La primavera

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
La primavera
La primavera
Sandro Botticelli, c. 1482
Oli sobre fusta
203 × 314 cm
Galleria degli Uffizi, Florència

La primavera és un quadre del pintor italià Sandro Botticelli. Està realitzat en oli sobre fusta. Va ser pintat al voltant de 1482, i actualment es troba a la Galleria degli Uffizi, de Florència.[1] La primavera és una de les obres mestres del pintor renaixentista italià Sandro Botticelli. Està realitzat al tremp sobre taula. La seva mida és de 203 cm d'alt i 314 cm d'ample.

DATACIÓ[modifica | modifica el codi]

Un inventari de 1499, que no es va descobrir fins a 1975, enumera la propietat de Lorenzo digues Pierfrancesco i la seu germà Giovanni i permet afirmar que en el segle XV La Primavera estava sobre un letuccio (divan) en una avantsala adjacent a les habitacions de Lorenzo digues Pierfrancesco en la ciutat de Florència. Posteriorment hagué de traslladar-se a la vila dels Médicis en Castello, on la situa Vasari en 1551, qui deia que representava a "Venus, adornada amb flors per les Gràcies, anuncia l'arribada de la primavera".

Quadres amb un format tan gran no era inusuals en les residències privades de les famílies poderoses. La Primavera és, no obstant això, altament il·lustrativa de la iconografia i forma classicista, representant a déus clàssics gairebé nus i a grandària natural i amb un complex simbolisme filosòfic que requeria un profund coneixement de la literatura i sincretisme renaixentistes per a interpretar-la.

Iconografia[modifica | modifica el codi]

És una obra impregnada de cultura humanística i neoplatònica de la cort de Lorenzo el Magnífic. Té un to de narració situada fora del temps real. Es presenta una atmosfera de meravella mitològica en la qual se celebra una espècie de ritu pagà. Trenca amb la pintura religiosa cristiana en il·lustrar un ritual pagà de primavera. La crítica no es mostra concorde sobre la seva exacta al·legoria. Es debat sobre el seu significat i per tant el títol. Si d'una banda es produïx un cert acord sobre la individualizació d'algun dels nou personatges representats, hi ha discussions que han nascut al llarg dels anys, en particular a partir de la segona meitat del segle XIX, sobre els referents literaris més específics i els significats que amaga l'obra.

Tesi clàssica[modifica | modifica el codi]

Mercuri Les Tres Gràcies Flora Zèfir i la nimfa Cloris. La interpretació clàssica i més generalitzada és la de Adolph Gaspary i Aby Warburg el 1888, descriu les figures de la següent manera, des de ll'esquerra: Mercuri. El déu queda identificat pels calçats amb ales i pel caduceo usat per a separar serps i fer la pau (Botticelli ha representat les serps com dracs amb ales); amb el seu elm i la seva espasa, sembla clarament el guardià del jardí de Venus. Estira la mà per a tocar els núvols amb el seu caduceo per a dispersar la boira. Mira cap al cel, la qual cosa s'interpreta com unió amb el més enllà. Mercuri seria intermediari entre els homes i els déus, però també el déu dels comerciants. Vesteix lleugerament amb un mantell vermell cobert de flames, que cau de forma molt asimètrica, la qual cosa es considerava un tret típic de l'Antiguitat i ja era una indicació que s'estava representant una escena mítica.

  • Les tres Gràcies. Servidores de Venus, dedicades a una graciosa dansa, estan representades com tres joves gairebé nues i lluint pentinats elaborats i diversos. El cabell solt només podien dur-lo les joves solteres. Les hi ha cridat Gràcies perquè d'aquesta forma, ballant en rotlle, les hi va representar en l'art grecorromà. Com altres dels personatges del quadre, les Gràcies semblen ser retrats de persones existents en l'època i conegudes del pintor: per exemple, la Gràcia de la dreta és Caterina Sforza, que Botticelli va retratar com Santa Catalina d'Alexandria (sempre de perfil), en el quadre conservat en el Museu Lindenau de Altenburg (Alemanya). La del mitjà ha de ser Semiramide Appiani, dona de Lorenzo il Popolano, el qual al seu torn estaria representat com Mercuri, cap al qual mira Semiramide. La de l'esquerra seria Simonetta Vespucci, prototip de bellesa botticelliana. La hipòtesi més acreditada referent a aquestes tres joves és que la de l'esquerra, de cabells rebels, representa la Voluptuosidad (Voluptas), la central, de mirada malenconiosa i d'actitud introvertida, la Castedat (Castitas), i la de la dreta, amb un collaret que sosté un elegant i preciós colgante i un vel subtil que li cobreix els cabells, la Bellesa (Pulchritudo).
  • Venus: Es troba en el centre del quadre i serveix d'eix a la composició, torna lleugerament l'esquena a la resta de figures. Entorn del seu cap s'aclareix l'arboleda, que forma una espècie d'aurèola. Està representada com una Madona, amb el cabell cobert per cofia i vel, com una dona casada. Vesteix una camisa llarga i, per damunt, vestit i mantell, que cau de forma asimètrica, com el de Mercuri. El ventre prominent era considerat graciós, i un signe d'elegància era col·locar la mà sobre una tela, per a evidenciar la seva bellesa. És el centre no només físic sinó també moral de l'obra, en els seus dos aspectes de Venus Urania i Venus Genitrix, força creadora i ordenadora de la Naturalesa, que fa néixer i créixer a tots els éssers vius;
  • Cupido: Vola sobre el cap de la figura central es dedica a llançar dards cap a una de les Gràcies;
  • Flora: És l'única del grup que mira directament a l'observador i sembla que intenta espargir les seves flors per l'exterior de l'escena. Destaca també pel seu somriure, doncs és infreqüent en la pintura renaixentista, en particular en Botticelli, les dones de la qual (i així es veu en les seves nombroses Verges amb Nen) estan sempre serioses, abstretes. La nimfa Cloris. De la seva boca surten les flors primaverales que Flora recull en el seu vestit transparent;
  • Zèfir: Déu del vent benigne representat amb colors freds mentre busca l'amor de la nimfa. Bufa la dolça brisa que fa possible la primavera.

Altres interpretacions En els segles XVII i XVIII es va anomenar "El jardí de les Hespérides", creient que es representava dit lloc, amb poma d'or, podent ser les tres joves que ballen les filles del gegant Atlas, que vigila el jardí.

Altres interpretacions menys afortunades de Gombrich suggereix una referència al Judici de Paris tret de l'Ase d'or d'Appuleu.

Una de les més fascinants relectures del quadre ha estat la de Claudia Vila, italianista contemporània. Aquesta autora ha considerat que les flors, segons una tradició que té el seu origen en Duns Scoto, constituïxen l'ornament del discurs i identifica al personatge central com la Filologia, pel que l'escena es referiria a les Noces de Mercuri i la Filologia rebutjant també la identitat dels personatges que estan a la dreta del quadre.

Així, la figura de la veste florida ha de veure's com la Retòrica la figura que sembla entrar impetuosamente en l'escena com Flora generadora de poesia i del parlar bell mentre que el personatge alado, que sembla empènyer més que atreure a si a la jove, seria un geni inspirador. En tal context interpretatiu sembla difícil justificar els colors freds amb els quals està representat el personatge, tret que l'autor no volgués confiar a aquesta elecció la materialització i el caràcter espiritual de la inspiració poètica. Pot resultar en el seu lloc més comprensible el desinterès per l'escena que sembla mostrar Mercuri, déu dels Mercaders.

Altres interpretacions identifiquen la figura de la roba florida com Florentia nomeni clàssic de la ciutat de Florència. En aquest cas, També les altres figures serien ciutats lligades de forma diversa a Florència, com: Mercuri Milà; Cupido (Amor) Roma; les tres Gràcies Trepitja, Nàpols i Gènova; Cloris i Céfiro/Bóreas Venècia i Bozen, o Arezzo i ì. Si per tant Florència fora realment Venus, el personatge de la roba florejada seria llavors Maig i representaria a Màntua. En aquesta línia estaria Enrico Guidoni.

Deixant a un costat les suposicions, queda la impressió de la naturalesa profundament humanística de la pintura, un reflex de les influències culturals contemporànies i una expressió de molts textos de l'època.

Anàlisi de l'obra[modifica | modifica el codi]

Giulio Carlo Argan posa en evidència com aquesta taula es posa en contrast amb tot el desenvolupament del pensament artístic del segle XV a través de la perspectiva. Identifica l'art amb la interpretació racional de la realitat, que culmina amb la grandiosa construcció teòrica de Piero della Francesca.

Botticelli opta aquí per un format monumental, amb figures de grandària natural, i ho compagina amb una gran atenció al detall. Això pot veure's en les diverses peces de orfebrería, representades minuciosament, com el casc i l'empunyadura de l'espasa de Mercuri o les cadenes i els fermalls de les Gràcies.

Estudis interessants són els quals s'han realitzat sobre les relacions dimensionales de les parts de l'escena en referència a regles musicals.

Mentre algunes de les figures estaven inspirades per escultures antigues, aquestes no eren còpies directes sinó adaptades al llenguatge formal propi de Botticelli: figures d'elevada alçària, primes, lleugerament allargades, molt idealitzades, els cossos de les quals de vegades semblen artificiosamente estirats i presagian l'estil elegant i cortès del manierisme del segle XVI. Com font iconogràfica per a la representació de les tres Gràcies Botticelli sembla recórrer a la Porta del Paradís realitzada per Ghiberti en el Baptisteri de Florència, en particular el grup de serves en el relleu de Esaú i Jacob.

Les figures destaquen contra el fons per la claredat de la seva pell i les seves vestidures, de colors clars i fins i tot transparents.

La composició participa del fons arbrat, amb un bosc ordenat i vertical per a servir de fons, gairebé pla i sever, a la dansa i al rotlle. Els personatges se situen en un paisatge de tarongers, arbres tradicionalment relacionats amb la família Médicis. No obstant això, hi ha qui apunta que són en realitat mandarines, el nom clàssic de les quals, medica dolenta, al·ludiria als Médici. Darrere de Venus hi ha una murta, planta tradicionalment sagrada per a ella. Mentre, la part dreta està feta d'arbres doblegats pel vent o per la força creadora, en concret llorers, el que seria una al·lusió al nuvi, Lorenzo, en llatí Laurentius.

En sòl és una capa d'herba molt fosca en la qual estan detallades flors típicament toscanes que apareixen en el mes de maig. Són també recognoscibles les de Flora: en el cap duu violetes, aciano i una branqueta de maduixes silvestres; entorn del seu coll, una corona de murta; en el mantell duu roses; finalment, va espargint nomeolvides, jacints, iris, siemprevivas, clavellines i anemones.

Fonts literàries[modifica | modifica el codi]

L'obra més citada com possible font per a aquesta escena són els Fastos d'Ovidi, un calendari poètic que descrivia les festivitats romanes. La festa de Flora es diu Floralia. En el mes de maig relata com Flora va ser una vegada la nimfa Cloris, que exhalava flors al respirar. Va suscitar una passió ardent en Céfiro, déu del vent, qui la va seguir i la va prendre com esposa per la força. Penedint-se de la seva violència, el déu la transforma en Flora, i com regal li dóna un bell jardí en el qual regni eternament la Primavera.

Botticelli estaria així representat en el mateix quadre dos moments separats de la narrativa d'Ovidio: la persecució eròtica de Cloris per part de Zèfir i la seva posterior transformació en Flora. Per aquesta raó les robes de les dues dones, que a més semblen ignorar-se, bufen en adreces diferents. Flora està parada al costat de Venus, vessant roses, les flors de la deessa de l'amor.

Altra font ovidiana per a l'obra serien Les metamorfosis. En el seu poema didàctic-filosòfic, De Rerum Natura l'escriptor clàssic Lucrecio va celebrar a ambdues deesses en una mateixa escena de primavera. Atès que el fragment conté referència a altres figures que apareixen en el grup de Botticelli, és probablement una de les fonts principals per a la pintura:

"Vénen la primavera i Venus,/ I el noi de Venus, el heraldo alado, apareix primer,/ I dura sobre les petjades de Céfiro la Mare Flora,/ Arpejando els camins abans d'ells, plena tot/ De colors i olors excel·lents."

Altres fonts literàries assenyalades pels autors per a aquesta obra són: les Odes d'Horaci que com la resta de la literatura clàssica, arribava a través d'autors contemporanis com Leon Battista Alberti i Poliziano. De fet, no sembla probable que Botticelli llegís directament aquestes obres en llatí, sinó que conegués el seu contingut per les conferències de Poliziano. Precisament en l'any 1481 Poliziano va pronunciar discursos en públic sobre el calendari d'Ovidio. . De gran importància són les Stanze de Poliziano, en els versos de la qual es fa referència a l'amor entri Juliano de Médicis i Simonetta Cattaneo, esposa de Marco Vespucci, als quals alguns autors han identificat com Mercuri i la Gràcia de l'esquerra, respectivament.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Morales, Joan. «Oh, el renaixement!». Sàpiens [Barcelona], núm. 78, abril 2009, p. 14. ISSN: 1695-2014.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: La primavera Modifica l'enllaç a Wikidata