La plaça del Diamant

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre la novel·la. Vegeu altres significats a «La plaça del Diamant (desambiguació)».
La plaça del Diamant
Autor Mercè Rodoreda
Idioma català
Gènere/s Novel·la psicològica
Editorial Planeta
Data de publicació 1962
ISBN ISBN 8432093130

La plaça del Diamant és una novel·la psicològica de l'escriptora Mercè Rodoreda. Primerament anomenada Colometa, ha estat considerada per la crítica com la seva obra principal. La novel·la s'ha convertit en un clàssic de la literatura catalana de postguerra. Publicada per primer cop l'any 1962, ha estat traduïda a més de vint idiomes.[1]

L'obra[modifica | modifica el codi]

Amb el rerefons de l'arribada de la República i de la guerra civil, narra la història de la Natàlia, una jove com d'altres de la seva època, que accepta sense rondinar tot allò que la vida, i el seu marit Quimet, li imposa. Arriba a acceptar que li canviïn el nom pel de Colometa.

Aquesta resignació acaba amb l'arribada de la guerra. La Natàlia es rebel·la per fi contra tot allò que considera injust. Al final de la novel·la deixarà de ser la Colometa per convertir-se en la senyora Natàlia. Un canvi de nom que significa també un canvi de personalitat. La novel·la és també una crònica fidel de la Barcelona de postguerra i de com va marcar aquest període històric la vida dels seus habitants.

Fent servir com a recurs expressiu l'escriptura parlada amb receptor mut, Mercè Rodoreda permet que els lectors coneguin els sentiments més profunds de la protagonista. L'autora se serveix d'un estil narratiu simple i planer, carregat de poesia, adequat a la innocència i ingenuïtat de la protagonista. Malgrat el dramatisme de l'obra, Mercè Rodoreda utilitza un cert grau d'humor, adient també al caràcter de la Natàlia.

Argument[modifica | modifica el codi]

La història es desenvolupa a Barcelona, on Natàlia, una noia tímida i ingènua, va conèixer en una nit en el ball de la plaça del Diamant en Quimet, gràcies a la seva amiga Julieta que li va proposar anar-hi. Colometa, que era com li deia en Quimet, va deixar el seu treball a la pastisseria i al seu promès, que s'anomenava Pere, per a casar-se amb en Quimet. Amb ell va tenir dos fills: un era l'Antoni i l'altre la Rita. En Quimet tenia una botiga on treballava de fuster, però no li va anar bé, i la Colometa es va posar a treballar en una casa.

Quan va començar la Guerra Civil Espanyola, el Quimet va haver d'anar a lluitar al front, i per causa de la situació que es vivia aleshores, la Colometa va perdre el treball i per a mantenir la seva família va haver de vendre totes les seves pertinences. Aviat la Colometa es va quedar sense diners i no tenia ni per menjar, per això, i després de patir molt després de la mort del seu Quimet, va decidir posar fi a la seva vida. Per això, va anar a comprar salfumant a una drogueria, i va ser allí on va conèixer l'Antoni. Ell li va oferir l'oportunitat de treballar per a ell, i ella acceptà.

Passà el temps i l'Antoni li va demanar que es casés amb ella, segons ell per tenir alguna companyia perquè ell era un home que en la guerra havia estat ferit i no podia tenir relacions sexuals. Ella, com que veia que no tenia res, acceptà i es va convertir en la seva dona. L'Antoni era un home molt més comprensiu que en Quimet i un bon pare pels seus fills.

Al final, en Toni (el fill de la Natàlia) s'havia convertit en soldat, però va poder anar a la cerimonia de casament de la seva germana Rita amb el cap del bar del barri, que li deien Vicenç. Amb aquesta cerimonia acaba l'obra amb la Natàlia i l'Antoni pensatius a casa seva després de la festa...

Natàlia / Colometa[modifica | modifica el codi]

La Colometa, escultura de Xavier Medina-Campeny a la plaça del Diamant (Gràcia)

La novel·la se centra en el personatge de la Natàlia, la Colometa, una dona que en representa moltes d'altres a qui va tocar viure un període de la història especialment cruel. Igual que les altres dones, la Colometa veurà marxar i morir els seus estimats, passarà gana i tindrà dificultats per tirar endavant els fills.

Enfonsada en un matrimoni que no li proporciona felicitat i unida a un home egoista, la Natàlia renuncia a la seva pròpia identitat donant tot el protagonisme al seu marit, acceptant els convencionalismes d'una època que deixava la dona en un segon pla. Al llarg del text el lector va descobrint la resignació d'aquesta dona davant la realitat que li ha tocat viure. La història és plena de Colometes i Mercè Rodoreda els fa aquí el seu especial homenatge.

Adaptacions[modifica | modifica el codi]

Obra teatral[modifica | modifica el codi]

A principis de l'any 2007, el Teatre Nacional de Catalunya va encarregar l'obra de Mercè Rodoreda adaptant-la al teatre en Josep M. Benet i Jornet. Aquesta obra va estar dirigida per Toni Casares i fou mostrada davant del públic a la Sala Gran del 4 de novembre de 2007 al 20 de gener de 2008. El repartiment és de Sílvia Bel (Natàlia i/o Colometa), Marc Martínez (Quimet), Carles Martínez (Antoni, l'adroguer), Anna Sahun (Julieta), David Bagés (Cintet) i l'Ernest Villegas (Pere/Mateu/Vicenç) i fins a 30 actors que interpreten 66 personatges. També cal destacar els grans decorats movibles (que han calgut dos mesos per realitzar-los), 150 vestits, molts canvis en escenes i música en directe en alguns punts de l'obra.[2][3]

  • Adaptació: Josep M. Benet i Jornet
  • Direcció: Toni Casares
  • Música: òscar Roig
  • Escenografia: Jordi Roig
  • Figurinisme: Mercè Paloma
  • Il·luminació: Albert Faura (aai)
  • So: Pepe Bel
  • Moviment: Montse Sánchez
  • Repartiment: Míriam Alamany, Mercè Arànega, Georgina Avellaneda, Mònica Aybar, David Bagés, Manel Bartomeus, Sílvia Bel, Paula Blanco, Miquel Bordoy, Imma Colomer, Carles Cruces, Joan Farreras, Queralt Farreras, Oriol Gonzàlez, Marc Homs, Leandre Lopes, Vicente Llorente, Miquel àngel Maestro, Martí Malla, Marc Martínez, Carles Martínez, Mar Monton, Alejandro Navarro, Blai Navarro, Marc Oró, Quimet Pla, Anna Sahun, Conxita Sesé, Ernest Villegas.[4]

Des del mes de febrer de 2008, l'obra ha anat de gira pels teatres de Catalunya. La gira finalitza a Madrid, on també es va representar en català. A continuació es mostra un llista dels llocs que ha visitat l'obra:

  • 2 i 3 de febrer: Girona, Teatre Municipal
  • 7 i 8 de febrer: Tarragona, Teatre Metropol
  • 10 i 12 de febrer: Viladecans, Àtrium
  • 15 de febrer: Tàrrega, Teatre de l'Ateneu
  • 17 de febrer: Igualada, Teatre de l'Ateneu
  • 20, 21 i 22 de febrer: Reus, Teatre Fortuny
  • 24 i 25 de febrer: Balaguer, Teatre Municipal
  • 29 de febrer: Roses, Teatre de Roses
  • 8 i 9 de març: Sabadell, Teatre Principal
  • 13, 14 i 15 de març: Ciutat de Palma, Teatre Principal
  • 23 de març: Solsona, Teatre Comarcal
  • 30 i 31 de març: Sant Cugat del Vallès, Teatre-Auditori
  • 3 i 4 d'abril: Granollers, Teatre Auditori
  • 6 d'abril: Tordera, Teatre Clavé
  • 11 d'abril: Barberà del Vallès, Teatre Municipal Cooperativa
  • 18, 19 i 20 d'abril: Manresa, Teatre Kursaal
  • 25 d'abril: Valls, Centre Cultural Municipal
  • 27 d'abril: Figueres, Teatre el Jardí
  • 30 d'abril; 1, 2, 3 i 4 de maig: Madrid, Teatro Valle-Inclán

[5]

Película[modifica | modifica el codi]

Traduccions[modifica | modifica el codi]

Ha estat traduïda a diversos idiomes, entre els quals:

Al castellà:

  • La Plaza del Diamante. Traducció d'Enrique Sordo. Barcelona: Edhasa, 1965.
  • La Plaza del Diamante. Edició il·lustrada. Traducció de Secundí Suñé i Joaquim Dols. Barcelona: HMB, 1982.

A l'anglès:

  • The Pigeon Girl. Traducció de Eda O'Shiel. Londres: André Deutsch, 1967.
  • The Time Of The Doves. Traducció de David Rosenthal. Nova York: Taplinger Publishing Company, 1980.

A l'italià:

  • La piazza del Diamante. Traducció de Guiseppe Cintioli. Milà: Arnoldo Mondadori, 1970.
  • La piazza del Diamante. Traducció d'Anna Maria Saludes i Amat. Torino: Bollati Boringhieri, 1990.

Al francès:

  • La Place du Diamant. Traducció de Bernard Lesfargues, amb la col·laboració de Pierre Verdaguer. París: Gallimard, 1971.

A l'alemany:

  • Auf der Plaça del Diamant. Traducció de Hans Weiss. Suhrkamp Verlag, Frankfurt am Main, 1979.

Al rus:

  • Площадь Диамант. Traducció d'El·la Vladímirovna Braguínskaia. Moscou: Khudójestvennaia literatura, 1982.

A l'islandès:

  • Demantstorgið. Traducció de Guðbergur Bergsson. Reykjavík: Forlagið, 1987.

Al portuguès:

  • A Praça do Diamante. Traducció de Mercedes Balsemão. Lisboa: Dom Quixote, 1988.
  • A Praça do Diamante. Traducció de Luis Reyes Gil. São Paulo: Planeta, 2003.

Al basc:

  • Diamantearen Plaza. Traducció de Maite González Esnal. Donosti: Elkar, 1994.

Al gallec:

  • A Praza do Diamante. Traducció de Pilar Vilaboi Freire. Santiago de Compostela: Edicións Positivas, 1995.

Al neerlandès

  • Colometa. Traducció d'Adri Boon des del castellà. Àmsterdam: J.M. Meulenhoff, 2007.

Al sard:

  • Sa pratza de su diamante. Traducció de Giagu Ledda. Nuoro: Papiros, 2008.

A l'occità aranès:

  • Era plaça deth diamant. Traducció de Manuela Ané. Lleida: Pagès Editors, 2009.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 116 icones turístiques de Catalunya. Barcelona: Ara Llibres, s.c.c.l., 2011. ISBN B-46.2872010 [Consulta: 18 gener 2014]. 
  2. Suplement "Plaers d'Avui" del diari Avui núm. 85 del 28 d'octubre del 2007
  3. Fulletó informatiu entregat a les instal·lacions del TNC entrant a la Sala Gran en l'inici de l'obra de Mercè Rodoreda.
  4. «La Plaça del Diamant». Web del museu. Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques, 2012. [Consulta: 20 d'octubre 2012].
  5. Quadern núm. 28. Gener-Març, Temporada 2007|2008 (publicació periòdica del TNC)

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Coord.: 41° 24′ 15″ N, 2° 09′ 21″ E / 41.40403,2.15572