La vaca cega

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
La Vaca Cega dita per Gisela Pou.

La vaca cega és un poema de l'escriptor català Joan Maragall on aquest explica els moviments d'una vaca, cega d'un cop de roc d'un vailet de can Covilar de Sant Joan de les Abadesses (Ripollès). Gairebé la personifica, i li dóna un aire de noble tragèdia i de fatalitat, bastit en un clima d'elements morals i lírics.

En una carta al seu amic Soler i Miquel que inclou el poema, Maragall el descriu com a flor de salut ociosa.

Segons l'estudiós de l'obra de Maragall, Arthur Terry, el que vol dir és que només en un estat de salut, d'equilibri físic i mental, una persona és capaç de sentir compassió.

La seva reacció de la visió de l'espectacle de l'animal arriba a transmetre alguna cosa de la força vitalitzadora que ve de la compassió.

Va ser traduïda al castellà per Miguel de Unamuno i el dibuixant Junceda en va fer una recreació pictòrica.

Poema[modifica | modifica el codi]

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la vaca tota sola. És cega.
D'un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d'altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot mentre pasturen
l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l'esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i abaixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l'embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se'n torna
orfe de llum sota el sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.

(Poesies, 1895)

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Vegeu texts en català sobre La vaca cega a Viquitexts, la biblioteca lliure.