La Veu de Catalunya
La Veu de Catalunya va ser el diari en català de més llarga durada que sortí a Barcelona des del 30 de juliol de 1880 fins al 8 de gener de 1937. Això no obstant, poc després de sortir, el 28 d'agost de 1880 va ser suspès i no tornaria a ser publicat fins 19 anys després.[1] Publicava dues edicions diàries. Juntament amb Lo Tibidabo i Lo Catalanista, La Veu de Catalunya va ser un títol alternatiu del primer diari en llengua catalana, Diari Català.[2]
Taula de continguts |
[modifica] Història
El dia 30 de juliol de 1880, va sortir el primer número de "La Veu de Catalunya"[3], poc després de la suspensió del "Diari català". El subtítol que duia, "Diari no politich, pero clar y català", en revelava la procedència. El 28 d'agost del mateix any,[4] havent-se editat tan sols 30 números, el diari va deixar-se de publicar i no reapareixeria fins al 1899. Aquest darrer número feia el següent comentari: "Cumplerta ja la sentencia de trenta dias de suspensió imposada pe'l Tribunal de Impremta al Diari Català, tornará á reapareixe demà, diumenje. Entre altres trevalls importants publicará un article degut á la ben tallada ploma de don Francisco Pí y Margall." [5]
El orígens de la seva segona època es remunten al setmanari literari i polític fundat per Narcís Verdaguer i Callís, Joaquim Cabot i Rovira i Jaume Collell l'11 de gener de 1891. Aquest setmanari tenia una doble vessant: literària i política, amb una clara voluntat de despertar la consciència del poble català.
Bona part dels seus redactors i col·laboradors, esdevindrien les principals figures polítiques, i periodístiques, de la futura Veu de Catalunya diària, seria el cas de Francesc Cambó, Lluís Duran i Ventosa, Josep Puig i Cadafalch, Joaquim Rubió i Ors, Joan Sardà i Lloret. L'edició com a setmanari desaparegué el Nadal de 1898.
S'inicia l'edició diària sota la direcció d'Enric Prat de la Riba amb una orientació eminentment política i defensor del programa de la Lliga Regionalista.
Va estar suspès per articles publicats al 1900, 1901 i 1902 i, amb motiu de la convocatòria de l'Assemblea de Parlamentaris (1917), per tal d'evitar que els parlamentaris tinguessin una tribuna pública escrita. En tots els casos va acabar apareixent amb altres noms (La Creu de Catalunya, Diari de Catalunya, La Veu de Barcelona, El Poble Català, Baluard de Sitges, Costa de Ponent) per poder esquivar la prohibició.
La redacció va ser assaltada per un grup de militars el 25 de novembre de 1905 en el que es coneix com els fets del ¡Cu-Cut! i que fou l'inici d'un procés de repressió a la societat catalana a través de la Llei de Jurisdiccions, la qual cosa va estimular la creació de la Solidaritat Catalana, aliança de partits catalans que esdevindria triomfadora en les eleccions al parlament de 1907.
Al juliol del 1936 en són intervingudes les instal·lacions, tot i que continuà essent publicat, per bé que amb subtítols definidors dels canvis d'orientació política: Diari de l'autonomia i de la República, Diari antifeixista controlat pel Comitè Obrer i CNT-Diari antifeixista-AIT.
[modifica] Influència
Es remarcable la influència que va tenir La Veu en el periodisme de principis del segle XX. A les seves pàgines varen escriure polítics, escriptors i periodistes com Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó, Raimon Casellas, Ildefons Sunyol i Casanovas, Prudenci Bertrana, Josep Maria Junoy i Muns, Eugeni d'Ors (amb el pseudònim Xènius), Josep Pla, Josep Lleonart i Maragall, Jaume Bofill i Mates (Puck, Guerau de Liost, One), Josep Carner (Bellafila, Caliban, Two), Manuel Brunet, Carles Sentís, Irene Polo, Ignasi Agustí, Manuel Brunet, Ferran Agulló (Pol).
Cal destacar la importància de les planes literàries i de pensament, com la col·laboració diària de Xènius amb Glosari i els versos de Josep Carner Rimes de l'hora.
Entre el 1929 i el 1930, Llucieta Canyà se'n fa càrrec de la secció diària "Món femení", indispensable per conèixer el moviment feminista conservador d'abans de la guerra.[6]
Per la seva direcció també varen passar Josep Morató i Grau, Joaquim Pellicena i Camacho i Ramon d'Abadal i de Vinyals.
[modifica] Altres col·laboradors
[modifica] Referències
- ↑ Torrent, Joan; Tasis, Rafael (1966). Història de la Premsa Catalana. Barcelona: Bruguera, vol. I, pàg. 150-151
- ↑ Figueras i Artigas, Josep M. El primer diari en llengua catalana. Diari Català (1879-1881). Institut d'Estudis Catalans, Barcelona, 1999. ISBS 84-7283-477-8. Disponible parcialment a [1]
- ↑ Exemplar digitalitzat del primer número de "La Veu de Catalunya". Biblioteca de l'Ateneu Barcelonès. [2]
- ↑ Exemplar digitalitzat del número 30 de "La Veu de Catalunya". Biblioteca de l'Ateneu Barcelonès. [3]
- ↑ Pàgina 219 del número 30 de "La Veu de Catalunya". Biblioteca de l'Ateneu Barcelonès.[4]
- ↑ Real Mercadal, Neus. Dona i literatura a la Catalunya de preguerra. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 1a edició, març 2006, Barcelona. ISBN: 84-8415-779-2. Disponible parcialment a Google Llibres
|
||||||||
