Les vespes

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Les vespes (en grec antic: Σφήκες ) és una comèdia del dramaturg grec Aristòfanes. És la quarta en ordre cronològic de les onze comèdies aristofàniques que han sobreviscut. Fou presentada al concurs de les festes Lenaia el 422 aC, on obtingué el primer premi, per davant de Proagó, de Filònides i Ambaixadors, de Leucó. El seu nom es deu a la identificació del cor, format per membres dels tribunals atenesos, amb vespes armades amb agullons. L'obra és un atac contra Cleó i el funcionament dels tribunals populars de l'Heliea. Ha sigut traduït en català per Manuel Balasch i Recort el 1972[1] i per Josep Antoni Clua Serena el 1991.[2]

Argument[modifica | modifica el codi]

L'obra gira al voltant de Filocleó (que significa amic de Cleó) i el seu fill Bdelicleó (que odia Cleó), els noms dels quals marquen llur oposició davant el polític atenès Cleó, la diana preferida de les mofes d'Aristòfanes. Filocleó és addicte als judicis de la cort atenesa, i es passa tot el temps com a membre del jurat, jutjant els altres.

Bdelicleó vol ajudar son pare, així que el tanca a casa, però Filocleó fa mans i mànigues per sortir-ne per anar al jutjat. Protagonitza uns còmics i poc exitosos intents de fuita, inclosa una paròdia de la fugida d'Odisseu de la gruta del Ciclop al llibre IX de L'Odissea fent servir un ase en lloc d'un carner. El cor va a rescatar-lo, membres del jurat com Filocleó, i com ell també veterans de les Guerres Mèdiques, enfadats i incisius com les vespes. Bdelicleó i els seus servents barallen contra les vespes, essent la victòria per a Bdelicleó. Finalment, tots decideixen debatre l'afer i acceptar el resultat de la discussió. Les raons que dóna Bdelicleó s'imposen, i fa veure a son pare i al cor de vespes que són el simple instrument dels poderosos com Cleó. Amb el cor derrotat, Filocleó es resigna a quedar-se a casa, però sense renunciar al seu paper com a jutge.

Per tal d'ajudar son pare a superar l'addició, Bdelicleó construeix un jutjat a casa seva perquè son pare el presideixi. Com que no tenien ningú per acusar, Filocleó jutja el gos de la família per haver menjat una mica de formatge sicilià (aparentment això feia referència a un judici recent en què Cleó acusà el general atenès Laques per acceptar suborns dels enemics sicilians d'Atenes. Possiblement sigui també una mofa del judici de Cleó al propi Aristòfanes).

En un judici absurd, Bdelicleó defensa el gos i, quan tota la resta falla, un grup de nens vestits com els cadells del gos apareixen en escena. Filocleó ni s'immuta, però Bdelicleó intercanvia les capses on estaven dipositats els vots sense que ningú el veiés, fent que el seu vot aparegués juntament amb els que el consideraven innocent. Quan es compten "tots els vots" i s'absol el gos, Filocleó es desmaia, car fins ara mai no havia absolt ningú.

Aleshores ambdós audeixen a un simposi. Profunditzant en el tema del canvi de papers, Bdelicleó ensenya a son pare com cal comportar-se adequadament al simposi. En aquesta escena veiem una -intencionada- inconsistència de Bdelicleó com a personatge: expressa el seu menyspreu per com Cleó manipulava els membres del jurat, però tanmateix fa flors a Cleó i als seus serfs.

Només es mostren les conseqüències d'aquesta festa al final: Filocleó s'emborratxa, insulta gairebé tots els assistents al simposi, segresta un flautista i fa caure una safata de pa. Alguns dels que va ofendre durant la nit vénen a informar-lo de les denúncies que li posaran, però el despreocupat Filocleó se'n riu, d'ells. L'important és que és feliç; el cor comenta que ha millorat considerablement. L'obra acaba amb un final absurd i acord amb la trama, quan Filocleó repta tres crancs (els fills de Carcí, que representen els dramaturgs d'Atenes) a participar en un concurs de dansa.

Llengua[modifica | modifica el codi]

Ja des d'antic la llengua usada per Aristòfanes a les seves obres va ser ben valorada com a model a seguir. El retòric romà Quintilià va arribar a dir que la llengua d'Aristòfanes constituïa un magnífic exemple de llengua àtica que havia de ser estudiat i seguit pels oradors, ja que només es podia considerar inferior als mateixos textos homèrics [3].

Aristòfanes fa servir diferents formes mètriques en la seva producció dramàtica que solen correspondre's amb un determinat ús del llenguatge; així, per exemple, en general, el trimetre iàmbic (la forma més utilitzada) sol servir per a una expressió informal que devia ser molt semblant a la llengua parlada, cosa que la fa convenient per al diàleg i el sol·liloqui. Per als debats formals i informals -però sempre més formals que els expressats amb el iàmbic-, discussions excitades i discursos corals l'autor opta, en general, pel tetràmetre catalèctic. En tot cas, abunden a l'obra teatral d'Aristòfanes l'expressivitat, les crides a l'atenció del públic, els sobreentesos -que s'expliquen pel context-, les interrupcions brusques (en el context del diàleg) i en general les formes del llenguatge col·loquial, també amb interjeccions i onomatopeies.

La llengua que Aristòfanes atribueix als seus personatges ha de ser comprensible i escaient per al diàleg i la representació: ha de permetre a l'espectador comprendre la situació. Per això molts cops la llengua ha de completar la comprensió visual d'una escena o ajudar a entendre aspectes de la trama. Així, per exemple, els adjectius sovint adquireixen valor de demostratius o possessius, ja que expressen realitats físicament pròximes a l'oient o l'interlocutor [4]. De la mateixa manera, abunden també els genitius exclamatius, que incideixen en aquest valor deíctic de l'article, com, per exemple, quan Filotectetes exclama al vers 161: Apol·lo protector. Quin oracle! (Ἄπολλον ἀποτρόπαιε τοῦ μαντεύματος). Per tant, la llengua sempre serà interactiva i dialògica; fins a tal punt, que, per exemple, quan Bdelicleó ha d'explicar com ha enredat el seu pare amb les urnes, ho fa fent primer un apart i després parlant en veu alta, també com si fes un diàleg amb ell mateix [5].

La llengua d'Aristòfanes, tant a Les Vespes com en altres obres de l'autor, és un testimoni privilegiat de la realitat sòciolingüístic de l'Atenes del segle V a.C.[6]. En aquest sentit, la comèdia, si bé literària, és també una eina que ens permet acostar-nos a la realitat diària del ciutadà d'Atenes i el seu comportament social a través de les diferents variants lingüístiques. A Les Vespes i a altres obres d'Aristòfanes la filologia ha arribat a distingir diferents varietats del grec parlat durant les darreres dècades del segle V a.C., però també els grups de persones que les feien servir. Així, pel context cultural, s'hi aprecien dos registres diferents, tots dos vinculats a la religió, que són el de l'himne i de la pregària, que es caracteritzen per formes particulars pel que fa a expressions d'invocació, verbs, vocabulari, sintaxi i estructura de les frases. D'altra banda, també trobem a la llengua de Les Vespes l'ús d'un llenguatge tècnic especialitzat, que no deixa de tenir, amb tot, un ús més aviat escàs. En tot cas, es tracta d'un llenguatge directament vinculat a la matèria tractada i, en el cas particular de Les Vespes, els llenguatges especialitzats que trobem són els de la medicina i els legisladors.

A Les Vespes és, de totes les obres d'Aristòfanes, on trobem més terminologia del món de la medicina[7], si bé no deixa de ser un ús molt restringit i mesurat. En canvi, la terminologia legal a Les Vespes és molt més abundant; és probable, en aquest sentit, que un ús especialitzat del llenguatge legal estigués més a l'abast del ciutadà atenès que no pas el mèdic, reduït als qui exercien la medicina. Perquè és el llenguatge tècnic més propi de la legislació i l'estil dels demagogs, que els atenesos devien conèixer ben bé, el que més sovint es barreja amb el llenguatge més col·loquial, de manera que aquest contrast, dotat d'un important element paròdic, provoca hil·laritat.

Altres obres d'Aristòfanes[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Aristòfanes; Balasch, Manuel (traductor). Les Vespes, La Pau. Vol. III de Clàssics de la Bernat Metge. Barcelona: Edicions 62, 1972, p. 146. ISBN 9788448727970. 
  • Aristòfanes; Clua Serena, Josep Antoni (traductor). Les Vespes. tom 9 de Quimera. Barcelona: Irina, 1991, p. 119. ISBN 9788487124174. 
  • López Eire, Antonio (1996), La lengua coloquial de la comedia aristofánica. Servicio de Publicaciones. Universidad de Murcia. Pàgina 72. ISBN 84-7684-705-X
  • López Eire, Antonio (2004), Registros lingüísticos de las lenguas aristofánicas, dins: López Eire, Antonio, Ramos Guerreira, Agustín (2004), Registros lingüísticos en las lenguas clásicas, Ediciones Universidad de Salamanca, Salamanca. ISBN 84-7800-646-X
  • MacDonald, Carolyn (2012), Aristophanes Kathartes: Discourses of Healing in the Wasps, American Philological Association, Philadelphia.
  • Willi, Andreas (2003), The Languages of Aristophanes. Aspects of Linguistic Variation in Classical Attic Greek. Oxford Classical Monographs. Oxford University Press, Oxford. ISBN 0-19-926264-0

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Balasch, 1972.
  2. Clua Serena, 1991.
  3. Vegeu Quintilià a lloc LacusCurtius 10.1.65-6 10.1.61
  4. López Eire, Antonio (2004), Registros lingüísticos de las lenguas aristofánicas, dins: López Eire, Antonio, Ramos Guerreira, Agustín (2004), Registros lingüísticos en las lenguas clásicas, Ediciones Universidad de Salamanca, Salamanca. ISBN 84-7800-646-X
  5. López Eire, Antonio (1996), La lengua coloquial de la comedia aristofánica. Servicio de Publicaciones. Universidad de Murcia. Pàgina 72. ISBN 84-7684-705-X
  6. Willi, Andreas (2003), The Languages of Aristophanes. Aspects of Linguistic Variation in Classical Attic Greek. Oxford Classical Monographs. Oxford University Press, Oxford. ISBN 0-19-926264-0
  7. MacDonald, Carolyn (2012), Aristophanes Kathartes: Discourses of Healing in the Wasps, American Philological Association, Philadelphia