Lar

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre les deïtats romanes. Vegeu-ne altres significats a «Lar (desambiguació)».
Lar de bronze del segle I (M.A.N., Madrid).

Els lars (Lares) eren unes divinitats de la mitologia romana que formaven part dels cultes familiars. L'origen es remunta als cultes dels etruscs vers els déus familiars. Segons Ovidi, són descendents de la nimfa Lara i de Mercuri, i tenien gairebé les mateixes atribucions d'aquest déu com la tutela de la llar i de la família, i la protecció a les cruïlles de camins. Un altre origen és la paraula etrusca Lar (senyor o heroi).

La religió de l'antiga Roma presentava dos vessants: els cultes públics o estatals i els cultes privats o domèstics (lares domestici i lares publici). Dins els cultes domèstics se situa l'adoració dels anomenats dii familiaris o déus de la família. Entre aquests es troben els lares loci, la funció primordial dels quals era vetllar pel territori en el qual es trobava la casa familiar. Tant és així, que abans que la propietat privada fos regulada pel dret, eren els lars els encarregats d'evitar que els estranys s'endinsessin en terres alienes mitjançant l'amenaça d'alguna malaltia que podia arribar a ser mortal. Amb el temps els manes d'una casa van quedar més connectats amb el lloc d'enterrament i els lares domestici amb la terra i la casa. Només els esperits dels bons homes eren honorats com a lares, i les dones no podien esdevenir lares, però sί els infants de més de 40 dies. Els lares domestici corresponen als grecs ἥρως ἐπώνυμος o ὁ κατ' οἰκίαν ἥρως. Els lares familiari eren inseparables d'una família i quan canviava d'adreça se n'anaven amb ells.

Les famílies romanes sentien una gran veneració pels lars, que representaven en forma de petites estàtues. Aquestes es col·locaven tant dins com fora de la casa a petits altars o lararium, on es realitzaven les ofrenes o se'ls resaven oracions. En la cases o domus, el larari solia situar-se a l'atri, el més a prop possible de la porta principal. En el cas dels apartaments o insulae, el larari es col·locava a prop de la cuina, encara que en una mateixa casa n'hi podia haver més d'un i no era estrany col·locar-los als dormitoris. El que era important, tanmateix, és que no estiguessin en llocs poc transitats o amagats, a fi que no quedessin ignorats, oblidats o robats. En definitiva formaven un membre més de la família (Gens).

En els primers temps de la cultura romana cada casa tenia almenys una petita estàtua. Més endavant sorgiria una certa confusió entre aquestes icones i les dels manes, ànimes dels avantpassats morts.

Altar d'un lararium a Pompeia.

Plini distingeix molt bé els lars públics dels domèstics. Els públics foren adorats no sols a Roma sinó en altres ciutats, de fet en totes les que seguien el model romà o el llatí. Entres els lars públics hi havia els lares praestites o lares compitales (lars de les cruïlles) que eren de fet els mateixos i es distingien per les cerimònies d'adoració. Els lares praestites eren considerats protectors de la ciutat i tenien el seu temple a l'anomenada Via Sacra pop del compitum, pel que foren anomenats compitales; el seu temple tenia dos imatges, probablement les de Ròmul i Rem; als lars se'ls sacrificaven gossos; quan es parlava dels lares compitales es pensava més aviat en protectors de parts de la ciutat i sota aquest nom hi havia força capelles (aediculae) a Roma.

En temps d'August el genius Augusti fou incorporat als lares praestites. La resta dels lares públics foren:

  • Lares rurales (adorats al camp)
  • Lares arvales (adorats en zones rústiques)
  • Lares viales (adorats per viatgers, als camins)
  • Lares marini o permarini (adorats als vaixells)
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Lar