Leslie Howard

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
30x-Movie.png
P culture.svg
Leslie Howard
Leslie Howard
Leslie Howard
Nom real: Leslie Howard Stainer
Naixença: 3 d'abril de 1893
Forest Hill, Londres, (GB)
Defunció: 1 de juny de 1943 (als 50 anys)
Golf de Biscaia (Espanya)
Nacionalitat: Regne Unit Regne Unit
Cònjuge/s: Ruth Martín amb la que va tenir dos fills
Ronald Howard 1918-1996
Leslie Ruth Dale-Harris nascuda el 1924
Papers importants: Allò que el vent s'endugué
Mostra de Venècia
Millor actor
1938 - Pigmalió

Pàgina sobre Leslie Howard a IMDb

Leslie Howard Stainer, (Forest Hill, Londres, 3 d'abril del 1893 − Golf de Biscaia, 1 de juny del 1943) conegut com a Leslie Howard, fou un actor anglès de teatre i cinema. La seva interpretació més popular és al paper d'Ashley Wilkes a la pel·lícula, Allò que el vent s'endugué però tingué una llarga carrera interpretativa.

Biografia Familiar[modifica | modifica el codi]

Leslie era fill de pares hongaresos, Frank Stainer que canvia el seu nom per Steiner quan assolí la nacionalitat britànica, i Lillian Blumberg, que canvia el seu cognom per Howard quan arribà a Anglaterra. El seu patriotisme va tenir la culpa que comences a treballar en la interpretació. El 1917, després de servir en el regiment núm. 20 d'hússars en la Primera Guerra Mundial, se li diagnosticà una lesió després de rebre l'impacte d'un obús. Això el convertia en invàlid per el servei en l'exèrcit, on havia estat a punt de construir una carrera militar. Li recomanaren que estudies interpretació com a teràpia, i malgrat haver treballat en un banc per ajudar econòmicament a la seva família (el seu pare volia que fes carrera), uns anys després d'iniciar la teràpia interpretativa ja s'havia fet famós en els escenaris teatrals de Londres i Nova York interpretant el rol del perfecte anglès.

El 1916 Howard va contraure matrimoni amb Ruth Martín, amb la que va tenir dos fills, Ronald Howard, (1918-1996) que també decidí dedicar-se a la interpretació. Els seus primers treballs foren precisament junt el seu progenitor a Romeo i Julieta i a Pimpernel Smith, apareixent després en films com El tren de les 4'15, Take a Hard Ride, The Hunting Party, i en nombroses sèries de TV. El 1924 va néixer la filla de l'actor, Leslie Ruth Dale-Harris. Ambdós fills publicaren sengles biografies del seu pare. En la família de Leslie Howard també s'inclinaren per la interpretació del seu germà Arthur Howard, i el seu nebot, Alan Howard, que guanyaren prestigi com a actors de repartiment. Una de les seves germanes, Irene Howard, feu també carrera en el món del cinema, però treballant com directora de càstings.

Vida sentimental[modifica | modifica el codi]

En la seva vida sentimental la premsa del cor de l'època li adjudicà romanços amb Marlene Dietrich, Helen Deutsch, Mary Pickford, Vivien Leigh i Merle Oberon, a més Conchita Montenegro, i inclús es parlà de trobades esporàdiques amb Katharine Hepburn, Mirna Loy, Marion Davies i Ingrid Bergman.

Heroi de guerra[modifica | modifica el codi]

És l'any 1943. La Segona Guerra Mundial es desenvolupa en plena potència i ambdues bandes els patriotes fan el que poden per ajudar. Leslie Howard era un d'aquests patriotes, d'ací que aquest any passes per Madrid exercint com espia per entregar en la neutral Espanya un missatge secret de Winston Churchill per al general Franco. Així ho explica el llibre de José Rey-Ximenena El vuelo del Ibis, partint de les converses de l'autor amb l'actriu Conchita Montenegro, amiga intima de l'actor britànic. Segons conta, Howard estava encegat per la seva inestroncable lleialtat al seu rei i a la seva pàtria. De manera què l'agost de 1939 i mogut per l'amenaça bèl·lica contra Gran Bretanya, no dubtà aparcar la seva brillant carrera a Hollywood, que l'havia convertit en una estrella de rellevància internacional, per a retornar al seu país i posar-se al seu servei. Primer participà en tasques de propaganda per mantenir alta la moral dels britànics, en moments particularment dramàtics en els quals tot semblava perdut, després de la caiguda de França i la retirada de Dunkerque, Howard posà el seu gra de sorra per ajudar el seu país, però aviat fou convocat per enviar a Franco un missatge secret del Govern britànic per que garantís la neutralitat d'Espanya en el conflicte. Va ser una maniobra molt important, tenint en conte l'ocorregut amb la Itàlia de Mussolini, que després d'una dubitativa actitud acabà per aliar-se amb l'Alemanya d'Adolf Hitler.

Churchill temia que ocorregués el mateix amb Espanya i feu de Howard el seu intermediari perquè el missatge arribés de la forma més directa possible amb Franco, el qual Govern no tenia massa química amb l'ambaixador britànic a Espanya, sir Samuel Hoare, tenint en conte les maniobres conspiradores desplegades per aquest per a restablir la monarquia a Espanya. El pont per facilitar l'entrevista entre Howard i Franco a El Pardo fou Conchita Montenegro, que havia rodat a Hollywood un film amb l'actor britànic, Prohibido, rodatge en el qual havien iniciat un romanç posteriorment interromput. Montenegro a més era la peça essencial del puzle, perquè el 1943 mantenia relacions sentimentals amb Ricardo Giménez-Arnau, cap de la Falange Exterior, circumstància que facilitaria el contacte amb Franco. El títol del llibre El vuelo del Ibis al·ludeix el nom de l'avió DC3 en el que volava Leslie Howard des de Lisboa camí de Londres després d'haver complit la seva missió. l'1 de juny de 1943, l'Ibis volava sobre Cabo Ortegal, a Galícia, quan segons s'explica, fou localitzat i abatut per una esquadrilla de Junkers 88 de la Luftwaffe alemanya. No hi hagué supervivents. l'actor reciclat a espia per les circumstàncies històriques que li havia tocat viure desaparegué en aquesta missió cabdal pels britànics.

Afirma l'autor de El vuelo del Ibis que les autoritats britàniques no reconegueren públicament el paper com espia de Howard, però un film bèl·lic de 1951, Bright Victory, dirigida per Mark Robson als Estats Units, se li rendí una espècie d'homenatge mencionat en el seu diàleg la mort de Leslie Howard durant la Segona Guerra Mundial. Per altra banda, la mort de l'actor donà peu a tota classe d'especulacions inclús pocs dies després d'haver-se produït. Concretament, el The New York Times publicà tres dies després de l'incident un article en que afirmava que els avions de la força havien atacat lIbis perquè els espies alemanys a Londres restaven convençuts que Winston Churchill viatjava a bord de l'avió i havia participat directament en l'encontre amb Franco. A finals de maig, Churchill preparava el retorn de la Gran Bretanya en un viatge des d'Àfrica amb escala a Gibraltar. Els alemanys planejaven matar-lo, si aconseguien interceptar el seu avió en vol, i segons la teoria manejada per alguns historiadors i biògrafs, el servei secret britànic planificà la maniobra de desinformació de l'enemic fent-li creure que el vol del primer ministre anava a enlairar-se des de Lisboa. En aquest cas, Leslie Howard hauria estat no solament un enviat per transmetre el missatge de neutralitat a Franco, sinó també el parany per a protegir la vida de Churchill. El fet que els espies alemanys tinguessin vigilat l'aeroport de Lisboa i més concretament lIbis i que a bord de l'avió viatges un passatger, Alfred Tregear Chenhalls, que físicament, cigar en la boca inclòs, guardava gran semblança amb el primer ministre britànic, ha servit com a suport per aquesta teoria.

Ashley Wilkes i La pimpinella escarlata[modifica | modifica el codi]

La carrera de Leslie Howard davant les càmeres restà definida principalment per dos personatges que es convertiren en les seves creacions més destacades en la pantalla gran. El primer fou el protagonista de The Scarlet Pimpernel, un espia anglès en la França napoleònica que acabà tenint molts punts en contacte amb la seva pròpia peripècia durant la Segona Guerra Mundial. El segon fou el personatge d'Ashley Wilkes, l'home perseguit insistentment sense èxit per Escarlata O'Hara durant les diverses hores de metratge que integren Allò que el vent s'endugué. També amb aquest personatge sembla tenir molts punts en comú la pròpia personalitat de Howard.

Malgrat que per altra banda i des d'un punt de vista dels premis, el rol que el posà més a prop de l'Oscar fou el del mestre Henry Higgins de Pigmalió, film en el que també es posà darrere de la càmera per exercir com a director. No assolí la estatueta en aquesta ocasió, ni tampoc quan el anomenaren com Millor Actor Principal per Berkeley Square, però el seu treball a Pigmalió li'n valgué la Copa Volpi al Millor Actor en el Festival de Venècia. Els intel·intel·lectuals desil·lusionats amb la realitat que els hi havia tocat viure foren la seva especialitat en una curta carrera en la que de no ser per la mort que li arribà quan exercia com espia s'aventuraven més èxits i una més gran rellevància en el paisatge cinematogràfic d'ambos costats de l'Atlàntic.

Caràcter[modifica | modifica el codi]

Competitiu (diuen que contava les seves línies de diàleg i les dels seus companys, exigint sempre que cap d'ells tingués més frases que ell) i supersticiós (en un dels seus sopars durant la visita a Madrid que acabà resultant ser fatal hi havia només tretze comensals i demanà que es reclutes a un més per trencar el malefici, però no va poder fer res respecte als tretze passatgers que anaven en el vol de l'Ibis), es distingia també per la seva lleialtat, tal com va poder comprovar el seu company a The Petrifiet Forest, Humphrey Bogart, el qual després d'interpretar el rol de gàngster acorralat Duke Mantee en el muntatge teatral d'aquesta obra havia estat a punt d'estar eliminat de la versió cinematogràfica. Els seus productors volien posar en el seu paper a la seva estrella de les pel·lícules amb gàngster Edward G. Robinson. Howard va treure la cara per Bogart davant els productors, exigint que se'l mantingués en el repartiment del film, i d'aquesta manera no tan sols guanyà una amistat de per vida amb el protagonista de Casablanca, sinó que a més brindà a aquest la primera possibilitat seriosa d'obrir-se camí com estrella a Hollywood i al cinema negra a una de les seves més carismàtiques estrelles. Bogart estava tan agraït a Howard que li posà el seu nom a la seva filla, Leslie.

Filmografia[modifica | modifica el codi]

  • 1914: The Heroine of Mons
  • 1917: The Happy Warrior
  • 1919: The Lackey and the Lady
  • 1920: Five Punds Rward
  • 1920: Bookworms
  • 1930: Outward Bound
  • 1931: A Free Soul
  • 1931: Five and Ten
  • 1931: Devotion
  • 1931: Never the Twain Shall Meet
  • 1932: Service of Ladies
  • 1932: Smilin' Through
  • 1932: The Animal Kingdow
  • 1933: Berkeley Square
  • 1933: Captured!
  • 1933: Secrets
  • 1934: British Agent
  • 1934: The Lady Is Willing
  • 1934: Of Human Bondage, en català, Captius del desig
  • 1935: The Scarlet Pimpernel, en català, La Pimpinella Escarlata
  • 1936: The Petrified Forest
  • 1936: Romeo and Juliet (pel·lícula de 1936)
  • 1937: Stand In, en català, Sempre Eva
  • 1937: It's Love I'm After
  • 1938: Pigmalion, en català, Pigmalió
  • 1939: Intermezzo: A Love Story
  • 1939: Gone with the Wind, en català, Allò que el vent s'endugué
  • 1941: Pimpernel Smith
  • 1941: Common Heritage
  • 1941: 49th Parallel
  • 1941: From the Fours Corners
  • 1941: The White Eagle
  • 1942: In Which We Serve
  • 1942: The First of the Few
  • 1942: National Savings Trailer: Noel Coward i Leslie Howard
  • 1942: Mr. Leslie Howard (per petició)
  • 1943: War in the Mediteranean en català Sang, suor i llàgrimes
  • 1943: The Gentkle Sex
  • 1943: The Lamp Still Burns

Premis i nominacions[modifica | modifica el codi]

Premis[modifica | modifica el codi]

Nominacions[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  • Revista de Cinema Acción agost de 2009, col·leccionable actors.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Portal

Portal: Cinema

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Leslie Howard