La gata sobre la teulada de zinc

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
30x-Movie.png
Video-x-generic.svg
Cat on a Hot Tin Roof
La gata sobre la teulada de zinc

Fitxa tècnica
Direcció: Richard Brooks
Direcció artística: William A. Horning
Urie McCleary

Producció: Lawrence Weingarten

Guió: Richard Brooks
James Poe

Música: Charles Wolcott

So: Van Allen James

Fotografia: William H. Daniels

Muntatge: Ferris Webster

Vestuari: Helen Rose

Maquillatge: Sydney Guilaroff
William Tuttle

Efectes especials: Lee LeBlanc

Protagonistes: Elizabeth Taylor
Paul Newman

Dades i xifres
País: Estats Units
Data d'estrena: 1958
Gènere: drama
Duració: 108 min.
Idioma original: anglès

Companyies
Productora: Metro-Goldwyn-Mayer

Pàgina sobre “Cat on a Hot Tin Roof a IMDb

Valoracions
IMDb 8/10 stars
FilmAffinity 8.1/10 stars

La gata sobre la teulada de zinc (títol original Cat on a Hot Tin Roof) és una pel·lícula mítica estatunidenca de 1958, dirigida per Richard Brooks i doblada al català.[1] El guió va ser escrit per aquest juntament amb James Poe i està basat en l'obra teatral homònima de Tennesse Williams.

Malgrat que no va guanyar cap Oscar, va ser nominada a sis categories diferents: millor pel·lícula, director, actor, actriu, fotografia i al millor guió adaptat, i també als Premis BAFTA i als Globus d'Or.

Argument[modifica | modifica el codi]

Quasi al temps que envolta Nova Orleans el xafogós i atabalador estiu, Big Daddy Pollit, prototipus de l'home fet a si mateix que des del no res ha assolit a base d'esforç i d'altres recursos menys honorables aixecar un autèntic imperi, retorna a la seva llar després de passar sis setmanes en una clínica privada on li han detectat un càncer terminal del que encara no en sap res. A casa l'esperen tots els seus empleats, els seus fills amb les respectives esposes, tots ells presents en l'enorme hisenda per a rendir tribut a aquest home acabat, malgrat el seu aspecte ferotge i impetuós que s'encamina vers el seu 65è i últim aniversari. Pels empleats de la hisenda, el retorn de l'amo suposa un respir, un tornar a la normalitat. Pels seus fills, cadascun condicionat pels seus propis traumes, aquest retorn marca l'inici d'una sòrdida batalla pel reconeixement patern i en el cas del germà gran, al qual la seva esposa manega com si fos una marioneta, pel control de l'herència familiar.

Esplendor d'Elizabeth Taylor en aquest film

Segons Brick, el menor dels germans, un home atractiu casat amb Maggie, una no menys formosa muller a qui tots anomenen la Gata, l'herència és un assumpte sense a penes importància. Mancat d'ambició, prematurament alcoholitzat, pres dels seus traumes i incapaç d'atendre els requeriments sexuals de la seva esposa, passa el temps recordant amb amargura els seus anys d'estrella al front de l'equip d'atletisme del seu col·legi i enyorant a Skipper, el seu millor amic, les raons del suïcidi del qual mai foren ben bé aclarides.

En mig d'aquest ambient només idíl·lic en aparença es desenvolupen de forma simultània les passions ofegades en frustració i alcohol del matrimoni format per Brick i Maggie, l'ànsia d'ascens social i econòmic de la seva cunyada Mae, mare de cinc fills veritablement insofribles als que sense cap mena de pudor utilitza per cridar l'atenció i entendrir el cor de l'avi, i les reflexions del vell patriarca, que a cada minut que passa sent com l'instint que tant l'ajudà a sortir endavant en els durs anys ara ve a ajudar-lo a dilucidar les rivalitats que pouen en el si de la seva nissaga. Tot sembla a punt d'esclatar i portar el drama fins a límits insuportables, quan de sobte sorgeix la llum a través de tres dures converses en què Brick, la seva esposa i el seu pare tenen per fi l'ocasió d'aclarir malentesos i guarir les ferides del passat. Una solució que si bé no aclareix la presència imminent de la mort, almenys garanteix in extremis la felicitat dels únics personatges que en mig del seu desastre personal mereixen ser considerats com innocents.

Repartiment[modifica | modifica el codi]

Anàlisi tècnica[modifica | modifica el codi]

Ni més ni menys que dues grans adaptacions literàries; resta posada en escena de l'obra teatral homònima del gran Tennesse Williams i l'única adaptació coherent i meritòria de Els germans Karamazov i per extensió de qualsevulla de les novel·les de Fiódor Dostoievski realitzades a Occident, foren dirigides en el mateix any, 1958, per l'artesà i eficaç director de drames Richard Brooks, un cineasta dotat d'especial talent per fer confluir literatura i cinema, el qual nom no ocupa, per desgràcia, el lloc que mereixen els llibres d'història del setè art.

Rodada en escenaris idèntics als d'aquest claustrofòbic profund Sud omnipresent en l'obra de Williams, igual que llurs codis interns, llurs jerarquies de poder i les seves ambicions més característiques, que en el fons vénen a resultar universals, La gata sobre la teulada de zinc respon al model de drama destinat a un públic adult que de tant en tant produí Hollywood durant la segona meitat dels anys cinquanta, una vegada començaven a dissipar-se els terribles efectes de la Caça de Bruixes, que entre altres coses assolí estendre entre productors, guionistes i directors una mena d'instint d'autocensura. Això explica la intensitat amb que apareixen en el film conflictes com l'amagada homosexual del personatge interpretat per Paul Newman, les referències a l'apetència insatisfeta d'una dona tan desitjable per a qualsevol mortal dintre o fora de la pantalla, les al·lusions més que directes a l'ambició i la manca d'escrúpols sobre les que es basen quasi totes les respectables fortunes d'Estats Units i el no menys reprotxable desig d'escalar a tota costa fins a ocupar el cim de la piràmide social, encara a costa d'utilitzar els fills propis com a moneda de canvi.

Paul Newman i Elizabeth Taylor, parella protagonista en tota la seva força vital i artística

Amb tots aquests elements, Brooks assoleix una de les seves millors pel·lícules, deixant que els membres d'un extraordinari repartiment imprimeixin caràcter i sentiment a llurs personatges fins a fer que resulti difícil decidir quin d'ells complexi amb els mèrits per ser recordat. Per una part, el matrimoni interpretat per Paul Newman i Elizabeth Taylor, en la plenitud de la seva bellesa física, projecta tota la seva força individual com de parella desfeta per un destí adult per el que potser no estaven preparats; per l'altra, el veterà actor de teatre Burl Ives dota de saviesa i cinisme al dur patriarca, que com una petita divinitat és capaç de distingir entre la descarnada sinceritat del seu fill petit i l'adulació de que és objecte per part de la seva nora Mae, personatge que passarà als annals del cinema com un dels més detestables de la història interpretat amb genuïna destresa per l'avui oblidada Madeleine Sherwood, actriu capaç com poques d'encarnar la perversitat i la duresa del revers més dur i hipòcrita del somni americà -i en aquest cas, fins de la mateixa maternitat-, pel mitjà d'un personatge massa comú en la vida real.

Intensa de principi a fi, precisa com un mecanisme rellotgeria, La gata sobre la teulada de zinc no pot evitar el qualificatiu d'obra mestra, aquesta vegada sense necessitat d'acudir a inútils superlatius. Res li'n sobra ni li manca a aquesta història de passions desfogades que de forma molt sorpressiva pogué sortejar quasi tots els esculls anteposats per la censura de mig món (a espanya es varen ometre, com és lògic, totes aquelles frases i plans que poguessin donar entendre quelcom semblant a la latent homosexualitat del seu protagonista, romanguen per contra totes aquelles al·lusions a la probable infidelitat de la seva esposa) fins a convertir-se en un dels grans èxits de taquilla mundial de la seva època.

Film recomanable[modifica | modifica el codi]

Recomanable per a qualsevol tipus d'espectador, aquesta pel·lícula anticipa, per si el 1958 encara hi hagués lloc a algun dubte, la solidesa, la fidelitat als originals literaris i la qualitat del treball d'un vertader artesà del cinema que en els anys posteriors arribaria a fascinar-nos amb altres films no menys impactants i perfectes, com Elmer Gantry (El foc i la paraula) o A sang freda, adaptacions de les novel·les escrites respectivament per Sinclair Lewis i Truman Capote, o les desmitificadores i gens ambigües Els professionals i Mossega la bala. I això sense oblidar altres títols realitzats amb anterioritat a aquest punt que de la mà de La gata... marca un abans i un després en llur filmografia: Blackboard Jungle (Llavor de maldat), que donà pas al rock and roll en el cinema, o L'última vegada que vaig veure París, aquesta primorosa adaptació d'un relat curt de Francis Scott Fitzgerald.

Referències[modifica | modifica el codi]

  • Revista de Cinema ACCIÓN de l'agost de 2009

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: La gata sobre la teulada de zinc