La Vanguardia
De Viquipèdia
|
Diari La Vanguardia |
||
 |
||
| Gènere | Informació general | |
|---|---|---|
| Idioma | Castellà | |
| Periodicitat | Diari | |
| Àmbit de distribució | Estatal | |
| Fundació | 1881 | |
| Director | José Antich | |
| Adreça | Barcelona | |
| Empresa editora | Grupo Godó | |
| Tirada | 246.170 (OJD, mitjana juliol 2007 juny 2008) | |
| Difusió | 205.504 (OJD, mitjana juliol 2007 juny 2008) | |
| Web oficial | ||
La Vanguardia és un diari en llengua castellana publicat a Barcelona. Va ser fundat el 1881 i és editat pel Grupo Godó, propietat de Javier Godó, comte de Godó. És un dels dos rotatius amb més difusió a Catalunya i el diari català més venut a l'Estat espanyol. El seu preu actual (2009) és de 1,10 € de dilluns a dissabte i de 2,20 € els diumenges. Tot i ser un diari en llengua castellana, també publica cartes al director en llengua catalana.
Existeix una pàgina web alternativa que mostra la web de La Vanguardia traduïda automàticament al català mitjançant el traductor de Google.[1]
Taula de continguts |
[edita] Historia
La Vanguardia va ser fundada el 1 de febrer de 1881, per dos empresaris d'Igualada, els germans Carles i Bartomeu Godó Pie.[2] Inicialment va néixer com a medi d'expressió d'una fracció del Partit Liberal de Barcelona, que aspirava aconseguir l'alcaldia de la ciutat.
Set anys després comença la historia de La Vanguardia com a diari plenament independent, plural i modern. El 1 de gener de 1888, primer dia de la Exposició Universal de Barcelona, presentà un nou format, amb doble edició de matí i tarda.
El periodista que aconseguí convertir un diari partidista en el referent de la premsa independent barcelonina fou Modesto Sánchez Ortiz, un director andalús que es va integrar plenament a la vida cultural de Barcelona i va obrir les pàgines del diari als joves artistes i intel·lectuals catalans mes destacats, incloent Ramon Casas, Isidre Nonell, Santiago Rusiñol, Raimon Casellas entre d'altres. L'any 1900, el diari publicava la primera crítica d'un jove pintor anomenat Pablo Ruiz Picasso. Durant aquella època, La Vanguardia va comptar amb la firma de Leopoldo Alas Clarín, Unamuno i els principals escriptors de la generació del 98.
El 25 d'octubre de 1903, el rotatiu es traslladà del carrer Les Heures a un edifici modernista al carrer Pelai 28, i renovà el sistema de composició. Sota la direcció del mallorquí Miquel dels Sants Oliver, La Vanguardia contractà prestigiosos col·laboradors del Diari de Barcelona, degà de la premsa continental. Fou el primer diari espanyol que envià corresponsals a París i Berlín. En aquella època es convertí, amb mes de 80.000 exemplars, en el diari de major difusió de Catalunya.
A Miquel dels Sants Oliver el va succeir l'antic corresponsal de París, Agustí Calvet, Gaziel. Sota la seva direcció i amb l'empenta empresarial de Ramón Godó Lallana, La Vanguardia es consolidà com el primer diari d'Espanya i un dels principals d'Europa. Aquell èxit fou possible gracies a que el diari fou pioner introduint innovacions tècniques, la connexió amb les principals agencies, l'us de gravat en relleu el 1929, coincidint amb l'Exposició Universal, i la instauració d'una amplia xarxa de corresponsals. El 1931, moria Ramon Godó, al que va succeir el seu fill Carles Godó.
El 19 de juliol de 1936, esclatà la Guerra Civil Espanyola a Barcelona i la Generalitat de Catalunya incautà el diari, acabant l'etapa de direcció de Gaziel, que s'exilià. Durant aquell període, La Vanguardia fou el principal medi d'expressió del Govern de la Generalitat, i després del Govern de la República. Il·lustres intel·lectuals estamparen durant la guerra la seva firma al diari, com Antonio Machado, Pere Bosch i Gimpera, Iliá Erenburg, André Malraux, Max Aub i Ramón J. Sender.
Amb la victòria franquista, la propietat recuperà el control financer del diari, però, a causa de la censura, no podia influir en la línia editorial. El diari fou obligat a canviar la capçalera a La Vanguardia Española i s'imposà com a director a Luis de Galinsoga, que no era de Barcelona fins i tot es declarà públicament enemic de Catalunya. Tot i això La Vanguardia va mantenir la seva hegemonia a la premsa catalana. La secció de Internacional, encapçalada pel prestigiós periodista Santiago Nadal, fou de les poques pro-aliades de la premsa espanyola durant la Segona Guerra Mundial. La direcció de Galinsoga durà fins que Franco decidí rellevar-lo el 1960, degut a la mobilització popular en contra. El 1963, fou succeït per Javier de Echarri, director fins el 1966. En aquella difícil etapa de transició política, el nou director, Horacio Sáenz Guerrero, inicià una valent apertura per aconseguir un diari plural i democràtic. Llavors començaren a col·laborar prestigioses firmes, com Antoni Tàpies, Ramon Trias Fargas, Joan Fuster, Baltasar Porcel o Fabià Estapé, que reflectien l'espectre polític mes avançat de la societat catalana. A partir d'aquell moment, el diari donà suport al canvi democràtic, la instauració de la monarquia i el restabliment de la Generalitat de Catalunya. El 16 d'agost de 1978, recuperà el seu nom antic: La Vanguardia.[3]
El diari celebrà el 1981 el primer centenari amb un profund canvi tecnològic impulsat pel nou editor, Javier Godó. S'incorporaren vídeo-terminals a la redacció i altres departaments. El 30 de juny de 1983, essent director Lluís Foix, es publicà l'últim exemplar amb tipografia realitzada amb plom. L'octubre de 1989, sota la direcció de Juan Tapia, La Vanguardia culminà la reconversió tecnològica presentant un nou disseny rupturista, projectat pel creatiu de Manhattan Milton Glaser, autor del logotip de la ciutat de Nova York. Aquell canvi culminà amb una nova rotativa en offset color.
L'abril del 2000, José Antich succeí a Juan Tapia en la direcció del diari, en el marc d'un relleu generacional que coincidí amb l'expansió del Grup Godó. Alfredo Abián substituí com director adjunt a Lluís Foix, que passà a La Vanguardia Digital. Antich reestructurà la redacció, ampliant la xarxa de corresponsals a Pequín, Buenos Aires o La Habana, incorporà noves firmes a les pagines d'opinió com Quim Monzó o Carlos Ruiz Zafón, i introduí temes setmanals de debat. L'oferta dominical del diari s'incrementà amb un suplement d'economia, una guia de classificats i una remodelació de la revista del diumenge. Durant el 2002, començà a publicar-se el nou suplement Culturas, que cada dimecres recull la informació de libres, arts i noves tendències.
L'abril de 2004, La Vanguardia canvià de seu, després de més de cent anys a Pelai 28, i es traslladà a la Diagonal, 477. Fou el moment de renovar totalment el material, ordinadors i serveis tecnològics, guanyant espai, confort i lluminositat. Part dels serveis auxiliars del diari es traslladaren a l'edifici del Poblenou, on està la planta impressora. En un local del carrer Pelai s'inaugurà un punt d'atenció a subscriptors i lectors.
[edita] Preu
El preu de La Vanguardia ha anat augmentant de mica en mica durant tot el segle XIX. Amb el arribada de l'euro aviat el preu es va estabilitzar a 1 €. A l'inici del 2009, el preu s'igualà a altres diaris situant-se en 1,10 €.
 Antiga seu de La Vanguardia al carrer de Pelai, actualment convertida en hotel |
 Actual seu del Grup Godó i redacció de La Vanguardia |
[edita] Col·laboradors
[edita] Enllaços externs
[edita] Referències
|
|||||||||||||||||
