Le Plus vieux métier du monde
| Le plus vieux métier du monde | |
|---|---|
 | |
| Fitxa | |
| Direcció | Claude Autant-Lara Philippe de Broca Mauro Bolognini Jean-Luc Godard Franco Indovina |
| Protagonistes | cap valor Michèle Mercier Enrico Maria Salerno Gabriele Tinti Elsa Martinelli Gastone Moschin Jeanne Moreau Jean-Claude Brialy Catherine Samie Nadia Gray Marcel Dalio Jacques Marin Jacques Charrier Anna Karina Raquel Welch Martin Held Jean-Pierre Léaud Marilù Tolo France Anglade Albert Rémy Francis Blanche Gérard Lartigau Jacques Monod Gabriel Gobin Jean Richard Laure Paillette Tilly Lauenstein 
|
| Producció | Joseph Bergolz, Horst Wendlandt |
| Guió | Jean-Luc Godard, Jean Aurenche, Daniel Boulanger, André Tabet, Georges Tabet, Ennio Flaiano |
| Música | Michel Legrand |
| Fotografia | Heinz Hölscher |
| Muntatge | Nino Baragli |
| Dades i xifres | |
| País d'origen | França, Itàlia i Alemanya |
| Estrena | 1967 |
| Durada | 110 minuts |
| Idioma original | francès |
| Color | en color |
| Descripció | |
| Gènere | Comèdia dramàtica |
         | |
Le plus vieux métier du monde és una comèdia dramàtica francesa, a esquetxos, dirigida per Claude Autant-Lara, Philippe de Broca, Jean-Luc Godard, Mauro Bolognini, Franco Indovina i Michael Pfleghar l'any 1966, i estrenada el 1967.
Argument[modifica]
Sis esquetxos sobre el tema de la prostitució a través de les edats: L'era prehistòrica, Les nits romanes, La revolució francesa, La Belle Époque, Avui i Anticipació o l'amor el 2000... [1]
Producció[modifica]
L'amor en el 2000[modifica]
La pel·lícula alterna periòdicament seqüències rodades en colors i efectes diversos (roig, groc, blau, negatiu, sobre exposició) preanunciant comentaris de fons amb una veu off que recita: color xinès, color europeu, color soviètic, i que augmenta el contrast amb l'efecte a color ple del final.[2] Aquesta versió director's cut de Godard es va projectar el 5 de juliol de 1967 a l'estudi Gît-les-Coœur i al festival de Hyères, però després serà modificada de la producció per a la distribució en sala: en comptes d'efectes i colors diversos, les còpies disponibles avui presenten un monocromia en escala de gris que fa incomprensible el comentari sonor.[3]
La pel·lícula va ser rodada entre finals de setembre i començaments d'octubre de 1966 en un hotel de l'aeroport de Orly, i la idea agrada molt al director; les preses duren quatre dies.[4]
Repartiment[modifica]
- L'era prehistòrica
- Michèle Mercier: Brit
- Enrico Maria Salerno: Rak
- Gabriele Tinti
- Les Nits romanes
- Elsa Martinelli: Domitila
- Anna Karina: Natasha / Eleonor Roméovitch, l'hostessa 703
- Jacques Charrier: Nick / John Demetrius
- Marcel Dalio: Mestre Vladimir Leskov
- Jean-Pierre Léaud: El grum
- Marilù Tolo: Marlène
- avui
- France Anglade: Catherine
- Nadia Gray: Nadia
- Jacques Duby
- Francis Blanche
- Jacques Marí: El guàrdia urbà
- La Belle Époque
- Raquel Welch: Nini
- Martin Held: Édouard
- La Revolució francesa
- Jeanne Moreau: Mimi Guillotine
- Jean-Claude Brialy: Philibert
- Catherine Samie: Toinette
- Jacques Monod: L'home del poble
- Gérard Lartigau: Antoine
- Pierre Tornade: El transportista
- Jean Richard
Referències[modifica]
- ↑ «Le Plus vieux métier du monde». The New York Times.
- ↑ Farassino, 1967
- ↑ Alberto Turigliatto. Centro espressioni cinematografiche. Passion Godard, il cinema (non) è il cinema. ISBN 9788889887080.
- ↑ Baecque, 2010.
