Leóš Janáček

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
30x-Music.png
Noteicon4.svg
Leóš Janáček
Relleu de Janáček a Olomouc
Relleu de Janáček a Olomouc
Estil: Romanticisme
Naixença: 3 de juliol de 1854
Hukvaldy, Moràvia
Defunció: 12 d'agost de 1928 (als 74 anys)
Ostrava

Leóš Janáček escoltar escoltar (pàg.) (Hukvaldy, Moràvia, 3 de juliol de 1854 - Ostrava 12 d'agost de 1928) fou un compositor txec, conegut principalment per la seua Sinfonietta i per la seua obra lírica. Considerat un dels compositors més importants de l'inici del segle XX.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Janáček va passar la infantesa molt humilment a Hukvaldy, Moràvia, rebent de son pare, que era mestre d'escola, violinista i organista aficionat, les primeres lliçons de música.

La seua formació artística va sofrir nombrosos entrebancs: després de diplomar-se en magisteri amb divuit anys a Brno, entre el 1874 i el 1875 va continuar els seus estudis musicals en l'escola d'orgue de Praga. Per tal d'estudiar va haver de patir grans dificultats: al principi, no podent disposar d'un piano, va haver d'exercitar-se sobre un teclat dibuixat sobre un cartó. En aquest temps coneix Antonín Dvořák, el músic txec que exercirà una notable influència sobre les seues primeres obres, i amb el qual va establir una amistat que duraria anys. També va participar en la intensa vida cultural de Praga, animada per un grup d'intel·lectuals anomenats ruchovici, que es van unir entorn de la revista Ruch en la qual es contestaven les tendències cosmopolites i s'afermava l'ideal d'una cultura nacional i antiaustríaca. És en aquests anys quan Janáček desenvolupa una forta consciència nacional, que sempre mantindrà.

El 1876 les dificultats econòmiques el van obligar a retornar a Brno i a assumir la direcció de la societat coral Svatopluk; al cap de pocs mesos va dimitir i va passar a dirigir un altre cor; el Beseda brnenská, treballant alhora com a professor de música a l'escola de magisteri. Aquest període veu la creació dels seus primers treballs corals i instrumentals. Al mateix temps Janáček es dedicava a aprofundir la pròpia preparació teòrica a través de la lectura dels texts d'estètica de Josef Durdík i de Zimmermann i els de psicologia musical i fisioacústica de Wilhelm Wundt i Hermann von Helmholtz, cercant respostes científiques a algunes de les seues intuïcions sobre l'alliberament de l'harmonia de les rígides regles tradicionals. Més avant, al seu diari, afirmarà haver estudiat a fons entre el 1876 i el 1879 aquests textos i haver extret la conclusió de què cada acord pot seguir un altre més enllà de les regles codificades de la concatenació harmònica, sempre que aquest procediment responga a les exigències de l'expressió i de la comunicació amb el públic al qual fóra destinada la música.

Leoš Janáček amb la seua muller

El 1879 Janáček va deixar Brno i el seu lloc de treball per traslladar-se a Lipsia i més tard a Viena, on, al seu Conservatori va seguir cursos de perfeccionament en composició, direcció d'orquestra i estètica, ampliant encara més la seua ja vasta coneixença de la música europea, sobre l'evolució de la qual va estar sempre ben informat (va escriure: «puc dir que cap treball de la literatura musical moderna m'ha estat desconegut»).

El 1881 va tornar a Brno on va fundar l'escola d'orgue i composició que dirigiria fins a l'any 1919. En aquest període va intensificar la seua activitat com a director de cor i d'orquestra, dedicant-se principalment a l'execució d'obres d'autors contemporanis, va aprofundir en l'estudi de la seua nova harmonia i encetà una recerca sistemàtica del folklore de Moràvia, recollint i analitzant les melodies amb el seu amic i col·laborador František Bartoš. Aquestes recerques van atraure l'atenció de l'ambient cultural txec més que la seua activitat com a compositor, que va trigar a ser reconeguda: quan el 1891 va ser representat al Teatre Nacional de Praga el seu ballet Rákos Rákoczy, Janáček va ser descrit per la premsa com «una autoritat reconeguda en el cant popular, com a catalogador i arranjador, però quant a la composició i teoria musical, un innovador massa excèntric.»

El primer període de la carrera musical de Janáček - conegut com el període romàntic - està influït per Smetana i, sobretot per Dvořák. Aquest període conclou amb l'òpera en tres actes Šárka, sobre el mateix tema que l'homònim poema simfònic de Smetana. Composta el 1887 i inspirada en una llegenda popular, Sarka serà revisada pel compositor molts anys després, per ser estrenada en una nova versió a Praga el 1924.

Del 1888 al 1906 Janáček es va dedicar principalment a la recerca folklòrica, que també va inspirar el seu treball creador, profundament lligat als cants i a les dances de Moràvia. Al mateix temps la seua formació intel·lectual i artística anava completant-se, justament alhora que, a cavall entre dos segles, Thomas Masaryk estava nodrint, en clau materialista i positivista, la lluita antiimperialista de la burgesia de Praga, exercint un fort influx, en clau realista i naturalista, sobre els artistes del ressorgiment txec, i ajudant-los a emancipar-se de l'idealisme i del romanticisme alemanys.

L'adhesió al moviment de Masaryk confereix així al treball de Janáček un més clar significat patriòtic i democràtic. També la música russa va exercir sobre Janáček una important influència, havent fixat des de ben aviat la seua atenció sobre la figura de Txaikovski. Un viatge decisiu a Polònia i Rússia el 1896 afavoreix el seu acostament a la música de Mússorgski, que el colpeix per la seua forta i autèntica inspiració nacional. Així mateix, el contacte amb els nacionalistes russos i polonesos incrementa el seu interès per l'eslavisme populista i anti-burgès, del qual se sent ben a prop a conseqüència de la situació del seu país.

Del 1894 al 1903 Janáček compon Jenůfa, una òpera que a l'època de la seua estrena a Brno (21 de gener de 1904) no va suscitar un particular interès, però que amb els anys ha gaudit d'un clamorós increment de la seua estima. Amb Jenufa, Janácek manifesta amb decisió el seu rebuig a les concepcions romàntiques i la voluntat de pertànyer a un món ideal i moral en què siguen respectats els drets dels homes, començant pels dels més humils i indefensos.

A la mateixa època pertanyen altres composicions de relleu, entre les que cal esmentar Lašské tance per orquestra (1889-90), en la qual Janáček reprodueix en clau personal un conjunt de danses folklòriques mitjançant la repetició d'alguns elements tímbrics, harmònics i rítmics; i les dues cantates: Amarus (per a solistes, cor i orquestra, 1897) i Pare nostre (per a solistes, cor i piano, 1901), la primera de les quals narra la història d'un jove monjo que, tancat des de petit a un convent, observant dos enamorats un dia de primavera, descobreix el sentit de l'amor, de la natura i de la vida que li són negats i, desesperat se suïcida sobre la tomba de sa mare.

A finals del segle XIX Janáček va intensificar la seua activitat d'etnomusicòleg avant-la-lettre. El 1894 va organitzar la secció musical morava a la Mostra etnogràfica de Praga, i el 1901 va ocupar-se de l'edició d'un recull de 2057 cants moraus. Paral·lelament es va dedicar als seus predilectes estudis sobre el llenguatge dels sons, publicant algun assaig per l'Acadèmia Txeca de les Ciències i les Arts i, el 1897, el volum La composició dels acords i la seua resolució. Aquesta monografia, que recull els resultats d'anys de recerca, serà reelaborat per l'autor fins a esdevenir el vast Tractat complet d'harmonia, publicat el 1913, en el qual va formular de manera orgànica les seues teories innovadores.

El 1906 Janáček tanca de fet el llarg període de la recerca folklòrica publicant l'ampli assaig El recull de cants nacionals txecs a Silèsia i Moràvia. Des d'aquest moment es dedicarà quasi exclusivament a la composició, iniciant el període de maduresa creativa, que la crítica situa entre el 1906 i el final de la Primera Guerra Mundial, el 1918. En aquest període, en el qual el seu esperit nacionalista i el seu compromís social es van manifestar encara amb més vigor, va compondre l'òpera en quatre escenes El viatge del senyor Brouček a la lluna (completada el 1917 i estrenada el 1920) que conté una dura sàtira contra el conformisme de la burgesia txeca. A aquesta seguirà una segona part: El viatge del senyor Brouček al segle XV, representada el mateix any.

També en temes patriòtics es va inspirar per a dues composicions del 1918: una coral, La legió txeca, i una altra orquestral, la rapsòdia Taras Bulba sobre tema de Gògol.

A la postguerra s'instal·la en Janáček una visió pessimista del món, que troba la seua màxima manifestació en quatre òperes que contenen, de manera diferent, una forta càrrega de protesta: Katia Kabanová (1921), La rabosa astuta (1924), El cas Makropoulos (1926) i De la casa dels morts (1930). La identificació del compositor amb el material narratiu és sempre intensa: durant la composició de De la casa dels morts, sobre tema de Dostoevski, en la qual l'escriptor rus evoca les seues tràgiques experiències en l'exili siberià, va confessar a un amic: «em sembla descendir, esglaó per esglaó, sempre més avall, i caminar en les profunditats més miserables dels éssers humans. I es tracta d'un camí força penós.»

Si la vida artística de Janáček no va ser fàcil ni feliç, i el seu èxit va arribar massa tard, la seua vida privada no va ser millor: un matrimoni trencat i la mort prematura dels seus dos fills el van empentar a la cerca de relacions que es van revelar també decepcionants. La relació amb la primera Jenůfa de Praga, la cantant Gabriela Orvatova, va empènyer a la seua esposa a un intent de suïcidi que va marcar dolorosament la vida de la parella. El tardà amor amb una noia de Pisek torbarà els seus darrers anys i inspirarà part del Quartet número 2, no casualment titulat "Cartes íntimes".

Els darrers anys van ser un període particularment fèrtil. Dedicant-se fonamentalment a l'òpera, va afrontar treballs de gran envergadura pertanyents a gèneres musicals diversos com el cicle de cançons El diari d'un desaparegut (compost entre el 1917 i el 1918), la Sinfonietta (1926), els dos quartets (1923 i 1928) i la cèlebre Missa glagolítica en la que fa reviure dramàticament la Passió de Crist (1926).

Finalment començava a rebre algunes gratificacions professionals: les seues partitures s'interpretaven a les sales de concert i la crítica palesava una major atenció i consideració. El 1919 va ser nomenat professor al Conservatori de Praga i el 1826, durant un viatge a Londres, se li van tributar grans honors. Les autoritats txeques van encarregar-li algunes obres commemoratives, reconeixent-lo com el compositor més representatiu del país.

Malgrat l'èxit, encara Janáček va continuar portant una vida apartada. Va morir el 5 d'agost de 1928 a Ostrava, a l'edat de setanta-quatre anys, després d'un breu període de repòs a la seua ciutat natal, Hukvaldy. Segons el seu desig, al funeral va ser interpretada l'escena del guàrdia forestal de La rabosa astuta.

Obres[modifica | modifica el codi]

Òperes[modifica | modifica el codi]

Obres simfòniques[modifica | modifica el codi]

Obres per a piano[modifica | modifica el codi]

  • Zdenčiny variace (Variacions Zdenka), tema amb variacions (1880)
  • Národní tance na Moravě (1891-1893)
  • Po zarostlém chodníčku (1901-1908)
  • Sonata núm. 1. X. 1905 "Zulice" (1905)
  • V mlhách (1912)
  • Vzpomínka (1928)

Obres religioses[modifica | modifica el codi]

Obres de cambra[modifica | modifica el codi]

  • Dos Quartets de corda (a Kreutzer i Cartes íntimes)
  • Capriccio (1925), per a piano (mà esquerra) i set instruments de vent.
  • Mládí (Joventut), per a sextet de vents.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Hans Hollander, Janáček, Londres 1963 (anglès)
  • Jim Samson, Music in Transition: A Study of Tonal Expansion and Atonality, 1900-1920, New York, Norton & Company 1977, ISBN 0-393-02193-9 (anglès)

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Leóš Janáček