Lèucada

Lèucada (en grec Λευκάδα, Lefkada) és una de les illes Jòniques, arxipèlag pertanyent a Grècia. Situada entre les illes de Paxí i Antípaxi al nord i Cefalònia i Ítaca al sud, a l'extrem nord-oriental està connectada a la costa d'Acarnània per un pont. Té una extensió de 325 km² i uns 21.000 habitants, anomenats lefkaditis («leucadites»). La capital de l'illa és la vila homònima, Lèucada (Lefkada), al nord de l'illa, amb uns 10.000 habitants.

També s'ha conegut amb els noms de Leucàs o Lefkàs. La fortalesa veneciana de Santa Maura al nord-est, construida pels Orsini (el 1300) pero reconstruida pels venecians i després pels romans, va donar a l'illa el seu nom a l'edat mitjana. La fortalesa fou residencia del governador venecià. A la rodalia es va formar la ciutat de Amaxíkhi (Ἀμαξίχιον) que fou considerada la capital (les runes son al lloc avui anomenat Kaligóni) no lluny de l'antiga Nerikos i de la corintia Leucàs.

Juntament amb les illes adjacents de Meganisi, Kàlamos i Kastós formava la prefectura de Lèucada fins l'1 de gener de 2011, actualment és una de les 74 unitats perifèriques de Grècia, de 356 km² i 22.879 habitants el 2005. Se subdivideix en 6 municipis (dimi) i dues comunitats (kinótites).

Municipis:

• Apollonia (capital Vasilikí)
• Ellomenos (capital Nidrí)
• Karià (capital Karià)
• Lefkada (capital Lefkada)
• Meganisi (capital Meganisi)
• Sfakiotes (capital Lazarata)

Comunitats:

• Kàlamos
• Kastós

Localitats compreses dins els municipis de Lèucada:

• Àgios Ilias
• Àgios Nikitas
• Àgios Petros
• Aléxandros
• Apoplena
• Athani
• Dràgano
• Englouví
• Évgiros
• Fternó
• Kalamitsi
• Karià
• Kariotes
• Katokhori
• Katouna
• Kàvallos
• Kharadiàtika
• Khortata
• Komili
• Kontàrena
• Lazarata
• Lefkada
• Ligià
• Marantokhori
• Meganissi
• Neokhori
• Nidrí
• Nikiana
• Nikolís
• Platístoma
• Poros
• Porto Katsiki
• Sivros
• Vafkerí
• Vasilikí
• Vlikhó

Localitats de les illes adjacents:

• Episkopí, a Kàlamos
• Kàlamos, a Kàlamos
• Kastós, a Kastós
• Katomeri, a Meganisi
• Kefalí, a Kàlamos
• Meganisi, a Meganisi
• Spartokhori, a Meganissi

Història

Homer esmenta l'illa i diu que estava unida al continent; Nerikos era la principal ciutat i era poblada pels leleges i els telebons que en foren expulsats pels acarnanis que hi van viure fins vers la meitat del segle VII aC quant els corintis van fundar la ciutat de Leucàs o Epilecàudia, a l'istme que la separava del continent, i hi van establir mil colons i als habitants de Nerikos; els colons van fer un canal al istme i Lèucada va esdevenir una illa; el canal, inicialment navegable, després fou cobert per la sorra i els vaixells no hi van poder passar més (Polibi diu que Filip V de Macedònia el va creuar després de netejar-lo, el 218 aC) i després fou restaurat pels romans el 197 aC quant estaven assetjant Leucàs. Sobre el canal es va fer un pont que existia en temps d'Estrabó)

Com a colònia coríntia va esdevenir un estat independent. A les guerres mèdiques va ajudar a Atenes i va enviar tres vaixells a la batalla de Salamina (480 aC) i 800 homes a la batalla de Platees. A la guerra del Peloponès va estar al costat de Corint la seva metròpoli, i per tant generalment al costat d'Esparta. El 343 aC va esdevenir aliada d'Atenes contra Macedònia, i victoriós el rei Filip II de Macedònia l'illa va passar al seu control. El 312 aC la seva independència fou restaurada. Al segle següent va passar a la confederació d'Acarnània i fou seu de les reunions de la confederació. El 230 aC fou aliada de Macedònia contra Roma, però fou derrotada i el 197 aC va passar a domini romà al ser conquerida després d'un llarg setge. Altres ciutat de l'illa en aquest temps eren: Fara (Phara Φαρά) i Hellomenion (Hellomenium (ελλόμενον). El cap al sud-oest de l'illa fou anomenat Leucatas o Leucates (Λευκάτας).

Lèucada va ser inclosa a la província romana d'Acaia (segle I aC) i a finals de segle es va construir la capital Nicòpolis. Va romandre en mans dels romans (fou destruïda per un terratrèmol el 375) i després els bizantins, sota els quals va patir en nombroses èpoques atacs dels pirates. El segle VII fou inclosa al thema de Kefalonia. Vers el 1083 fou ocupada pels normands de Sicília que la van abandonar el 1085. Al repartiment de l'Imperi el 1205 va correspondre al príncep d'Acaia i la senyoria en fou donada a Gaius, príncep de Tàrent però fou ocupada pel dèspota d'Epir el 1215; Epir la va dominar fins el 1294. En aquest any Nicèfor Andrònic Àngel la va donar com a dot feudal a la seva filla (germana de l'hereu Tomàs I de l'Epir o Tomàs Àngel), quant es va casar amb Joan Orsini, filla del comte de Cefalònia Ricard I Orsini, que a l'any 1300 hi va construir una fortalesa (Agia Mavra o Santa Maura), i el 1304 a la mort del seu pare va esdevenir comte de Cefalònia i Zante i senyor de Santa Maura o Lèucada incorporant de fet l'illa als dominis paterns. Va seguir en mans dels comtes de Cefalònia, primer els Orsini i després els Tocco, que temporalment foren dèspotes de l'Epir (Àngel-Comnè). Lleonard I Tocco, fill de Guillem II Tocco i de Margarita Orsini, i net de Ricard I Orsini per via femenina, va rebre la senyoria el 1352 (incloent Vonitza) i el 1358 a la mort del seu cosí Nicèfor II Àngel-Comnè Orsini va heretar Cefalònia i Zante (va ser afavorit en la successió en front del seu cosí Guido i els seus descendents) i va ser comte fins que va morir el 1381. El 1357 va esclatar la revolta anomenada "Voukentra" dels camperols de l'illa contra el domini eclesiàstic de la terra. El 1362 els napolitans van renunciar als drets feudals i el senyor de Lèucada va rebre el títol de duc de Santa Maura. Des el 1386 va estar sota protectorat de Venècia. El duc Carles Tocco (1381-1403) va establir a Lèucada (ciutat) la capital de les seves possessions que des de vers 1400 comprenien també algunes zones continentals. Carlo va engrandir la ciuta i la va fortificar per dos costats. El 1430 els otomans van annexionar la major part de l'Epir i el 1449 van expulsar als Tocco de la ciuat d'Arta a 50 km de Lèucada.

La dinastia Tocco, amb el duc Leonard, va esdevenir tributaria de Turquia des el 1478 i els otomans van desembarcar a l'illa el 1479 i de fet va passar a ser possessió turca; el duc estava enllaçat amb el sultà pel matrimoni amb Milica Branković, una neboda de la respectada sogra de Mehmet II, Carica Mara, vídua de Murat II. Milica havia mort el 1464 i Leonardo es va casar en segones noces el 1477 amb Francesca Marzano, una princesa dels Aragó d'Itàlia, casa hostil als otomans. Leonardo va ser submissió als otomans però el 1479 una flota manada per Gedik Ahmed Pasha, bey d'Avlonya (Valona) va ocupar Zakynthos (Zante), Cefalònia i Levkas (Lèucada). Les dues primeres van passar a Venècia el 1481 i la tercera va restar sota protectorat otomà. El 1485 els otomans van adquirir Cefalònia per tractat, però el 1500 va retornar a Venècia. Llavors els otomans van annexionar formalment Lèucada el 1500. Leonardo i Francesca, odiats per la població grega subjecta a la seva explotació, van fugir a Itàlia on van rebre possessions de mans del rei Ferran. Gedik Ahmed va deportar part de la població a Istanbul. L'agost del 1502 en la guerra entre Turquia i Venècia per les darrers possessions venecianes a la costa grega, Lèucada fou ocupada pel venecià Bernadetto Pesaro, que la va abandonar el 1503 al signar-se el tractat de pau que reconeixia a Venècia la possessió de Cefalònia. Formà part del sandjak de Karli-Ili desde mitjans del segle XVI fins a finals del segle XVII. Fou capital d'un dels dos kada en que estava dividit, anomenat Aya Mavra. Un registre de 1523-1536 dona una població per la ciutat de Lèucada de 1000 a 1500 persones (194 llars, 25 solters i 20 vídues). El kada incloïa la ciutat de Vonitza o Vonitsa (amb 90 llars, 27 solters i 15 vídues) i 43 pobles a més de 5 monestirs amb una població total de 12.000 persones. Això acredita que el kada no sols comprenia l'illa sinó també una considerable extensió a Acarnània. L'altra kada del sandjak era Engili-kasti (Angelokastro), amb seu a la ciutat d'aquest nom, otomana des de 1460 i que era la seu del sandjakbegi (tenia 144 llars i el kada tenia en total 253 pobles amb 9009 llars, 290 solters i 954 vídues o sigui unes 45 a 47.000 persones). A Lèucada hi havia una guarnició amb 111 soldats i 9 artillers, mentre que a Angelokastro només hi havia 25 soldats, perquè estava al interior i menys exposada a un eventual atac. Altres 25 soldats i 2 artillers eren a Vonitsa, de posició més forta que Lèucada. No s'esmenta ni un sol musulmà civil en tot el sandjak de Karli-Ili. Només hi havia mesquites als tres castells. El 1564 un aqüeducte es va fer per abastir d'aigua bona a Lèucada, acabat el 24 d'octubre d'aquell any.

El 1571, durant la crisi de Lepant, fou assetjada per la lliga catòlica però va resistir. Els danys foren reparats. Al segle XVII comença a haver-hi població musulmana i sorgeixen noves mesquites. A l'aglomeració urbana (varosh) de Lefkada (una part de la ciutat) hi vivien 700 famílies cristianes; aquesta part s'anomenava Amaxiki nom que va restar fins al segle XIX. En tota la ciutat hi havia 1250 cases el que donaria una població de uns 6000 habitants. La guarnició era de menys de 300 soldats.

El 1683 va esclatar la guerra contra la lliga cristiana, i l'estiu de 1684, després d'un setge i 16 dies de bombardeig, fou conquerida pels venecians dirigits per Morosini. Els otomans de l'illa van poder sortir cap al continent. Morosini va fortificar la ciutat fent destruir moltes cases dels dos barris al costat de la fortalesa. Els habitants van rebre ajut per construir noves cases a altres llocs de l'illa. Només va quedar l'antic barri de Amaxiki, i les edificacions musulmanes foren destruïdes excepte les fortificacions i l'aqüeducte. El tractat de Karlowitz va atribuir definitivament l'illa a Venècia. Als primers anys del segle XVIII els venecians van modernitzar el castell. A la campanya de Corfú dels otomans contra Venècia (1716) la modernes fortalesa no fou defensada i fou ocupada pels turcs però restituïda un any més tard al ajustar-se la pau (1717). El 1769 els grecs es van revoltar però foren dominats i la fortalesa va haver de ser arranjada. El domini venecià va durar fins el 1797 quan el tractat de Campo Formio va eliminar la república i llavors va passar a França (10 de juliol de 1797). Però el 1798 fou ocupada per Rússia i el 1800 integrada dins la República de les Set Illes. El 1807 Ali Pasha Tepedelenli de Janina, que s'havia apoderat dels territoris continentals a l'Acarnània, va atacar Lèucada sent rebutjat; però va construir una poderosa fortalesa (Kastro tis Tekkes) en l'única via entre l'illa i el continent, en un promontori rocós; a 6 km més al sud, en un altra promontori que dominava l'entrada a la llacuna de Lèucada, va construir un altra fortalesa, el castell de Sant Jordi, que com el de Tekke, encara existeix. El 1807 van tornar a França i fou integrada a les províncies Il·liriques i el 6 d'abril de 1810 fou ocupada pels britànics. El 1812 tenia 5000 habitants població que es va mantenir més o menys estable fins el 1960. Al final de la guerra fou integrada dins la República de les Illes Jòniques el 5 de novembre de 1815, la sobirania de la qual fou transferida a Grècia el 1 de juny de 1864 (La part continental havia passat a Grècia el 1832).. El aqüeducte fou destruït el 1825 per un terratrèmol junt amb part de la ciutat.

Va romandre com a part de Grècia. El 1 de maig de 1943 fou ocupada pels italians i el 8 de setembre de 1943 pels alemanys. L'octubre de 1944 va quedar en mans dels aliats i fou retornada a Grècia. L'illa tenia el 1683 24.000 habitants i tres-cents anys després, el 1961, només eren 26.000. La població encara a tingut tendència a la baixa i vers el 2000 eren uns 21.000 i 22.8979 al cens del 2005. La ciutat al mateix cens tenia 6.903 habitants.

Governadors venecians

• Rocco Cornaro 1753 - 1755
• Giulio Bembo 1755 - 1757
• Pietro Gezo 1757 - 1759
• Jacopo Contarini 1759 - 1761
• Antonio-Vettore Dolfin 1761 - 1763
• Francesco Soranzo 1763 - 1765
• Daniele-Lodovico Balbi 1765 - 1767
• Antoino Riva 1767 - 1770
• Nicolò Balbi 1770 - 1772
• Gianfrancesco Sagredo 1772 - 1774
• Giovan-Girolamo Salamono 1774 - 1776
• Bernardo Di Mezzo 1776 - 1778
• Lorenzo Pizzamano I 1778 - 1780
• Lorenzo Pizzamano II 1780 - 1782
• Fortunato-Antonio-Maria Balbi 1782 - 1784
• Angelo Barbaro 1784 - 1786
• Luigi-Antonio Giorgio 1786 - 1788
• Francesco Morosini 1788 - 1790
• Giovanni Pasquligo 1790 - 1793
• Francesco Bonlini 1793 - 1795
• Giustiniano-Antonio Giorgio 1795 - 1797
• Luigi Bonlini 1797

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Lèucada