Literatura grega

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Literatura a l'antiga Grècia)

La literatura grega engloba tant els escrits de l'antiga Grècia, corresponents a la literatura clàssica, com les obres produïdes a Grècia o en altres països emprant el grec.

Precedents[modifica]

La primera literatura grega està composta de llegendes i mites[1] que es transmetien de forma oral. Molts d'ells s'han perdut amb el pas del temps i en conservem resums parcials en altres obres o recordatoris, com els de la Crestomatia de Procle.[2]

Literatura grega antiga[modifica]

Article principal: Literatura grega antiga
Bust d'Homer

Poesia èpica[modifica]

Les primeres obres destacables, que seran el model de tota la literatura grega posterior, són els dos poemes èpics d'Homer, La Ilíada i l'Odissea.[3] En ells es narren episodis de la Guerra de Troia i la tornada dels herois a casa, usant part dels mites de l'època arcaics i forjant epítets i fórmules que esdevindran clàssics. D'una època similar és Hesíode, que també barreja èpica i mitologia, però amb una presència més clara de l'autor.[4][5]

Poesia lírica[modifica]

L'elegia és el primer gènere del qual es conserven obres, com les d'Arquíloc,[6][7] que canta a la seva pàtria destruïda per la guerra. Dins el període preclàssic va florir l'oda com a cançó amorosa, que va dotar a la lírica de l'intimisme que l'acompanyaria en segles posteriors. Els autors més destacats són Safo,[8] Anacreont[9][10] o Alceu.[11]

Anacreont

A la Grècia Antiga part de la poesia estava destinada a ser cantada en cor a festivals i concursos, com els versos de Píndar, que lloava els vencedors als Jocs Olímpics inserint descripcions sobre llinatges, pàtries i pregàries als déus.[12]

Ja al període hel·lenístic, Cal·límac va compondre himnes als déus on els retrata com a gairebé humans, lluny de la solemnitat i la màgia homèriques.[13] Aquest model va inspirar les representacions artístiques posteriors, plenes d'escenes domèstiques.[14] Teòcrit, per la seva banda, va ser el principal poeta pastoral.[15]

Poesia dramàtica[modifica]

A Grècia van sorgir els dos grans gèneres teatrals: la tragèdia i la comèdia. La primera tractava de temes nobles i passions complexes, mentre que la segona tenia un final feliç, un to més lleuger i predominaven els embolics de trama amorosa. Els tràgics més destacats componien cicles de rerefons mític i llegendari: Èsquil,[16][17] Sòfocles[18][19] i Eurípides.[20][21] El comediògraf de més èxit va ser Aristòfanes[22][23] i a la segona època (l'anomenada comèdia nova), Menandre.[24][25]

Prosa[modifica]

Dins la prosa, composta per ser llegida, el gènere per excel·lència va ser la història, amb Heròdot[26][27][28] i Tucídides,[29][30][31][32] que se centren en el període de conflicte entre Grècia i Pèrsia. El primer és més imparcial i té una vocació etnogràfica, mentre que el segon dona més importància als discursos i als personatges. Un altre historiador cabdal fou Xenofont.[33][34][35][36]

La faula va ser un gènere breu que buscava l'alliçonament moral a través de narracions on els protagonistes sovint eren animals. El principal impulsor va ser Isop, el model del qual va triomfar a Europa durant l'edat mitjana (amb els exempla) i a les faules neoclàssiques.[37][38][39][40]

L'oratòria va lligar-se a la democràcia atenenca, on els discursos polítics servien per persuadir els partidaris i ridiculitzar els adversaris. L'orador més brillant fou Demòstenes, que amb la seva passió va fer carrera malgrat les seves dificultats inicials.[41][42][43]

Demòstenes, en una pintura de Jean Lecomte du Nouÿ

Per la influència que va tenir posteriorment cal destacar l'obra de Teofrast, qui va descriure breument, com apunts entre narratius i enciclopèdics, els caràcters més usuals de la literatura. Els seus arquetips es poden rastrejar als personatges de drames i novel·les de tota Europa.[44][45][46][47]

La filosofia també té un caràcter literari, com els diàlegs de Plató,[48][49][50][51] els mites que usa per explicar el seu missatge o els tractats d'Aristòtil, precedents de l'assaig modern.[52][53][54][55][56][57] Aquests dos pensadors marquen dos pols oposats, idealisme i realisme, que perduraran en la tradició occidental.

Literatura romana d'Orient[modifica]

Article principal: Literatura romana d'Orient

Quan Grècia va passar a formar part de l'Imperi Romà d'Orient va aparèixer un nou tipus de literatura, lligada al cristianisme, a les refundicions i a les cròniques històriques. Inspirada en aquesta època (no escrita en ella) està la novel·la bizantina, que és una narració d'aventures de caràcter exòtic.

Literatura grega moderna[modifica]

Article principal: Literatura neogrega

El nom més conegut de la literatura grega moderna és el del poeta Konstandinos Petru Kavafis. Dos autors van arribar a obtenir el Premi Nobel de Literatura: Giorgos Seferis i Odysseus Elytis.

Referències[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Literatura grega
  1. ↑ Riquer, M i Valverde, JM, Historia de la literatura universal, Planeta, 1984
  2. ↑ Giovanni Battista Martini. Storia della Musica. Dalla Volpe, 1770, p. 129–. 
  3. ↑ Homer. Chapman's Homer: The IIiad and the Odyssey. Wordsworth Editions, 2000. ISBN 978-1-84022-117-6. 
  4. ↑ Hesiod. The Epics of Hesiod. Whittaker, 1861, p. 14–. 
  5. ↑ Hesiod. The Works of Hesiod. J. Wilson, 1740, p. 83–. 
  6. ↑ Johann Hermann Heinrich Schmidt. An Introduction to the Rhythmic and Metric of the Classical Languages: To which are Added the Lyric Parts of the Medea of Euripedes and the Antigone of Sophocles, with Rhythmical Schemes and Commentary. Ginn and Heath, 1883, p. 93–. 
  7. ↑ Horace. Opera, accedunt clavis metrica et notae Anglicae ..., 1828, p. 323–. 
  8. ↑ Sappho; Henry Thornton Wharton Sappho: Memoir, Text, Selected Renderings, and a Literal Translation. D. Stott, 1887. 
  9. ↑ Anacreon. Poesías de Anacreon, Teócrito, Bion y Mosco. Oficina de D. Benito Cano, 1796, p. 40–. 
  10. ↑ Anacreon. Select Odes of Anacreon: With Critical Annotations, to which are Added Translations and Imitations of Other Ancient Authors. Vernor and Hood, 1802. 
  11. ↑ of Mytilene ALCAEUS. Alcaei poetae lyrici fragmenta [ed. by T.F. Stange]., 1810. 
  12. ↑ Pindar. Pindar: The Olympian and Pythian Odes. American Book Company, 1885. 
  13. ↑ Callimachus; William Dodd The Hymns of Callimachus. translator, and sold, 1755, p. 143–. 
  14. ↑ Bowra, C. M., Introducción a la literatura griega. Editorial Gredos, 2007
  15. ↑ Chambers' Encyclopædia: A Dictionary of Universal Knowledge. W. & R. Chambers, 1892, p. 162–. 
  16. ↑ Eschyle. Tragédies d'Eschyle, traduites par Jean-Jacques Le Franc de Pompignan. Saillant et Nyon, 1770. 
  17. ↑ Patin (M., Henri). Études sur les tragiques Grecs: Eschyle. Hachette et Cie., 1890. 
  18. ↑ Sophocles. The Tragedies of Sophocles, from the Greek. By Thomas Francklin ... A new edition. With a dissertation on ancient Greek tragedy, etc. A.J. Valpy, M.A., 1832. 
  19. ↑ Sophocles. Sophocles: The Plays and Fragments. Clarendon Press, 1871. 
  20. ↑ Eurípides. Tragedias de Eurípides. M. Tello, 1865. 
  21. ↑ Euripides. The Plays of Euripides: Andromache. Electra. The Bacchantes. Hecuba. Heracles mad. The Phoenician maidens. Orestes. Iphigenia among the Tauri. Iphigenia at Aulis. The Cyclops. G. Bell, 1891. 
  22. ↑ Aristophanes. The Comedies of Aristophanes. G. Bell & sons, 1887. 
  23. ↑ Aristofanes. Comedies: Les bromes. Els cavallers. Fundació Bernat Metge, 1970. 
  24. ↑ Guillaume Guizot. Ménandre: étude historique et littéraire sur la comédie et la société grecques. Didier, 1855. 
  25. ↑ Charles Benoît (helléniste.). Essai historique et littéraire sur la comédie de Ménandre: avec le texte de la plus grande partie des fragments du poëte. Firmin Didot, 1854, p. 260–. 
  26. ↑ Herodoto. Los nueve libros de la historia de Heródoto de Halicarnaso. Imp. Central á cargo de Víctor Saiz, 1878. 
  27. ↑ Herodoto. Herodoti Musae. in Bibliopolio Hahniano, 1834. 
  28. ↑ Herodotus. Histoire d'Hérodote, tr. du grec, avec des remarques historiques et critiques, un essai sur la chronologie d'Hérodote, et une table géographique. Nouv. éd., rev., cor. et considérablement augm., à laquelle on a joint La vie d'Homère, attribuée à Hérodote, les Extraits de l'histoire de Perse et de l'Inde de Ctésias, et le Traité de la malignité d'Hérodote.... G. Debure l'ainé, 1802. 
  29. ↑ Thucydides. L' histoire de Thucydide Athénien, de la guerre, qui fut entre les Péloponnésiens, et Athéniens, 1527. 
  30. ↑ Thucydides. L'histoire de Thucydide de la guerre du Peloponese. aux depens de la Compagnie, 1713. 
  31. ↑ Thucydides. Massime esempj e trattati pubblici in Tucidide .... Nella Stamperia Imperiale, 1756, p. 96–. 
  32. ↑ Dionysius (Halicarnassensis.). Dello stile e di altri modi propri di Tucidide. éditeur non identifié, 1819, p. 98–. 
  33. ↑ Xenophon. The Anabasis of Xenophon: with an interlinear translation, for the use of schools and private learners on the Hamiltonian system. David McKay, 1887. 
  34. ↑ Jenofonte. Las obras de Xenophon. por Juan de Junta, 1552. 
  35. ↑ Xenophon. La Ciropedia. Sonzogno, 1833. 
  36. ↑ Xenophon. Oeuvres complètes de Xénophon. L. Hachette, 1873, p. 503–. 
  37. ↑ Isop. Faules de Isop: filosof moral ... corregidas de nou ... preceheix la vida de Isop. Companyia de Jordi, Roca y Gaspar, 1798*. 
  38. ↑ Isop. Faules de Ysop filosof moral preclarissim y de altres famosos autors historiades y de nou corregides ab mes claredat que fins vuy se sien estampades: juntament ab les sentencies al marge en declaració de cada faula. Per Sebastiá y Jaume Matevat, 1642. 
  39. ↑ Aesop. Fábulas de Esopo en idioma mexicano. Oficina tip. de la Secretaría de Fomento, 1895, p. 6–. 
  40. ↑ Isop. Fabulas de Esopo. Martinez de Aguilar, 1849, p. 42–. 
  41. ↑ Demosthenes. The Orations of Demosthenes. Harper, 1838. 
  42. ↑ Demosthenes. The Orations of Demosthenes on the Crown and on the Embassy. Harper & Brothers, 1874. 
  43. ↑ Demosthenes. Discours de Démosthène: Philippiques & Olynthiennes. Manceaux, 1869. 
  44. ↑ Theophrastus; Richard Claverhouse Jebb The Characters of Theophrastus: An English Translation from a Revised Text, with an Introduction & Notes. Macmillan and Company, 1870. 
  45. ↑ Theophrastus. History of Stones. With an English Version and ... Notes, Including the Modern History of the Gems Etc. by John Hill. (etc.). Davis, 1746. 
  46. ↑ Theophrastus; James G. Wood; George James Symons Theophrastus of Eresus on Winds and on Weather Signs. Edward Stanford, 1894. ISBN 978-5-88373-740-3. 
  47. ↑ Theophrastus. De historia plantarum libri IX, 1529. 
  48. ↑ Platon. Platò-Diàlegs: Defensa de Sòcrates Critò, Eutífron, Laques. ed. Catalana, 1924. 
  49. ↑ Plató. Diàlegs (vol. XVIII): Timeu. Crítias. Fundació Bernat Metge, 2000. ISBN 978-84-7225-745-0. 
  50. ↑ Plato. The Works of Plato: The Republic, Timaeus, and Critias. H.G. Bohn, 1849. 
  51. ↑ Plato; Henry Cary The Works of Plato: A New and Literal Version, Chiefly from the Text of Stallbaum. Henry G. Bohn, 1888. 
  52. ↑ Aristotle. The Politics and Economics of Aristotle. Bell & Daldy, 1870. 
  53. ↑ Aristotle. The Nicomachean Ethics of Aristotle. Longmans, Green, and Company, 1879. 
  54. ↑ Aristotle. The Works of Aristotle, the Famous Philosopher ... A New and Improved Edition. Herne, Denmark,&Grove, 1828. 
  55. ↑ Aristotle. Aristotle's Book of Problems, with Other Astronomers, Astrologers, Physicians, and Philosophers ... The Twenty-fifth Edition. London, 1740. 
  56. ↑ Aristotle. The Politics of Aristotle: Introduction into the Politics. 1887.- II. Prefatory essays. Books I and II, text and notes. 1887.- III. Two essays. Books III, IV, and V, text and notes. 1902.- IV. Essay on constitutions. Books VI-VIII, text and notes. 1902. Clarendon Press, 1887. 
  57. ↑ Aristotle. On the Parts of Animals. K. Paul, Trench & Company, 1882. 
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Literatura_grega&oldid=32626970»