La Vanguardia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
30x-Radio-Tower.png
Crystal 128 knode.png
Diari
La Vanguardia
Seu del Grupo Godó i redacció de La Vanguardia.
Seu del Grupo Godó i redacció de La Vanguardia.
Gènere Informació general
Idioma català i castellà
Periodicitat Diari
Àmbit de distribució Estatal
Fundació 1881
Director Màrius Carol
Adreça Av. Diagonal 477, Barcelona
Empresa editora Grupo Godó
Tirada 246.170 (OJD, mitjana juliol 2007 juny 2008)
Difusió 205.504 (OJD, mitjana juliol 2007 juny 2008)
Lloc web oficial

La Vanguardia és un diari en llengua catalana i castellana publicat a Barcelona. Va ser fundat el 1881[1] i és editat pel Grupo Godó, propietat de Javier Godó, comte de Godó. És un dels dos rotatius amb més difusió a Catalunya i el diari català més venut a l'Estat espanyol. Inicialment fou un diari en llengua castellana, fins que el 3 de maig de 2011 va introduir també la versió catalana.[2] Els subscriptors tenen accés a una rèplica digital exacta de l'edició impresa en català i en castellà.[3] La versió oberta en línia només està disponible en castellà. Les cartes al director es publiquen en la llengua d'origen, sense traducció. Té 64.000 subscriptors i uns 53.000 exemplars distribuïts a quiosc, segons OJD 2012.[4]

Història[modifica | modifica el codi]

Portada del primer número de La Vanguardia, Diario político de avisos y noticias, amb data de dimarts 1 de febrer.

La Vanguardia va ser fundada l'1 de febrer del 1881, per dos empresaris d'Igualada, els germans Carles i Bartomeu Godó i Pié.[5][6] Inicialment va néixer com a mitjà d'expressió d'una facció del Partit Liberal de Barcelona, que aspirava aconseguir l'alcaldia de la ciutat.

Set anys després comença la història de La Vanguardia com a diari plenament independent, plural i modern. L'1 de gener del 1888, primer dia de l'Exposició Universal de Barcelona, va presentar un nou format, amb doble edició de matí i tarda.

El periodista que va aconseguir convertir un diari partidista en el referent de la premsa independent barcelonina va ser Modesto Sánchez Ortiz, un director andalús que es va integrar plenament a la vida cultural de Barcelona. En va ser director del 1888 al 1901, i va obrir les pàgines del diari als joves artistes i intel·lectuals catalans més destacats, incloent-hi Ramon Casas, Isidre Nonell, Santiago Rusiñol i Raimon Casellas, entre d'altres. L'any 1900 el diari publicava la primera crítica d'un jove pintor anomenat Pablo Ruiz Picasso. Durant aquella època, La Vanguardia va comptar amb la firma de Leopoldo Alas Clarín, Unamuno i els principals escriptors de la generació del 98.

El 25 d'octubre del 1903 el rotatiu es va traslladar del carrer de les Heures a un edifici modernista del carrer Pelai 28, i va renovar el sistema de composició. Sota la direcció del mallorquí Miquel dels Sants Oliver, La Vanguardia va contractar prestigiosos col·laboradors del Diari de Barcelona, degà de la premsa continental. Va ser el primer diari espanyol que va enviar corresponsals a París i Berlín. En aquella època es va convertir, amb més de 80.000 exemplars, en el diari de major difusió de Catalunya. Des de l'any 1906 Miquel dels Sants Oliver va ser membre preeminent de la terna directiva del diari, juntament amb Ezequiel Boixet i Alfred Opisso, fins que el 1916 va ser designat director, càrrec que va mantenir fins al 1920, any que va morir.

A Miquel dels Sants Oliver el va succeir l'antic corresponsal de París, Agustí Calvet i Pascual (Gaziel). Sota la seva direcció i amb l'empenta empresarial de Ramon de Godó i Lallana, La Vanguardia es va consolidar com el primer diari d'Espanya i un dels principals d'Europa. Aquell èxit va ser possible gràcies al fet que el diari va ser pioner introduint innovacions tècniques, la connexió amb les principals agències, l'ús de gravat en relleu el 1929, coincidint amb l'Exposició Universal, i la instauració d'una ampla xarxa de corresponsals. El 1931 va morir Ramon Godó, al qual va succeir el seu fill Carlos Godó Valls.

Placa que recorda els antics tallers de La Vanguardia al carrer de les Heures

El 19 de juliol del 1936 va esclatar la Guerra Civil Espanyola a Barcelona i la Generalitat de Catalunya va encautar el diari. Va acabar així l'etapa de direcció de Gaziel, que es va exiliar. Durant aquell període, La Vanguardia va ser el principal mitjà d'expressió del Govern de la Generalitat i, després, del Govern de la República. Durant la guerra, il·lustres intel·lectuals van escriure al diari, com Antonio Machado, Pere Bosch i Gimpera, Iliá Erenburg, André Malraux, Max Aub i Ramón J. Sender. Paulí Massip i Roca en fou director el 1937-1938.

Amb la victòria franquista, la propietat va recobrar el control financer del diari però, degut a la censura, no podia influir en la línia editorial.[7] El diari va ser obligat a canviar la capçalera a La Vanguardia Española,[7] i s'imposà com a director a Luis de Galinsoga,[7] que no era de Barcelona. Tot i això, La Vanguardia va mantenir la seva hegemonia a la premsa catalana. La secció d'Internacional, encapçalada pel prestigiós periodista Santiago Nadal, va ser de les poques pro-aliades de la premsa espanyola durant la Segona Guerra Mundial. La direcció de Galinsoga va durar fins que Franco va decidir rellevar-lo el 1960, degut a la mobilització popular en contra en el que posteriorment s'ha anomenat l'afer Galinsoga, fets esdevinguts el 1959 quan Galinsoga va protestar perquè una missa s'oficiava en català. En aquest context, Galinsoga va proferir la frase «tots els catalans són una merda», que va irritar la societat catalana. El 1963 el va succeir Javier de Echarri, director fins al 1966. En aquella etapa de transició política, el nou director, Horacio Sáenz Guerrero, va iniciar una obertura per tal d'aconseguir un diari plural i democràtic. Van començar a col·laborar firmes prestigioses, com Antoni Tàpies, Ramon Trias Fargas, Joan Fuster, Baltasar Porcel o Fabià Estapé, que reflectien l'espectre polític més avançat de la societat catalana. A partir d'aquell moment, el diari va donar suport al canvi democràtic, la instauració de la monarquia i el restabliment de la Generalitat de Catalunya. El 16 d'agost del 1978 va recuperar l'antic nom: La Vanguardia.[8]

Antiga seu del diari al carrer de Pelai

El 1981 el diari va celebrar el primer centenari amb un profund canvi tecnològic impulsat per Javier Godó, fill de Carlos Godó Valls. Es van incorporar videoterminals a la redacció i a altres departaments. El 30 de juny del 1983, sent-ne director Lluís Foix, es va publicar l'últim exemplar amb tipografia realitzada amb plom. L'octubre del 1989, sota la direcció de Juan Tapia, La Vanguardia va culminar la reconversió tecnològica amb un nou disseny, projectat pel creatiu novaiorquès Milton Glaser, autor -entre moltíssimes altres coses- del logotip de la ciutat de Nova York. Aquell canvi va culminar amb una nova rotativa en offset color.

L'abril del 2000 José Antich va succeir Juan Tapia en la direcció del diari, en el marc d'un relleu generacional que va coincidir amb l'expansió del Grupo Godó. Alfredo Abián va substituir Lluís Foix com a director adjunt. Antich va reestructurar la redacció, va ampliar la xarxa de corresponsals (a Pequín, Buenos Aires o l'Havana) i va incorporar noves firmes a les pàgines d'opinió (com Quim Monzó, Màrius Serra o Sergi Pàmies). El 2002 es va començar a publicar el nou suplement Cultura/s, que cada dimecres recull informació de libres, arts i noves tendències.

Artur Mas consultant el primer número de La Vanguardia en català

L'abril del 2004 La Vanguardia va canviar de seu, després de més de cent anys al carrer Pelai 28, i es va traslladar a la Diagonal, 477. Es van renovar del tot els ordinadors i els serveis tecnològics, i es va guanyar espai, confort i lluminositat. Part dels serveis auxiliars del diari es traslladaren a l'edifici del Poblenou, on hi havia la planta impressora, que actualment està ubicada a la planta de l'empresa Cre-a a la Zona Franca de Barcelona.[9] En un local del carrer Pelai es va inaugurar un punt d'atenció a subscriptors i lectors. El 3 de maig de 2011 es va introduir la versió catalana del diari, en paral·lel a la versió en castellà. Des del desembre de 2013 Màrius Carol és director de La Vanguardia, en substitució de José Antich.[10]

Preu[modifica | modifica el codi]

Com tots els diaris, el preu de La Vanguardia ha anat augmentant de mica en mica durant el segle XX i el XXI. Amb l'arribada de l'euro el preu es va estabilitzar a 1 €. A l'inici del 2009, el preu es va igualar amb el d'altres diaris i es va situar en 1,10 € de dilluns a dissabte i 2,20 € els diumenges. El 2011 és d'1,20 € els dies feiners i 2,50 els diumenges.

Col·laboradors[modifica | modifica el codi]

Galeria[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: La Vanguardia Modifica l'enllaç a Wikidata

Coord.: 41° 23′ 33.94″ N, 2° 8′ 44.53″ E / 41.3927611°N,2.1457028°E / 41.3927611; 2.1457028