Literatura llatina
| Literatura |
|---|
 |
| Principals formes |
| Prosa · Poesia · Narració · Teatre |
| Gèneres literaris |
| Aventura · Comèdia · Drama · Èpica · Eròtica · Lírica · Tragèdia · Tragicomèdia · Ciència ficció · Sàtira |
| Mitjans |
| Oral · Llibre · Llibre digital · Còdex · Papir |
| Història |
| Universal · En català · Europea · Asiàtica · Africana · Americana · Hispànica · Andorrana · Barroca · Literatura llatina · Biografia d'escriptors · etc |
| Mètode, anàlisi i discussió |
| Narratologia · Teoria de la literatura · Sociologia de la literatura · Crítica literària · Premis literaris · Literatura comparada · Filologia · Retòrica |
| Portal de literatura |
La literatura llatina és el conjunt d'obres escrites en llatí, tant a l'època clàssica[1] com a l'edat mitjana, on el llatí era la llengua de cultura.
La primera literatura llatina[modifica]
La cultura llatina beu de la literatura grega i el seu art associat. Els romans admiraven el món hel·lènic (per això van declarar-se hereus del seu llegat amb la història d'Enees) i el consideraven un model. Per aquest motiu la literatura llatina, ja des dels seus inicis, imita el cànon grec. Una de les figures que va fer de pont entre les dues civilitzacions va ser Livi Andronic.
Dintre del teatre, destaquen les obres de Terenci i Plaute, sobretot en l'àmbit de la comèdia. Aquests autors van introduir elements costumistes romans a les representacions per ajudar a la identificació del públic amb la història, respectant però l'arquetip grec.
Al camp de la poesia, sobresurten dos autors: Lucreci i Catul. El primer va escriure un llarg poema sobre la natura on recull i explica les tesis d'Epicur que va tenir una gran influència posterior. Catul, per la seva banda, va ser el model líric per excel·lència per als romans. Centrat en l'amor i l'anomenada "poesia nova", va apropar la poesia als seus contemporanis.
Juli Cèsar, Ciceró i Tit Livi són els prosistes més reeixits de la primera etapa, amb les seves cròniques basades en la història contemporània i en l'oratòria. Els seus escrits han estat usats durant segles per ensenyar llatí.
La literatura imperial[modifica]
L'època imperial coincideix amb l'esplendor de la literatura llatina. L'èpica necessitava figures de prestigi, herois a qui el poble pogués admirar, com a la majoria de literatures nacionals. Per això Virgili va intentar igualar la fama d'Homer entre els romans amb els seus poemes.
Horaci, al seu torn, va conrear els grans gèneres poètics, com els epodes, l'oda o l'ègloga, expandint els tòpics grecs d'acord amb la sensibilitat romana. Dins la poesia amorosa destaca l'obra d'Ovidi, amb un veritable catàleg de casos amorosos que van esdevenir clàssics.
En el vessant còmic els autors de més prestigi van ser Lucà i Juvenal, els quals amb la seva sàtira reflectien la realitat llatina sense oblidar el cànon culte antic. Seguint també l'estela antiga, concretament la d'Isop, Fedre va escriure les seves faules.
A la prosa destaquen les aportacions de Sèneca, Tàcit i Suetoni, amb un renovat interès per la història romana.
Literatura medieval[modifica]
La literatura medieval va alternar l'ús del llatí i les respectives llengües vernacles. Les obres de no-ficció, com les reflexions filosòfiques, els comentaris bíblics o els sermons, van experimentar gran auge, lligades al cristianisme i als monestirs com a centres de cultura. Però es va seguir conreant la literatura de ficció, encara que a vegades allunyada dels models clàssics. Alcuí de York i el Carmina burana (cants goliards) són els exemples d'aquesta nova manera d'entendre l'escriptura, que va transformar els gèneres literaris.
Referències[modifica]
- ↑ Morton Braund, Susanna. Latin literature. Routledge, 2002
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Literatura llatina |
|