Literatura medieval

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
El llibre de les divines obres, de Hildegard von Bingen

La literatura medieval és un ampli període literari que inclou totes les obres literàries escrites a Europa i arreu durant l'edat mitjana. Abraça aproximadament el miler d'anys que van de la caiguda de l'imperi Romà l'any 476 fins a l'inici del Renaixement italià (a finals del segle XV) La literatura d'aquesta època es compon de textos religiosos i laics. Igualment com en la literatura moderna, ofereix un ampli camp d'estudi, en un espectre que va del sagrat més seriós al profà més exuberant, i tot el que queda entremig. Atesa aquesta amplitud de temps i espai en l'objecte d'estudi, normalment no resulta fàcil parlar de literatura medieval en termes general sense caure en simplificacions exagerades i, per aquest motiu, se sol caracteritzar pel lloc d'origen, per la llengua o pel gènere.

La literatura de l'edat mitjana és, en primer lloc, la de l'elit feudal i en reflecteix els ideals: pietat, fidelitat i valor. En aquell temps, el sistema feudal estructura la societat i això es veu en la literatura: abunden les escenes de guerres, la fe cristiana hi és omnipresent. Tanmateix, a partir de finals del segle XII, els burgesos aconsegueixen, gràcies a l'impuls de la manufactura, privilegis econòmics i jurídiques que poden competir amb els poders senyorials. Aleshores apareixen noves formes, més satíriques o més líriques, com la poesia dels segles XIV i XV, hereva de la poesia cortès.

La majoria d'autors d'aquest període resten desconeguts. L'anonimat no es deu només a la manca de documents disponibles, també es deu al concepte del paper de l'autor, totalment diferent de la noció d'avui dia (hereva del romanticisme). Els autors medievals fan referència contínuament a la literatura antiga i als Pares de l'Església, i mostren una tendència a donar forma o embellir històries conegudes més que no pas a inventar-ne de noves. Fins i tot quan n'inventen, solen adjudicar l'obra a tercers il·lustres o imaginaris. Així és que es desconeix el nom dels autors d'obres cabdals de l'edat mitjana. El nom de l'autor només comença a interessar a partir del segle XII.

Al segle XIII comença un afany notable per la lectura, a la que podem anomenar "burgesa", constituïda per jutges, notaris o clergues, i fins i tot artesans, comptables o mercaders. Alguns d'aquests llibres són copiats pels mateixos usuaris en escriptura cursiva. També hem d'afegir les pastorals dels ordes mendicants (franciscans, dominicans, etc.) que divulguen el llibre de devoció privada: les pregàries o les vides de sants. La lectura, doncs, es converteix en un fet privat.

Una característica generalitzada en tota l'edat mitjana és l'al·lusió constant a l'auctoritas. Quan l'autor escriu, recorda i reprèn allò que un altre ha dit abans, per tant, els medievals fan servir molt la citació, una tècnica argumentativa, però, a la vegada també és un estadi de textualitat, ja que s'incorpora al relat una altra veu.

Majoritàriament, els textos conservats queden lluny de la versió original de l'obra, ja que es tracta o bé de la transcripció dels texts declamats o cantats, o bé de la còpia de textos ja transcrits. En el transcurs de la difusió oral d'una obra, la "fidelitat" a l'autor, sovint anònim, esdevé aleatòria. Per altra part, els copistes dels monestirs es permeten modificacions allà on els sembla pertinent. Un cop creats, els textos romanen oberts: cada nou contista o copista n'esdevé co-autor en modificar-lo segons el seu propi gust o les modes de l'època.

La literatura medieval gaudia de mala reputació en els segles XVI i XVII. En el Renaixement, per exemple, era vista com a "tenebrosa", "obscurantista", "bàrbara", etc. En el segle XIX, els romàntics la redescobreixen i n'aprecien el valor. Avui dia continua llegint-se i interpretant-se. Els mites que va crear aquesta literatura continuen funcionant com a font d'inspiració (per exemple el de Tristany i Isolda, fundador de la concepció de l'amor occidental).

Gèneres més concrets[modifica | modifica el codi]

Dins la tradició en llengua vernacla destaca la literatura èpica, amb la cançó de gesta. Les cançons són llargues composicions al voltant d'un heroi, versificades i transmeses oralment per part dels joglars i trobadors, que adapten el text al gust local introduint referències conegudes pels oients. Els protagonistes d'aquestes històries esdevindran en la majoria de casos herois nacionals, com per exemple El Cid a Espanya o Roland a França i protagonitzaran diverses aventures organitzades en sagues. Seran el model de les novel·les de cavalleries, més tardanes, com Tirant lo Blanc, ja pensades per a ser llegides i amb estructures narratives més definides.

Els cavallers destacaven no sols per les seves fites guerreres sinó també en les amatòries. La lírica lloa l'amor cortès en composicions fetes pels trobadors. El model per excel·lència és dels autors occitans, amb les seves corts del sud de França on els herois miren de conquerir una dama amb la bellesa dels seus versos i les seves maneres refinades.

La lírica popular és potser el gènere més ric, amb composicions breus de tot tipus de temes: de partença de l'ésser estimat, de goig per una cita, de sàtira dels poderosos, de cant a la natura... La majoria es transmetien cantant i en una barreja de llengües segons la zona. En moltes cultures europees hi ha una lírica tradicional d'estil senzill, basada en les estructures rítmiques de la tornada i el paral·lelisme. En general són poemes breus molt emotius: la subjectivitat i l'emoció del jo que parla es manifesta a través d'exclamacions, interrogacions i diminutius. A vegades, la falta de referents donen un to misteriós i dramàtic als poemes.

La prosa culta estava escrita en llatí i tocava temes religiosos o científics. La seva funció didàctica i el respecte a la fe cristiana són els trets principals. Alguns d'aquests textos van donar peu a imitacions en les llengües pròpies de cada regió per poder ser llegides per la població. Destaquen els reculls de contes o exemplum, narracions amb finals moralitzants que s'ajuntaven amb un fil comú (model que se seguirà al Renaixement com es veu al Decameró de Giovanni Boccaccio, entre altres).

Llengües[modifica | modifica el codi]

El llatí, la llengua de l'Església Catòlica que domina l'Europa Occidental i Central, i que representa pràcticament l'única font d'educació, és una llengua habitual dels textos medievals, fins i tot en regions que no van ser romanitzades. A Europa Oriental, la influència de l'imperi Bizantí i de l'Església Ortodoxa van fer del grec i de l'antic eslau les llengües dominants.

D'altra banda, el poble continuava utilitzant les respectives llengües vernacles respectives, en procés d'evolució. Es poden citar, com a exemples, La Chanson de Roland (francès antic), Beowulf (anglès antic), Lied des Nibelungen (alt alemany antic) o Digénis Akritas (grec medieval). Encara que aquestes epopeies es considerin, en general, obra d'un sol autor (sovint desconegut), es basen en relats nascuts de la tradició oral més antiga, com ara, les epopeies gregues arcaiques del cicle de Troia. D'aquesta manera sobreviuen les tradicions celtes en composicions medievals (per exemple, l'anomenat cicle artúric).

Si bé les llengües vernacles les empren sobretot les classes populars, en alguns casos, la noblesa alterna llengües locals i llatí. En l'àmbit de parla catalana, destaca el cas de Ramon Llull, autor d'una extensa obra en quatre llengües (àrab, llatí, català i occità; encara que només se'n conserven en català i llatí).

Obres destacades del període[modifica | modifica el codi]

Les primeres manifestacions literàries en català[modifica | modifica el codi]

La llengua catalana, com la resta de llengües romàniques, procedeix de l'evolució del llatí vullgar o parlat, que, juntament amb restes de les llengües de pobladors anteriors a la romanització i amb aportacions lingüístiques d'altres pobles que van mantenir contacte amb la població catalana per causes molt diverses, la configuren ja durant el segle VIII. A causa de les estructures socials de l'època, el poble en general no tenia cap mena de necessitat d'usar la llengua escrita, ja que rebia tota la informació que precisava a través dels joglars, que cantaven i recitaven els esdeveniments més rellevants de l'època, i mitjançant els sermons religiosos de les esglésies. Només tenia accés a la llengua escrita -que encara no havia assolit la categoria de llengua de comunicació- una petita part de la població: els jutges i l'església.

A partir del segle IX l'emperador Carlemany, als concilis de Reims, Tours i Magúncia, va donar l'ordre a tota l'església del seu gran imperi que els clergues prediquessin en la llengua vulgar de cada zona. Aquest fet prova que les diferents llengües ja estaven plenament configurades i que el poble no entenia el llatí.

Al llarg del segle XII es produïren dos fets de cabdal importància per al naixement del català escrit. En primer lloc, i com a conseqüència del feudalisme, va sorgir la necessitat de reflectir per escrit els pactes de vassallatge, moltes vegades amb clàusules complicadíssimes, i en segon lloc, el naixement del comerç féu necessària la comunicació escrita per reflectir les transaccions comercials. Atès que la gent immersa en aquestes circumstàncies no coneixia altra llengua que la que parlava, sorgí la necessitat de creac el català escrit. L'església, per a una millor comunicació amb els fidels, va seguir l'exemple i a partir d'aleshores començaren a aparèixer textos escrits totalment en català.

Principals autors de la literatura catalana medieval[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Literatura medieval Modifica l'enllaç a Wikidata