Literatura renaixentista

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La literatura renaixentista comprèn totes les obres escrites després de l'edat mitjana fins al segle XVII sota l'estela del Renaixement. Es va iniciar a Itàlia, amb autors com Petrarca i es va expandir per tota Europa, sent els segles XV i XVI els de major esplendor. El model d'excel·lència passen a ser els clàssics grecollatins, com prova l'auge dels temes mitològics o les poètiques.

Canvis fonamentals[modifica | modifica el codi]

Durant aquest període es produïren també un conjunt de canvis fonamentals. L'aparició de la impremta va donar una capacitat de difusió insospitada de les obres literàries, es podien difondre per escrit obres de tot tipus i no sols religioses i edificants. Això va propiciar el naixement de nous gèneres (com la novel·la) o formes (com el sonet) i l'auge de les llengües vernacles, considerades ara també un vehicle possible de cultura accessible a l'emergent burgesia i també a la classe més lectora, la noblesa, que no entenia sempre ja el llatí. Les reformes religioses que s'iniciaren amb Erasme de Rotterdam i Luter, culminaren amb la Contrareforma catòlica. Els descobriments geogràfics que permeteren eixamplar el món conegut. La formulació del sistema heliocèntric per part de Copèrnic.

Diferents literatures[modifica | modifica el codi]

El Renaixement marca la convivència definitiva de literatures en diverses llengües, malgrat l'existència d'una literatura comuna culta en llatí.

Itàlia va ser pionera en aquest estil però els seus grans autors (com Petrarca), no corresponen als segles purs del renaixement sinó a l'Edat Mitjana. Per tant es pot dir que la literatura renaixentista italiana, que inspirarà tota la resta de llengües nacionals, es va donar segles abans.

Als Països Baixos comença un període d'or, amb la introducció de nous paràmetres en retòrica que reviuen l'esplendor clàssica, sota l'impuls de Johan Baptista Houwaert. La poesia es va adaptar a aquestes normes, que van influir decisivament a la mètrica, dues proves són els salms, que van experimentar una gran acceptació, i el propi himne nacional holandès, escrit per Filips van Marnix. Amb la figura de Dirck Volckertszoon Coornhert va iniciar-se l'humanisme a la regió, camí que van seguir Hendrik Laurenszoon Spiegel, Roemer Visscher, Gerbrand Adriaensz Bredero o Joost van den Vondel.

Anglaterra inicia l'anomenada Època elisabetiana, període d'auge cultural a cavall entre el Renaixement i el Barroc. Thomas Wyatt va importar el sonet italià, estrofa que seria perfeccionada per Philip Sidney per donar pas als grans autors lírics barrocs. Igualment, el teatre també va preparar l'arribada de dramaturgs posteriors (ambdues tendències van cristal·litzar en Shakespeare) amb les obres de Francis Beaumont, Thomas Kyd i especialment Christopher Marlowe. Al terreny de la prosa, cal destacar Thomas More amb la seva obra Utopia.

La literatura francesa està marcada pel gir lingüístic i l'auge de les ciutats. Margarida d'Angulema va inspirar-se en Boccaccio per al seu Heptameró, amb un vessant còmic que va dur al seu màxim exponent François Rabelais. Aquesta via paròdica va conviure amb els assaigs de Montaigne, el nou gènere de reflexió que seria conreat per diversos pensadors francesos i europeus durant segles. Els assaigs s'impregnen d'humanisme, com també passa a la poesia, amb un grup de màxim nivell anomenat La Pléiade, liderat per Pierre de Ronsard.

Espanya va iniciar el segle d'or de la seva literatura amb grans figures per al cànon i la modernització de l'idioma (la gramàtica d'Elio Antonio de Nebrija va ser la primera dedicada a una llengua vulgar). La lírica va estructurar-se al voltant de dues escoles, la de Fray Luis de León i la d'Herrera, aquesta segona de menor importància. Ambdues van usar la mètrica italiana, introduïda per Joan Boscà i Almogàver. Destaquen les figures de Garcilaso de la Vega en lírica profana i Joan de la Creu en el vessant religiós i místic. La prosa va ser menys conreada però es van inaugurar nous gèneres a la novel·la, com proven la Diana de Jorge de Montemayor i La vida de Llàtzer de Tormos. Lope de Rueda va ser el dramaturg de més èxit.

Literatura del Renaixement en llengua catalana[modifica | modifica el codi]

Als Països Catalans el segle XV és un segle de molta producció literària, amb Joanot Martorell o Ausiàs March per exemple, però que correspon encara a patrons medievals o prerenaixentistes. A partir del segle XVI, la manca de cort pròpia, entre altres raons, va fer que la producció literària en català disminuís i no pugui comparar-se en quantitat ni qualitat amb la del segle anterior. Tot i que va tenir origen a Itàlia, aquest moviment va ser readaptat segons els fets històrics, polítics i socials de la cultura catalana. I, a diferència dels renaixentistes europeus, els artistes catalans van fer coexistir modernitat i tradició.

Les lletres catalanes del segle XVI van ser extraordinàriament vitals, tot i les circumstàncies adverses. La Corona d'Aragó s'havia unit a la de Castella, lloc al qual la cort s'havia desplaçat, la noblesa s'havia castellanitzat, el bandolerisme no deixava d'augmentar i es va produir la revolta de Germanies, que acceleraria encara més el procés centralitzador monàrquic.

En el gènere poètic, l’autor que més va destacar va ser Pere Serafí. Pintor i poeta, va escriure ‘Dos llibres de poesia vulgar en lengua cathalana’ (1565). Serafí il·lustra a la perfecció la conciliació de la tradició autòctona i la modernitat renaixentista. Aquest poeta va utilitzar una fórmula tradicional, l’estrofisme, i el llegat trobadoresc (els pseudònims, algun gènere poètic com la tençó...) i es va inspirar en la poesia d’Ausiàs March. En canvi, va emprar algunes novetats literàries procedents dels models italians i clàssics, va adaptar al català l’‘endecasillabo’ italià, les novetats estròfiques, com el sonet i l’oda, i novetats conceptuals, com l’amor idealitzat petrarquista o l’elogi del matrimoni. Malgrat tot, Serafí va sobresortir sobretot com a glossador de cançons populars.[1]

Alguns autors destacats[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Renaixement». Web. Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: Juliol 2013].