Les pêcheurs de perles

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Els pescadors de perles
Títol original: Les pêcheurs de perles
Llengua original: francès
Música: Georges Bizet
Llibret: Eugène Cormon i Michael Carré
Actes: 3
Estrena: 30 de setembre de 1863
Teatre: Théâtre-Lyrique de París
Estrena al Liceu: 29 d'octubre de 1887
Personatges:
  • Zurga, un pescador, cap del llogaret i amic de Nadir (baríton)
  • Nadir, un pescador i amic de (tenor)
  • Léïla, sacerdotessa (soprano)
  • Nourabad, gran sacerdot (baix)
  • Cor

Les pêcheurs de perles (Els pescadors de perles) és una òpera en tres actes de Georges Bizet sobre un llibret francès d'Eugène Cormon i Michael Carré. Va ser estrenada el 30 de setembre de 1863 al Théâtre-Lyrique de París.

Avui dia és considerada la primera òpera important de Bizet, qui a l'època de la seua composició no havia complert els 25 anys.

Història[modifica | modifica el codi]

L'òpera, d'ambientació exòtica, va ser un encàrrec de Léon Carvalho, director del Théâtre Lyrique de París. A l'estrena va obtenir un discret èxit de públic, però una freda acollida per una part de la crítica, tot i que a favor del jove compositor van trobar-se les autoritzades veus de Ludovic Halévy i d'Hector Berlioz, qui va considerar que hi havia «una quantitat considerable de peces musicals belles i expressives, plenes de vigor i ric colorit[1]». No obstant això, rendits admiradors de l'obra mestra de Bizez, Carmen, com ara Hans von Bülow i Nietzsche van menysprear aquesta primerenca obra del compositor francès: el primer la va titllar d'« opereta tràgica » i el segon no va suportar la representació completa de l'obra, fugint en acabar el primer acte. El mateix Bizet considerava Els pescadors de perles molt inferior a La jolie fille de Perth, composta tres anys després.[2]

Va romandre als escenaris fins a les darreries de novembre, gaudint d'un total de 18 representacions i després va desaparèixer dels teatres francesos. El mateix compositor va fer algunes modificacions a la partitura, però mai més va tenir l'oportunitat de tornar a veure l'òpera sobre l'escenari. No va ser fins al 21 d'abril de 1893 que va tornar a ser reposada, aquesta vegada a l'Opéra-Comique, durant l'Exposició Universal de París, presentada en italià per l'editor Sonzogno en una traducció d'Angelo Zanardini i amb el final modificat.

S'hi poden trobar moments musicals en què es reconeix la genuïna inspiració dramàtica de Bizet, tan valorada a Carmen. Per exemple l'elecritzant petita dansa que obre el primer acte, el gran duet del primer acte; amb una gran noblesa d'expressió; o el final del segon acte, considerat un dels finals més satisfactoris de tot el repertori operístic.[3]

La peça més cèlebre de l'òpera és la romança del tenor Je crois entendre encore, que ha romàs en el repertori dels més grans tenors lírico-lleugers, com ara Tito Schipa i Beniamino Gigli.

No obstant això, amb el pas del temps, Les Pêcheurs de perles ha conegut una plena rehabilitació i actualment pot ser considerada una peça de repertori, cantada tant en francès com en italià. L'obra pateix per les limitacions del llibret, més aviat inconnex, però la partitura gaudeix de la suau expressivitat, elegant i sensual del millor Bizet, i està orquestrada magistralment.

Cantants de l'estrena i la reposició[modifica | modifica el codi]

Personatges Al Théâtre-Lyrique A l'Opéra Comique
Léïla, sacerdotessa L. de Maësen Emma Calvé
Nadir, pescador Morini Delmas
Zurga, cap Ismaël Soulacroix
Nourabard, gran sacerdot Guyot Challet

Sinopsi[modifica | modifica el codi]

Lloc: Ceilan.

Acte 1[modifica | modifica el codi]

Una platja de Ceilan (Sri Lanka). Els pescadors de perles acaben de muntar-hi les seues tendes. Té lloc la festa ritual que precedeix el període de pesca. Els pescadors canten i ballen per allunyar els esperits malvats i després escullen Zurga com a cap. Nadir, amic de joventut de Zurga, s'adhereix llavors al grup. Tots dos evoquen el record de Léïla, sacerdotessa de Candi, de la qual estaven enamorats. Amb l'objectiu de preservar llur amistat, van fer vot de renunciar a aquest amor; vot que decideixen reiterar.

Arriba una piragua a la vora de la platja. A bord s'hi troben el sacerdot Nourabad i Léïla, la jove verge que amb el seu cant ha de protegir el llogaret i els pescadors de la còlera de les marees. Com a agraïment, Léïla rebrà la més bella de les perles. Davant de Zurga, reitera els seus vots de castedat i promet no treure's mai el vel que la cobreix; la violació d'aquest jurament serà castigada cruelment. La cerimònia conclou.

Léïla segueix la senda fins al temple, seguida de Nourabad. Des del més alt del penyal canta les oracions sagrades. Nadir reconeix la seua veu i decideix trobar-se amb ella.

Acte 2[modifica | modifica el codi]

De nit, en les ruïnes d'un temple hindú. Léïla troba a Nourabad i li narra com fa temps va arriscar la seua vida per a salvar un estranger (més tard se sabrà que aquest estranger era Zurga). En prova de gratitud, l'estranger li va regalar un collar que encara conserva.

Una vegada sola, la sacerdotessa canta el seu amor per Nadir i com li agradaria reveure'l; la veu d'aquest s'acosta i ve a unir-se a la de Léïla. Però Nourabad els descobreix i els denuncia a Zurga i als pescadors. Cap pietat per als amants sacrílegs: Zurga, envaït per la gelosia, els condemna a mort.

Es declara una tempesta. Els pescadors, aterrits, estan persuadits que es tracta de la venjança de la mar ofesa.

Acte 3[modifica | modifica el codi]

Primer quadre: Sol a la seua tenda, Zurga medita sobre el que acaba de fer. Sent remordiments. Léïla apareix i es llança als seus peus, suplicant-li que salve Nadir, oferint a canvi la seua vida. Però l'amor que palesa per Nadir no fa més que augmentar la gelosia i la còlera de Zurga. Veient que la seua hora de morir s'aproxima, Léïla confia el seu collar a un jove pescador, dient-li que li'l done a sa mare. Zurga identifica immediatament la penyora que fa temps va donar a aquella que li va salvar la vida. Agraït, decideix llavors salvar la vida dels dos enamorats, facilitant-los la fuga.

Segon quadre: Hom prepara l'execució al peu de l'estàtua de Brama. De sobte, una lluentor roja envaeix l'horitzó. Per a dispersar els pescadors que esperen l'execució dels traïdors, Zurga ha calat foc al llogaret. Ell mateix porta la terrible notícia: el poble es crema. La gentada es dispersa en desordre, Zurga trenca les cadenes dels condemnats. Quan acaba la seua tasca roman dret al mig de l'incendi, contemplant la seua dissort: la pèrdua del seu amor i de les seues propietats.

Peces destacades[modifica | modifica el codi]

  • Acte 1, duo Zurga/Nadir : "C'est toi qu'enfin je revois"
  • Acte 1, monòleg i ària de Nadir : "A cette voix, quel trouble" - Je crois entendre encore
  • Acte 1, duo Nadir/Léïla i cor : "Ô dieu Brahmâ"
  • Acte 2, monòleg de Leïla : "Me voila seule dans la nuit"
  • Acte 2, duo Nadir/Léïla : " De mon amie, fleur endormie"
  • Acte 3, trio Nadir/Léïla/Zurga : " je frémis, je chancelle, de son âme cruelle"
  • Acte 3, Nourabad, Nadir, Léïla, Zurga, cor : "Sombres divinités"
  • Acte 3, Final.

La partitura[modifica | modifica el codi]

Preludi

Acte I[modifica | modifica el codi]

Una lloc indeterminat a l'illa de Ceilan.

1. Cor Sur la grève en feu
Escena i cor Amis, interrompez vos danses (Nadir, Zurga.)
Recitatiu i represa del cor dansat Demeure parmi nous, Nadir (Nadir, Zurga.)
2. Recitatiu C'est toi, toi qu'enfin je revois (Nadir, Zurga.)
Duo Au fond du temple saint (Nadir, Zurga.)
3. Recitatiu Que vois-je ? (Nadir, Zurga.)
Cor Sois la bienvenue
Escena i cor Seule au milieu de nous (Léïla, Nadir, Zurga, Nourabad.)
4. Recitatiu À cette voix (Nadir.)
Romança Je crois encore entendre (Nadir.)
5. Escena i cor. Le ciel est bleu (Nadir, Nourabad.)
Ària i cor. Ô Dieu Brahma ! (Léïla.)

Acte II[modifica | modifica el codi]

Les ruïnes d'un temple hindú.

6. Entreacte, escena i cor. L'ombre descend des cieux (Léïla, Nourabad.)
7. Recitatiu i cavatina. Me voilà seule dans la nuit (Léïla.)
8. Cançó. De mon amie. (Léïla, Nadir.)
9. Duo. Léïla ! Dieu puissant (Léïla, Nadir.)
10. Final. Ah ! revenez à la raison (Personatges i cor.)

Acte III[modifica | modifica el codi]

Primer Quadre
Una tenda índia.

11. Entreacte, recitatiu i ària. L'orage s'est calmé (Zurga.)
12. Recitatiu Qu'ai-je vu ? (Léïla, Zurga.)
Duo Je frémis, je chancelle (Léïla, Zurga.)
Escena Entends au loin ce bruit de fête (Léïla, Zurga.)

Segon Quadre
Un indret salvatge.

13. Cor dansat. Dès que le soleil (Nadir.)
14. Escena i cor. Sombres divinités (Léïla, Nadir, Zurga, Nourabad.)
15. Trio. Ô lumière sainte (Léïla, Nadir, Zurga.)
15. Final. Ce sont eux, les voici ! (Personatges i cor.)

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Kurt Pahlen. Diccionario de la Ópera Emecé Editores. Barcelona, 1985. ISBN 84-7888-229-4
  2. Klein, John W.., Bizer Early Operas. Music and Letters, 18:2 (1937:Apr.) p. 169
  3. Klein, op. cit.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]