Lepidòpter

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Lepidòpters
Juràssic inferior - recent
Diverses espècies de papallones i arnes
Diverses espècies de papallones i arnes
Classificació científica
Regne: Animalia
Fílum: Arthropoda
Classe: Insecta
Ordre: Lepidoptera
Linnaeus, 1758
Subordres

Aglossata
Glossata
Heterobathmiina
Zeugloptera

Els lepidòpters (Lepidoptera) són un ordre d'insectes endopterigots. És el segon més nombrós en la classe dels insectes. Inclou papallones, arnes i hespèrids. Aquest ordre conté més de 180.000 espècies distribuïdes en 128 famílies i 47 superfamílies. En nombre d'espècies descrites només és superat per l'ordre dels coleòpters. Tenen un elevat interès econòmic, molts en fase larvària es mengen el fullatge i brots dels arbres, destrueixen les collites, malmeten la fusta i productes emmagatzemats; això no obstant, són molt útils com a components de la cadena tròfica i alguns, com el cuc de seda, d'interès econòmic.

Característiques de l'imago[modifica | modifica el codi]

L'insecte d'adult té un aspecte molt típic amb dues grans parelles d'ales obertes, recobertes d'escates amples igual que el cos i els apèndixs. Els ulls són grans i les peces bucals formen una probòscide o espirotrompa composta per dues galees de les maxil·les molt allargades i acanalades en la seva cara interna, tot formant un tub xuclador. Aquesta probòscide s'enrotlla en espiral quan no és utilitzada i s'amaga sota el tòrax. Els lepidòpters no presenten normalment mandíbules i palps maxil·lars, i el llavi sol estar poc desenvolupat. Tenen un protòrax petit i un abdomen de 10 segments, dels quals el primer està reduït i els dos últims bastant modificats.

Venació alar[modifica | modifica el codi]

Terminologia de les ales dels lepidòpters.

Les venes de les ales de les papallones formen un disseny característic i únic segons les espècies o famílies de què es tracti. Conèixer aquest patró és, en alguns casos, imprescindible per a la correcta determinació d'una espècie concreta de papallona. Per poder descriure amb claredat i precisió aquest disseny s'utilitza la següent terminologia entomològica:[1][2]

  • Tant en les ales anteriors com en les posteriors es troben les següents zones o àrees: basal, és la més propera al cos, subdividida de vegades en basal i postbasal; submarginal, premarginal o, simplement, marginal, és la més allunyada. Entre ambdues es troba la zona discal que, al seu torn, es divideix en discal i postdiscal o postmedial. Finalment, la zona apical es troba a la part distal i superior de les dues ales.
  • En el perímetre de l'ala anterior es troba la vora d'atac que s'anomena costa o vora costal. A continuació, l'àpex seguit del marge extern o termen. Immediatament després, a les ales anteriors apareix l'angle dorsal i, en les posteriors, l'angle anal. Es completa la perifèria de l'ala amb el marge intern o dors.
  • Entre les zones basal i discal d'ambdues ales, pròxima a la costa, apareix una àrea allargada, emmarcada per venes i gairebé sempre tancada, anomenada cel·la discal, discoidal, discocelular, o, simplement, cel·la. En la seva part superior es troba delimitada per la vena subcostal, per la part inferior per la vena mitjana, i per la postdiscal per les tres venes discoïdals. Quan falta alguna d'aquestes venes, es denomina cel·la oberta.
  • Les venes no són sempre fàcils d'observar, de vegades és millor observar-les des del revers o emprar tècniques d'humidificació amb alcohol perquè es facin visibles entre les escates i pèls androconiales. Les de l'ala anterior es numeren de la 1 a la 12 (V1, V2, ... V12), de baix a dalt. La vena V1 o submediana, de les més difícils d'apreciar, neix a la base i discorre paral·lelament al dors. La V2 o mitjana arrenca cap a la meitat de la vora inferior de la cel·la. La vena V12 o costal neix a la base de l'ala i discorre paral·lela a la costa. Les de l'ala posterior són 8, encara que moltes vegades apareixen dues venes anals V1, V1a i V1b. També es numeren de baix a dalt, sent la V8 la vena costal. En alguns lepidòpters poden faltar venes, tant d'una ala com de l'altra, normalment entre la V6 i la V9. En aquests casos es numeren de forma successiva, de manera que pot haver-hi lepidòpters en les que l'última vena sigui la V9.
  • Entre les venes apareixen els anomenats espais que també estan numerats. Així, entre el dors i V1 es troba l'espai E1a, entre V1 i V2 apareix E1b, entre V2 i V3 E2, i així successivament fins a arribar a E12 en l'ala anterior, i E8 en la posterior, entre l'última vena i la costa. Com en el cas de les venes, la numeració sempre és correlativa, podent acabar en E9.

Característiques de la larva[modifica | modifica el codi]

Falses potes a Papilio machaon.

Les parts de l'eruga es divideixen en: cap ben diferenciat, 3 segments toràcics i 10 abdominals. El cap amb estens (ulls laterals), generalment en nombre de 6 a cada costat, antenes curtes i les peces bucals mastegadores molt desenvolupades. El tòrax porta tres parells de potes de 5 segments i l'abdomen sol tenir 5 parells de falses potes, en els segmants 3, 4, 5, 6 i 10, però aquest nombre pot ser menor i fins i tot poden mancar.

És freqüent que les erugues tinguin glàndules repugnants i urticants com a defensa. En altres casos, presenten mimetisme notable o, al contrari, coloració cridaners o d'avís, per tal d'ésser reconegudes pels insectivors i que no se les mengin, ja que resulten desagradables o metzinoses.

Per a passar a pupa o crisàlide (terme que només s'usa en l'ordre dels lepidòpters), la seva larva deixa de menjar i fa un capoll amb la seda que segreguen unes glàndules labials. Aquest capoll pot ser molt variat, i incorporar matèries molt diverses. A vegades no forma capoll i la crisàlida penja d'un fil de seda.

Reproducció i desenvolupament[modifica | modifica el codi]

Els lepidòpters són holometabòlics, és a dir tenen una metamorfosi completa. El seu cicle de vida té 4 etapes: ou, larva, pupa i adult o imago. Les larves són comunament anomanades erugues i les pupes que són recobertes de seda són anomenades capolls (com les arnes) mentre que les que estan desproveïdes de seda són anomenades crisàlides (és el cas de les papallones).

Aperallament[modifica | modifica el codi]

Els mascles normalment van més avançats en el cicle i comencen a oclosionar abans que les femelles. Els dos sexes són sexualment madurs quan desclouen. Les papallones normalment tenen una vida asocial i només s'associen les espècies que fan migracions. L'aparellament comença amb un imago (mascle o femella) atraient la possible parella; normalment utilitzant un estímul visual, especialment en el cas de les papallones diürnes. Tanmateix, les femelles de la majoria de les espècies nocturnes, incloent-hi les arnes, usen feromones per atraure els mascles a llargues distàncies. Altres espècies desenvolupen un so o vibració d'atracció i festeig, com l'espècie Syntomeida epilais.

Existeixen diferents adaptacions respecte al cicle biològic, n'hi ha que presenten una generació, dues o més generacions per any, aquests diferents tipus de cicles s'anomena voltinisme (univoltines, bivoltines o multivoltismes) respectivament. La majoria dels lepidòpters que habiten en zones de clima temperat són univoltines, mentre que les habiten en zones de clima tropical normalment són bivoltines. Altres espècies continuen aparellant-se durant tot l'any fins que moren. Aquestes adaptacions del cicle vital són controlades per hormones. Moltes espècies de lepidòpters moren poc després de la fecundació i de dipositar els ous, havent viscut només uns dies com a forma adulta. Altres espècies però poden seguir actives diverses setmanes i invernar, i quan el temps torna a ser favorable tornen a ser sexualment actives.

Comportament[modifica | modifica el codi]

Vol[modifica | modifica el codi]

El vol és un aspecte molt important per a les papallones i les arnes; s'usa per evadir depredadors, buscar aliment, trobar parella en temps suficient (ja que moltes espècies no viuen gaire més enllà de l'eclosió). És el principal mitjà de locomoció en moltes espècies. Les seves ales anteriors i posteriors estan acoblades mecànicament i se superposen en sicronia. El vol està impulsat per les ales anteriors, cosa que les fa imprescindibles. Aquests encara poden volar si falten trossos de les ales posteriors, tot i d'aquesta manera perden maniobrabilitat.[3]

Per a poder emprendre el vol, els lepidòpters han d'estar calents, sobre 25 o 26 °C. Depenen que la seva temperatura del cos sigui suficientment alta, ja que no la poden regular per ells mateixos, depèn de l'entorn. Les papallones prenen el sol estenent les ales, esposant-se al màxim als rajos solars. En climes càlids fàcilment es poden sobreescalfar i per evitar-ho resten a l'ombra durant les hores centrals i volen en els moments més freds del dia, tals com les primeres hores del dia, les darreres de la tarda i el vespre. Les espècies que viuen en climes freds, poden utilitzar el moviment de les ales per escalfar el cos. Algunes arnes, especialment de cos gran (com els esfíngids), poden fer vibrar les ales per generar calor. La calor generat escalfa el tòrax, la part important per a emprendre el vol, essent indiferent la temperatura de l'abdomen. Algunes arnes disposen de certs mecanismes per separar la temperatura del tòrax respecte a l'abdomen, aïllant el darrer, mitjançant sacs d'aire interns, abundant pilositat, etc.[4]

Algunes espècies poden volar a altes velocitats, com l'Ocybadistes walkeri, que pot arribar als 48,4 km/h. Els esfíngids són un dels insectes més ràpids: alguns volen a més de 50 km/h tot i la seva grandària i pes corporal.[5][6] El vol pot ser degut a un planeig o al moviment cap endavant i endarrere de les ales.[7] En papallones i en algunes espècies d'arnes, com els esfíngids, el vol suspès és important per libar les flors i alimentar-se de nèctar.[6]

Sistemàtica[modifica | modifica el codi]

Mascle de rogeta (Lycaena phlaeas)
Noctuidae: Catocala fraxini

N'hi ha 4 subordres i 47 superfamílies de lepidòpters:

Cladograma[modifica | modifica el codi]

Lepidoptera
Apoditrysia

Macrolepidoptera
Rhopalocera

Papilionoidea



Hesperoidea



Hedyloidea





Geometroidea



Drepanoidea




Axiidae



Callidulidae



Noctuoidea




Bombycoidea



Lasiocampoidea



Mimallonidae





Thyrididae



Hyblaeidae



Copromorphoidea



Pyraloidea



Immidae



Whalleyana




Tortricoidea



Zygaenoidea



Pterophoridae



Alucitoidea



Epermeniidae



Schreckensteinia



Choreutidae



Urodidae




Sesioidea



Cossoidea





Gelechioidea



Yponomeutoidea



Gracillarioidea



Tineoidea



Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Aguado Martín, L. O. (2007). Capítol 3 Anatomía del imago, p. 79 (castellà)
  2. Higgins, L. G. y N. D. Riley (1980), p. 15 (castellà)
  3. Benjamin Jantzen & Thomas Eisner. «Hindwings are unnecessary for flight but essential for execution of normal evasive flight in Lepidoptera». Proceedings of the National Academy of Sciences (PNAS), 105, 43, Juliol 28, 2008, pàg. 16636–16640. DOI: 10.1073/pnas.0807223105. PMC: 2575472. PMID: 18936482. (anglès)
  4. «Skippers Butterflies and Moths: Lepidoptera - Behavior And Reproduction». Net Industries and its Licensors, 2011. [Consulta: 20 de febrer de 2011]. (anglès)
  5. Alex Reisner. «Speed of animals». [Consulta: 20 de febrer de 2011]. (anglès)
  6. 6,0 6,1 Capinera, John L. «Butterflies and moths». A: Encyclopedia of Entomology. 4. 2a ed.. Springer, 2008, p. 626–672. ISBN 978140206242.  (anglès)
  7. Scoble, Malcolm. The Lepidoptera: Form, Function and Diversity. Oxford University Press, 1995, Juliol 1, 1995, p. 66–67. ISBN 0-19-854952-0.  (anglès)