Lingua franca

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre el pidgin mediterrani. Vegeu-ne altres significats a «Llengua vehicular».

La Lingua Franca o Sabir ("Saber") fou un pidgin usat com a llengua vehicular per mariners i mercaders europeus, turcs i àrabs als ports del Mediterrani des del segle XIII fins a mitjans del XIX.[1]

Qüestions generals[modifica | modifica el codi]

La Lingua Franca estava basada al començament en l'italià, català i l'occità, però progressivament va anar adoptant més elements del castellà i del portuguès. També va incorporar préstecs lingüístics del francès, del grec i de l'àrab. Aquesta llengua de fusió va ser usada per a la comunicació durant tota l'Edat Mitjana i començaments de l'època moderna Middle East com a llengua diplomàtica. A l'Alger precolonial va ser usada entre esclaus i els amos i també pels renegats europeus.

El nom "Lingua franca" significa literalment "llengua dels francs (en el sentit de "cristians")". Tanmateix, avui es fa servir aquest terme per a referir-nos a qualsevol llengua utilitzada com a mitjà de comunicació entre dos o més grups – o persones – que no comparteixen una llengua comuna. En aquest sentit, l’arameu és un exemple clar de lingua franca usada en l'antiguitat al Pròxim Orient i al llarg de la costa oriental de la Mediterrània, fins que va ser reemplaçada en aquesta funció per l'àrab a partir del segle VII.

Alguns exemples de lingua franca es poden llegir a la comèdia de Molière, Le Bourgeois Gentilhomme.

Alguns detalls tècnics[modifica | modifica el codi]

La Lingua Franca tenia només una forma verbal, que corresponia a l'infinitiu de les llengües romàniques, i sembla raonable pensar que els parlants d'una o una altra llengua romànica empraven aquesta forma de parlar als que no parlaven cap llengua romànica per a evitar-los la dificultat d'interpretar i usar nombrosos sufixos verbals tot sacrificant, sens dubte, la precisió que permeten aquests sufixos. Hom pot suposar que fou així com la Lingua Franca va néixer.

Cal fer notar, però, que la Lingua Franca va desenvolupar un temps passat i un futur a les acaballes del seu apogeu, una "edat d'or" que podríem situar vers el segle XVII, quan hi havia força esclaus cristians i jueus capturats a l'Alger els quals probablement usaven aquesta llengua per a comunicar-se entre ells. Això suggereix que la Lingua Franca havia iniciat un procés de criollització, esdevenint més semblant a una llengua nadiua, amb tota la complexitat que això implica. Però tot aquest procés fou interromput sobtadament per canvis polítics que van motivar l'extinció de la Lingua Franca a favor del francès.

L'inici del declivi de la Lingua Franca està clar. Va començar quan els francesos van arribar a Algèria l'any 1830 i era virtualment extinta al segle XIX, tot i que encara devia ser coneguda per la gent gran. La data d'extinció total és un afer més difícil de determinar.

La importància de l'occità, que ocupa una posició entre el castellà i el francès ha estat generalment poc valorada en l'estudi de la Lingua Franca. El lingüista Schuchardt declara que la Lingua Franca havia tret la paraula "mangiar" (menjar) de l'italià "mangiare". Deixa de banda tanmateix el fet que en occità, i només en occità (inicialment, el català era un dialecte occità), la paraula "menjar" és "manjar", que és, simplement, una altra manera d'escriure "mangiar".

La Lingua Franca després de la Lingua Franca[modifica | modifica el codi]

Hugo Schuchardt fou el primer lingüista que investigà la Lingua Franca sistemàticament. D'acord amb la seva teoria, la Lingua Franca era coneguda pels mariners mediterranis incloent-hi els portuguesos. Quan els portuguesos van iniciar les exploracions dels mars d'Àfrica, Amèrica, Àsia i Oceania, van decidir comunicar-se amb als natius barrejant una versió de la Lingua Franca amb influències del portuguès amb les llengües locals. Quan els vaixells anglesos i francesos començaren a competir amb els portuguesos, les tripulacions provaren d'aprendre aquest "portuguès corromput". A través d'un procés de canvi, les paraules provinents de la Lingua Franca i del portuguès van ser substituïdes per les de les llengües pròpies dels pobles en contacte.

Aquesta teoria explicaria les similituds entre la majoria dels pidgins de base europea i les llengües criolles, com ara el Tok Pisin, el Papiamento, l'Sranang Tongo, etc. Aquestes llengües usen formes similars a la paraula sabir per a referir-se al mot saber i piquenho per a "petit".

Es poden també trobar empremtes de la Lingua Franca en l'argot actual de l'algerià i el Polari (el Polari, de l'italià, parlare ("parlar") era un cant usat pels artistes londinencs de varietats i els homosexuals.

Llengües planificada[modifica | modifica el codi]

Article principal: Llengua planificada

Des de finals del segle XIX diversos autors i institucions van intentar crear llengües amb una voluntat de de llengua auxiliar internacional, tal com s'havia utilitzat la lingua franca. Aquestes llengües eren planificades és a dir creades expressament. D'entre aquestes la més difosa és l'esperanto.[2] Recentment s'ha desenvolupat la Lingua Franca Nova, inspirada directament en la pròpia Lingua Franca i basada en igualment en els idiomes romànics: el francès, l'italià, el portuguès, el castellà i el català.[3] Però amb una gramàtica i vocabulari simplificats.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Christian Foltys. La Lingua Franca: Consideracions crítiques. Documenta Universitaria, 15 octubre 2006, p. 28–. ISBN 978-84-934959-9-2 [Consulta: 10 abril 2012]. 
  2. Byram, Michael. Routledge Encyclopedia of Language Teaching and Learning. Routledge, 2001, pàg. 464. ISBN 0-415-33286-9
  3. Harrison, Richard H. (2008) Lingua Franca Nova. Invented Languages, 1, pp. 30 –33.
  • John A. Holm, Pidgins and Creoles, Cambridge University Press, 1989, ISBN 0-521-35940-6, p. 607 (en anglès)
  • Henry Romanos Kahane, The Lingua Franca in the Levant: Turkish Nautical Terms of Italian and Greek Origin, University of Illinois, 1958 (en anglès)
  • Hugo Schuchardt, Pidgin and Creole languages : selected essays by Hugo Schuchardt, Cambridge University Press, 1980. ISBN 0-521-22789-5. (en anglès)

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]