La calúmnia

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquesta és una versió anterior d'aquesta pàgina, de data 10:58, 11 oct 2016 amb l'última edició de Pallares (discussió | contribucions). Pot tenir inexactituds o contingut no apropiat no present en la versió actual.
Infotaula de pel·lículaLa calúmnia
The Children's Hour
Fitxa
DireccióWilliam Wyler
Protagonistes
Audrey Hepburn
Shirley MacLaine
James Garner
Miriam Hopkins
Fay Bainter
Director artísticFernando Carrere
ProduccióWilliam Wyler
GuióJohn Michael Hayes,
adaptació de l'obra de Lillian Hellman The Children's Hour (1934)
MúsicaAlex North
Dissenyador de soGordon Sawyer
FotografiaFranz F. Planer
MuntatgeRobert Swink
VestuariDorothy Jeakins
ProductoraMirisch Corporation (Estats Units)
DistribuïdorUnited Artists (Alemanya, Estats Units)
Lost Films (França)
Dades i xifres
País d'origenEstats Units
Estrena1961
Durada105 minuts
Idioma originalanglès Modifica el valor a Wikidata
RodatgeLos Angeles Modifica el valor a Wikidata
Coloren blanc i negre Modifica el valor a Wikidata
Descripció
Basat enThe Children's Hour i These Three Modifica el valor a Wikidata
GènereDrama
Premis i nominacions
Nominacions
Oscar a la millor actriu secundària (1962)
Oscar a la millor fotografia, blanc i negre (1962)
Oscar al millor disseny de vestuari, blanc i negre (1962)
Oscar a la millor direcció artística, blanc i negre (1962)
Oscar al millor so (1962) Modifica el valor a Wikidata


IMDB: tt0054743 Filmaffinity: 378659 Allocine: 16259 Rottentomatoes: m/childrens_hour Letterboxd: the-childrens-hour Allmovie: v9300 TCM: 70824 TV.com: movies/the-childrens-hour AFI: 23793 TMDB.org: 20139 Modifica el valor a Wikidata

La calúmnia (títol original en anglès: The Children's Hour) és una pel·lícula estatunidenca dirigida per William Wyler i estrenada el 1961. Ha estat doblada al català.[1]

Argument

En una regió d'alt nivell dels Estats Units, Karen i Martha, dues velles amigues (es van conèixer quan estudiaven), aconsegueixen, després de començaments difícils, rendibilitzar el seu pensionat privat per a noies. Karen és promesa amb el doctor Joe Cardin del qual Martha és una mica gelosa. Les dues directores sorprenen freqüentment una de les seves petites pensionades, Mary Tilford, mentint desvergonyidament. Castigada, i irritada contra les seves professores, la noia, amb el suport d'una de les seves companyes, Rosalie, a qui fa xantatge després d'haver descobert que és cleptòmana. D'aquesta, conta a la seva riquíssima àvia Amelia Tilford que ha vist les dues directores tenir relacions inconfessables. Com una reguera de pólvora, tots els pares retiren les seves filles del pensionat que queda de seguida desert. Després d'un procés perdut, les dues joves, la reputació de les quals ha quedat destruïda, encara estan confrontades a altres proves: el dubte s'ha instal·lat en l'esperit del promès de Karen i les seves esposalles s'han trencat mentre Karen i Martha són objecte d'un voyeurisme constant de part de la gent masculina del lloc. En el seu aïllament i sota aquesta pressió, Martha comença a perdre peu i reconeix a Karen que pensa portar-li realment des de sempre aquest amor prohibit de què han estat acusades. Després que les mentides de la noia responsable del rumor hagin estat fortuïtament descobertes per la seva mare, Martha es suïcida sota el pes de la seva culpabilitat.[2]

Repartiment

Premis i nominacions

Premis

Nominacions

Producció

Exteriors al Shadow Ranch

Guió i muntatge

« pres de pànic amb la idea d'haver tractat una història de lesbianes, va tallar totes les escenes on se sentia l'amor de Martha per a Karen, per exemple quan planxava amorosament la seva roba, li raspallava els cabells o li confeccionava petits plats »

. La majoria d'aquestes escenes han estat restituïdes en la versió DVD (2004).

Rodatge

Acollida

« Audrey Hepburn i Shirley MacLaine, als principals papers, es completen admirablement. La delicada sensibilitat d'Hepburn, la seva meravellosa expressió emocional és memorable com ho és igualment MacLaine, rica de forma substancial i profunda. James Garner és eficaç com a promès de Hepburn i la interpretació de Fay Bainter és destacable com a àvia funestament manipulada per una noia dolenta »
  • The Cinematic Threads:[6]
« He d'admetre amb Lillian Hellman el que em sembla ser una pregunta oportuna: que nens astuts són capaços de «conscientment» enganyar i manipular els altres. Ara, els drets dels nens superen els dels adults a la cèl·lula familiar i la història de Lillian Hellman no oculta el fet que els nens són molt sovint conscients del poder que tenen sobre els seus grans. »

Temes i context

Aquesta pel·lícula ha estat ocultada des de les seves primeres exhibicions amb crítics qualificant-la d'emmidonada i de demostrativa... Segona adaptació de la peça de Lillian Hellman, aquesta versió pateix, segons Variety, d'estar pasada de moda.[7]

Audrey Hepburn sortia tota premiada del recent i immens èxit d'Esmorzar amb diamants de Blake Edwards, mentre Shirley MacLaine havia estat saludada per a la seva precedent prestació a L'apartament de Billy Wilder (1960 ).

Aquesta pel·lícula en blanc i negre es desenvolupa quasi només en interiors, cosa que confereix una certa austeritat a una història ja difícil a tractar.[3][8][9] Però l'acció és constantment rellançada per moltes molles dramàtiques evitant maniqueisme i grans números melodramàtics d'actors que hauria estat temptador desplegar. Hi ha molts gestos esbossats, mirades intenses i amoroses mai explicitades pels diàlegs. En alguns moments, la pel·lícula té fulgors de Nouvelle Vague com l'escena de la revelació al cotxe d'Amelia Tilford o els primers plans destrossats de Karen. La seqüència del xoc de «l'explicació», on Karen queda ensordida i Martha interrogativa, la primera en l'exterior i la segona a l'interior, és una escena completament muda on els plans fixos recorden els de Antonioni a la seva pel·lícula La notte estrenada al començament del mateix any. La realització i l'atmosfera són més british que americanes. A part de Miriam Hopkins, qui continua sent hollywoodienca en la composició del seu personatge desplaçat, les actrius han estat justament apreciades. És clar, que en primera línia, Hepburn i MacLaine són constantment destacables, però cal igualment mencionar l'actuació de Fay Bainter, sòbriament d'Actors Studio.

Referències

  1. ↑ esadir.cat. . esadir.cat. 
  2. ↑ «The Children's Hour». The New York Times.
  3. ↑ 3,0 3,1 Shirley MacLaine, My Lucky Stars , ISBN 9782258041899
  4. ↑ Ranch que ha estat ocupat per diferents gents del cinema: els guionistes Colin Clements i Florence Ryerson (El Mag d'Oz), el director i guionista Ranald MacDougall (Pànic a l'escena, The World, The Flesh and the Devil, The Subterraneans). Shadow Ranch a la viqui anglesa (anglès)
  5. ↑ Extret de la crítica publicada el 31 de desembre de 1960
  6. ↑ Extret de la crítica de Matthew Lotti publicada el 2013 a Cinematic-threads.com.
  7. ↑ «The Children's Hour». Variety, 13-12-1961. «If there is a fault to be found with the new version, it is that the sophistication of the modern society makes the events... slightly less plausible in the 1961 setting into which it has been framed»
  8. ↑ William Wyler ha decidit de realitzar el remake de la seva versió de 1936 (These Three) respectant, aquesta vegada, la intriga original de l'obra teatral. En la seva primera versió, havia invertit els papers: dues dones estaven enamorades del mateix home, cosa que en va fer una pel·lícula convencional i fàcil de tractar.
  9. ↑ El que relata Shirley MacLaine en les seves memòries ( pàg. 284):
    « La més gran decepció, al començament de la meva carrera, va ser el remake per William Wyler de la seva pel·lícula These Three. [...] al final del rodatge, Willy va ser presa de pànic amb la idea d'haver tractat una història de lesbianes. Va tallar totes les escenes on se sentia l'amor de Martha per a Karen. [...] El públic havia de comprendre tot sol el que passava. Ara bé, no passava res, ja que, eliminant aquestes escenes de la pel·lícula, Willy l'havia buidada de la seva substància. Al cap i a la fi, ha traït l'obra de Lillian Hellman, i el resultat va ser un verdader desastre que van subratllar les crítiques. [...] estava esfondrat, Willy també, però era la seva culpa ja que s'havia negat a anar fins al final. »

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: La calúmnia
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=La_calúmnia&oldid=17596552»