Leni Riefenstahl

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
30x-Movie.png
Director chair.png
Leni Riefenstahl
Leni Riefenstahl fotografiada per Karl Schenker (1923)
Leni Riefenstahl fotografiada per Karl Schenker (1923)
Nom de naixement: Helene Bertha Amalia Riefenstahl
Naixement: 22 d'agost de 1902
Berlín (Imperi alemany)
Defunció: 8 de setembre de 2003 (als 101 anys)
Pöcking (Alemanya)
Nacionalitat: Alemanya Alemanya
Cònjuge/s: Peter Jacob (1944-1947)
Horst Kettner (2003-2003)
Mostra de Venècia
Copa Mussolini
1934 - Triumph des Willens

Millors pel·lícules
(Puntuació mínima de 7 a FilmAffinity o IMDb)
1932 La llum blava
1934 Triumph des Willens
1936 Olímpia
1954 Tiefland
Fitxa sobre Leni Riefenstahl a IMDb

Helene Bertha Amalia Riefenstahl, més coneguda com a Leni Riefenstahl, (22 d'agost del 1902, Berlín - 8 de setembre del 2003, Pöcking, Alemanya), fou una ballarina, actriu, directora i fotògrafa alemanya.[1] Tot i una considerable obra entre el 1932 i el 1936, va ser rebutjada per la majoria de cineastes pel seu apropament al nazisme.

Ballarina i actriu[modifica | modifica el codi]

A partir del 1918 va a classes de pintura i de dibuix a la Kunstakademie (Acadèmia d'arts) de Berlín. També va a classes de dansa clàssica i moderna.

A partir del 1920 coneix un cert èxit en la dansa i participa en diverses gires a Alemanya, Txecoslovàquia i a Suïssa. El 1923 balla el seu primer solo a Munic en el paper de Diotima. És llavors quan és contractada per Max Reinhardt com a ballarina solista per al Teatre Alemany de Berlín.

És el 1926 quan Arnold Fanck la descobreix i li confia el seu primer paper al cinema a la pel·lícula La muntanya sagrada (Der heilige Berg). És el debut d'una carrera relativament prolífica d'actriu de pel·lícules de muntanya.

Adquireix una gran popularitat entre el públic interpretant personatges principals a pel·lícules com Der große Sprung, Weiße Hölle amb Piz Palü, Stürme über dem Mont Blanc i Der weiße Rausch. Per fer aquests personatges va haver d'aprendre alpinisme i esquí.

Un cop va aprendre les bases de la direcció, del quadre i de la muntanya, finalment es llança ella mateixa a la direcció. Després d'haver fundat el 1931 la seva pròpia agència de realització, el Leni Riefenstahl Film Studio, realitza un any més tard la seva primera pel·lícula, La llum blava (Das blaue Licht), en la qual ella fa el paper principal. Aquesta pel·lícula, que constitueix una crida a la tolerància i al respecte, rebrà el Lleó d'Argent a la Mostra de Venècia.

Directora de propaganda[modifica | modifica el codi]

És també aquesta pel·lícula que atreu l'atenció d'Adolf Hitler. Ella es troba amb el Führer la primera vegada el maig del 1932 i entabla amb ell relacions de respecte mutu. Després de la pujada al poder del partit nazi, Hitler demana a Leni filmar els congressos del partit, que es feien a Nuremberg. Serà La victòria de la fe (Sieg des Glaubens, 1933) i sobretot el Triomf de la voluntat (Triumph des Willens, 1934), una pel·lícula-documental grandiosa que revela alhora tot l'estetisme i la grandiloqüència cinematogràfica de Leni i constitueix un dels documentals de propaganda més importants.

Després d'una expedició a Grenlàndia, on filma la pel·lícula SOS iceberg (SOS Eisberg), continua el seu treball per al partit nazi i produeix diverses pel·lícules-documentals molt destacades. Realitza llavors Triumph des Willens, per a tal film mobilitza setze equips de rodatge (més de 100 persones) i enregistra més de 60 hores de documents. La pel·lícula roman a la història del film de propaganda com un dels més cèlebres i més eficaços. Col·loca les càmeres de tal mode per crear un ambient gairebé mitològic al voltant dels caps de partit en un decorat concebut pel cèlebre arquitecte Albert Speer. Els efectes de llum i la música ambienten el valor i la força dels símbols del partit: la creu gammada, les banderes, l'àguila del Reich. Aquest film serà coronat el 1934 amb el Premi de pel·lícula alemanya i amb el Lleó d'Or al Festival de Venècia, i el 1937 amb el Grand Prix International a l'Exposició Universal de París d'aquell any.

La reintroducció al servei militar obligatori el 1935 dóna a Leni l'ocasió de la seva pel·lícula Dia de llibertat - el nostre exèrcit (Tag der Freiheit - unsere Wehrmacht).

Leni Riefenstahl amb el seu càmera durant el rodatge d'Olímpia, agost del 1936

L'any 1936 ofereix a Leni Riefenstahl l'esdeveniment ideal per a realitzar una gran pel·lícula sobre els Jocs Olímpics d'estiu de 1936 de Berlín: Olímpia. Per tal de dirigir Olímpia, posa en escena una tècnica fins aleshores inaudita i filma per primera vegada durant les proves. El treball de muntatge, que durà 18 mesos, donarà el naixement a dues parts diferents de la pel·lícula Olímpia: Festa dels pobles (Fest der Völker) i Festa de la bellesa (Fest der Schönheit). En aquest projecte, les imatges esportives adquireixen una dimensió pròpiament artística: la realitzadora intenta exaltar la bellesa del cos masculí atlètic. Aquesta pel·lícula està considerada com un dels millors documentals de la història del cinema per les seves diferents tècniques innovadores com els enquadraments, l'ús del travelling, de càmeres sobre raïls i de càmeres submarines. La primera projecció de la pel·lícula (les dues parts duren aproximadament 4 hores) té lloc el 20 d'abril del 1938 en homenatge a l'aniversari del Führer. Una vegada més, aquest film adquireix un gran reconeixement internacional, i rep el Primer Premi al Festival de Venècia. Leni Riefenstahl rebrà el 1939 una medalla d'or de part del Comitè Olímpic Internacional per aquesta pel·lícula.

Les pel·lícules de Leni Riefenstahl i l'admiració d'Adolf Hitler valen a la directora l'enemistat del ministre de propaganda, Joseph Goebbels, qui veu en l'amistat entre la realitzadora i el Führer una amenaça per a la seva pròpia posició.

Segona Guerra Mundial[modifica | modifica el codi]

Durant els anys 1940 i 41 Leni Riefenstahl treballa en un nou film, Tiefland (basat en l'obra teatral Terra baixa), pel qual disposa de 60 sintis i gitanos reclutats i trets de camps de concentració, on van tornar després del rodatge de la pel·lícula. Després de la guerra, aquest fet li serà retret diverses vegades davant de tribunals.

A partir del 1941, el curs de la guerra, així com problemes de salut, l'impedeixen de continuar el seu treball de direcció.

El 1944 es casa amb Peter Jacob, de qui se separarà tres anys més tard.

La postguerra[modifica | modifica el codi]

Després de la Segona Guerra Mundial, blanc de l'odi dels seus col·legues, sobretot d'Hollywood, és portada sota la protecció de les autoritats franceses d'ocupació d'Alemanya.

Portada davant de tribunals el 1948, acusada de no haver retribuït els gitanos i els sintis de la seva pel·lícula Tiefland i d'haver-los promès salvar-los de la deportació, tot i que després van tornar als camps de concentració, fou finalment absolta.

El 1949, un nou procés l'oposa a la revista Bunte, qui havia publicat les calúmnies a la pel·lícula Tiefland, procés del qual surt victoriosa. Aquest no serà l'últim procés, n'hi haurà més a causa del seu treball de propaganda per al règim nazi.

És el 1954 quan acaba finalment la seva pel·lícula Tiefland, que serà un fracàs.

És a partir d'aquesta data que es decanta essencialment per la fotografia, realitzant diversos reportatges fotogràfics sobre els nubans de Sudan (aprèn llur llengua). Aquests reportatges són la causa d'un reconeixement internacional als anys 70.

L'any 1972 obté una acreditació oficial per cobrir els Jocs Olímpics de Munic com a fotògrafa.

El 1976 és convidada d'honor als Jocs Olímpics de Mont-real.

Encara preparada per assumir reptes en la seva feina, aprèn amb 72 anys a fer submarinisme per fer una pel·lícula sobre l'univers submarí. Publica llavors un llibre de fotografies, Jardins de corals (Korallengärten).

El 1982, la cadena alemanya WDR emet un reportatge titulat L'època del silenci i de l'ombra (Zeit des Schweigens und der Dunkelheit) en què són reiterats els retrets contra Leni Riefenstahl i la seva col·laboració amb el partit nazi.

Respon a totes les acusacions publicant les seves memòries el 1987. Hi desmenteix tota complicitat amb el règim nazi i afirma que només se'n va unir artísticament. Tot i l'èxit d'aquest llibre (traduït a 9 llengües), encara és maltractada per la crítica.

El 1992, Ray Müller realitza una pel·lícula-documental biogràfica sobre Leni Riefenstahl, El poder de les imatges (Die Macht der Bilder). Aquesta pel·lícula és en un principi emesa a la televisió alemanya i hi té un gran èxit. Serà premiada amb els premis Emmy als Estats Units, i farà sensació al Museu d'Art Modern de Nova York.

El 2000, amb 98 anys, té un accident d'helicòpter durant el seu últim viatge a Sudan, però sobreviu. El 2002 presenta la seva última pel·lícula Impressions submarines, basada en 25 anys de submarnisime. Mor el 8 de setembre del 2003 a Pöcking, prop de Munic, amb 101 anys.

Diversos anys abans de la seva mort, nombrosos cineastes havien anunciat llur intenció de filmar una ficció sobre ella, però ella sempre s'hi havia oposat, a aquest tipus de projecte: Segurament es filmarà la meva vida... quan ja no sigui aquí. Una pel·lícula que dibuixa la seva vida, el rodatge de la qual havia de començar a finals 2008, que serà finalment Rupert Walters qui la faci. Serà interpretada per Jodie Foster.

Filmografia[modifica | modifica el codi]


Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Diccionario de Arte II (en castellà). Barcelona: Biblioteca de Consulta Larousse. Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.212. DL M-50.522-2002. ISBN 84-8332-391-5 [Consulta: 7 de desembre de 2014]. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Leni Riefenstahl Modifica l'enllaç a Wikidata