Lidia Falcón
  |
|
|---|---|
| Nom complet: | Lidia Falcón |
| Naixença: | 13 de desembre de 1935 Madrid |
| Fitxa sobre Lidia Falcón a IMDb | |
Lidia Falcón O'Neill (Madrid, 1935)[1][2] és una advocada i periodista feminista. Ha fundat les revistes Vindicación Feminista i Poder y Libertad, ha creat el Club Vindicación Feminista, el Partido Feminista de España i la Confederación de Organizaciones Feministas del Estado Español i ha participat al Tribunal Internacional de Crims contra la Dona de Brussel·les.[3] D'altra banda, també ha estat militant del PSUC.
Ha escrit una quarantena de llibres, entre els quals hi ha Cartas a una idiota española, Mujer y poder político i Los nuevos mitos del feminismo.[3] Des de 1979 dirigeix Poder y Libertad i codirigeix l'editorial de publicacions Vindicación Feminista.
Taula de continguts |
Biografia [modifica]
Lidia Falcón O'Neill va néixer a Madrid el 1935, encara que es va traslladar a Barcelona als cinc anys, on va estudiar Art Dramàtic (es llicencià el 1959), Dret (1960) i Periodisme (1961). És també doctora en Filosofia (1991). Ha exercit com a advocada durant més de cinquanta anys a través del seu bufet propi i al Gabinete Jurídico para la Mujer, orientant la seva activitat a la defensa dels drets de les dones, dels treballadors i dels perseguits politics. Fundà les revistes Vindicación Feminista (1976) i Poder y Libertad (1979), que dirigeix actualment. Ha estat creadora de multitud d'iniciatives associatives, polítiques i editorials, com ara les Ediciones de Feminismo (1976), el Col·lectiu Feminista de Barcelona (1976), l'Organització Feminista Revolucionària (1977), el Parti Feminista d'Espanya (1979), els Club Vindicación Feminista de Barcelona (1980) i Madrid (1986), la Federación de Clubs Vindicación Feminista (1988), Vindicación Feminista Publicaciones (1988) i la Confederación de Organizaciones Feministas (1996). Com a resultat de la seva llarga militància ha esdevingut la líder més internacionalment coneguda del feminisme espanyol. A més de les seves nombroses col·laboracions als mitjans escrits i audiovisuals, ha publicat una quarantena d'obres de temàtica diversa, com ara assaigs traduïts a diversos idiomes, autobiografies i obra teatral i narrativa.[4]
L'any 2007 va ser guardonada amb la Rosa del Desert, en reconeixement a la seva trajectòria professional i social.[3]
Obra publicada [modifica]
Assaig [modifica]
- Sustituciones y fidecomisos. Barcelona: Nereo, 1962.
- Historia del trabajo. Barcelona: Plaza & Janés, 1963.
- Los derechos civiles de la mujer. Barcelona: Nereo, 1963.
- Los derechos laborales de la mujer. Montecorvo, 1964.
- Mujer y sociedad. Barcelona: Fontanella, 1969; Madrid: Vindicación Feminista, 1996.
- La razón feminista. Tom I. Barcelona: Fontanella, 1981.
- La razón feminista. Tom II. Barcelona: Fontanella, 1982.
- Violencia contra la mujer. Madrid: Vindicación Feminista, 1991.
- Mujer y poder político. Madrid: Vindicación Feminista, 1992. 2ª ed. Madrid: Kira Edit, 2000.
- La razón feminista. Edición resumida. Madrid: Vindicación Feminista, 1994.
- Trabajadores del mundo ¡Rendios! Madrid: Akal, 1996.
- Amor, sexo y aventura en las mujeres del Quijote. Madrid: Vindicación Feminista, 1997.
- Los nuevos mitos del feminismo. Madrid: Vindicación Feminista, 2001.
- La violencia que no cesa. Recopilación de artículos. Madrid: Vindicación Feminista, 2003.
- Las nuevas españolas. Madrid: La esfera de los libros, 2004.
Crónica [modifica]
- En el infierno. Ser mujer en las cárceles de España. Barcelona: Ediciones de Feminismo, 1977.
- Viernes 13 en la calle del Correo. Barcelona: Planeta, 1981.
- El varón español en búsqueda de su identidad. Barcelona: Plaza & Janés, 1984.
- El alboroto español. Barcelona: Fontanella, 1984.
Narrativa [modifica]
- Cartas a una idiota española. Barcelona: Dirosa, 1974; Madrid: Vindicación Feminista, 1989.
- Es largo esperar callado. Barcelona: Pomaire, 1975. Madrid: Vindicación Feminista / Hacer, 1984.
- El juego de la piel. Barcelona: Argos Vergara, 1983.
- Rupturas. Barcelona: Fontanella, 1985.
- Camino sin retorno. Barcelona: Antrophos, 1992.
- Postmodernos. Madrid: Libertarias-Prodhufi, 1993.
- Clara. Madrid: Vindicación Feminista, 1993.
- Asesinando el pasado. Madrid: Kira Edit & Vindicación Feminista, 1997.
- Al fin estaba sola. Barcelona: Editorial Montesinos, 2007.
- Un mujer de nuestro tiempo. Barcelona: Editorial Montesinos, 2009.
Biografia [modifica]
- Los hijos de los vencidos. Barcelona: Pomaire, 1978; Madrid: Vindicación Feminista, 1989.
- Lidia Falcón. Memorias políticas (1959-1999). Barcelona: Planeta, 1999; Madrid: Vindicación Feminista, 2002.
- La vida arrebatada. Barcelona: Anagrama, 2003.
Teatre [modifica]
- Crea fama y échate a dormir, 1947
- En el futuro, 1957.
- Un poco de nieve blanca, 1958.
- Los que siempre ganan, 1970.
- Con el siglo. Estrenada a Barcelona i a Atenes el 1982.
- Las mujeres caminaron con el fuego del siglo. Barcelona, 1982.
- Parid, parid malditas, 1983. Representada a Barcelona el 1986 i 1987.
- Siempre deseé el amor, 1983.
- La hora más oscura, 1987.
- Tres idiotas españolas, Madrid, 1987; Gijón, 1988; Valèncai i Bilbao, 1990.
- Tu único amor, 1990.
- Emma, 1992.
- Teatro. Cinco obras. Madrid: Vindicación Feminista, 1994.
- Ellas y sus sombras, 1995.
- La hora más oscura; Emma; Atardeceres. Madrid: Vindicación Feminista, 2002.
- ¡Vamos a por todas! Madrid: Asociación de Autores de Teatro, 2002.
Referències [modifica]
- ↑ Entrevista a Lidia Falcón Diari Ideal de Jaén, 2 de setembre de 2007, (castellà)
- ↑ Fitxa de Lidia Falcón a l'IMDB
- ↑ 3,0 3,1 3,2 La Sexta, el diari gratuït ADN i els guionistes de la sèrie El Cor de la ciutat, guanyadors del Premi Lliri que atorga l'ADPC Associació de Dones Periodistes de Catalunya, 18 de setembre de 2007
- ↑ «L’Arxiu Nacional de Catalunya conserva a Catalunya els fons del feminisme de Lidia Falcón». Arxiu Nacional de Catalunya, 3 de maig de 2012. [Consulta: 27 d'agost de 2012].
