Les alegres comares de Windsor (Nicolai)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Les alegres comares de Windsor
Falstaff al roure d'Herne
Falstaff al roure d'Herne
Títol original: Die lustigen Weiber von Windsor
Llengua original: alemany
Gènere: Singspiel
Música: Carl Otto Nicolai
Llibret: Salomon Hermann von Mosenthal
Font literària: The Merry Wives of Windsor de William Shakespeare
Actes: tres
Estrena: 9 de març de 1849
Teatre: Òpera de la cort de Berlín
Estrena al Liceu: 1 de febrer de 1905

Les alegres comares de Windsor (títol original en alemany Die lustigen Weiber von Windsor) és una òpera en tres actes de Carl Otto Nicolai, amb llibret de Salomon Hermann von Mosenthal. S'estrenà a l'Òpera de la cort de Berlín el 9 de març de 1849. A Catalunya es va estrenar al Liceu de Barcelona l'1 de febrer de 1905.[1]

L'òpera segueix sent popular a Alemanya i és l'única obra del compositor que forma part del repertori en altres països. L'obertura de vegades s'interpreta en concerts.

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Nicolai havia aconseguit prèviament un gran èxit amb òperes italianes, però aquesta es convertiria en la seva obra mestra en llengua alemanya. El mateix compositor va fer alguns canvis en el llibret. La història està pròxima a la de Falstaff de Giuseppe Verdi, però Nicolai i el seu llibretista van ser més fidels a l'obra de Shakespeare. Pistol i Bardolph estan absents en aquesta versió, però Slender sí que s'hi troba present. Les dones tenen noms alemanys. Alice és Frau Fluth i Meg és Frau Reich. Les dues obres són molt diferents. En particular, la versió de Nicolai és un singspiel, que conté molt diàleg parlat entre els diferents números musicals. La versió de Verdi, el seu últim treball, és un continu musical sense diàleg que uneix sense interrupció tots els números de conjunt i àries.

Otto Nicolai va treballar des de finals de 1845 fins a 1849 en aquesta obra. La Hofoper de Viena no la va acceptar, i per això, el compositor, que tres anys abans havia fundat la Filharmònica de Viena com a orquestra de concerts, va abandonar la ciutat, en la qual va representar només alguns fragments de la seva òpera. L'estrena es va ajornar fins al 19 de març de 1849. Nicolai va viure a l'Òpera Reial de Berlín l'últim triomf de la seva vida, que es va apagar dos mesos després.

El jove Mosentahl (1821-1877) va escriure un llibret encantador, al que certament li falta la profunditat del que Arrigo Boito va preparar per a Verdi, que no hauria convingut, però, al caràcter còmic que en aquella època caracteritzava la típica comèdia alemanya. Falstaff és en aquesta obra una figura completament ridícula, el que no passa en el cas de l'òpera de Boito-Verdi (ni per descomptat en Shakespeare). Les escenes són divertides, estan ben concebudes des del punt de vista dramàtic i tenen la necessari punt de lirisme. Els textos parlats estan reduïts al mínim i en moltes representacions se substitueixen pels recitatius que més tard va compondre Heinrich Proch, per apropar aquesta òpera còmica típicament alemanya a l'òpera bufa italiana.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Les alegres comares de Windsor (Nicolai)
  1. (castellà) ALIER, Roger. Guia Universal de la ópera. Barcelona, 2007, Ediciones Robinbook. ISBN 978-84-96924-03-1