suda l'any 1812.

Al seu mur es troba el sepulcre de l'any 1322 de Pere Moliner, atribuït a l'artista Pere Seguer amb la figura del canonge i amb decoració d'arcuacions.

Capella de Sant Vicenç[modifica | modifica el codi]

Construïda pel canònic Ramon de Montpeller el 1285, té una coberta amb volta d'aresta. Al seu costat es troba el sepulcre de Berenguer de Gallart encarregat a Bertran de la Borda que el va realitzar als anys 1452 i es va col·locar el 1484. Es troba col·locat damunt la porta anomenada de lavacrum, ja que havia de comunicar amb un recinte amb font de l'antiga canònica.

Capella de Sant Erasme[modifica | modifica el codi]

De planta rectangular molt allargada i construïda al segle XIII.

Sepulcre d'Alfons el Benigne a la Seu Vella.
Capella de l'Ascensió[modifica | modifica el codi]

Fundada pel canonge Cassola a inicis del segon quart del segle XIII.

Capella de santa Peronella o Tots els Sants[modifica | modifica el codi]

És la darrera abans d'arribar al creuer amb restes de pintures murals.

Sepulcre reial[modifica | modifica el codi]

Al costat de la porta de sant Berenguer, al transsepte es troba un sepulcre amb les restes del rei Alfons el Benigne, que es va casar en primeres noces amb Teresa d'Entença en aquesta mateixa catedral el 10 de setembre de 1314.,[33] i hi va voler ser enterrat. Traslladades a la Seu Nova, el 1986 van ser retornades a la Vella, instal·lant-s'hi llavors un nou sepulcre de pedra. A dins hi ha les restes de:

Exterior[modifica | modifica el codi]

Porta del Lleó d'accés al recinte fortificat.

L'accés al recinte emmurallat del castell de la Suda i la Catedral es fa per la Porta del Lleó.

A l'exterior es pot observar les façanes a la seva majoria de gran sobrietat, solament amb les portes d'arquivoltes i amb escultura en els seus capitells i impostes, sobre algunes d'elles es troben grans rosasses, com a les portes de sant Berenguer i de l'Anunciata.

Flanquejant la Porta del Fillols, destaca la capella de l'Epifania amb amplis finestrals i contraforts i l'altre capella, sufragada per Arnau Sescomes, coneguda amb el nom de capella de Jesús o extra Sedem per la seva situació a l'exterior del mur, al costat dret de la porta del Fillols tot sortint de la catedral.[12]

L'absis està decorat amb lesenes, arcuacions llombardes i tres finestres amb arc de mig punt i dues arquivoltes llises reposant en uns capitells amb escultures, un fris uneix les tres finestres.

Les cobertes de l'edifici són còniques en els absis i a dues aigües a la nau central.

Un dels elements més visibles en l'exterior és el campanar d'estil gòtic i d'una alçada que supera els seixanta metres.

Pel mur sud es pot apreciar a més a més de les portes, les cinc grans arcades gòtiques de la galeria meridional del claustre.

Portes[modifica | modifica el codi]

Porta de sant Berenguer amb la rosassa superior.

Són molt interessants les portalades romàniques sant Berenguer,de l'Anunciata, i dels Fillols, clars exemples de la famosa «Escola romànica de Lleida» la influència de la qual es va estendre per un ampli territori que abasta no solament la zona de Lleida, sinó també Osca (Sant Miquel de Foces) o també València (Porta de Lleida de la Catedral de València). Aquestes portalades es caracteritzen per mancar de timpà i estar construïdes amb un cos sortint del mur principal, l'objectiu del qual és el d'augmentar el nombre d'arquivoltes, les quals mostren una minuciosa decoració a base d'entrellaçat geomètric, ziga-zagues i puntes de diamant, de clara influència islàmica.

Hi ha tres portals que corresponen al final de cada una de las naus que donen al claustre. I a la façana oest, que dona accés al claustre es troba la porta dels Apòstols formant part del recinte claustral.

Porta de Sant Berenguer[modifica | modifica el codi]
Crismó sota el primer arc de tipus islàmic.

Anomenada també del Castell per estar emplaçada davant d'ell mateix. És la primera de les portes construïdes al segle XII i situada en el braç de la part nord del creuer.

Composta per un cos rectangular que sobresurt del mur, es remata amb una cornisa i unes mènsules ricament decorades amb elements vegetals a base de tiges ondulades que inscriuen palmetes i figures d'ocells o la lluita entre humans i monstres.

La resta és d'una gran sobrietat i sense una altra classe d'ornamentació. Les seves arcades són l'exterior apuntada de tipus islàmic que sobresurt una mica del mur i semicirculars les dues interiors.

Sobre els arcs es troba un crismó amb el monograma de Jesucrist.

Porta de l'Anunciata[modifica | modifica el codi]
Porta de l'Anunciata, situada al braç sud del creuer.

Anomenada així per la inscripció esculpida sota la cornisa, amb lletra del tipus gòtica, de la salutació evangèlica:

«AVE MARIA GRATIA PLENA DNUS TECUM BENEDICTA TU IN MULIERIBUS»

Es troba situada en el costat sud del braç del creuer.

Consta d'un cos rectangular sobresortint del mur, segons la tipologia de les portalades romàniques, amb una cornisa amb mènsules representant caps humans de forma ovalada i amb gests grotescs. La porta està formada per arquivoltes sostingudes per pilars i columnes sobre un sòcol, amb capitells. A les arquivoltes, capitells i impostes es troben decoracions amb motius geomètrics i vegetals vinculades a un origen tolosà i que es relacionen amb elements escultòrics de la catedral de Tarragona. A tots dos costats de la porta es troben dos fornícules amb corones lobulades que contenien imatges al·lusives a l'Anunciació i de l'arcàngel Sant Gabriel i que es conserven al Museu Diocesà de Lleida. Sobre els arcs de la porta es pot veure un crismó amb el monograma de Crist i a la part dreta de la porta hi ha una làpida amb la data de la seva construcció de l'any 1215 que diu així:

«10 de les calendes de maig de 1215.»
Porta dels Fillols[modifica | modifica el codi]
Porta dels Fillols a la façana sud de la catedral.

Construïda cap a l'any 1220, va ser durant molt de temps l'entrada principal i la d'ingrés obligatori, fins al segle XVII, de tots els que havien de rebre el sagrament del baptisme.

Es troba situada en la façana sud al tram central de la nau de la catedral i és la que representa un dels exemples més clars de l'escola de Lleida junt amb la porta Major de la façana de l'oest.

Consta d'arc de mig punt amb nombroses arquivoltes decorades per un repertori d'elements tolosans, amb motius geomètrics de ziga-zaga, palmes i pinyes, arcs entrecreuats i puntes de diamant. Reposen sobre un fris continu amb una decoració semblant a la descrita i sobre pilars i columnes amb capitells esculpits amb animals fantàstics lluitant i figures humanes barrejats amb motius vegetals. Sobre la porta es troba una cornisa amb un fris decorat completament i amb les mènsules amb diversitat de flors, caps d'animals, motius zoomòrfics i figures humanes.

Sobre l'any 1386, quan era mestre d'obres Guillem Solivella, es va realitzar un nàrtex, per protegir la porta, de planta rectangular i cobert amb una volta de creueria amb la representació de la Verge amb Nen envoltada d'àngels a la seva clau, les mènsules, on descansen els nervis de la volta, estan decorades amb àngels i verges orants. Per la part exterior està rematat per un gran arc amb un sanefa de fulles esculpides.

Portes del peus del temple[modifica | modifica el codi]

Datades a la fi del segle XIII, constituïen l'entrada principal de la catedral la central junt amb altres dues laterals, que coincideixen amb les tres naus del temple i que van haver de quedar anul·lades en edificar-se davant seu el claustre.

La central o la major, s'inscriu en un cos que sobresurt del mur de la façana i destaca per la gran decoració de les seves arquivoltes, pràcticament idèntiques a la porta dels Fillols, els capitells de les columnes que sostenen les arquivoltes té un tipus d'escultura amb molt volum i un treball que sembla d'orfebreria, la cornisa està força malparada quedant només uns fragments amb motius decoratius de vegetació entrellaçada, escuts i guerrers.

Les portes laterals són de mesura més petita, també amb arcs de mig punt i guardapols decorat amb puntes de diamant i amb més senzillesa a l'escultura de les arquivoltes. A les mènsules que sostenen la cornisa d'una d'aquestes portes es mostren dos caps de monstres traient la llengua en actitud burlesca, és la porta del costat de l'Evangeli, dita també de les Fonts.

Porta dels Apòstols[modifica | modifica el codi]
Porta dels Apòstols.

Col·locada a la façana oest, és des d'aquesta porta per la que s'accedeix de l'exterior al claustre. La seva construcció data dels segles XIV i XV prenent com a model l'arquitectura gòtica francesa, semblant a la catedral de Chartres.

Iniciada pel mestre d'obres Bartomeu Robió, existint un projecte de Guillem Seguer de mitjan segle XIV, consta d'una gran portalada amb arquivoltes apuntades profusament decorades que se sostenen als pilars on es van col·locar tota la iconografia dels apòstols, coronats per pinacles gòtics. Al mainell de la porta es va col·locar la imatge de la Mare de Déu del Blau i al timpà el passatge bíblic del Judici Final, representant en el centre a Crist entronitzat i amb uns relleus a tots dos costats amb símbols de la Passió, aquests treballs escultòrics van ser encarregats a Jordi Safont, que va ser ajudat pel seu deixeble Bertran de la Borda.

Detall del timpà de la porta dels Apòstols amb el Crist entronitzat.
Detall de la coronació del mainell de la porta dels Apòstols.

Amb el mestratge de Robió coincidí fins al 1364 amb l'estada a la seu de Jaume Cascalls que dirigia els treballs de la porta.

Guillem Solivella entre els anys 1390 i 1394 va realitzar la Verge del mainell, Sant Pau, Sant Pere, Sant Joan Baptista i Sant Joan Evangelista. Les imatges dels apòstols Pere i Pau van ser substituïdes al segle XVII per altres de Claudi Perret.

El mestre d'obres i escultor Carles Galtés de Ruan (mestre Carlí) va ser l'autor de Sant Jaume el Major,Sant Bartomeu i Sant Andreu.

Cap als anys 1445, Jordi Safont va realitzar junt amb els seus col·laboradors els apòstols Jaume el Menor, Sant Felip, Sant Tomàs, Sant Mateu i Sant Maties.

L'any 1490 es va construir per Francesc Gomar un pòrtic semblant al de la porta dels Fillols, del qual es conserven només restes, aquest porxo tenia tres voltes de creueria les dues laterals més petites.

Entre els anys 1982 i 1984 l'arquitecte Ignasi Miquel va realitzar les obres de condicionament de l'esplanada dels Apòstols, el més significatiu és la creació d'una fossa al llarg de tot el perímetre de la muralla com a funció de barana i resolent així la visualització del paisatge sense cap impediment arquitectònic. Com assenyala Miquel Espinet:

« ...es tracta d'una magnífica posada en escena d'una esplanada històrica en el Turó de la Seu Vella. Expressió minimalista i austeritat de materials per una obra d'arquitecte poc coneguda.[34] »

Claustre[modifica | modifica el codi]

Claustre de la Seu Vella de Lleida.
Finestral del claustre.

El claustre de la Seu Vella es troba anòmalament emplaçat davant de la façana principal de la basílica, s'accedeix a ell per les tres portes interiors de les naus de la catedral o per la porta exterior de la part oest, l'anomenada dels Apòstols.

Té una planta lleugerament trapezoïdal amb quatre galeries de quaranta-vuit metres de llarg per nou d'amplada, destacant per les seves excepcionals dimensions, que el converteixen en un dels més grans claustres d'Europa,[35] cobertes amb voltes d'aresta, la seva construcció va ser iniciada a la fi del segle XIII pel mestre d'obres Guillem d'Enill, corresponent a aquesta època l'ala est, els arcs de la part nord-oriental i els contraforts de la galeria sud. Un dels factors més originals del claustre és la situació de la galeria meridional que es converteix en un magnífic mirador mitjançant els seus cinc arcs, sobre la ciutat amb una ampla vista panoràmica.

Les galeries estan realitzades amb 17 grans arcs ogivals de delicades traceries totes diferents, sostingudes per fines columnes amb capitells decorats amb elements vegetals barrejats amb altres representant animals o figures humanes, entre aquests destaca un de la galeria nord amb una escena de la verema, els dels animals es troben enfrontats en baralla. A l'ala est es destaca una escena amb l'Anunciació i un altre capitell amb la representació de David lluitant amb un lleó i una escena de la crucifixió.[36]

El bisbe Jaume Sitjó l'any 1343 va ordenar la distribució de les sepultures del claustre:

  • La galeria que correspon als peus de l'església es reservava als canonges de la ciutat i als membres més importants de la noblesa i als ciutadans honrats de Lleida.
  • La galeria nord es destinava als canonges forasters i pels membres destacats a les arts (com Pere de Prennafeta, mestre d'obres de la catedral) o de les lleis i medecina així com als fundadors dels altars.

Junt a la galeria nord es trobaven les dependències de l'antiga canònica, les portes d'entrada són d'estil plateresc-renaixentista, la de la sala capitular realitzada per Lope de Arrue el 1549 i la de la capella de Santa Maria l'Antiga de l'any 1559/1562 de Jeroni Xanxo. La Pía Almoina, es troba dintre d'aquestes dependències amb el refetor, les pintures murals romàniques es conserven al museu Diocesà de Lleida, estant unes de les més importants de la catedral, representant al seu fragment principal una taula darrere la qual apareixen un gran nombre de personatges que estan bevent i menjant organitzats en grups sota els quals està inscrit el nom del benefactor com els bisbes Pere del Rei (1299-1305), Pere de Torrefeta i Ramon de Montasor. Les pintures estan datades des de l'any 1300 d'estil rígid lligat a l'època romànica fins mitjan segle XIV ja amb influència italianitzant.

El claustre, que es va acabar de construir el 1256, també va patir desperfectes durant l'ocupació militar, va estar dividit en dos pisos durant dos segles i totes les seves obertures van ser tapiades, per evitar corrents d'aire i fer espais tancats.[37]

Campanar[modifica | modifica el codi]

Campanar de la Seu Vella

Situat en el sud-oest del claustre, va ser iniciada la seva construcció el segle XIV pel mestre d'obres de la catedral Guillem Solivella i acabada al segle següent.

Consta de planta octogonal amb dos cossos de diàmetre diferent, un de dotze metres i un altre de nou, el primer format per quatre plantes amb finestrals formats per columnes i traceries calades i el segon cos amb galeries. A l'última planta està coronat amb pinacles i arcbotants gòtics i gàrgoles, aquesta última part del campanar va estar realitzada pel mestre Carlí a començaments del segle XV. Posseeix una escala de cargol amb 238 graons per arribar al punt més alt de la torre de 60 metres.

Existeix documentació que durant l'ocupació militar del segle XVIII per les tropes de Felip V, el capítol catedralici va comprar el campanar per 3000 monedes d'or per poder utilitzar les campanes com a avís dels serveis religiosos.

Actualment, cada dia es pot escoltar la campana anomenada Mònica que anuncia els quarts i la seva germana més gran Silvestra que anuncia les hores. Les dues campanes pertanyen a l'estil gòtic, foses al segle XV.[38]

L'any 1942 es va realitzar una restauració, sota el projecte de Cèsar Martinell i Brunet.[39]

El poeta Magí Morera i Galícia li va dedicar un sonet, que està gravat a una làpida al peu del campanar des de l'any 1912:

« A dalt de la muntanya que domina

la hermosura dels termes lleidatans,
s'axeca un campanar fet per titans
ó per homes de rassa gegantina.
Quan guayta cap a vall, l'aygua vehina
del riu li dona espill y l'horta encants;
y guaytant cap amunt, toca amb les mans
y conversa amb la lluna y la boyrina.

Pugemhi, donchs... l'escala cargolada
qu'als ulls dona mareig y al cor neguit
sembla qu'estigui desde'l cel penjada.
Y amunt, amunt, ja ets dalt, ara, esperit,
si't sents d'áliga'l cor, pren revolada,
que ja ets a mitx camí del infinit!

»
— Magí Morera i Galícia[40]

, Lleida al seu poeta, Maig 1912

Canonja[modifica | modifica el codi]

A més de l'antiga catedral, el claustre i el campanar, la Seu Vella inclou la canonja, o l'edifici on vivien els canonges.[41] Es troba al nord del claustre, i l'any 2008 va ser oberta al públic.[42]

Mestres d'obres de la Seu Vella de Lleida als segles XIII-XV[modifica | modifica el codi]

El 1821, Jaime Villanueva va edità el llibre Viage literario á las iglesias de España, on va fer una relació dels arquitectes que intervingueren a la catedral de Lleida.[43]

  • Pere de Coma (1203-1220)
  • Berenguer de Coma (?)
  • Mateu (?)
  • Pere de Penafreta I (?-1286)
  • Pere de Penafreta II (1297-?)
  • Francesc de Montflorit (1310-1312)
  • Pere Piquer (?-1340)
  • Guillem Seguer
  • Rotlli Gautier (1436-1441)
  • Marc Safont (1441-1442)
  • Jordi Safont (1442-1454)
  • Andreu Pi (1457-1460)
  • Bertran de la Borda (1461-1485)
  • Francesc Gomar (1490-1491)
  • Exemeno
  • Antoni Queralt (1494-1513)

Anècdotes i curiositats[modifica | modifica el codi]

Acte final de l'inici de la Marxa per a la Independència organitzada per l'Assemblea Nacional Catalana a Lleida el juny de 2012.

L'any 2011 la Seu Vella de Lleida va ser l'escenari on es va rodar un espot internacional realitzat per Andrew Morahan amb el nom In search of incredible - The Cry of the Peacocks, que promocionava un ordinador portàtil de les empreses Asus-Intel.[44][45] A l'espot, de ritme trepidant, un grup de joves busquen un so increïble que aconsegueixen alliberant paons al temple. A l'intuir que seran descoberts, fugen i hi deixen les aus, fet que sorprèn el capellà.[44]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. http://cultura.gencat.cat/invarquit/Fitxa.asp?idregistre=154 Seu Vella Patrimoni Gencat
  2. http://cultura.gencat.cat/invarquit/Fitxa.asp?idregistre=152 Castell de la Suda Patrimoni Gencat
  3. http://cultura.gencat.cat/invarquit/Fitxa.asp?idregistre=1074 Fortificacions modernes Patrimoni Gencat
  4. Turisme de LleidaNoia 64 mimetypes pdf.pngPDF
  5. 5,0 5,1 Imma LORÉS et al., La Seu Vella i el turó (Lleida: Pagès, 2007), p. 39.
  6. Imma LORÉS et al., La Seu Vella i el turó (Lleida: Pagès, 2007), p. 38.
  7. Junyent, Eduard. Catalunya Romànica. L'Arquitectura del segle XII. Biblioteca Abat Oliba: Sèrie Il·lustrada. Volum II pàg. 244 ISBN 978-84-720-2127-3
  8. Imma LORÉS et al., La Seu Vella i el turó (Lleida: Pagès, 2007), p. 32-33
  9. Barral i Alter, Xavier, Catedrals de Catalunya, 1994 Edicions 62, pàg. 17 ISBN 84-297-3823-1
  10. Manel REY CASCALES, Montserrat MACIÀ i Núria PIQUÉ, La Seu Vella de Lleida (Lleida: Pagès, 2004), p.18
  11. Monestirs de Catalunya, Canònica de Santa Maria l'Antiga / Seu Vella de Lleida
  12. 12,0 12,1 12,2 12,3 M. Lluïsa Ramos, Bisbat de Lleida, 2005, Barcelona. Geoestel ISBN 84-96295-16-8.
  13. Barral i Altet, Xavier. Art de Catalunya, Arquitectura religiosa antiga i medieval. L’isard, 1999, pp. 232-233. ISBN 84-89931-13-5. 
  14. Español F.,La Catedral de Lleida: arquitectura y escultura trecentista, al Congrés de la Seu Vella de Lleida. Actes. La Paeria. Lleida. 1991, pàg. 181-213.
  15. Sàez, Anna. «Sobreviure a Felip V». Sàpiens [Barcelona], núm. 61, novembre 2007, pàg. 57. ISSN: 1695-2014.
  16. Aguilera, Genna. «La nació espoliada». Especial 1714. Monogràfic de la Revista Sàpiens [Barcelona], núm. 108, setembre 2011, p.48-52. ISSN: 1695-2014.
  17. La Catedral Nova de Lleida.
  18. Frederic VILÀ, «L'au fènix. De l'esfondrada a la nova integració de la Seu Vella en la ciutat contemporània», a AA.VV., Seu Vella. L'esplendor retrobada, 2003, p. 160
  19. «Exposició «L'Esplendor retrobada»». [Consulta: 7 de setembre de 2011].
  20. Lleida al minut.
  21. Ros i Tresserras constitueixen el Consorci del Turó de la Seu Vella de Lleida Web de l'Ajuntament de Lleida. 18 de juny de 2009
  22. Xavier Barral i Altet, Arquitectura Religiosa antiga i medieval, Barcelona, Edicions L'isard, ISBN 84-89931-13-5
  23. Arteguias. Seu Vella de Lleida.
  24. Barral i Altet, Xavier. Art de Catalunya:Escultura antiga i medieval. Volum 6, 1997, pp.176-178. ISBN 84-921314-6-2. 
  25. Francesca Español, Bartomeu de Robió i el ressò de la plàstica toscana, L'art gòtic a Catalunya.2007, Fundació Enciclopèdia Catalana. ISBN 978-84-412-0892-6
  26. Xavier Barral i Altet,La Seu Vella de Lleida i la Nova Catedral, 1994, Barcelona, Edicions 62, pàg.98, ISBN 84-297-3823-1
  27. Biografia del bisbe Guillem de Montcada..
  28. Montserrat Macià i Gou, La Seu Vella de Lleida,2007, Enciclopèdia Catalana
  29. J. Tarragó Plevan, Materiales para la restauración de la Seo Antigua,«Ilerda», núm. XXIV, Lleida. 1960.
  30. Montserrat Macià i Gou, Fragment de figures, Seu Vella. L'Esplendor retrobada, Catàleg de l'exposició, Generalitat de Catalunya, Fundació la Caixa, Lleida, pàg.399.
  31. Arquitectura religiosa antiga i medieval,Edicions L'isard,(volum 4) pàg.191, ISBN 84-89931-13-5.
  32. Nota de premsa de la restauració de la capella de l'Epifania.
  33. Les despulles reials d'Alfons el Benigne, Elionor i l'infant Ferran retornen a la Seu Vella de Lleida: dia de la Seu Vella 1986, commemoració del 650 aniversari de la mort d'Alfons el Benigne, Lleida, Publicacions dels Amics de la Seu Vella de Lleida, 1989.
  34. Jaume Porta Casanellas, Descobrir Lleida, 2005 March Editor, ISBN 978-84-95608-91-8
  35. Volum 6, Catalunya poble a poble,2005, Barcelona, Edicions 62, p.136. ISBN 84-297-5794-5
  36. Arquitectura de la Seu.
  37. Fotografia de l'any 1912, dels arcs del claustre tapiats.
  38. Álvaro Muñoz, Mari Carmen y Llop i Bayo, Francesc, 2004, Inventario de las campanas de las catedrales de España
  39. Restauración del campanario de la Seu Vella de Lérida (1940).
  40. Associació Amics de la Seu Vella de Lleida
  41. Imma LORÉS, Isabel GIL, «L'antiga canonja de la Seu Vella de Lleida: noves aportacions a l'evolució arquitectònica del conjunt dels seus edificis», Anuari d'Història i Cultura, 1 (1999), Lleida: Associació Amics de la Seu Vella, 1999, pp. 15-93
  42. http://www.turoseuvella.cat/el-conjunt-monumental/seu-vella/canonja Pàgina web del consorci del turó
  43. Llibre digitalitzat. Villanueva, Jaime, 1821, Viage literario á las iglesias de España.
  44. 44,0 44,1 Diari Segre, La Seu Vella, un plató d'anunci
  45. Vídeo de l'espot: In search of incredible - The Cry of the Peacocks

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: La Seu Vella de Lleida
Portal

Portal de la ciutat de Lleida

Coord.: 41° 37.068′ N, 0° 37.60′ E / 41.617800,0.62667