Lionel Barrymore

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
30x-Movie.png
P culture.svg
Lionel Barrymore
Lionel Barrymore al tràiler de David Copperfield (1935)
Lionel Barrymore al tràiler de David Copperfield (1935)
Nom real: Lionel Herbert Blythe
Naixença: 28 d'abril de 1878
Filadèlfia, Pennsilvània, EUA
Defunció: 15 de novembre de 1954 (als 76 anys)
Beverly Hills, Califòrnia, EUA
Nacionalitat: Estats Units Estats Units
Cònjuge/s: Doris Rankin (1904-1923)
Irene Fenwick (1923-1936)
Premis Oscar
Millor actor
1931 - A Free Soul

Pàgina sobre Lionel Barrymore a IMDb

Lionel Barrymore (Filadèlfia, Pennsilvània, 28 d'abril de 1877Hollywood, Califòrnia, 16 de novembre de 1954) fou un actor de cinema i teatre estatunidenc, guanyador d'un Oscar com a millor actor per A Free Soul (1931).

Biografia[modifica | modifica el codi]

La dinastia dels Barrymore, simbolitzada en tres noms consagrats per la fama, es recolzà en Ethel, John i Lionel, els quals per les seves actuacions en el teatre i en la pantalla adoptaren el pseudònim de Barrymore en substitució del cognom patern, que responia al del seu pare comú, l'actor teatral Herbert Blythe, el qual a la vegada usà el de Barrymore en les seves campanyes, que inicià el 1875. Lionel Barrymore el primogènit de la família d'actors, fill, net, i encara renét d'artistes escènics, petjà els escenaris quan tan sols contava cinc anys, representant personatges episòdics que corresponien a la seva curta edat i com complement de les interpretacions dels protagonistes, llurs propis pares.

Després, en arribar a la pubertat, es produí un aturament voluntari en la seva carrera, perquè Lionel, en la seva vocació artística, cregué que havia de dedicar-se a la pintura. I així marxà a París, treballant com il·lustrador, decorador i quantes especialitats podien proporcionar-li algun profit, ja fossin d'ordre moral o material. Però això no omplia les apetències del que seria un gran actor, fins al punt de reintegrar-se a la professió que definia la seva forma de ser: el teatre. Petits papers en obres sense importància, primer: alguna interpretació secundaria, després; i finalment, el nom de Lionel en els anuncis multicolors de Broadway, emulant inclús els triomfs d'Ethel, la seva germana, que venia sent una de les més positives atraccions dels aficionats novaiorquesos. Amb el seu germà John, indiscutiblement el més cèlebre dels tres grans actors.

Actuà en l'obra Peter Ibelson, que fou un èxit clamorós en aquella època de la seva presentació als escenaris. I constituint-se en integrant de la gran família artística Barrymore, aparegué amb en John i Ethel en l'obra Rasputin i la tsarina, i -la citada primerament i aquesta foren portades molts anys després al cinema amb gran èxit-, que es va mantenir una llarguíssima temporada en els teatres nord-americans.

El cinema, que ja venia xuclant les grans figures que triomfaven en el teatre, també s'interessà, com ho va fer Ethel i John, per Lionel Barrymore, que no renuncià a l'oportunitat que se li oferia. S'inicià sota la direcció experta del veterà David W. Griffith, i en els seus primers temps d'actor cinematogràfic encara apareixia de tant en tant, espaiadament, en els platós escènics, <<on –deia- un se sent més en contacte amb el públic i per això pot viure amb més gran intensitat del personatge que representa>>. En aquesta època, l'última de la seva actuació personal davant els espectadors nord-americans, assolí un èxit definitiu al representar el protagonista de The Copperhead, el que contribuí a que les constants sol·licituds dels productors de cinema el portessin a dir l'últim adéu al teatre, que va haver d'ésser mantingut a ultrança malgrat que va ser en els taulers on el seu nom i categoria adquiriren el relleu que el distingia.

Fou la productora Metro Goldwyn Mayer la que s'assegurà els seus serveis; i en aquesta firma es rodaren quasi sempre els films en que apareixia Lionel; això, naturalment, durant el període del cinema mut. Actuà primerament al costat de Mary Pickford, llavors estrella quasi ignorada, que havia de lluitar molt fins a assolir el sobrenom cinematogràfic de «la novia del món», com se l'anomenà després.

La inquietud artística de Lionel Barrymore, sempre renovada i àvida de descobrir nous horitzons, el portaren, ja dintre del cinema sonor, a assumir la directa responsabilitat de treballar com realitzador de les cintes Carn de cabaret, La cançó de l'estepa i Madame X. En el seu haver i té el constituir-se en el primer director que maneja el micròfon mòbil, innovació que tants grans resultats havia d'aportar posteriorment als altres elements elèctrics. Així com en la carrera d'Ethel Barrymore, que continuava a la palestra de la seva vida artística, ja envers l'ocàs per raons d'edat, els èxits es succeïren, i en John Barrymore, considerat galà de galans –fou inoblidable llur personatge de Mercucho a Romeo i Gulietta, amb Norma Shearer i Leslie Howard-, en igual mesura sobresortí Lionel, a treves de pel·lícules de grat record; Duel at the Sun, Viu com vulguis i Remordiment, la seva més gran creació.

Lionel Barrymore va tenir com a directors els més prestigiosos de la meca del cinema, entre els quals cal nomenar: George Cukor, Ernest Lubitsch, Clarence Brown, Frank Capra, Van Dyke i King Vidor. Destacà la seva forma interpretativa en la versió de tipus de densa humanitat, vessant vitalitat i temperament, a treves d'un sentit natural de l'expressió feta de brillantor i verisme en el gest. El 1931 assolí el cobdiciat Oscar nord-americà, per la seva feina a Ànima lliure, que filmà amb Norma Shearer i Clark Gable. Posseïa a més diverses distincions acadèmiques.

Les seves aficions favorites foren la pintura, la música i la floricultura. La vida intima s'ha de dividiren en dos períodes, els compresos en les ocasions en que es casà amb Doris McKee i Irene Fenwick. En els últims anys de la seva vida, afligit d'una lesió en el genoll, va haver d'actuar assegut en una cadira de rodes, sense que això minvés les seves enormes facultats interpretatives.

Als setanta-set anys i després de quaranta-nou d'actuació en els escenaris i estudis nord-americans, moria en la granja que posseïa en la vall de San Diego, víctima d'un fulminant atac de cor. En sobrevenir-li l'atac i donant-se conte de la imminència de la seva pròpia mort, pronuncià la frase de Shakespeare:<<Demà i demà i demà.>> Les seves despulles mortals foren inhumades a Hollywood, d'acord amb els ritus de l'Església catòlica. En aquest acte, es congregaren dues mil persones en l'exterior de la capella d'estil espanyol, en la que s'oficià un funeral. Estigueren present nombrosos actors i actrius del cinema, desitjosos de retre el seu últim homenatge al patriarca de la família Barrymore, el qual fèretre fou dipositat en un, Irene Fenwick, que morí el 1936.a cripta, prop del que contenia les restes del seu germà John, mort el 1942, i de la seva esposa.

Filmografia[1][modifica | modifica el codi]

Dorian's Divorce (1916)

Passant d'un centenar els films en que va intervenir com actor.

  • 1911, Fighting Blood
  • 1911, The Battle
  • 1911, The Miser's Heart
  • 1912, The Chief Blanket
  • 1912, Heredity
  • 1912, The New York Hat
  • 1912, Friends
  • 1913, The Tender Hearted Boy
  • 1913, The Work Habit
  • 1913, Oil and Water
  • 1913, The Strong Man's Burden
  • 1913, Almost a Wild Man
  • 1913, The Battle at Elderbush Gulch
  • 1914, Judith of Bethulia
  • 1914, Strongheart
  • 1921, The Great Adventure
  • 1923, Enemies of women
  • 1924, Amèrica
  • 1924, I Am the Man
  • 1924, Amèrica
  • 1926, The Bells
  • 1926, The Temptress
  • 1927, The Show
  • 1927, Body and Soul
  • 1928, Sadie Thompson
  • 1928, West of Zanzibar
  • 1929, The Mysterious island
  • 1929, The Hollywood Revue of 1929
  • 1929, Madame X
  • 1929, The Unholy Night
  • 1930, Free and Easy
  • 1930, The Sea Bat
  • 1931, The Yellow Ticket
  • 1931, A Free Soul
  • 1932: Cançó de bressol trencada
  • 1932, Rasputin And The Empress
  • 1932, Grand hotel
  • 1932, Mata Hari
  • 1933, Should Ladies Behave
  • 1933, One Man's Journey
  • 1933, Dinner at Eight
  • 1933, Night Flight
  • 1934, Treasure Island
  • 1934, The Girl from Missouri
  • 1934, Carolina
  • 1935, David Copperfield
  • 1935, Ah, Wilderness
  • 1935, The Little Colonel
  • 1935, Mark of the Vampire
  • 1936, The Gorgeous Hussy
  • 1936, Camille
  • 1936, Devil-doll
  • 1936, Margarita Gautier
  • 1937, Capitains courageous
  • 1937, Navy Blue and Gold
  • 1937, Saratoga
  • 1937, The Road to Glory
  • 1937, A Family Affair
  • 1938, Young Dr, Kildare
  • 1938, A Yank at Oxford
  • 1938, Test Pilot
  • 1938, No us l'endureu pas (You Can't Take It With You)
  • 1939, Let Preedom Ring
  • 1939, On Borrowed time
  • 1939, The Secret of Dr. Kildare
  • 1939, Calling Dr. Kildare
  • 1940, Dr.Kildare Strange Case
  • 1940, The Stars Look Down
  • 1940, Dr. Kildare's Crisis
  • 1940, Dr. Kildare Goes Home
  • 1940, Dr. Kildare's strange Case
  • 1941, Lady Be Good
  • 1941, Dr. Kildare's Wedding Day
  • 1941, The People vs. Dr. Kildare
  • 1941, The Bad Man
  • 1941, The Penalty
  • 1942, Tenesse Johnson
  • 1942, Dr. Gillespie's New Assistant
  • 1942, Calling D.r gillespie
  • 1943, A Guy named Joe
  • 1943, The Last Will and Testament of Tom Smith
  • 1943, Dr. Gillespie Criminal Case
  • 1944, Dragon Seed
  • 1944, Since you went away
  • 1944, Three Men in White
  • 1945, Between Two Women
  • 1945, Valley of decison
  • 1946, Que bonic que és viure
  • 1946, Duelin the Sun
  • 1946, The Secret Heart
  • 1946, It's a Wonderful Life
  • 1946, Three Wise Fools
  • 1947, Dark delusion
  • 1948, Cayo Largo
  • 1949, Malaya
  • 1949, Down to the sea in ships
  • 1950, Riht Cross
  • 1951, Bannerline
  • 1952, Lone Star

Premis i nominacions[modifica | modifica el codi]

Premis

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Suplement 1953-54, pàgs. 332-333, de l'enciclopèdia Espasa.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Lionel Barrymore a Internet Broadway Database (anglès)

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Lionel Barrymore Modifica l'enllaç a Wikidata