Llíria

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
«Edeta» redirigeix aquí. Vegeu-ne altres significats a «Edeta (motocicleta)».
Llíria
Escut de Llíria
(En detall)
Localització

Localització de Llíria respecte del País Valencià Localització de Llíria respecte del Camp de Túria


Municipi del Camp de Túria
Panoràmica de Llíria
Panoràmica de Llíria
Estat
• Com. autònoma
• Província
• Comarca
• Mancomunitat
• Partit judicial
Regne d'Espanya
País Valencià
Província de València
Camp de Túria
Manc. del Camp de Túria
Llíria
Gentilici Llirià, lliriana
Predom. ling. Valencià
Superfície 227,98 km²
Altitud 164 msnm
Població (2013[1])
  • Densitat
23.576 hab.
103,41 hab/km²
Coordenades 39° 37′ 33″ N, 0° 35′ 39″ O / 39.62583°N,0.59417°O / 39.62583; -0.59417Coord.: 39° 37′ 33″ N, 0° 35′ 39″ O / 39.62583°N,0.59417°O / 39.62583; -0.59417
Distàncies 24,9 km de València
Formació
Fundació
 
Edat del bronze (Edeta)
Organització
Nuclis
Ajuntament
• Alcalde:

1
11 PP, 5 PSPV, 3 Compromís, 1 MOVE i 1 EUPV
Manuel Izquierdo Igual (PP) (2011)
Codi postal 46160
Codi territorial 46147
Festes majors Segona quinzena de setembre
Patró/Patrons Sant Miquel
Web

Llíria és una ciutat i municipi del País Valencià adscrita a la comarca del Camp de Túria.

Geografia[modifica | modifica el codi]

S'accedeix a aquesta localitat, des de València, a través de la CV-35. Llíria limita amb les poblacions de Casinos, Benaguasil, Benissanó, La Pobla de Vallbona, Olocau, Marines, Les Alcubles, Andilla, Villar del Arzobispo, Bugarra i Pedralba totes elles en la província de València i Altura en la província de Castelló.

Situada a les faldes de les muntanyes de Les Alcubles i Marines fins al marge esquerre del riu Túria. Llíria es considera el límit occidental de la gran plana central valenciana.

El seu terme és un dels termes valencians més grans en extensió i presenta un interessant paisatge de contrast entre una zona muntanyosa que pertany als primers contraforts de la Serra Calderona, amb un cim de notable altura (887 metres a l'Alt de l'Ombria i 668 m del cerro Agudo[2]), i la zona d'horta del marge esquerre del riu Túria.

En el seu paisatge topogràfic es distingeixen tres zones ben diferenciades. La zona més septentrional està ocupada per muntanyes juràssiques i cretàciques, pertanyents al sistema ibèric. Una segona zona està constituïda per una plana en forma de glacis. La tercera zona, sobre la qual es troba la població i l'horta actual, correspon a un pla de sediments quaternaris.

La plana miocènica està travessada per les rambles de Llíria o Primera i Castellarda, la llera de la qual és superior al del riu Túria, però que romanen seques durant gairebé tot l'any.

La vegetació és més rica en les muntanyes del nord, on existeixen encara algunes pinedes de rodenos i marítims, mentre que en els turons del centre i sud predominen els romanís i l'espart.

Demografia[modifica | modifica el codi]

La ciutat tenia uns 21.000 residents l'any 2006, dels quals uns 16.000 vivien al centre de la ciutat i 4.500 vivien en urbanitzacions residencials als afores d'aquesta. Llíria i el Camp de Túria tenen una de les mitjanes de creixement de població més altes del país sencer. Fora del centre de la ciutat hi ha pocs sistemes de clavegueram, carrers asfaltats i il·luminació. La major població immigrada prové del Marroc (434), Romania (344) i el Regne Unit (323).

Evolució demogràfica
1990 1992 1994 1996 1998 2000 2002 2004 2005 2006 2012
13.834 13.720 14.732 15.550 15.800 16.856 17.941 19.172 20.224 21.078 23.542

Història[modifica | modifica el codi]

L'actual ciutat de Llíria té les seves arrels en l'edat del bronze, en l'establiment que cap a la meitat del segon mil·lenni aC va haver en el turó de Sant Miquel i del que va ser continuador el poblat ibèric.

Segons Joan Fuster, el nom de Llíria procedeix de Leiria, l'antic topònim iber dEdeta, que va ser rescatat durant l'edat mitjana.

Detall dels mosaics romans trobats on es representa Hèrcules robant les pomes del jardí de les Hespèrides

La seva categoria política i econòmica, així com la seva estratègica posició, li va fer jugar un paper important en les guerres civils romanes.

La importància d'Edeta va ser primordial durant els dos primers segles de la nostra Era. El descens iniciat en el segle III, i accentuat en els posteriors, va poder ser conseqüència paral·lela al creixement de Valentia.

Després d'una nova dominació visigoda, es donaria pas al llarg període islàmic. En aquesta etapa, al negar-se Al-Mustain a pagar el tribut de 2000 dinars corresponents a les paries de l'any 1090, el Cid va assetjar Llíria. Durant l'assetjament, el Cid va rebre una carta de la reina Constança, esposa d'Alfons VI, que li assegurava el perdó del seu marit si s'incorporava a l'expedició del rei castellà preparada contra els almoràvits a Andalusia. El Cid va abandonar el lloc de Llíria quan ja estava a punt de prendre-la.

Durant el període musulmà van ser perfeccionats les séquies i el sistema de regs de l'horta de Llíria. En l'aspecte polític va ser seu residencial del Cadí, espècie de jutge o magistrat de la llei musulmana, designat directament pel califa.

Cap als anys 1248 i 1249 va tenir lloc un repartiment de terres i la subsegüent repoblació amb cristians vells. A l'abril de 1252 el rei Jaume I atorgava a Llíria la carta de poblament més una sèrie de privilegis.

Encara que Llíria va ser vila reial sempre, va tenir diversos senyorius com els de María Fernández en 1293, el de l'infant Juan des de 1337 i el de l'infant Raimundo Berenguer des de 1339. L'últim senyor seria l'infant Martín.

Durant les guerres de la Unió, Llíria va prendre partit del rei. El 1363 fou presa per Pere el Cruel durant la guerra dels Dos Peres.[3] Al juny de 1364, Pere el Cerimoniós es va dirigir cap a Llíria amb ànim de recuperar-la.

L'expulsió dels moriscs en 1609 no li va afectar molt, ja que la seva població estava integrada gairebé exclusivament per cristians vells.

Ca la Vila

Acabada la Guerra de Successió, el rei Felip V d'Espanya, per a premiar els serveis de James Fitz-James Stuart, duc de Berwick, vencedor en la batalla d'Almansa atorgant-li el nou ducat de Llíria. James Fitz-James Stuart era fill de Jaume II d'Anglaterra i l'havia nomenat duc de Berwick i virrei d'Irlanda, i va ser mariscal de França i capità general d'Espanya durant la guerra de Successió. El tercer duc de Llíria, anomenat com el seu avi, va casar amb María Teresa de Silva i Palafox Alvárez de Toledo, duquessa d'Alba. A partir d'aquest moment, el títol de Duc de Llíria, passa a les mans de la Casa d'Alba, estant en possessió en l'actualitat per Cayetana Fitz-James Stuart, qui és a més Alcaldessa Honorífica de Llíria.

Durant el segle XVIII la política fisiocràtica dels Borbó va donar lloc a un avanç espectacular de l'agricultura lliriana.

En èpoques posteriors, durant la Guerra del Francès, la població va abandonar el nucli urbà i es va refugiar en les forests. Les tropes franceses van ocupar la vila des de 1810 a 1813 i es van fer fortes en el santuari de Sant Miquel.

Llíria va ser saquejada durant la Primera Guerra Carlina per les tropes carlistes de Ramon Cabrera i Grinyó en nombroses ocasions.

En 1887, per reial decret, es va concedir a Llíria el títol de ciutat.

Política[modifica | modifica el codi]

Llista d'alcaldes des de les eleccions democràtiques de 1979
Període Nom de l'alcalde Partit polític
1979 - 1983 Josep Maria Jordan Galduf PCE
1983 - 1987 Vicente Soldevilla Gómez PSPV-PSOE
1987 - 1991 Vicente Castellano Benci AP
1991 - 1995 Ricard Torres Balaguer PSPV-PSOE
1995 - 1999 Miguel Pérez Gil PP
1999 - 2003 María José Pérez Lapiedra PSPV-PSOE
2003 - 2007 Manuel Izquierdo Igual PP
2007 - 2011 Manuel Izquierdo Igual PP
Des del 2011 Manuel Izquierdo Igual PP

Darreres eleccions municipals[modifica | modifica el codi]

Composició de l'Ajuntament de Llíria (2011): 11 PP, 5 PSPV-PSOE, 3 Compromís, 1 Moviment Veïnal Camp del Turia i 1 EUPV.

Resultats electorals de Llíria, 2011[4]
Candidatura Cap de llista Vots Regidors/Consellers % Vots
Partit Popular Manuel Izquierdo Igual 5.289 11 47,11
Partit Socialista del País Valencià Alfred Rodilla Palacio 2.409 5 21,46
Coalició Compromís Francesc García Latorre 1.702 3 15,16
Moviment Veïnal Camp del Turia Elena Maria Jimenez Garrido 737 1 6,56
Esquerra Unida del País Valencià Maria Carmen Veses Puchol 613 1 5,46
Unió del Poble Edetà Juan Rafael Salguero Marquez 266 - 2,37
Units per València Javier Martinez Estelles 27 - 0,24
En blanc 185 - 1,65
Total 11.377 21 67,60%

Patrimoni[modifica | modifica el codi]

Patrimoni arqueològic[modifica | modifica el codi]

Vista d'una secció del jaciment d'Edeta.
  • Tossal de Sant Miquel: es tracta d'un extens jaciment que es correspon amb Edeta, l'antiga capital de l'Edetània i que va ser una de les majors ciutats iberes. El jaciment, estratègicament situat sobre el turó de Sant Miquel, ha proporcionat, entre d'altres, interessants ceràmiques pintades. La seua cronologia va des del segle V a. C. al 76 a. C., quan la ciutat va ser destruïda per Sertori.[5][2]
Vista general dels mausoleus.
Vista de la palestra i la secció masculina de les termes de Mura.
  • Pla de l'Arc: jaciment que es correspon amb la ciutat romana d'Edeta-Lauro i que es troba integrat en el nucli urbà de la població.[6] Dins d'aquest destaquen:
    • Mausoleus romans: es tracta de dos mausoleus d'època romana, situats originalment a l'entrada septentrional de la ciutat romana i construïts al voltant del segle I.[7] El primer edifici, de planta rectangular i forma d'arc, tenia la façana decorada amb pilastres acanalades i davant seu es conserva una inscripció en tabula ansata. El segon pertany als sepulcres turriformes i en el seu interior es conserva una llosa amb orifici central per a les libacions sota la qual es trobaven les restes carbonitzades del difunt. El conjunt constitueix una de les millors mostres de l'arquitectura funerària de Hispània i ha estat declarat BIC.[8]
    • Santuari i termes romanes de Mura: és un jaciment de 3600 m² que es va començar a excavar en la dècada de 1970 encara que els treballs arqueològics segueixen recuperant-lo paulatinament. Es va construir al segle I, probablement promogut per Marc Corneli Nigrin, i constitueix un dels complexos religiosos i curatius més monumentals de Hispània[9] El temple, d'estil grec, està envoltat per un recinte tancat de planta lleugerament trapezoïdal i inclou una aedicula. El conjunt termal s'enquadra dins de l'estil pompeià i consisteix en dos grans edificis, el major masculí i el menor femení, separats entre si i articulats al voltant d'una palestra, encara que l'accés es feia mitjançant una basilica thermarum, ja que a la palestra només tenien accés els homes. Les dues termes es componen de apodyterium (vestuari), frigidarium (sala freda), tepidarium (sala tèbia) i caldarium (sala calenta) i compten amb el seu propi praefurnium (forn). La part masculina comptava amb una piscina freda en una cantonada de la palestra i la femenina amb una piscina coberta. Durant l'època bizantina i visigoda el santuari i les termes es reconverteixen en un monestir cristià, que és abandonat definitivament cap a finals del segle VII.[10] D'època bizantina s'ha recuperat un llum amb representació d'una creu copta de clara influència oriental, mentre que d'època visigoda proliferen els enterraments tant dins com fora de l'edifici, en un dels quals es va descobrir el passador de cinturó que va proporcionar la datació més tardana de l'ocupació de l'antic municipi.[11] El conjunt, que conserva en molt bon estat gran part del paviment original i de les conduccions d'aire calent, és un dels principals jaciments romans del País Valencià.[9]
  • Castellet de Bernabé:amb una superfície d'uns 1000 m², es tracta d'un poblat de carrer central prototípic.[12] Va estar habitat entre el segle V aC i el segle III aC i va constituir un caseriu integrat en l'ordre geopolític de Edeta.[13] Excavat en la seua totalitat, és un dels principals assentaments ibèrics visitables.[14]
  • Mont-ravana situat a uns 10 km al nord-oest de Llíria, es tracta d'un poblat ibèric de entre 6000 i 8000 m², que conserva tot el recinte emmurallat. Adossades a la muralla es van trobar cinc llargues dependències, probablement un complex industrial destinat a la transformació d'aliments.[15] Els habitatges estan adossats entre si i oberts a carrers que recorren l'assentament longitudinalment. S'han recuperat materials des de la seua aparició en el segle V aC fins a la seua destrucció i abandonament a mitjan segle II aC,[15] destacant la figura d'un bou, que és l'única mostra d'escultura ibèrica que s'ha trobat en el Camp de Túria.[16] La Mont-ravana correspon al tipus de pobles que configuren la segona categoria de poblaments edetans, amb base econòmica agropecuària i funcionant com a fonts d'aprovisionament de la capital.[15]
  • Poble murat Cova Foradà

Monuments religiosos[modifica | modifica el codi]

Església de la Sang
Església de l'Assumpció
  • Reial Monestir de Sant Miquel. Situat en la lloma que domina la ciutat permet contemplar una bona panoràmica d'aquesta i el seu entorn. Va ser fundat pel rei Jaume el Just en l'any 1319, i es va reformar en 1406, encara que el temple actual data del 1774. La seua església, d'estil neoclàssic, és d'una sola nau decorada amb pintures que representen la llegenda de Sant Miquel.[2]
  • Església de la Sang: construïda al segle XIII sobre l'antiga mesquita, combina elements romànics amb els del gòtic de conquesta. Va ser la principal parròquia de la població fins a 1642, en què va ser substituïda per l'Església de La Mare de Déu de l'Assumpció.[2] Consta d'una sola nau de quatre trams, amb coberta d'armadura de fusta de doble vessant, sostinguda sobre l'extradós dels quatre arcs diafragma, sent una de les poques esglésies que conserven aquesta classe de sostre. El teginat mostra una decoració policromada de tradició mudèjar, en la qual es veuen representades escenes cavalleresques, animals mitològics, motius vegetals i heràldics. Entre els contraforts s'obren petites capelles voltades, algunes amb restes de pintures murals, algunes del segle XIV.[17] La porta principal, situada a la part sud-oest del temple, es va construir uns seixanta anys després de la primitiva porta lateral, en un estil més elaborat i complex, estructurat per fines arquivoltes de mig punt que descansen sobre columnes d'estil gòtic, tot això decorat amb motius vegetals, animals i humans[18] Va ser declarada monument històric-artístic nacional en 1919 i en l'actualitat té la consideració de BIC.
  • Ermita de Sant Vicent Ferrer. És un santuari molt popular i en les seues proximitats va estar abans altra ermita dedicada a la Mare de Déu de la Font. Data de 1571, es tracta d'un edifici senzill amb elements barrocs i neoclàssics, aixecat sobre un anterior dedicat a la Mare de Déu de la Font.[2] Aquest, al seu torn, estava situat al lloc on en època romana va existir un temple dedicat a la salut i la fecunditat.[20] L'edifici actual es va aixecar per commemorar un miracle de Sant Vicent Ferrer que, segons la tradició, havia fet brollar aigua d'un pou durant una forta sequera ocorreguda el 1410.[21] En el paratge on es troba, anomenat Font de Sant Vicent, hi ha diverses fonts i vegetació de pins, eucaliptus i acàcies,[20] així com una important fauna aquàtica (tenques i ànecs), arborícola (esquirols) i coloms.[22]
  • Ermita de Santa Bàrbara: es va construir el 1620 i va estar a càrrec dels franciscans. Es troba en ruïnes, ja que va ser destruïda durant la Guerra Civil. És interessant el seu calvari, del segle XIX.[23]

Monuments Civils[modifica | modifica el codi]

Urbanisme[modifica | modifica el codi]

L'actual nucli urbà de Llíria té el seu origen en el turó de la Sang, sobre el qual s'alça l'església de Santa Maria de la Sang, en el que es coneix com la Vila Vella. Al costat de l'església s'observen les restes del primitiu castell, al seu voltant es disposa una sèrie de carrerons adaptats a la irregularitat del terreny. Durant els segles XV i XVI el creixement va estar contingut dins del límit físic de les muralles. Va ser a finals del segle XVI i principis del XVII quan la ciutat va superar aquest recinte emmurallat, i es va assentar preferentment en la conca dibuixada per les tres turons que la delimiten actualment.[2]

A la fi del segle XVII va iniciar un desenvolupament de forma radial limitat per una sèrie d'impediments físics: la muntanya de la Torreta, el barranc entre aquest i la Pedrera, l'horta baixa i el vial de distribució perimetral, que constituïa el camí que ocupa actualment el carrer Major. En els segles XVIII i XIX la ciutat va tenir com a eix lineal del desenvolupament l'esmentat carrer Major, mitjançant una xarxa ortogonal de carrers adaptats al medi físic (en pendent i seguint les corbes de nivell). La morfologia dels carrers va adquirir llavors una empremta moderna, amb alineacions regulars, amplades majors i uniformes, i traçats més rectilinis. A principis del segle XX, quan es va modificar el traçat de la carretera comarcal València-Ademús, es va crear un nou eix funcional que va canalitzar la posterior expansió urbana. Al mateix temps la carretera d'Olocau s'ha anat configurant com un eix de segon ordre, hui fonamental, després de la ubicació de la major part de l'activitat industrial (polígon Pla de Rascanya), la localització de centres educatius i sanitaris, la favorable topografia i la proximitat d'urbanitzacions (Sant Vicent, Oasis i altres).[2]

Seu de la Unió Musical

Cultura[modifica | modifica el codi]

La Música és possiblement una de les manifestacions que més caracteritza a Llíria. La gran diversitat de cultures, tradicions i pensaments que s'han anat produint al llarg de la seva història formen el sustent que ha fet possible l'aparició de la rica activitat músico-cultural que fa que avui dia tots identifiquem a Llíria com a la Ciutat de la Música. Les seves dues Bandes de Música, La "Unió Musical" i la "Banda Primitiva" són conegudes a nivell internacional i a través d'elles Llíria nodreix de músics a gran part d'Orquestres, Bandes, agrupacions musicals professionals i conservatoris de tota Espanya.

Museus[modifica | modifica el codi]

  • Museu Silvestre d'Edeta: situat a l'edifici de Ca la Vila Vella, està dedicat a Manuel Silvestre, fill predilecte de Llíria i un dels escultors valencians del segle XX de major reconeixement internacional. El museu compta amb una exposició de bona part de les obres de l'artista, un taller didàctic i una sala audiovisual.[29]

Festes i celebracions[modifica | modifica el codi]

Llíria participa d'aquesta manera del popular culte mediterrani al foc, tan arrelat en les comarques valencianes.

  • Setmana Santa.

Se celebra des de l'època medieval (segle XV) durant el mes d'abril. Els actes religiosos estan organitzats per les cofraries de la Sang i de La nostra Senyora dels Dolors.

  • Les Festes de Sant Vicente Ferrer.

Se celebren els dies al voltant del primer dilluns després de Pasqua. Pràcticament totes les civilitzacions que han habitat Llíria han gaudit del Parc de Sant Vicent com punt de trobada dels seus ciutadans. Possiblement els íbers ja es trobaven en el Ull Redó per a gaudir acompanyats de les seves divinitats. I en època romana els edetans anaven a la font per a distreure's junts i per a venerar a les nimfes, deesses de l'aigua, en el temple construït amb aquesta finalitat.

Avui els llirians continuen trobant-se en el parc i celebren, amb els amics i la família, un esmorzar popular extraordinàriament concorregut el dia de sant Vicent Ferrer. Al matí un romiatge duu la imatge del sant des de l'església de l'Assumpció fins a l'ermita com recordatori de la visita que va fer, a la fi d'agost de 1410, aquest dominicà. Acabada la missa en l'ermita, es fa la benedicció de l'olivera que el mateix pare Vicent Ferrer va fer i que encara avui es conserva en el costat de les fonts. La volta al nucli urbà es realitza en romiatge, a peu, amb carro o en altres vehicles en un ambient lúdic i festiu.

  • Festa de la Puríssima i el Remei.

Finals d'agost i principis de setembre. Durant aquests dies Llíria es vesteix d'etiqueta amb la pólvora dels focs artificials, els "bous al carrer", les "filaes" de moros i cristians, els actes religiosos i la música de les bandes.

  • La Fira i Festes de Sant Miquel.

És la festa major de la ciutat i és, la festa més arrelada en la tradició de Llíria i la més coneguda fora de la ciutat. El seu origen es remunta a l'any 1326 quan Jaume el Just va fundar el monestir, i adquireix caràcter oficial l'any 1446 quan la Fira de Sant Miquel va ser instituïda pel rei Joan II per a impulsar econòmicament a la ciutat. Llavors el seu caràcter era agrícola i ramader i acudien mercaders de les comarques veïnes. En el segle XIX van ser reconegudes com a festes religioses patronals.

Se celebra durant la segona quinzena de setembre i finalitza el dia 29, dia de Sant Miquel. Durant aquests dies l'Ajuntament programa diversos actes i espectacles culturals i lúdics perquè els llirians i els milers de visitants de les comarques veïnes que arriben gaudeixin de la festa. El camí de pujada al turó està poblat de tendetes de caneles i ciris que utilitzen els pelegrins per a beneir l'arcàngel.

Avui la fira s'ha convertit en un gran parc d'atraccions on la nòria o la muntanya russa es barreja amb els tendetes més tradicionals de torrons, confits, etc..

Esports[modifica | modifica el codi]

En motociclisme destaca la figura d'Hèctor Faubel.

L'equip de renom és el Club Bàsquet Llíria.

Llíria compta amb un trinquet de primera categoria per a la pràctica de l'Escala i corda, el Trinquet del Pla de l'Arc. De fet, és seu de partides de les competicions més importants, a més del Trofeu Ciutat de Llíria, coincidint amb les Fires i Festes de Sant Miquel (segona quinzena de setembre).

Fills il·lustres[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Padró municipal a data d'1 de gener de 2013» (en castellà). Institut Nacional d'Estadística, 30 desembre 2013. [Consulta: 6 gener 2014].
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 2,7 2,8 2,9 «Llíria». A: Gran Enciclopedia Temática de la Comunidad Valenciana. Geografía. Editorial Prensa Valenciana, 2009. 
  3. Masià i de Ros, Àngels. Relación castellano-aragonesa desde Jaime II a Pedro el Ceremonioso (en castellà). CSIC, 1994, p. v.1, p.297. ISBN 8400074459. 
  4. «[http://resultados.elpais.com/elecciones/2011/municipales/17/46/147.html Resultats Eleccions municipals 2011 Llíria]» (en castellà). El País.
  5. «Sant Miquel, cerro de». A: Gran Enciclopedia Temática de la Comunidad Valenciana. Historia. Editorial Prensa Valenciana, 2009. 
  6. «Pla de l'Arc, El». A: Gran Enciclopedia Temática de la Comunidad Valenciana. Geografía. Editorial Prensa Valenciana, 2009. 
  7. Mausoleus Romans. Turisme Llíria.
  8. Mausoleus romans (en català, castellà, i anglès). M.I. Ajuntament de Llíria, 2009. 
  9. 9,0 9,1 Santuari i termes romanes de Mura (en català, castellà i anglès). M.I. Ajuntament de Llíria, 2009. 
  10. Escrivà, Vicent; Xavier Vidal. Història de la ciutat (en català, castellà i anglès). Liria: M.I. Ajuntament de Llíria y Regidoria de Turisme i Patrimoni Històric, 2005, p. 4. 
  11. Escrivà, Vicent; Xavier Vidal. Bizantins i visigots (en català, castellà i anglès). Liria: M.I. Ajuntament de Llíria y Regidoria de Turisme i Patrimoni Històric, 2005, p. 18. 
  12. BONET Helena, GUERIN Pierre, MATA Consuelo. «Urbanisme i Habitatge Ibèrics al País Valencià». Cota Zero - Hábitat y habitació en la Protohistoria de la mediterrànea nord-occidental, 10, 1994. ISSN 0213-4640, pgs. 115-130.
  13. GUÉRIN, Pierre (dir.). El poblado del Castellet de Bernabé y el Horizonte Ibérico Pleno Edetano; Serie de Trabajos Varios del S.I.P., 101 . Diputación Provincial de Valencia, 2003. ISBN 84-7795-349-X. 
  14. «Itinerarios turísticos». A: Llíria (en castellà). M.I. Ayuntamiento de Llíria, 2009. 
  15. 15,0 15,1 15,2 «Monravana, La». A: Gran Enciclopedia Temática de la Comunidad Valenciana. Historia. Editorial Prensa Valenciana, 2009. 
  16. Escrivà, Vicent; Xavier Vidal. Edeta a l'època ibèrica (en català, castellà i anglès). Liria: M.I. Ajuntament de Llíria y Regidoria de Turisme i Patrimoni Històric, 2005, p. 8. 
  17. «Sang, iglesia de la (Llíria)». A: Gran Enciclopedia Temática de la Comunidad Valenciana. Historia. Editorial Prensa Valenciana, 2009. 
  18. La Porta de l'església de Santa María o de la Sang. Turisme Llíria, 2005.
  19. 19,0 19,1 «Asunción, iglesia de la (Llíria)». A: Gran Enciclopedia Temática de la Comunidad Valenciana. Historia. Editorial Prensa Valenciana, 2009. 
  20. 20,0 20,1 «Sant Vicent, fuente de». A: Gran Enciclopedia Temática de la Comunidad Valenciana. Historia. Editorial Prensa Valenciana, 2009. 
  21. «Sant Vicent, ermita de (Llíria)». A: Gran Enciclopedia Temática de la Comunidad Valenciana. Historia. Editorial Prensa Valenciana, 2009. 
  22. «Naturaleza y paisaje». A: Llíria (en castellà). M.I. Ayuntamiento de Llíria, 2009. 
  23. «Santa Bárbara, ermita de (Llíria)». A: Gran Enciclopedia Temática de la Comunidad Valenciana. Historia. Editorial Prensa Valenciana, 2009. 
  24. «Duques de Llíria, palacio de los». A: Gran Enciclopedia Temática de la Comunidad Valenciana. Historia. Editorial Prensa Valenciana, 2009. 
  25. «Patrimonio histórico». A: Llíria (en castellà). M.I. Ayuntamiento de Llíria, 2009. 
  26. Felipe Mª Garín y Ortiz de Taranco (dir.). «Llíria: Llíria: Forn de la Vila». A: Catálogo monumental de la provincia de Valencia. Valencia: Caja de Ahorros de Valencia, 1986, p. 319. ISBN 84-505-4653-2. 
  27. 27,0 27,1 27,2 Escrivà, Vicent; Xavier Vidal. El Museu Arqueológic de Llíria. MALL (en català, castellà i anglès). Liria: M.I. Ajuntament de Llíria y Regidoria de Turisme i Patrimoni Històric, 2005, p. 6. 
  28. 28,0 28,1 «Museu Arqueològic de Llíria». A: Gran Enciclopedia Temática de la Comunidad Valenciana. Historia. Editorial Prensa Valenciana, 2009. 
  29. «Museo Silvestre de Edeta». A: Llíria (en castellà). M.I. Ayuntamiento de Llíria, 2009. 
  30. John D. Grainger, Roman Succession Crisis of AD 96-99 and the Reign of Nerva, Routledge, 2003, p.43
  31. Vicente Coscollá. «La Valencia musulmana» p. 45. Valencia: Carena, 2003.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]